dijous, 20 de juliol del 2017

Temps de joia, temps de poesia

Ella, la dona del meu fill, és poeta amb obra publicada a Polònia. Ell és molt més bo amb les lletres del que la modèstia li permet reconèixer. Ella i el meu fill em van voler donar les gràcies per haver-los dedicat el nostre llibre a Quatre Veus sobre les Quatre Estacions. I van escriure i regalar-me  aquest poema, que és alhora una mostra d’agraïment, una aclucada d’ull i una abraçada de complicitat.
Amb el seu consentiment, el vam recitar el passat divendres 14 de juliol durant el seu enllaç. Intercalant les estrofes en polonès i en català. El germà de la Monika llegia la versió original, jo vaig fer-ho en la nostra llengua. Vam crear una atmosfera màgica i emotiva, va ser el casament civil més bonic que podia imaginar.
I en Carles, un altre poeta i amic de l’ànima, els va oferir també  un bellíssim poema com a regal de noces, amb una enquadernació molt acurada. Però aquest es mereix un altre capítol per a ell sol.
Seran feliços, el Josep M. i la Monika. Mentre la poesia formi part de la seva vida s’estimaran sempre.

QUATRE ESTACIONS

A l’hivern, quan els arbres no són arbres
sinó siluetes en l’horitzó, rodejats de neu blanca
des d’on guaiten i es refugien els ocells,

A la primavera, quan el cel no és el cel
sinó fum d’argent sobre els prats
i les grues vagaregen sobre l’herba molla,

A l’estiu, quan el vent no és el vent
sinó el vaivé rítmic del mar
i la certesa que el que és, és
i el que no és ja no passarà,

A la tardor, quan la joventut ja no és joventut
sinó boira densa en el camins
on s`ha perdut tant, però ens vam trobar l’un a l’altre,

Seguim dempeus, com dos arbres
que creixen arrelats a la terra
per sempre junts.

Autora: Monika Bartkowska
Traducció: Josep M. Vallès

*  *  *   

CZTERY PORY ROKU

Zimą, kiedy drzewo nie jest jak drzewo
lecz kontur nieba, a wokół  biały śnieg
spod śniegu wychodzą i giną w nim ptaki

Wiosną, gdy niebo nie jest jak niebo
lecz szary dym ponad łąkami
Tam w mokrej trawie brodzą żurawce

Latem, gdy wiatr nie jest jak wiatr
lecz płynny ruch morza i pewność,
że to co jest – jest, a to czego nie ma
– nigdy nie będzie już naszym udziałem

Jesienią, gdy młodość nie jest jak młodość
Lecz gęsta mgła nad drogami,
gdzie zgubiliśmy wiele lecz odnaleźliśmy
siebie

Stoimy niczym dwa drzewa
wrośnięte w ziemię –
na zawsze razem.

Monika Bartkowska


dissabte, 8 de juliol del 2017

Casablanca


Torna-la a tocar: és hora de rendir-me,
de no enganyar-me més pensant que l’he oblidada,
d’abandonar d’un cop aquesta resistència,
de dir prou a la prudència,
de tornar a ser jo altra vegada.

Torna-la a tocar:
em cremarà la música i no ho sabrà ningú,
sostindré la copa encara amb pols segur,
conservaré el domini i mantindré l’aspecte
pulcre i dur,
la imatge freda i circumspecta.

Ningú no sabrà pas
com lluiten dintre meu la nostàlgia i l’agonia,
com desborda el foc el riu que el contenia,
com creix ella
fins a ser el que sempre ha estat: la llum del dia,
la meva sola pàtria i obstinada meravella.

Torna-la a tocar:
fins i tot resistiré contemplar-la fit a fit,
tan a prop altra vegada aquesta nit,
tan a prop i tan prohibida:
és hora de rendir-me a l’evidència,
d’acceptar que sempre ha estat la meva vida
i de saber-la perdre, ja que cal que sigui així,
havent-li dit “t’estimo” i enterrant en mi
la música, el record, el dolor, la violència.

David Jou  (Els ulls del Falcó Maltés) 

diumenge, 2 de juliol del 2017

A la companya del meu fill

Em plau avui recuperar aquest poema dedicat a Monika, la companya del meu fill. D’aquí a unes dies seran entre nosaltres per celebrar el seu enllaç civil a Vilafranca. Temps, doncs, de felicitat. Després, tornaran al seu país d’Irlanda, on tenen la llar establerta. 
Per a tu, polonesa bonica! 

Arribares d’un país molt fred, lleugera d’equipatge,
però el teu caliu de dona captivà l’amor d’aquell qui m’és preuat.
Al principi va costar una mica entendre’ns;
va caldre emprar llenguatges de bona voluntat,
treballar el diàleg dels somriures, del gest i dels silencis.
Va caldre que estenguéssim una xarxa de llaços invisibles
que ens unissin a tots tres: a tu, a mi i al fill, el teu company.
T’hem obert les nostres portes, i t’hem regalat el mar,
que per tu s’ha vestit de gala, i s’ha fet més blau i més amable,
que també vol seduir-te. I tendrament, tu ens mires agraïda.
La sorra ara té un rastre de petjades
que va des de terres poloneses fins als vorals del meu cor.
Tu, passejant entre l’arena i el mar, allà on es desfà l’onatge
després d’acaronar els teus peus…
T’has fet collarets de petxines, i en un flascó d’estrelles
t’enduus l’aigua, la sal i la brisa, que et perfumaran la pell.

Avui compleixes anys. Lluny d’aquest país, que serà teu per sempre,
però a prop de qui t’estimes. Tornaràs molt aviat, i novament
es conjuminaran els blaus: cel, horitzó i els teus ulls, en l’abraçada del mar.
No importa que el teu niu de naixença hagi caigut de l’arbre;
per l’amor del meu fill, per tu mateixa, en nosaltres hi tens casa oberta.
Nostra llar és ara rica en noves músiques, nous sabors, noves paraules.
Hem esfondrat temors i hem crescut, i hem guanyat una filla.
Allò que ha besat el mar, ningú mai no ho pot malmetre.

Perquè algú molt important va lliurar-te cor i vida,
resta el meu, també, impregnat de tu, Monika.

Montse Galionar