Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El meu país. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El meu país. Mostrar tots els missatges

diumenge, 10 de febrer del 2019

No és l'inici d'un temps qualsevol

A punt per a una nova setmana que no és l’inici d’un temps qualsevol. Estem tristos, tenim por, per ells, per nosaltres, pel país, pel futur, per les evidències que fan tan difícil l’esperança.
Girem els ulls al nostre voltant: tot el que veiem és una xarxa de mentides, d’incerteses, de núvols que ens amaguen el cel, de fred i de grisor.

Però, de tant en tant, una petita escletxa de blau a què aferrar-se, que ens recorda que cal seguir endavant, que cal seguir lluitant. Tossudament alçats!
Carme, Dolors, Oriol, Raül, Josep, Quim, els tres Jordis... Serem amb vosaltres! 

dijous, 20 de desembre del 2018

Estrella perduda



Estrella de Nadal perduda i esgotada que, lluny de viatjar feliç i en llibertat, vagareja sense rumb des de fa molts dies per boscos i valls, demana urgentment que algú li indiqui el camí per arribar a l’Establia, allà on representa que l’Amor triomfa i uneix els homes i les dones (dits també de bona voluntat) que no volen ser presos ni preses de les pròpies febleses i que saben llegir el seu missatge de Pau.
Atès que aquest any cap dels senders no aconsegueixen apropar-la al seu destí a causa del mal estat en què es troben, fa una crida als polítics de la comarca perquè destinin més recursos a netejar urgentment boscos i camins, abans que la seva llum s’exhaureixi definitivament si no és capaç d’arribar a temps. Sense ella al damunt, il·luminant el cel, ningú trobarà la Cova...

Signat:  l’Estrella errant.

dissabte, 23 de juny del 2018

Bona revetlla, bon solstici, bon estiu!



Ja les podeu fer ben altes
les fogueres aquest any;
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d'aquest Sant Joan.
Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant...,
i en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà...,
i el crit d'una sola llengua
s'alci dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d'un clamor de Llibertat!

Joan Maragall.

divendres, 23 de març del 2018

diumenge, 11 de setembre del 2016

Un dia de setembre...


Mirant Europa, oblidant Espanya,
contemplant el mar, ignorant Madrid,
que ample semblava el món,
que alegre!:

amb menys insults,
amb menys amenaces,
amb més democràcia,
indiferent, però amb camins possibles,
fred i distant, però amb escletxes obertes,
sense aquest empresonament en un dogma,
sense aquesta sordesa malcarada
i aquest menyspreu infinit cap a nosaltres.

I tan potent que hauria pogut ser
l’Espanya de la suma i el respecte!
Però mai no podrà ser:
ni la volen, ni ens hi volen,
només volen manar, cobrar i controlar.

Per això, en aquell immens riu groc
de sud a nord, de nord a sud,
ningú no trobava a faltar Espanya:
era un dia d’eufòria, de festa, de família,
de confiança en el futur,
i no pas de pensar coses grises o impossibles:
l’Espanya que no han deixat ser,
la llosa insostenible de l’Espanya d’ara.

Potser algú en escoltava:
Déu?, Europa?, el món?
No pas Espanya...

 David Jou


dimecres, 9 de setembre del 2015

La meva terra...


Avancem
serenament,
amb el pas ferm,
cap als cims de l’esperança,
per camins de llibertat.

 - (...) Tinc por, David. Estimo el meu país amb un amor desesperat, amb totes les meves forces,  i vull que sigui una nació lliure, sobirana, vull que se’n surti. Però com més s’apropa el dia més creixen les meves incerteses. Potser veig Catalunya com si fos aquell alpinista consumat l’objectiu del qual és fer el cim, que és la seva màxima aspiració, que sap que el farà algun dia, però a qui les condicions meteorològiques i l’experiència recomanen no intentar de moment l'ascensió, sinó esperar el moment oportú, fins que torni la bonança a la muntanya... Potser veig com un suïcidi col·lectiu el pas que estem disposats a fer en aquests moments, sense que això vulgui dir renunciar de cap manera a poder-lo fer algun dia... 
-Comprenc els teus dubtes sobre la situació actual. Som un país molt dividit (sempre tan dividit, i així ens ha anat en la història), i és possible que la cosa no vagi prou bé, Montse. Ja veurem què passa. Però hem de ser valents. Crec que com més gran sigui el nombre de vots per la independència, més clar quedarà a Europa que alguna cosa no funciona bé a Espanya, i alguna cosa es podrà fer. Però potser m'equivoco...  T'adjunto uns poemes en anglès que he escrit per si poden ajudar a conèixer algunes de les nostres inquietuds. Ja ho saps: la paraula, una de les poques armes de què disposem els poetes...
-Cert, David, que sigui ella, la paraula, qui atiï l’esperança,  que sigui el vent que inflarà les veles de la nau que ens permetrà arribar a la nostra Ítaca...
 -Bon setembre, Montserrat. Ens veurem el dia 11 a la Meridiana.  I canviarem impressions després del 27S.
-Ens hi veurem, poeta. Gràcies i bon setembre!
WHY WE NEED TO LEAVE THIS SPAIN 
How sick we are of being menaced, insulted and unheard
by this Spain which takes from us such dizzying amounts each year!
How fed up we are with its arrogance, intolerance, contempt!
How tired we are of Spain as an unfair barrier
between us and Europe,
as a hindrance to our development and structures,
as a blockage to our voice and presence in the world,
as a burden to our language, as a dismemberment of our culture,
as an hostile rejection of our history, our nation and our laws! 

How sick we are of Spain as an obsessive possession of Madrid,
of its lurking network of relentless and corrupted powers!
There was the possibility of a Spain much better than this one,
rooted on cooperation and diversity, plurilingual, plurinational,
a fair sum of efforts and voices, but they will never allow for it,
because they boast themselves as their only and eternal owners.
Dialog and diversity were on the Constitution,
but they killed its soul, and the more they kill its soul
the more preposterously they require the literal fulfilment
of its betrayed and meaningless remains. 

How exciting it is, instead, to build something new,
more reasonable and lively, a wider future,
not against Spain, not against Europe, not against reason,
but trying to participate in them from a deeper freedom,
with higher efficiency and on fairer grounds.
How emboldening is to share the energy of an engaged crowd,
to struggle democratically to decide on our future and needs. 

We want something new, we need something better;
we are committed to it. We want to be empowered for it.

David Jou

dimecres, 4 de febrer del 2015

Neu al Penedès

Reflexos de llum
desperten la vinya.
Damunt la neu freda
el dia floreix.

El sol s’emmiralla
pels camins glaçats.
Solitud. Bellesa.
La natura és art.

Resplendors de vida,
pau de bon matí.
Els ceps s’arrengleren
a prop del camí.

Ballen una dansa
estàtics, ben blancs.
En un prec a l’alba
enlairen les mans.

Com en un miratge,
en un cel molt blau,
Montserrat s’albira.
Placidesa i pau.
(Montse Galionar)
 Textos inspirats en la nevada d'aquest matí a l’Alt Penedès. 
Gràcies a Salvador Ventura per les imatges.

Pels camps tots nevats
només resistien
els ceps de les vinyes
com valents soldats.
(Olga Xirinacs)


diumenge, 9 de novembre del 2014

9-N


“…Quan arribem a l’essència, és la poesia la que ens il·lumina…”   (Extret del programa El Suplement, de Catalunya Ràdio, el 9 de novembre de 2014) 



Sento  el meu país com canta,
i càntics diversos sento.
Els dels mecànics, tots canten com pertoca,
feliços i forts.
El fuster canta mentre mesura taulons i bigues.
El paleta canta mentre es prepara per treballar,
o quan s’acaba la feina.
El barquer canta al seu bot.
L’estibador canta a la coberta del vaixell de vapor.
El sabater canta mentre s’asseu al seu banc.
El barretaire canta quan s’alça.
El cant del llenyataire,
 el del llaurador de camí a la matinada
o al temps de la becaina,
o a la caiguda del sol.
El deliciós cantar de la mare,
o el de la jove muller a la feina,
o el de la noia que cus o neteja...
Tots canten el que els pertany a ells i a ningú més.
El dia canta el que pertany al dia,
i a la nit, la celebració dels joves,
amics, robustos, amistosos,
canten amb les boques obertes
els seus poderosos cants melodiosos.

Walt Whitman

dimecres, 10 de setembre del 2014

CATALUNYA

No m’has demanat orgull, sinó coratge,
no conquestes, sinó treball,
no sang, sinó paraules,
i m’has donat, a canvi, tant:
paisatge, llengua, història,
el gust per la convivència,
la lluita per la memòria,
per la presència al món, per un tast de glòria,
la il·lusió per un futur de llibertat.

¿Què més universal que haver sabut el sofriment i la derrota
i haver perseverat, amb ràbia però en pau,
en el desig de seguir sent, malgrat l’allau
de violència, d’asfíxia, de desdeny i de riota?

Això ens uneix al cor adolorit del món,
a la ment rebel del món,
a l’impuls creatiu del món,
això ens hauria d’ensenyar a escoltar
més, molt més encara
que quan, cofois, ens tanquem en autocomplaença avara
i caiem en un miratge que ens confon.

No, no!: a seguir, a imaginar,
a enriquir la realitat sense abdicar de la utopia i la quimera!
Voldria ser de glaç i no tenir bandera
però m’encén el foc d’un desig perseverant,
i et sento, Catalunya, com una primavera:
fer país, servir! I el món és gran.

David Jou i Mirabent 

dilluns, 30 de desembre del 2013

Vers el 2014


Avancem
serenament,
amb el pas ferm,
cap als cims de l'esperança,
per camins de llibertat.

Amunt i crits i bon any 2014!
 

dilluns, 9 de setembre del 2013

Enllaçats per la independència


Amb una abraçada molt gran per als blogs que em precedeixen, i abraçant ben fort els blogs que vindran al darrere, enllaço la meva baula a aquesta iniciativa blocaire, que a través de la paraula escrita vol fer sentir la seva veu perquè ens sigui reconegut el dret a decidir quin futur volem per al nostre país, a caminar amb pas ferm pel camí de la:
 
INDEPENDÈNCIA

Agafarem el camí del mar, si cal,
i caminarem lentament arran d’onades.
Ens endinsarem valents vers l’horitzó
ensorrant els peus en l’arena negada.
Desprès quan perdem peu, nedarem
i ens deixarem surar a mercè de l’aigua.
Seguirem deixant-nos dur pels corrents
que l’aigua freda i salada ens assenyala.
I quan el cos i els braços diguin prou
ho encomanarem tot al mar que ens banya.
Mai no renunciarem a seguir nedant
per poder-nos allunyar de l’opressora Espanya.

Quim Ponsa   
(Gràcies, Quim, pels mots)


 Que mai més ningú ens vulgui fer sentir culpables de ser catalans i d'estimar la nostra terra.

La meva mà, ben aferrada a la de l'Alepsi, de A cops amb la vida.
 

diumenge, 14 d’abril del 2013

dimarts, 11 de setembre del 2012

Oda a Espanya (Joan Maragall)

 
Escolta, Espanya,
la veu d’un fill
que et parla en llengua
no castellana;
parlo en la llengua
que m’ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua
pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa
dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries
i els teus records,
records i glòries
només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te
molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes
vida és la sang,
vida pels d’ara
i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves
en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies
a mort els fills,
te satisfeies
d’honres mortals,
i eren tes festes
els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos
marxar replens
dels fills que duies
a que morissin:
somrients marxaven
cap a l’atzar;
i tu cantaves
vora del mar
com una folla.

On són els barcos?
On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes,
no tens ningú.
Espanya, Espanya,
retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t
de tant de mal;
que el plô et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya?
No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua
que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

Joan Maragall