Et mires al mirall al matí quan et lleves,
en la primera visita que li fas al bany.
Hi veus una dona que et sembla bonica.
Té la pell molt blanca, sense ni una arruga,
amb reflexos verd maragda als ulls,
que et retorna una mirada tendra, com si t’estimés.
Una mena de tel la cobreix, difuminant-la,
deixant-li els contorns suaus i indefinits.
I penses, complaguda: quina sort, la meva;
com Dorian Gray, per a mi no passen els
anys!
sóc atractiva, jove, ben feta i seductora;
el món m’està esperant! Se’t desborda l’autoestima.
Una estona després, ja t’has rentat la
cara,
t’has passat la pinta, has fet pipí,
i et poses les ulleres progressives.
I et tornes a mirar. El somni s’esvaeix d’una
volada.
Veus una dona que té l’edat que tens,
amb els ulls mig apagats i amb una
col·lecció d’arrugues,
amb un rostre que es despenja i un color de
blanc trencat.
Llavors, pots generar dos pensaments:
positiu o negatiu;
aquest darrer et dirà: que dur és complir
anys, com et fas vella!
L’altre, el primer, et convenç que és una
sort
poder gaudir cada matí d’aquesta estona d’enganyifa
on encara ets, amb diferència, la més
bella.
I penses que és ben fàcil repetir l’encanteri
quan tu vulguis,
només amb un sol gest: traient-te les
ulleres.
Per sort, el seny sempre triomfa en aquesta
vida teva:
encara que et permetis la llicència de
creure’t una reina
quan algun mirall extern així t’ho vol fer
creure,
tens prou capacitat per no enganyar-te, i
tocar de peus a terra,
i anar avançant, pel teu camí, no pas de
fum, sinó de pedra.
I és que, com deia aquell artista,
no hi ha res com fer-se el cec per perdre
el món de vista...
Galionar