diumenge, 21 de juny del 2015

Solstici


Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol


dimecres, 10 de juny del 2015

Pinzellades

Una vegada més, l’estada al Santuari m'ho confirma: Montserrat és l'obra d'un Déu que va esdevenir poeta; els seus versos sublims es poden llegir allà on la vista atansa: en cada roca, cada arbre, cada ocell que canta, cada revolt del camí... Fins i tot la Lluna hi té el seu poema...



El naixement d'un nou dia a les muntanyes bé mereix la nostra gratitud amb una salutació al sol i a la Vida.

De vegades el camí més difícil és el que ens porta fins al gaudi més intens...
A l'ermita de Santa Magdalena

A l'ermita de Sant Benet

A Sant Jeroni
Llum, sempre llum quan es fa fosc. La del cel, la de la terra...


Camins que fan de pont entre la meva infantesa i el present en tan sols un instant de 50 anys...
Camí dels Degotalls

Camí de Sant Miquel
Davant les cruïlles incertes, flors convertides en mans assenyalen el camí.
Camí del Pla dels Ocells
Sí, tots els versos estan ja escrits a la natura. I tampoc a mi em cal intentar escriure'n més; el meu vell Caminet continua tan vigent com 25 anys enrere...

Caminet de la muntanya,
drecera que véns i vas:
¿no has vist passar Déu a l’alba,
no l’has vist, tu, passar pas?
M’han dit que tan punt es lleva
es passeja amunt i avall,
i al cel que n’era tan negre
l’inunda de colors blaus.
Bufa en els cims ben fort l’aire,
esclaten les aus xisclant;
tota la vall s’esborrona
al refrec del seu passar.
M’agradaria amagar-me,
fer-me pols al teu costat,
caminet, així el veuria
per si és com em van contar.
Jo crec que deu ser un poeta
enamorat de la vall
i de tan bé que s’hi troba
ja no n’ha volgut marxar.
També jo m’hi quedaria
per sempre, en el pic més alt,
i gaudir d’aquelles forces
que tan sols tinc aquí dalt.
Caminet, demà quan baixi,
li dius que m’hi vull quedar;
que enmig de gorgs i muntanyes
mon cor hi resta atrapat;
que també vull ser poeta,
que també estimo la vall.

Montse Galionar