Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poemes amics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poemes amics. Mostrar tots els missatges

diumenge, 4 d’agost del 2019

No tornis al teu poble de la infància (Albert Guasch)


Passats els anys,
en l’edat encalmada,
no tornis al teu poble de la infància.
La teva part se’n va anar amb tu.
Una altra va morir amb els que van quedar-s’hi.
La resta, mai no va existir.

Però si un dia et crida perquè hi tornis, 
pensa que una vegada a dins
t’exigirà la part que vas endur-te
a canvi de mostrar-te a qui ja no coneixes.
I tingues ben present: 
no esperis trobar allò que no hi va ser.

Autor:  Albert Guasch (del blog Versos de ploma i pell)

diumenge, 23 de setembre del 2018

Amb la tardor vindré...



Amb la tardor vindré per la vora del riu,
pels camps ben plens de boira
i amb galls que matinegen,
quan tot és tan llunyà, del llit estant, que a penes
ens allibera del no-res un horitzó de pluja. 


Amb la tardor i amb els carrers deserts
i el silenci a la nit i la certesa
de saber-me a recer, com una barca vella
en qualsevol port oblidat. 


L’estiu s’allargà molt
i tant de sol m’ha colrat en excés.
Tinc les mans matusseres i endurides
de la pols dels camins
i els ulls cansats de combatre la llum. 


Amb la tardor vindré i ens partirem de nou
el pa de quietud a la mateixa taula. 


Jo hauré envellit i ploraré sovint
i essent de nit passejaré en silenci
pels carrers, pels jardins,
per les cases antigues.

Miquel Martí i Pol



Doncs sí, per fi has arribat, estimada tardor, ja et tenim entre nosaltres. Has entrat discreta i silenciosa, en hores novelles del matí, embolcallada amb un mantell de calitja d’estiu. Encara que costi una mica, espero sentir el teu alè de frescor sobre la pell, de promesa de canvi en els colors que m’envolten. No sé si la llum del teu paisatge serà capaç de trencar la barrera quasi infranquejable dels ulls i escolar-se ben endins, al més profund de l'ésser o si es quedarà a la superfície, inamovible, de tan dura que s’ha fet la cuirassa protectora per arribar-me al cor... Vens farcida d’incerteses, personals, polítiques, socials, de previsibles males notícies pel que fa al nostre país, amb decisions judicials que no deixen preveure res de bo i que cercaran la confrontació i el conflicte. Potser seràs recordada durant molt de temps, estimada tardor, perquè no seràs com les altres... Però jo t’esperava perquè et sóc fidel amant i amiga, i voldria fondre’m novament amb tu enmig de la vall, entre un paisatge d’aram a recer de les muntanyes... Estimada tardor, malgrat que no porto el vestit més adequat per venir-te a rebre, sigues benvinguda! 

dilluns, 26 de març del 2018

Diumenge de Rams



Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l’autoritarisme xipollejant en el ressentiment.


Setmana Santa de debò, doncs:
la de poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l’odi i que omplen les presons,
que volen l’exclusiva del banc i de la taula,
pròdigues en cops, eixorques en solucions.


Setmana Santa de debò, doncs:
no la d’ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons;
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant… Setmana Santa fins al fons. 

David Jou i Mirabent 

dijous, 8 de març del 2018

No et demano la mà...


Estimar una altra persona sense privar-la de la seva llibertat. Sense possessió. Sense dir-li sóc teva, sense voler cap sóc teu. Sense acceptar cap ets meva, sense haver de dir ets meu.
Costa, costa estimar així, quan el desig de possessió sorgeix de forma visceral i primària i fa perillar la llibertat de qualsevol dels dos, o de tots dos.
Però potser la veritable grandesa de l’amor està en saber renunciar a aquest desig de possessió. Hi entra en joc, aquí, la intel•ligència. No és fàcil, però el repte és apassionant i el resultat val la pena.
Per a mi és un honor reunir en aquest espai dues persones que ens en parlen, amb idèntic missatge però amb diferents llenguatges. Una és Onatge, prou conegut entre els lectors de l’espai, vell amic retrobat després de molts anys, a qui agraeixo el regal del poema.
I què dir de l’entranyable i també vell amic Amancio Prada, còmplice de nits de música i poemes moltíssims anys enrere...

NO ET DEMANO LA MÀ
No et demano la mà,
només acompanya’m.

No et vull meva,
només acompanya’m.
No et vesteixis
amb cap cadena,
només acompanya’m.
No et sotmetis
a res que et negui,
només acompanya’m.
No et lliguis ni
a pares ni fills ni marit,
només acompanya’ls.
No t’entreguis a
cap religió que et negui,
ni tan sols l’acompanyis.

No t’abriguis de res
que et negui com a persona
i encara menys com a dona.

No t’estiraré mai, només
t’acompanyaré . . .
Onatge

dissabte, 23 de desembre del 2017

Nadal 2017


ESTRANYESA
Imagino Maria contemplant amb estranyesa
el Nen tot just nat.
Fill de la Paraula? Cim de la Promesa?
Si no en sabés l’engendrament sagrat,
tot seria tan normal! –tret de la pobresa
de la cova i el pessebre i la fredor i l’obscuritat.

Aquest instant és immortal, en té el goig i la certesa:
canvia el món, li dóna plenitud,
però qui més ho sap?, qui més ho veu?, qui més ho sent
amb gratitud?,
qui més pot creure que Déu renunciï a l’absolut
i assumeixi, desvalgut, tanta feblesa?

I Maria tem per Déu per primer cop: l’escoltaran?,
l’entendran?, l’acceptaran? Porten tants segles esperant
força, llibertat, poder i reialesa!

Donar-se a un Déu totpoderós no fou una proesa
tan gran com donar-se ara a aquest Déu fet infantesa:
amb aquell Déu tan gran no l’espantava res,
se sentia acompanyada i sostinguda,
però amb Déu a la falda, vulnerable, incomprès,
el que d’ella es demana és tan foll i tan gran!

I se sent tan feliç amb l’Infant
com se sent desconcertada i perduda.

David Jou (del nou poemari Cant Espiritual 2017) 


diumenge, 10 de desembre del 2017

Un 1, un 5 i un altre 5...


(AMB PERMÍS DEL POETA, EN CARLES VALL)

Cent cinquanta cinc lladres,
cent cinquanta cinc bandarres,
mediocres a manades,
ganduls amb un os a l'esquena.
Cent cinquanta cinc botxins
esmolant les dalles.
Cent cinquanta cinc creus
amb l’hòstia endimoniada.

Cent cinquanta cinc núvols negres
que ens volen tapar
el Sol i la Lluna.
Cent cinquanta cinc
porres per decret...

Cent cinquanta cinc
mals accents al dictat,
cent cinquanta cinc
mosques saballoneres.
Cent cinquanta cinc
ments obtuses i
mal moblades.
Cent cinquanta cinc
toves de caganers...

Carles Vall

dissabte, 23 de setembre del 2017

Tardor, benvinguda!

PREC
Sol de tardor que comences
a esgrogueir tants jardins,
que endolceixes fulla a fulla
tots els recers i els camins,

que omples de melangia
els passadissos del cor
i que duus a cada cosa
tendrament la seva mort,

fes-me entrar a la teva dansa,
sol de tardor complaent,
vés minvant sense recança
els poders que té la ment,

apilona'ls amb les fulles
que, cansades del seu vol,
amb un esclat incendies
i es perden en fumerol.

Narcís Comadira

dijous, 20 de juliol del 2017

Temps de joia, temps de poesia

Ella, la dona del meu fill, és poeta amb obra publicada a Polònia. Ell és molt més bo amb les lletres del que la modèstia li permet reconèixer. Ella i el meu fill em van voler donar les gràcies per haver-los dedicat el nostre llibre a Quatre Veus sobre les Quatre Estacions. I van escriure i regalar-me  aquest poema, que és alhora una mostra d’agraïment, una aclucada d’ull i una abraçada de complicitat.
Amb el seu consentiment, el vam recitar el passat divendres 14 de juliol durant el seu enllaç. Intercalant les estrofes en polonès i en català. El germà de la Monika llegia la versió original, jo vaig fer-ho en la nostra llengua. Vam crear una atmosfera màgica i emotiva, va ser el casament civil més bonic que podia imaginar.
I en Carles, un altre poeta i amic de l’ànima, els va oferir també  un bellíssim poema com a regal de noces, amb una enquadernació molt acurada. Però aquest es mereix un altre capítol per a ell sol.
Seran feliços, el Josep M. i la Monika. Mentre la poesia formi part de la seva vida s’estimaran sempre.

QUATRE ESTACIONS

A l’hivern, quan els arbres no són arbres
sinó siluetes en l’horitzó, rodejats de neu blanca
des d’on guaiten i es refugien els ocells,

A la primavera, quan el cel no és el cel
sinó fum d’argent sobre els prats
i les grues vagaregen sobre l’herba molla,

A l’estiu, quan el vent no és el vent
sinó el vaivé rítmic del mar
i la certesa que el que és, és
i el que no és ja no passarà,

A la tardor, quan la joventut ja no és joventut
sinó boira densa en el camins
on s`ha perdut tant, però ens vam trobar l’un a l’altre,

Seguim dempeus, com dos arbres
que creixen arrelats a la terra
per sempre junts.

Autora: Monika Bartkowska
Traducció: Josep M. Vallès

*  *  *   

CZTERY PORY ROKU

Zimą, kiedy drzewo nie jest jak drzewo
lecz kontur nieba, a wokół  biały śnieg
spod śniegu wychodzą i giną w nim ptaki

Wiosną, gdy niebo nie jest jak niebo
lecz szary dym ponad łąkami
Tam w mokrej trawie brodzą żurawce

Latem, gdy wiatr nie jest jak wiatr
lecz płynny ruch morza i pewność,
że to co jest – jest, a to czego nie ma
– nigdy nie będzie już naszym udziałem

Jesienią, gdy młodość nie jest jak młodość
Lecz gęsta mgła nad drogami,
gdzie zgubiliśmy wiele lecz odnaleźliśmy
siebie –

Stoimy niczym dwa drzewa
wrośnięte w ziemię –
na zawsze razem.

Monika Bartkowska


dissabte, 8 de juliol del 2017

Casablanca


Torna-la a tocar: és hora de rendir-me,
de no enganyar-me més pensant que l’he oblidada,
d’abandonar d’un cop aquesta resistència,
de dir prou a la prudència,
de tornar a ser jo altra vegada.

Torna-la a tocar:
em cremarà la música i no ho sabrà ningú,
sostindré la copa encara amb pols segur,
conservaré el domini i mantindré l’aspecte
pulcre i dur,
la imatge freda i circumspecta.

Ningú no sabrà pas
com lluiten dintre meu la nostàlgia i l’agonia,
com desborda el foc el riu que el contenia,
com creix ella
fins a ser el que sempre ha estat: la llum del dia,
la meva sola pàtria i obstinada meravella.

Torna-la a tocar:
fins i tot resistiré contemplar-la fit a fit,
tan a prop altra vegada aquesta nit,
tan a prop i tan prohibida:
és hora de rendir-me a l’evidència,
d’acceptar que sempre ha estat la meva vida
i de saber-la perdre, ja que cal que sigui així,
havent-li dit “t’estimo” i enterrant en mi
la música, el record, el dolor, la violència.

David Jou  (Els ulls del Falcó Maltés) 

dissabte, 4 de febrer del 2017

L'amor és un paraigua sense obrir (Albert Guasch)

Un dels meus somnis d’amor intensos de quan era molt jove, era el d’un romàntic encontre amb la persona estimada pel carrer, sota una intensa pluja, amb la invitació de compartir paraigua. Tot i que ja fa temps que els somnis han quedat enrere, aquest poema de l’Albert Guasch m’ha fet reviure amb una dolça tendresa aquella joventut en què tot podia ser possible...
Amb l’Albert, un excel·lent poeta de la Bisbal del Penedès, havíem coincidit fa més de 20 anys en els Premis Literaris Penedesencs, quan tots dos hi participàvem i hi guanyàvem premis. Fins i tot compartim obra en alguns llibres. Va ser un goig retrobar-lo fa un parell d’anys en una trobada literària al cafè del Coro a Vilafranca, i des de llavors no he deixat de seguir el seu blog, que us recomano.
Gràcies, Albert, per deixar-me el poema!  



L’espera és un paraigua obert
quan no arriba la pluja
i només se t’hi fica el vent.
I l’agafes ben fort mentre desitges
que l’amor s’hi aixoplugui com a sota d’una ala
i que es faci el miracle
de les exuberàncies de l’aigua.
L’espera és un paraigua eixut.

El desconsol és un paraigua
perdut en algun lloc plujós
on tothom sap de pluges i resguards.
Cap paraigua que passa no és el teu.
Ningú no te’l rescata ni retorna,
ni te’n durà cap altre el teu amor.
El desconsol és un paraigua nu.

L’amor és un paraigua sense obrir.
És la complicitat del núvol
quan estén la seva aura encobridora.
És la pluja suau que deslliga els cabells
i amara els llavis molls.
És aquesta set nostra,
el deler insaciable de les fonts
que ens revénen per dins.
L’amor és un paraigua a quatre mans.

Albert Guasch Ribas


Avui l'enyorat Ovidi compliria 75 anys. Sempre viu dins nostre. 

dijous, 23 de juny del 2016

Solstici d'estiu


-Per desitjar un bon inici d’estiu a tots aquells que tingueu a bé llegir-me. 
-Per desitjar que aquest solstici ompli el vostre cor de lluminosa felicitat. 
-I per desitjar-vos a tots una magnífica revetlla de Sant Joan: 

Res millor que manllevar les paraules d’un poeta de debò, en David Jou. Amb ell no puc ser imparcial: fa anys que és l’encarregat de posar paraules als meus sentiments. Aquest poema que reprodueixo correspon a l’inici del seu Oratori de sant Joan Baptista, “Entre el desert i la pietat”. 

CONVOCATÒRIA
El costum és com la pols i l’absència com l’aiguat:
l’un oculta lentament; l’altra arrenca, erosiona.
Molta pols sobre un mirall ja no el deixa reflectir,
l’emmudeix, el fa incapaç de respondre la pregunta
que sovint li fem: “Qui som?” I el deixem i l’oblidem.

De vegades, amb els sants, passa això; ens acostumem
al seu nom, la seva imatge, fins que ens deixen de parlar.
Per al nen tot és sorpresa: “Qui deu ser aquest home estrany
mig vestit amb una pell i un anyell vora les cames,
amb la mà tan aixecada i aquest gest d’escridassar?

I el seu crit interromput, què deu dir?, què deu voler?
En el nen tot és sorpresa; en l’adult tot és costum:
ja coneix aquesta imatge, no el sorprèn la indumentària,
ha sentit moltes vegades alguns mots dels que va dir
–una veu tan exaltada, que no gosa fer-la seva.

En té prou amb fer la festa que cada any obre l’estiu
en el dia d’aquest sant, sant Joan, amb les fogueres,
la revetlla amb els amics, la promesa de vacances.
“Què cal més, si tot això és en si mateix tan bell?
Què cal més que aquest triomf de la lluna i la memòria?

Per què cal evocar un sant, si la lluna també és sagrada?
Per què cal un infinit, si n’hi ha prou amb una plaça?
Si vivim ara i ací, per què cal neguitejar-se
amb paraules d’altres temps i de terres tan llunyanes?
Benvingut, si vol, el sant compartir festa amb nosaltres,
menjar coca, conversar i saltar sobre les brases.”

Però hi ha, de tant en tant, qui es deleix per veus estranyes,
per la crida del desert, per les nits molt estrellades,
per la immensitat i el dubte, pels camins que no s’acaben,
i en el foc de sant Joan crema els mobles vells de l’ànima.

Quina festa, descobrir llibertats inacabables,
enamoraments immensos, rebel·lies i coratges,
i sentir fer-se infinita, en la joia, cada plaça.
El costum és com la pols, ens amaga fets, paraules
que ens podrien dir qui som. Ah, de tant en tant tornar-les
a escoltar, atents, com pròleg a la festa i a la flama!

Benvinguts a sant Joan, benvinguts a la paraula.
(De David Jou i Mirabent)

dimecres, 30 de març del 2016

En mar i en terra (Gràcies infinites, Olga!)

Imatges: gentilesa d'una altra poeta i amiga, Amparo Alonso
Montserrat Galionar,
un galió en alta mar
et porta lletres com roses
i unes sedes primoroses
per si te les vols posar,
com feia la cançoneta:
"una donzella brodava
vora voreta del mar
i un príncep n'hi va portar;
seda vermella, volia,
com la del foc de la llar”.

Darrere les flors rosades
veig un arbre i una casa,
un bon lloc per descansar,
Montserrat Galionar,
ben a la vora del foc,
amb un llibre, un pom de roses
i els que et volen estimar.

Olga Xirinacs  (28-3-2016)

dissabte, 5 de març del 2016

Distància

Tota la nit
hi ha una estrella desperta
que des d'un racó del cel
mira cap a la llacuna de la Terra
i em veu a mi,
i lluita en va amb la nit obscura
dels meus móns.
I tu, des d'una distància curta,
molt més curta que la de l'estel
despert,
sembles, de lluny,
molt més distant...

Nahid Kabirí 

dijous, 31 de desembre del 2015

Celebrant l'arribada d'un nou any

En el moment més oportú m’ha arribat aquest poema-reflexió de Cap d’Any d’en Xavier Burcet Dardé, el metge d'Arbúcies, vilanoví de naixement, excompany de música, compositor, poeta, amant de la natura i la muntanya. M’ha agradat pel missatge positiu que se’n desprèn, per les bones vibracions, i perquè ajuda a clarificar el garbuix mental, anímic i emocional a què moltes vegades ens sotmeten aquestes festes. I és que, amics, la vida a voltes ens pot semblar molt dura, però viure no ha de ser tan difícil.

QUE EL 2016 US SIGUI FAVORABLE!

Imatge: Xavier Burcet Dardé

Jo, més que celebrar l'arribada d'un nou any,
passo examen final de les coses que hauria pogut fer,
o no he fet bé, del que acaba;
i el temps s' esmuny entre copes i desitjos,
i els somnis s' esvaeixen entre oblits i mancances
que un any més, no he resolt, i que ara em dóna una pròrroga.
Un any nou no ens aporta res, si no canviem nosaltres, 
si amb l’esforç i la voluntat de cada dia, no forgem el nostre destí, millor;
perquè el futur només està en les nostres mans.
Jo, més que celebrar l’any nou, 
celebro el vell, si he conquerit algun color, un aroma, una tonada nova.
Si he ordenat paraules amb sentiments tendres, si he amorosit un plany.
Llavors ho guardo zelosament en el rebost del meu passat.
Us desitjo molta neu per al proper 2016!
Xavier Burcet Dardé 


dijous, 26 de novembre del 2015

No tinc nom

A Novesflors, després d'una conversa sobre religiositat i espiritualitat.
No tinc nom;
sóc com l'aire fresc de les muntanyes.
No tinc asil;
sóc com les aigües sense dic.
No tinc santuaris qual els déus misteriosos,
ni estic a la cúpula dels temples solemnes.
No tinc sagrades escriptures,
ni estic fermat a la tradició.
No estic en l'encens
que puja als altars
ni a la pompa de les grans cerimònies.
Tampoc estic en l'orada imatge,
ni en les notes d'un òrgan sumptuós.
No estic limitat per teories,
ni corromput per creences.
No sóc esclau de les religions,
ni de la pia assistència dels seus sacerdots.
No sóc enganyat per filosofies;
ni el poder de les seves sectes em dóna nom.
No sóc humil ni conspicu
ni afable ni violent;
jo sóc l'Adorador i l’Adorat,
jo sóc Lliure.
La meva cançó és la cançó del riu
en el seu anhel per la mar és immens,
divagant, divagant, divagant ...
Jo sóc la Vida!

JIDDU KRISHNAMURTI  (Traducció al català de Catalina Cerdó) 

diumenge, 21 de juny del 2015

Solstici


Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol