Potser els poemes satírics de Josep M. de Sagarra han quedat una mica en l'oblit. Crec que a tall d'homenatge val la pena recordar-los...
BALADES DE FRA RUPERT
Fra Rupert, de les dames predilecte,
BALADES DE FRA RUPERT
Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d’aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l’impúdic fra menor:
–Gustós, senyores, m’avinc
a explicar-vos com els tinc.
Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.
I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.
Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.
Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.
Se’ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.
No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.
Ni plens d’innoble mengia
com els del Cor de Maria.
Ni tenen les bosses tristes
Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.
I no em ballen nit i dia
com els de l’Escola Pia.
No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.
Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.
Cap paparra se m’hi arrapa
com als monjos de la Trapa.
Ni massa tocatardans
Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.
Ni peluts, ni escadussers
com els d’altres missioners.
Ni amb el gàl·lic i els veneris
d’altres dignes presbiteris.
Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.
Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.
Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.
Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.
Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.
Se’m poden contrapuntar
amb tots els sants de l’altar.
No se’m poden tornar enrere
com li passava a Sant Pere.
I tenen un toc tan suau
com els collons de Sant Pau.
Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.
I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.
I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.
Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.
No m’arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.
No m’escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.
No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.
Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.
No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.
La que els toqui amb vehemència,
cinc-cents dies d’indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.
No té l’Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l’Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloriam Dei.
Josep M. de Sagarra, Versos satírics
Je, je, je... m'han fet riure de debó... no s'hi posava per poc! Una bona tirallonga de rodolins divertits
ResponEliminaHa, ha, ha, ha. No ho coneixia.
ResponEliminaJo tampoc ho coneixia, és molt bo.
ResponEliminaEm recorda la lletra d'una cançó que començava així:
Tinc dues coses
que em pengen
semblen bosses .....
Bona nit Galionar:)
No estic d'acord amb els dels hermanos...Faltaria més.¿saps que va moriren una casa que està a doscents metres d¡on visc? Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaCarme, Novesflors, Pere, Joan, el llibre de Sagarra on es recullen els seus poemes satírics és d'Edicions la Campana, de l'any 1989. Entre altres coses, s'hi recopilen les seves col·laboracions a "El Be Negre". Molta de la seva poesia satírica romania encara inèdita perquè la Barcelona burgesa de la seva època feia gairebé impossible que segons quins poemes veiessin la llum pública. No cal dir que us el recomano vivament, tot i que deu ser molt difícil de trobar.
ResponEliminaJoan, no puc discutir amb tu sobre el tema de les similituds; desconec totalment com "són" els dels hermanos... No sabia que havia mort tan a prop de casa vostra.
Gràcies per acompanyar-me i una forta abraçada!
No coneixia els poemes satírics d'en Segarra , era tot un "picarón"...
ResponEliminaM'ha encantat el concert de violí, amb la música de Paganini tot un virtuós.
Petons,
M. Roser
Galionar,
ResponEliminaReconec que no els coneixia. M'agraden molt.
Me'ls emporto a can Facebook.
PS: espero que no me'ls retallin.
Hola, Roser, la faceta sarcàstica de Segarra era més que notable, pel que sembla. I com que en el seu aniversari tothom el recorda amb les seves obres més serioses i belles, m'ha volgut afegir a l'homenatge amb un registre diferent però igual de genuí.
ResponEliminaJordi, jo també espero que no et retallin res. També ho fa, això, el facebook? Doncs gairebé es deu semblar a windows live: em van amenaçar de tancar-me l'espai per haver penjat l'escultura de Miquel Àngel...! Al final van acabar tancant tots els blocs igualment; el meu ja tenia gairebé 3 anys.
Gràcies pels comentaris i una forta abraçada!
Ostres, doncs mira, ets l'única persona que conec i que tingui aquest llibre! És realment divertit! Com deixa els prohoms d'aquell temps! Les floretes dedicades a Pere Rahola, el poema dedicat a l'anunci de l'Erotyl, els nous goigs a la Mare de Déu de Núria, on alguns polítics estructuraven l'estatut... Que bé ens aniria actualment un poeta de la seva talla, ai...!
ResponEliminaGràcies i una abraçada.