-Per desitjar un bon inici d’estiu a tots aquells que tingueu a bé llegir-me.
-Per desitjar que aquest solstici ompli el vostre cor de lluminosa felicitat.
-I per desitjar-vos a tots una magnífica revetlla de Sant Joan:
Res millor que manllevar les paraules d’un poeta de debò, en David Jou. Amb ell no puc ser imparcial: fa anys que és l’encarregat de posar paraules als meus sentiments. Aquest poema que reprodueixo correspon a l’inici del seu Oratori de sant Joan Baptista, “Entre el desert i la pietat”.
CONVOCATÒRIA
El costum és com la pols i l’absència com l’aiguat:
l’un oculta lentament; l’altra arrenca, erosiona.
Molta pols sobre un mirall ja no el deixa reflectir,
l’emmudeix, el fa incapaç de respondre la pregunta
que sovint li fem: “Qui som?” I el deixem i l’oblidem.
De vegades, amb els sants, passa això; ens acostumem
al seu nom, la seva imatge, fins que ens deixen de parlar.
Per al nen tot és sorpresa: “Qui deu ser aquest home estrany
mig vestit amb una pell i un anyell vora les cames,
amb la mà tan aixecada i aquest gest d’escridassar?
I el seu crit interromput, què deu dir?, què deu voler?
En el nen tot és sorpresa; en l’adult tot és costum:
ja coneix aquesta imatge, no el sorprèn la indumentària,
ha sentit moltes vegades alguns mots dels que va dir
–una veu tan exaltada, que no gosa fer-la seva.
En té prou amb fer la festa que cada any obre l’estiu
en el dia d’aquest sant, sant Joan, amb les fogueres,
la revetlla amb els amics, la promesa de vacances.
“Què cal més, si tot això és en si mateix tan bell?
Què cal més que aquest triomf de la lluna i la memòria?
Per què cal evocar un sant, si la lluna també és sagrada?
Per què cal un infinit, si n’hi ha prou amb una plaça?
Si vivim ara i ací, per què cal neguitejar-se
amb paraules d’altres temps i de terres tan llunyanes?
Benvingut, si vol, el sant compartir festa amb nosaltres,
menjar coca, conversar i saltar sobre les brases.”
Però hi ha, de tant en tant, qui es deleix per veus estranyes,
per la crida del desert, per les nits molt estrellades,
per la immensitat i el dubte, pels camins que no s’acaben,
i en el foc de sant Joan crema els mobles vells de l’ànima.
Quina festa, descobrir llibertats inacabables,
enamoraments immensos, rebel·lies i coratges,
i sentir fer-se infinita, en la joia, cada plaça.
El costum és com la pols, ens amaga fets, paraules
que ens podrien dir qui som. Ah, de tant en tant tornar-les
a escoltar, atents, com pròleg a la festa i a la flama!
Benvinguts a sant Joan, benvinguts a la paraula.
(De David Jou i Mirabent)