A punt per a una nova
setmana que no és l’inici d’un temps qualsevol. Estem tristos, tenim por, per
ells, per nosaltres, pel país, pel futur, per les evidències que fan tan difícil l’esperança.
Girem els ulls
al nostre voltant: tot el que veiem és una xarxa de mentides, d’incerteses, de
núvols que ens amaguen el cel, de fred i de grisor.
Però, de tant
en tant, una petita escletxa de blau a què aferrar-se, que ens recorda que cal
seguir endavant, que cal seguir lluitant. Tossudament alçats!
Carme, Dolors, Oriol, Raül, Josep, Quim, els tres Jordis... Serem amb vosaltres!
Estrella de Nadal perduda i esgotada que, lluny de
viatjar feliç i en llibertat, vagareja
sense rumb des de fa molts dies per boscos i valls, demana urgentment que algú
li indiqui el camí per arribar a l’Establia, allà on representa que l’Amor triomfa
i uneix els homes i les dones (dits també de bona voluntat) que no volen ser presos ni preses de les pròpies
febleses i que saben llegir el seu missatge de Pau.
Atès que aquest any cap dels senders no
aconsegueixen apropar-la al seu destí a causa del mal estat en què es troben,
fa una crida als polítics de la
comarca perquè destinin més recursos a netejar urgentment boscos i camins, abans
que la seva llum s’exhaureixi definitivament si no és capaç d’arribar a temps. Sense
ella al damunt, il·luminant el cel, ningú trobarà la Cova...
- (...) Tinc por, David. Estimo el meu
país amb un amor desesperat, amb totes les meves forces, i vull que sigui una nació lliure, sobirana,
vull que se’n surti. Però com més s’apropa el dia
més creixen les meves incerteses. Potser veig Catalunya com si fos aquell
alpinista consumat l’objectiu del qual és fer el cim, que és la seva màxima aspiració,
que sap que el farà algun dia, però a qui les condicions
meteorològiques i l’experiència recomanen no intentar de moment l'ascensió,
sinó esperar el moment oportú, fins que torni la bonança a la muntanya...
Potser veig com un suïcidi col·lectiu el pas que estem disposats a fer en aquests
moments, sense que això vulgui dir renunciar de cap manera a poder-lo fer algun
dia...
-Comprenc els teus dubtes sobre la
situació actual. Som un país molt dividit (sempre tan dividit, i així ens ha
anat en la història), i és possible que la cosa no vagi prou bé, Montse. Ja veurem què passa. Però hem de ser valents. Crec que
com més gran sigui el nombre de vots per la independència, més clar quedarà a
Europa que alguna cosa no funciona bé a Espanya, i alguna cosa es podrà fer.
Però potser m'equivoco... T'adjunto
uns poemes en anglès que he escrit per si poden ajudar a conèixer algunes de
les nostres inquietuds. Ja ho saps: la paraula, una de les poques armes de què
disposem els poetes...
-Cert, David, que sigui ella, la paraula, qui atiï
l’esperança, que sigui el vent que inflarà
les veles de la nau que ens permetrà arribar a la nostra Ítaca...
-Bon setembre, Montserrat. Ens veurem el dia
11 a la Meridiana. I canviarem
impressions després del 27S.
-Ens hi veurem,
poeta. Gràcies i bon setembre!
WHY WE NEED TO LEAVE THIS SPAIN
How sick we are of being menaced, insulted and
unheard
by this Spain which takes from us such dizzying
amounts each year!
How fed up we are with its arrogance,
intolerance, contempt!
How tired we are of Spain as an unfair barrier
between us and Europe,
as a hindrance to our development and
structures,
as a blockage to our voice and presence in the
world,
as a burden to our language, as a dismemberment
of our culture,
as an hostile rejection of our history, our
nation and our laws!
How sick we are of Spain as an obsessive
possession of Madrid,
of its lurking network of relentless and
corrupted powers!
There was the possibility of a Spain much better
than this one,
rooted on cooperation and diversity,
plurilingual, plurinational,
a fair sum of efforts and voices, but they will
never allow for it,
because they boast themselves as their only and
eternal owners.
Dialog and diversity were on the Constitution,
but they killed its soul, and the more they kill
its soul
the more preposterously they require the literal
fulfilment
of its betrayed and meaningless remains.
How exciting it is, instead, to build something
new,
more reasonable and lively, a wider future,
not against Spain, not against Europe, not
against reason,
but trying to participate in them from a deeper
freedom,
with higher efficiency and on fairer grounds.
How emboldening is to share the energy of an
engaged crowd,
to struggle democratically to decide on our
future and needs.
We want something new, we need something better;
we are committed to it. We want to be empowered
for it.
Amb una abraçada molt gran per als blogs que em precedeixen, i abraçant ben fort els blogs que vindran al darrere, enllaço la meva baula a aquesta iniciativa blocaire, que a través de la paraula escrita
vol fer sentir la seva veu perquè ens sigui reconegut el dret a decidir quin futur volem per al nostre país, a caminar amb pas ferm pel camí de la: