Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Col·laboracions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Col·laboracions. Mostrar tots els missatges

divendres, 12 de maig del 2017

10 anys de Col·lecció de Moments: els millors moments blocaires

Acudint a la invitació de la Carme de regalar-li algun moment especial per al post del 10è aniversari de Col·lecció de Moments.


És gairebé com un somieig deliciós d’aquells que difícilment es compleixen, o una fantasia d’aquelles que saps que mai no es faran realitat, trobar-se amb una persona estimada enmig d’un indret espectacular a més de 2.600 m. d’altura, en un paisatge bucòlic on les carenes de muntanyes se succeeixen les unes a les altres fins que es perden a l’horitzó, i els llacs s’estenen als teus peus, i el silenci sublim parla amb veu tranquil·la fins que et fa vessar llàgrimes de felicitat...  Un indret on per arribar-hi cal agafar unes cadiretes mecàniques i on et reconcilies amb la vida per molt que estiguis entestat a fer-li mala cara...


Doncs bé, no em podreu acusar de no ser quadriculada a l'hora de les cites, no; tan senzill com seria quedar amb algú en un lloc accessible i sense més complicacions... Tampoc em podreu titllar de previsora, ja que la nostra trobada va ser del tot imprevista. Ni tampoc de poc original, ja que sóc capaç de fer les coses més surrealistes del món: fins passades unes setmanes no vaig saber amb qui havia estat a dalt les muntanyes, amb qui havia parlat un moment, a qui havia saludat...  Aquest panell informatiu o  taula d’orientació situada a 2.600 m. d’alçada va ser testimoni d’una de les anècdotes blocaires més estimades en els 9 anys que porto en aquest món.


A primers de setembre de 2010 em disposava a obrir el meu espai a blogger, després d’una aventura de dos anys en una altra plataforma que va acabar tancant. Desconeixia molts aspectes del seu funcionament i vaig demanar ajuda a uns quants amics, entre ells a la Carme.  I amb ella, una tarda, estàvem comentant la jugada a través del xat de gmail quan la conversa ens va portar a parlar de les passades vacances d’agost. Totes dues a Andorra. Totes dues els mateixos dies. Totes dues a la zona de Creussans a la mateixa hora. Totes dues vam saludar la persona que teníem al davant. Cap de les dues va reconèixer l’altra. Cap de els dues no va saber-ho fins a aquell moment de la conversa virtual... Totes dues, felices i encantades, es van fer un tip de riure tot pensant que les coincidències no passen perquè sí...
Ella ho va explicar molt bé en aquest post, "L'escala que va ser més que una escala", i per això no repetiré la història.


És clar que l’any següent, també a Andorra, vam trobar-nos novament per casualitat al Coll d'Ordino,  però aquesta vegada sí que ens vam reconèixer i ens vam poder fer una llarga abraçada... Així ho vaig explicar aquell 2011, en el post "Quatre notes informals sobre la meva estada al Paradís - (3)" 


Però resulta que ja amb anterioritat a les nostres trobades a les muntanyes d’Andorra, també havíem coincidit a Vilafranca el maig de 2010, en una presentació del primer llibre de poetes a la xarxa en què jo participava. Ella havia assistit a un altre acte i en acabar va entrar a la sala on tenia lloc  l'esmentada presentació. En deixa constància aquesta foto que m’havia passat per alt durant molt temps, on s’hi pot veure la Carme quasi al darrere (amb un jersei rosa), jo al seu davant (de color blau) i el mític Onatge (Carles Vall), el dia que gràcies al món blocaire ens vam retrobar de nou després de quasi 40 anys...  És tota una altra història el retrobament gràcies als blogs amb en Carles, que també va tenir el seu post, "El meu balcó", i que com no podia ser d'altra manera en aquest joc de coincidències, també va il·lustrar la Carme aquell 2011. 


Tantes coincidències només podien desembocar en una enriquidora, bonica i molt preuada amistat que perdura a través dels anys, que han donat lloc a altres trobades força més "normalitzades" i en alguns projectes literaris conjunts, l'últim del qual és el llibre a 4 veus sobre les Quatre Estacions, juntament amb Novesflors i amb Fanal Blau. 


Podria explicar moltes més experiències blocaires; algunes positives, d’altres una mica menys. Però avui celebrem el desè aniversari de Col·lecció de Moments. Avui cal parlar de la Carme i del seu blog. Un espai que és com l'estrella que ens guia en el cel del màgic món de la catosfera. Per cert, algú creu encara que es tracta només d'un món virtual...? 
Moltíssimes felicitats, estimada Col·leccionista!  I que per molts anys més, i molts, i molts, els teus mots ens facin companyia!

diumenge, 6 de novembre del 2016

El mirall i tu (article de l'Eva Piquer)

Il·lustració: Eva Armisén
He trobat aquest article de l’Eva Piquer a Catorze.cat i per un moment he pensat que m’estava descrivint. Vinga, algú de vosaltres s’hi veu, també, reflectit, reflectida, en el seu mirall, ni que sigui parcialment?

T'hi mires i t'hi veus. Les veus.
La que, de petita, se sentia i se sabia desencaixada. La que es tancava al lavabo de l'escola a fer passar els minuts perquè l'hora del pati se li feia molt llarga. La que no s'agradava amb els cabells llargs, no s'agradava amb els cabells curts: no s'agradava. La que es va començar a agradar per la força del costum. La que va descobrir que els llibres la feien volar. La col·leccionista de tu rais: tu rai, que sempre caus dreta; tu rai, que te'n sortiràs. La que duia lentilles d'un sol ús. La que comprova que les ulleres graduades li tapin les ulleres de sota les parpelles. La que plora per qualsevol fotesa. La que, de tan espantada, no pot ni plorar. La que té por de no estar a l'altura. La que de tant en tant s'estima una mica i deixa d'acotar el cap. La que regala lleialtats abans d'hora i després se la fot. La que va per lliure.
La que guarda secrets en calaixos de la memòria. La que no sap dissimular. La que té una fòbia social diagnosticada i domesticada. La que cova menys remordiments dels que caldria per haver fet coses que no explicarà ni morta. La que no sap ni vol dir mentides, que ja té el nas prou llarg. La que prefereix enviar cinc-cents catorze mails que fer una trucada. La que prova de somriure sense obrir la boca per amagar unes dents de color tetraciclina. La que riu d'acudits fets a mida, oblidant la grogor dental. La que sembla distant però en petit comitè no calla. La que quan viatja acaba tornant al mateix lloc. La que pagaria per trobar les paraules justes. La que escriu per pensar. La que voldria poder dir que diguin el que vulguin, i a mi què. La que ha après a distingir la gent que val la pena.
La que es mira al mirall i s'hi reconeix.

Eva Piquer

dissabte, 22 d’octubre del 2016

El primer amor

Avui m'he dedicat a posar ordre a carpetes plenes de fulls de molts anys enrere. A part d'alguns tresors insospitats hi he trobat  aquest text…


S’esdevingué que hi havia una vegada una col·laboració casual en un programa de Catalunya Ràdio, l’estiu del 2005. Parlava d’una història que es remuntava a 35 anys enrere. Cal dir, però, que tota semblança amb la realitat és pura coincidència. O no…

…Per un amor tan tendre
què donaria jo,
què em deixaria prendre
per un tros del teu cos… (Lluís Llach) 

Molt bona nit a tots els que us congregueu al costat de la ràdio en aquestes hores de la matinada per sentir a parlar d’amor. Atès que avui m’és impossible parlar-vos en directe, he decidit enviar-vos la meva col·laboració a través del correu electrònic i fer-vos així partícips de la meva experiència en el tema que avui es tracta en el programa: això que s’anomena el primer amor.
Aquell primer amor… El recordo com un dels episodis més intensos, més trasbalsadors i més bonics que m’han succeït mai a la vida, tant pel seu bagatge en felicitat com pel sofriment que implícitament l’acompanyava. Tenia només 13 anys, però ni els meus sentiments ni el grau de maduresa eren ja ni de bon tros els d’una nena; ens fèiem grans més de pressa, en aquells temps. Ara, des de la distància i l’escepticisme dels gairebé 50, quan massa vegades en sembla que ja no crec en res, encara m’esborrono quan alguna circumstància me’l retorna…

 …Com el pagès que es lleva
per a fer el seu camp d’or,
jo et faria meva,
et llauraria el cos… 

No va acabar bé. Jo era una noieta solitària, que en lloc de fer gatzara amb les amigues preferia la companyia dels llibres, i que ja escrivia poemes en les nits d’insomni. Una persona rareta, carregada de complexos, que va cometre l’error de prendre com a exemple de vida les protagonistes dissortades, virtuoses i bledes de les novel·les d’en Josep M. Folch i Torres, que corrien per casa heretades dels pares i que potser com a referència haurien resultat adients en la dècada dels 40, però que estaven totalment fora de lloc a principis dels 70.
No us en diré el nom; no fa cap falta. Quan el vaig veure per primera vegada, els ulls van omplir-se’m d’estrelletes, em va semblar el xicot més meravellós de la galàxia. Tenia uns 3 anys més que jo, i era també força madur per la seva edat, ja semblava tot un home; un home realment molt atractiu. Era seriós, responsable, treballador, reservat com jo, i la meva exacerbada imaginació va confondre la seva timidesa amb un signe d’una elevada riquesa espiritual, que per força havia d’adir-se amb la meva manera de ser…
L’aparició sobtada d’aquell primer amor va significar un daltabaix en la meva vida. Una alienació mental, que em va distorsionar greument pensaments, emocions i sentiments. Allò que em passava era exactament igual que els símptomes d’una depressió: incapacitat de menjar, de dormir, de raonar; l’única diferència era que em sentia envaïda per una profunda felicitat i no pas per una profunda tristesa…

 …Pels teus ulls tan negres
jo apagaria el sol;
que només les estrelles
fossin el teu bressol… 

Passava sovint pel meu carrer, i jo en coneixia les hores, i l’esperava al balcó fingint una casualitat més que estudiada, amb un estat nerviós indescriptible, amb el cor a punt de fugir del pit. Per a mi era l’aliment i l’oxigen, i només per veure’l un instant hauria venut l’ànima al diable…
Amb l’ajut d’una professora que ens feia d’alcavota i que ens propiciava encontres molt "casuals", ens vam anar coneixent de mica en mica, i amb el temps vam sortir amb la mateixa colla; al principi semblava sentir-se atret per mi. Vam assistir plegats a alguns concerts de l’època, bàsicament recitals de grups de folk i membres dels "16 jutges", vam passejar pel moll, saltant les roques, em va acompanyar algun vespre a casa,  i el punt culminant d’aquesta relació, quan vaig tocar el cel i la felicitat amb la punta dels dits, va ser una nit, en una actuació de Lluís Llach en una sala petita, íntima, envoltats d’altra gent que ni vèiem i de llums que ens eren còmplices, quan el cantant, a tocar de nosaltres, va interpretar la cançó més tendra que he sentit mai i que encara m’esborrona l’ànima: "Per un tros del teu cos". El tenia al meu costat, només per a mi sola; la màgia ens embolcallava, i molt poc a poc ens vam entrellaçar les mans… M’hauria pogut morir en aquells instants perquè ja no em calia res més… Mai, mai no vam parlar d’amor. Mai no hi va haver un bes entre nosaltres.

 …Junts faríem la drecera
caminant sense por;
jo et trauria les pedres,
i el vent del nord, la pols… 

Però com deia en començar, la meva idealització antiquada de l’amor, segons la qual els homes donaven prioritat a les virtuts i a un món interior ric, se’n va anar en orris de seguida. Perquè al final, ell es va enamorar de la meva millor amiga, extravertida, desacomplexada i alegre, força més sensual que jo i que, a més estava "molt bona".
Què us podria dir, de l’efecte que això va tenir en la meva vida… Ruïna total.  Per despit vaig iniciar relacions amb qui no tocava, vaig començar a cronificar unes depressions que mai s’han esvaït del tot, i moltes de les coses que posteriorment m’han anat succeint crec que han tingut l’origen en aquella experiència. Però tot això potser ja seria un tema per a un altre programa…
Crec que allò que fa irrepetible el primer amor és el fet de descobrir per primera vegada l’existència de tota aquesta munió de sentiments desconeguts, tan intensos, tan torbadors, tan forts, que irrompen a la nostra vida com un huracà que ho arrasa tot, i et fan creure que ets l’única persona del món que experimenta aquestes  sensacions, i això et fa sentir, en certa manera, incompresa i una mica distanciada de la resta de la gent. Però bona o dolenta, és una experiència que sempre, sempre val la pena haver viscut.
I tot i que ha plogut molt de d’aleshores, cada vegada que escolto la cançó d’en Llach, revisc amb nitidesa la vivència d’aquell primer amor, que amb els anys se’m presenta acolorit amb una melangia molt dolça que el fa de bon recordar…

Ara, al cap de tant de temps, de vegades sento la crida de la curiositat que em corre per dintre reclamant informació. No l’he tornat a veure més, no sé per quins viaranys ha transcorregut la seva vida. Potser encara és un home atractiu, o potser no; en tot cas, som ja irreconeixibles l’un per l’altre. De vegades he pensat que va ser una experiència massa important, massa intensa com per acabar convertint-se només en un record empolsinat pel temps… De vegades em sembla que l’atzar ens farà retrobar algun dia, al voltant de la taula d’un bar, i que des de la nostra maduresa tindrem prou coratge per parlar de tot allò. I que potser somriurem, i les arrugues ens faran l’expressió benigna. De vegades, potser, encara em nego a donar per tancada la història… És, sens dubte, un altre dels efectes secundaris que ens deixa, a la pell de l’anima, el nostre primer amor.
Bona nit a tothom.
 Montse Galionar

dilluns, 19 d’octubre del 2015

Càncer

Avui m’agradaria compartir amb vosaltres aquest article del psicòleg i poeta vilafranquí Frederic Cuscó Campllonch, publicat recentment al setmanari EL 3 DE VUIT. Em sembla prou interessant, sobretot en un dia en què molts de nosaltres ens posarem un llaç rosa vora el pit. I perquè és un tema que, de prop o de lluny, a tots ens afecta, sigui en passat, present o futur. 
Què us sembla, us atreviu a enriquir el post amb el vostre punt de vista?


EL CÀNCER, UNA BATALLA?
Quan sovint em trobo amb l’expressió de “perdre” o “guanyar” la batalla contra el càncer detecto dins meu certa reacció de rebuig. Com si sobreviure a un càncer, penso, depengués de l’esforç o valentia de l’afectat! És raonable condicionar el malalt amb aquesta càrrega? Si una persona ha mort de càncer, tot i encarar-lo amb enteresa, ¿es pot considerar, veritablement, que “ha perdut la batalla contra el càncer”? Fins i tot si després del diagnòstic s’ha esfondrat i no ha superat la fase d’abatiment , es pot dir que “ha perdut”?
Penso que, afortunadament, queda enrere l’època en què la paraula càncer era impronunciable i s’acostumava a anomenar-lo “mal lleig”, amb la veu fluixa i la mirada evasiva. Com un “vade retro”. Com si hi hagués malalties més vergonyants que altres.
Cada vegada és més normal dir les coses pel seu nom i no cal pronunciar “càncer” amb la boca petita. Però, què voleu que us digui, a mi em grinyola una mica aquesta recurrència a associar el càncer a la terminologia de batalles a guanyar o perdre. Acabo de llegir la necrològica d’un exjugador d’handbol i diu, textualment: “ha perdut finalment el partit més important”. Sí que és desitjable que, com la majoria de les malalties, l’acceptació no estigui mancada d’un esperit de lluita. Però, perdre? Guanyar?
Recordo que el lema de La Marató de TV3 de fa uns anys per recaptar fons destinats a investigar aquesta malaltia deia: “La mort hauria de ser el final de la vida, el càncer no.” Per què el càncer no i en canvi altres malalties sí? Em pregunto fins a quin punt no persisteix la visió estigmatitzadora d’aquesta malaltia. Perquè està clar que, com diu la meva mare, d’alguna cosa o altra hem de morir.
I que no se m’interpreti malament. Òbviament, estic del tot a favor de destinar els màxims recursos possibles per prevenir o curar el càncer. Sé que, estadísticament, la probabilitat que jo mateix emmalalteixi d’algun procés cancerígen no és pas baixa.
Fa poc, una persona, molt lúcida, que estava pendent dels resultats d’unes proves per conèixer la causa d’unes molèsties em confessava de com se sentiria alliberada quan li confirmessin que no tenia pas càncer, “si de cas una altra malaltia, encara que sigui una malaltia tant o més devastadora que m’enviï a l’altre barri en un tres i no res”, comentava rient, tot adonant-se de la irracionalitat del seu pensament.
Tot plegat, doncs, em porta a interrogar-me: No serà que el tabú que ha acompanyat, secularment, aquesta malaltia perdura més del que crèiem? 

Frederic Cuscó i Campllonch, APUNTS D’UN PSICÒLEG

diumenge, 8 de març del 2015

Sí a la vida!


Demanar perdó per haver nascut Dona?
NO a cap violació ni castració física ni mental, ni al cos ni a l’ànima.
Sovint l’home deixa créixer el monstre que porta a dins, s’oblida que és nascut de Dona i en molts casos de mare.

Cal treure la màscara social a la societat i educar persones, i no nens i nenes. Estimar no té sinònim. Esclavitzar tampoc. L’assassí que mata sense sang, també és un botxí...

NO a les actituds per un dia.
NO a estimar un dia i prou.
NO a violar avui i abraçar demà.

La convivència és cada dia. Sembrar els bons sentiments. NO condemnar per haver nascut Dona o pel color de la pell o per creences personals.

Cal educar l’home com a persona, no com si per les venes hi tingués la prepotència per damunt de tot. Hem d’entendre que naixem per viure.

NO a cap creença social, religiosa o cultural que ens faci creure que la mutilació i/o violació del cos de la Dona sigui normal. Tampoc de l’home.

Néixer Nena no ha de ser el pa a la taula de les MONSTRUOSITATS.

L’home massa sovint segueix el raonament dels testicles (...?), tant en alegria com davant dels problemes. I llavors li surt la força bruta. Crida i actua el seu monstre interior.
Conviure sempre és un brindis de dues voluntats. Estimar i viure amb plenitud és el súmmum.
NO a col·locar... i tractar la persona com un OBJECTE.

És com si per haver nascut Dona hagi de viure i lluitar des de la trinxera.
L’home que només veu el teu cos, és que no sap estimar.
Proclames d’un dia, pancartes, però l’any té tres-cents seixanta cinc dies, i viure és tota una vida. Per tant cal llaurar les idees cada dia, sembrar la dignitat i amor per la Persona, sempre!

Les cadenes, ni que siguin d’or, esclavitzen. Malgrat que la presó tingui parets i reixes de diamants, la presó empresona, anul·la la capacitat i el dret de viure en llibertat.

Del cel plou molt mala bava. En nom d’un déu es fan –i s’han fet- barbaritats. Sexe i sexualitat no han de ser ni tortura ni turment.

L’home és l’únic  animal que mata per plaer. Sovint el sentit comú s’exilia de la ment humana.

Març és record de presó de flames i mort.
Ningú no es més que ningú.
Cap funcionari del cel no pot donar l’hòstia amb una mà i condemnar la Dona per impura.

Potser sí que hi ha qui ha estat engendrat amb mal esperma o pel dimoni. La religió encara és una dalla que sega i mata la vida. Qui creu en un déu no pot ser que prediqui assassinar Dones.  

Carles Vall - Març 2015


diumenge, 15 de febrer del 2015

Avui, un conte: Délia salva el valencià

Amics, amigues, avui aquest espai té l’honor de comptar amb una col·laboradora molt especial: l’Alícia, una deliciosa xiqueta de 9 anys, alumna del col·legi El Barranquet, de Godella (València), que escriu com els àngels i que ha tingut la gentilesa de regalar-nos aquest conte.
El seu relat va néixer gràcies a la iniciativa del Barranquet de participar al Concurs Literari Sambori, dins les propostes que cada any es fan a compte de les Trobades d'escoles en Valencià.
(I per cert, aprofitant l’avinentesa, moltes felicitats a Escola Valenciana, l'entitat que promou l'educació pública, de qualitat i en valencià, que acaba de ser guardonada amb el II Premi Martí Gasull.)
Alícia, sens dubte, és una persona amb el cap molt ben moblat. Quina lucidesa en les seves paraules! Que ric, el seu missatge! Quina manera tan encertada, des de la senzillesa, de tractar un tema, el de la llengua, tan espinós i que està creant tanta crispació entre la nostra societat, tants problemes a les escoles i tanta mala maror entre la classe política!
I és que, amics i amigues: ¿tan difícil és, als Països Catalans, arribar a un acord de sentit comú sobre l’ús de la llengua, tant en l’àmbit social com en l’educatiu, que ens cal malbaratar-hi tantes lleis, recursos, enfrontaments i despropòsits..., quan amb una exemplar reflexió una xiqueta de només 9 anys és capaç de donar-nos una lliçó sobre com de fàcil seria arribar a una entesa entre tothom?
Moltíssimes gràcies, Alicia, bonica, per deixar-nos gaudir del teu conte. Desitjo que la literatura continuï formant part de la teva vida durant molt, molt temps, perquè en ella trobaràs una amiga que mai et fallarà. I des d’aquí, una abraçada immensa per a tu i també per a Délia, Joan, Maria, Pau, Violeta i per a tota la resta de companys i companyes del Barranquet. I també, molt especialment, per a la persona que ho ha fet possible: la vostra estimada mestra i tutora  Amparo,  gran persona i millor amiga.

DÉLIA SALVA EL VALENCIÀ

Hi havia una vegada un col·legi anomenat “El Barranquet” on sempre es parlava en valencià.
En canvi, una cosa curiosa hi succeïa: al pati tothom sempre es comunicava en castellà.
Un dia, va vindre a l’escola una xiqueta nova que li deien Délia. Al cap d’uns dies d’estar compartint amb els nous companys l’escola on havia estat matriculada, Délia va dir:
- Per què no parleu en valencià a l’hora del pati?
I un xiquet va respondre:
- Perquè és molt complicat.
- Perquè no ens agrada –va dir un altre.
- Perquè a la nostra casa sempre parlem en castellà –respongué una xiqueta.
I Délia va dir:
- Però en classe sempre parlem en valencià; a més a més, si aprenem Valencià, ja tenim una altra Llengua més que sabem per a la vida. Així ens podrem comunicar amb més persones.
I un company fa:
- Baaaahhhh!
- El Valencià no és complicat; segur que sabeu cançons en valencià –diu Délia.
- Sí, sí, jo sé la de “Sol, solet” – comenta Joan.
- I jo la de “Pastoret, d’on vens?” –intervé Maria.
- Jo sé la de “La castanyera” –diu Pau.
- A mi m’agrada la de “El Joan petit quan balla”! –exclama Violeta.
Aleshores Délia els va preguntar si coneixien jocs en valencià. I els companys van pensar i pensar i finalment en van traure alguns com ara el sambori, la corda, el tres en ratlla, la pilota, la trompa,... I Délia els va dir:
- Però, si aquests jocs s’acompanyen de cançons en valencià!
- Sííí!!!
- Aleshores, el Valencià sí que vos agrada!
- És veritat! Sí que ens agrada!
- A més a més, en la meua casa parla en valencià la meua iaia – comenta Joan.
- La meua mare també parla valencià –diu Maria.
- En casa de la meua tia, també –intervé Pau.
- I la meua cosina també el parla –diu Violeta.
- Doncs, problema solucionat! –va dir Délia - perquè com heu vist no és tan complicat, sí que us agrada i també el parleu a casa.
- Sí, Délia. Ens has ajudat a comprendre que el Valencià és una part de nosaltres i no l’hem de deixar de banda usant la llengua sols en l’aula. L’hem de fer valdre per viure amb ella.
I, des d’aquell dia, en el pati del col·legi “El Barranquet” parlem en valencià gràcies a Délia i la seua estima per la Llengua i per nosaltres.
 Alicia Concha Ricós (CEIP El Barranquet)  


(Moltíssimes gràcies a la Carme Rosanas per les seves il·lustracions!)