"...Es delia per tocar el cel amb les mans; aquest cel amb núvols blancs, que de vegades semblava tan proper i que era sempre tan llunyà... Quan ja era a punt de renunciar-hi, el cel se li va donar; va davallar per a ella, fins gronxar-se en les aigües del riu. I va dir el seu nom, amb un xiuxiueig de flautes dolces que l’aire li feia arribar a través de les fulles dels arbres... S’hi va submergir, i mentre queia la tarda, envoltada de muntanyes, va saber d’aquella esgarrifança que només coneixen els amants quan és el desig qui parla..."
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Calaix de sastre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Calaix de sastre. Mostrar tots els missatges
diumenge, 26 de maig del 2019
Núvols dins de l'aigua
diumenge, 19 de maig del 2019
Aquella moral montserratina d'altres temps...
(Del Butlletí del Santuari, 1930) No us el perdeu!
Quan era petita, a primers-mitjans dels 60, era
costum als estius passar uns quants dies a Montserrat amb els pares, els oncles
i la cosineta. Guardo memòria d’inesborrables instants viscuts, d’imatges que
potser no comprenia però que normalitzava perquè formaven part de la
nostra vida quotidiana. Una d’elles era el ritual dels mocadors virolats. Quan
anàvem a la basílica per veure la Moreneta, en entrar, hi havia unes persones
que donaven uns mocadors grans a les dones que duien vestits sense mànigues o
que anaven escotades. Els pares em van dir que aquells visitants eren turistes
que venien de molt lluny i tenien uns altres costums, i sí, els recordo alts i
rossos, amb la pell molt blanca, i amb vestits moltes vegades encara més
virolats que els mocadors que els feien posar a sobre. No se’ls permetia l’entrada
a l’església ni encara menys pujar a adorar la Verge si no es cobrien els
braços. No sé com s’ho devien fer per convèncer-los, però el cert és que tots
acabaven entrant amb el mocador sobre les espatlles. A mi em fascinava aquella
escena; hauria fet qualsevol cosa perquè m’haguessin deixat posar un mocador d’aquells...
Sentia comentaris que era una falta de respecte anar a l’església sense una
jaqueta al damunt, però els meus pares es passaven llarga estona contemplant
aquella escena i divertint-s’hi d’allò més.
Els qui van establir aquelles normes, abans de la
guerra civil, no sé si volien protegir de la concupiscència a la Mare de Déu o
a la congregació de Montserrat, o al bon nom de l’Església en general... Mentre
tot això passava, alguns d’aquells monjos tenien les mans molt llargues i els
pensaments exaltats, i no pas per aprofitar-se de les elegants estrangeres,
sinó d’uns infants que formaven part d’una de les corals infantils més
importants del món, i amb total impunitat...
Mig segle enllà d’aquests records, els estrangers
que ara visiten la basílica ja no venen tant d’Europa ni són alts ni rossos, ni acostumen a
portar bonics vestits estampats, ni tenen la pell molt blanca. Ara els gruix de
visitants són asiàtics o sud-americans, molts d’ells entren a l’església amb pantalons
molt curts i tops encara més minúsculs, i ja ningú els fa posar res a sobre per
tapar-se. Ara, el que molesta són les contínues fotografies que aquests
visitants fan de la basílica enmig la litúrgia o el cant dels escolans, l’allau
de flaixos i xerrics que produeixen constantment. Tant, que han hagut d’establir
una altra mena de restricció: prohibit fer fotografies. De manera dissuasòria,
a l’oració de les Vespres (que és la que mai em perdo), un parell de goril·les
molt ben vestits fan guàrdia al costat dels bancs, i només veure algú amb el
mòbil a les mans s’hi acosten no sempre amb bones maneres per advertir de la
prohibició. Et sents tota l’estona observat, incòmode, violent, gairebé tant com
per la visió dels llatins de torn que t’ha tocat al banc del davant i que no
paren de xerrar, riure i fer soroll, d’entrar i sortir, de canviar-se de lloc, tot ensenyant mig pam
de calçotets (ells) per la part posterior de l’esquena i la roba interior (elles) pel
balcó de sota el braç...
I és que això de la imposició de normes i límits
va a estones, segons els interessos i les modes. Aquest document del 1930, n’és
una bona mostra de les que s’imposaven i que regien la conducta dels feligresos
o visitants. Ara no crec que cap abillament més o menys correcte sigui motiu
per negar una cel·la a ningú, ben al contrari: es fan la barba d’or amb els
preus en ascens constant, gairebé
dissuasoris per a les butxaques normaletes com les meves. I fins i tot
promocionen estades de cap de setmana romàntics per a les parelles...
Amb tot, Montserrat és Montserrat, i com que la seva
màgia, quan t’atrapa, te’n fa esclau per sempre, m’hi tornaré a perdre un any
més, d’aquí a tres setmanes. Ah, i ni aniré escotada ni sense mànigues, ni faré
fotos als monjos durant les Vespres! Seré molt bona nena. Si us animeu, us hi
espero!
diumenge, 15 de juliol del 2018
Vull uns pantalons blancs!
Durant el
temps d’estiu tendeixo a patir la calor d’una forma angoixant i desmesurada,
gairebé com si es tractés d’una malaltia. El sistema termoregulador del cos no
em funciona correctament, a causa dels danys col·laterals d’una intervenció
quirúrgica de fa molts anys. Així que temo aquests mesos com un pagès a una
pedregada... Amb tot, vaig iniciar el juliol amb la il·lusió novella del temps
encara impol·lut que se’t regala, com una pàgina en blanc encara susceptible de
poder ser emplenada amb bona lletra, amb hipotètics capítols vitals i
engrescadors, d’aquells que valen la pena...
Com que em toca
treballar tot aquest mes i la meitat de l’altre, vaig fer un repàs de la roba
que necessitaria per anar a la feina. Durant quatre hores diàries estic de cara
al públic i això demana vestir amb una certa correcció. És fàcil: amb pantalons
llargs de colors clars i les corresponents samarretes o bruses estampades a joc, amb algunes peces ben escollides de bijuteria, en tinc prou per donar
una bona imatge. El bon tracte ja fa la resta...
Però els tan apreciats pantalons blancs de
cotó, de línia texana, frescos i sempre versàtils, ja començaven a mostrar el
pas inexorable del temps i vaig decidir comprar-me’n uns altres de nous. No
havia de ser complicat, en principi: uns texans ben fets de línia recta,
bàsica, de la talla 40 o 42, disponibles en qualsevol botiga de roba a
Vilafranca...
Doncs sí,
amics meus, sí que era complicat. Tant, que vaig haver de voltar per tots els
establiments de la vila sota el sol de justícia de mitja tarda com aquell qui
va pel món demanant una almoina...
A la primera
botiga se’ls havia acabat la meva talla perquè era la més habitual, em van dir,
i només en quedaven de grans. N’hi havia d’altres colors, que a tota costa em
volien encolomar, i la feina va ser meva
per fer-los entendre que els necessitava de color blanc. A la segona me’n van
fer emprovar uns que semblaven confeccionats amb paper de fumar de tan prims i transparents que eren... No, no, jo necessito
que m’ajustin bé del darrere i que com a bons texans posin una mica a lloc allò
que la natura i el pas del temps s’entesten a arriar... I sobretot, sobretot,
que no se’m transparentin les calces! “Això rai, que vostè està prima”, em responien
les dependentes, jovenetes i amb més poca psicologia que un sabatot. Sí noies,
però les que estem primes patim els mateixos despenjaments que les grasses, i
amb 60 anys ens hi hem de mirar una mica si no volem fer fàstic... Res. No ho
van entendre.
Els que em van
mostrar en una altra botiga tenien els camals tots plens d’estrips. “Oh, és que
anirà més fresqueta”! Davant la cara que
devia fer, els van amagar de seguida i me’n van treure uns altres, aquesta
vegada plens de sargits decoratius. “És que així no es veuen els estrips...”
En el següent
establiment encara els en quedava un de la meva talla, per sort, van dir. Eren molt
amples, els faltava mig pam per arribar als turmells i a la part inferior hi
havia tot de randes blanques i negres
estarrufades a tall de farbalà. Si el sentit del ridícul no m’hagués aturat,
hauria sortit de l’emprovador tot interpretant el Porompompero del Manolo
Escobar davant les desmenjades dependentes, a veure si així se’ls animava una
mica el gest...
En les dues següents
botigues, els pantalons que em van treure s’assemblaven bastant als que
demanava, però eren tan estrets de cama que em quedaven arrapats com unes
malles. No, no em serveixen; és que sap?, em rebenta, cada vegada que m’he
d’aixecar de la cadira, haver-me d’acotar per estirar els camals avall perquè
els duc arronsats fins a mitja pantorrilla...
I al capdavall
jo només em volia comprar uns pantalons texans de color blanc, fresquets i de
línia clàssica...!
Finalment,
quan anava a deixar-ho córrer, en una botiga que ni sabia que existia va
aparèixer el que buscava! Com una aparició, com un miracle: perfectes,
comodíssims, m’anaven com un guant, i a més, ja en plenes rebaixes, amb un 20%
de descompte. Fins i tot em semblava que no podia ser. La dependenta era la
mestressa, una dona de la meva edat, que em va explicar que treballaven amb una empresa que confeccionava
amb un patronatge perfecte per a les dones com nosaltres... Ens vam fer amigues
i tot! A partir d’ara ja sé on he d’anar directament cada vegada que em vulgui
comprar uns pantalons “normals”.
Ja a casa me’ls
vaig escurçar cinc centímetres, vaig planxar-ne la vora i els tinc a punt d’estrena
penjats a l’armari, però resulta que ha començat a fer una calor tan intensa
que no he tingut més remei que deixar-me de romanços i agafar les bermudes,
tant si queden bé o no per a la feina, i anar cada matí a l’oficina de Gent
Gran i Dependència amb les cames a l’aire... Ja procuraré, amb el bon tracte
envers els meus estimats usuaris, que s’oblidin de la correcció o no de la meva
vestimenta i que surtin una mica més feliços que abans d’entrar per l’atenció
rebuda.
Per cert, tant
si us agrada com no la calor, MOLT BON ESTIU A TOTHOM!
dimarts, 8 d’agost del 2017
Un parèntesi en la pausa blocaire de l'estiu
Taaaat, que hi ha algú per aquí...?
De les valls d'Andorra, el record d'uns dies de
descans tranquils, necessaris i reparadors a finals de juliol, perduda entre rius, prats i muntanyes.
Deliciós oasi de pau! No cal anar a la mar a
encomanar les penes (Jaume Arnella
dixit). Placidesa total en l'aigua cristal·lina dels seus llacs.
Esbarjo per als ulls, descans per a la ment, gaudi per als sentits.
Moments de diversió. I, és clar, coses que passen quan algú et deixa anar
allò de: "segur que no t'atreveixes..."
Als Cortals d'Encamp, fa just una setmana,
vaig trobar aquest parell de marmotes tan bufones, campant pels prats frescos,
la mar de tranquil·les. Ufff, qui pogués tornar-hi ara mateix i no haver de
patir aquesta insuportable calor de mil dimonis..
Pujant al Port de Cabús és irresistible la
temptació de sentir-se cafè a dins la tassa...
Formós i pelut vedellet, fent cara de mala llet, mostrant l'últim model d'arracades a prop dels llacs Tristaina. Tot just li surten les banyes. Criatureta, que encara no saps com n'és de dura la vida...!
No a totes les bestietes bufones els
espanten les punxes...
Així de bonica es veia la nit des de la terrassa. Vaig dir-li adéu a la vall, tot demanant-li que m'aculli sempre que ho necessiti i donant gràcies per aquests dies.
dimarts, 7 de març del 2017
8 de març, quanta feina per fer!
"Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama… Si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo, así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello. Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana. Esto te permitirá tener lista una taza de té para cuando despierte”.
Pilar Primo de Rivera, 1942
Doncs sí, per increïble que ens sembli, a mitjans del
segle XX encara estaven així les coses; aquests eren “els valors” que s’inculcaven
a les noies per tal de ser unes bones esposes. El
text està extret del programa de mà de l’obra de teatre “El florido pensil (nenes)”,
que just fa un any es representava al Poliorama, a Barcelona. Resulta
francament grotesc i divertit, sí, però quanta feina ens queda encara per fer...!
diumenge, 19 de juny del 2016
Ho he aconseguit! (o Els assentaments i la mare que els va parir).
Ara que s’acaba
el curs i que comencen les vacances, he pensat que era un bon moment per
publicar aquest text desenfadat i irrellevant que he trobat en un calaix i que
vaig escriure l’any 2008. Dono fe que tot el que s’hi diu és verídic.
Benvolguts tots,
N’estic segura
que qualsevol de vosaltres és capaç de comprendre què significa tornar a la
normalitat quotidiana després d’uns mesos de no viure, després d’un llarg període
de sentir-se empresonats per una situació que desborda i de la qual estem
entestats a sortir-ne victoriosos. Molta gent més o menys ha passat per aquesta
mateixa situació en el decurs de la seva vida, una, dues o cent mil vegades.
Però potser ben poca gent entendrà que hagi consentit passar-ho tan malament
per un motiu aparentment sense més importància: un curs de comptabilitat.
Sí, amics meus,
no cal que poseu aquesta cara d’incredulitat ni que comenceu a sospitar que
potser em falta un bull. Tot té la seva explicació. Moltes vegades el més
important no és la causa que ha desencadenat la nostra angoixa, sinó la seva
magnitud, el grau de patiment que pot arribar a provocar-nos.
Un inofensiu
curs de comptabilitat, pobret; i quina culpa en deu tenir?, es preguntareu
molts.
Per ser capaços
d’entendre-ho, primer de tot caldria situar-se en el context laboral actual amb
la imparable destrucció de llocs de treball, i d’altra banda en el pes de les
circumstàncies personals.
Durant molt de
temps he desenvolupat un treball lliberal, des de casa, que em permetia sense
dificultats compaginar família i vida laboral. Correcció de textos, classes
particulars de català per a adults…, feines que evidentment no podien cotitzar
a la Inseguretat Social i que, per tant, no consten com a anys treballats.
A més, una certa
estabilitat familiar m’assegurava el futur, creient que els diners no
faltarien…
Però per bé o
per mal, la vida va fer un gir. Va caldre replantejar-se-la de nou i prendre
decisions. Quan s’accepta de continuar el llarg viatge fins al qui sap on, cal
fer-ho assumint-ne totes les conseqüències. Vaig tenir la sort de poder
reincorporar-me al mercat laboral. En una feina que valoro, que m’agrada i que
voldria conservar. Però ai, els pronòstics negatius de la crisi econòmica fan
que l’espasa de Democles pengi d’un fil sobre la testa del personal interí de
l’Administració Pública, entre els quals m’incloc…
Davant el perill
i la incertesa que l’actual situació genera, vaig decidir no quedar-me amb els
braços plegats i emprar tots els mitjans al meu abast per fer-hi front. No
serveix de res lamentar-se ni llepar-se
les ferides; calia reaccionar i treballar per aconseguir eines útils i
efectives de cara al futur. I una de les eines que em van semblar més
encertades van ser les dels cursos de
reciclatge laboral. Disposar de nous coneixements, d’una millor
formació, de noves titulacions que, en cas de necessitat, fessin el currículum
més interessant i atractiu.
Des d’aleshores
ja n’he dut a terme uns quants, de cursos per a treballadors en actiu, més o
menys efectius, més o menys agradables, de més o menys utilitat. Però a finals
de l’estiu, quan em vaig inscriure en un curs nocturn de comptabilitat, a fe de
Déu que no sabia pas on em ficava…
Primer escull:
la manca de temps. Per a una dona que treballa, que es lleva a quarts de 7 del
matí, que té una casa per portar i gent gran al seu càrrec, no resulta gaire
atractiu agafar la cartera a mitja tarda i no tornar fins a quarts d’onze de la
nit. I menys quan s’és a la ratlla dels esplendorosos 50 anys. La concentració
costa molt de mantenir-se, el cansament passa factura, les mil i una
obligacions pendents provoquen un estat no precisament òptim per a l’estudi… I
menys quan aquesta situació s’ha d’allargar mesos i mesos… No obstant això, allí
érem, jo i 24 persones més, disposades a donar-ho tot i amb una bona dosi
d’il·lusió com a bagatge.
Però
s’esdevingué que, en el moment en què el professor va fer acte de presència a
l’aula, l’ànima em va lliscar fins als
peus i vaig ser incapaç de trobar-la. Aquell home de 80 anys, exjesuïta, que
hauria d’haver estat jubilat feia temps, era prou conegut a la comarca, i no
precisament pel seu temperament benigne.
Amb tot, l’home
es mereixia un vot de confiança abans de jutjar-lo prèviament. Tenia la seva
anomenada, i vaig pensar que, atesa la seva longeva edat, devia ser tota una
eminència en la matèria i que podria treure profit dels seus coneixements. Vaig
arribar a pensar que seria tot un luxe poder aprendre d’un mestre tan bregat en
els estudis comptables. I malgrat l’ensurt inicial, vaig adoptar l’actitud més
positiva que hom pugui imaginar…
Però aviat va
quedar demostrat que ser un expert en una determinada matèria no vol dir
necessàriament ser un bon pedagog. I ell
no ho era en absolut. Cal no perdre de vista que se les havia amb persones adultes,
no pas amb infants de primària. També cal tenir present que ja no vivim als
anys 50, en plena dictadura franquista. Però ell no semblava haver-se adonat
encara d’aquests petits detalls…
L’alarma va anar
in crescendo quan va començar a fer-nos sortir a la pissarra, malgrat les
nostres reticències. Ningú no s’hi sentia còmode allà al davant, mig
avergonyits, en aquella situació forçada. Un cop a la pissarra, amb el
retolador a la mà, infringia als alumnes un tracte denigrant: era tot un mestre
en l’art de fer-te sentir inútil, insignificant i ridícul. L’home evidenciava
sovint dificultats per verbalitzar correctament els conceptes, i podia tenir-te
allà esperant que entenguessis el que pretenia dir-te, fent-te esborrar
repetidament el que escrivies, les graelles que no sortien rectes, fent-te
repetir cinc vegades unes lletres que no seguien el seu criteri, o tenint-te
palplantada de cara a la pissarra fins que te n’adonaves que t’havies descuidat
de fer una ratlleta després d’una quantitat, o que no havies posat el punt en
una i. Et podia ridiculitzar per fer mala lletra, o sentenciar que paties
problemes psíquics per la manera de dibuixar els números… Taula per taula,
s’entretenia a criticar si escrivies tocant la ratlla en lloc de fer-ho més
amunt, et tractava de brut si els apunts tenien gargots, et feia llençar el
xiclet en el cas que en masteguessis per tal d’entretenir la gana…
Ridiculitzava la manera de respondre per massa segura o per massa insegura, per
massa lenta o per qualsevol cosa imaginable. En definitiva: s’ho passava d’allò
més bé martiritzant el personal amb la seva actitud dèspota. Es podia dirigir a
qualsevol de les alumnes amb un to peremptori: Nenaaa, ves a buscar guix!, o
nenaaa, ves a fer fotocòpies, o nenaaa, que si aquí o que si allà. Els nois, en
canvi, li queien força més bé. Hauria estat un personatge ideal per a ser
representat en aquella cèlebre obra de teatre anomenada “El Florido Pensil”,
que sens dubte molts de vosaltres recordeu… Davant aquest panorama surrealista,
no és d’estranyar que algunes persones decidissin abandonar després d’aquella
primera classe…
El temari del
curs era tan extens que, evidentment, no es podia encabir tot en les hores
assignades. Conec prou bé les característiques
de l’ensenyament per a adults, la necessitat de dedicar el temps que
faci falta per a la comprensió d’un concepte abans de seguir endavant amb
d’altres de nous que es basen en el primer. Aquí va començar un altre dels meus
particulars calvaris: jo que partia de zero, que no en tenia ni la més remota
idea de comptabilitat, era incapaç d’anar assimilant els conceptes a causa de
la velocitat en què es desenvolupaven. Ell ens deia que sobretot li
consultéssim els dubtes, però paradoxalment, quan ho fèiem ens responia que no
s’hi podia entretenir i que ens ho repasséssim a casa. I així, després d’una
colla d’intents reiterats per part de tothom, ja vam veure que era inútil
insistir.
I l’autoestima
va començar a emetre senyals d’alarma. Van aparèixer els fantasmes de la culpa;
potser era jo l’única que no podia seguir el ritme de les classes. Potser era
el meu cervell que ja no funcionava com abans. Sense saber-ho, hi havia un
altre factor que em jugava en contra: els falsos principiants. Tothom afirmava
no saber-ne gens, però la realitat era que gairebé tothom treballava en
comptabilitat o n’havia estudiat anteriorment. Eren persones que volien
posar-se al dia amb el nou Pla General Comptable o refrescar conceptes, però
que ja en sabien els fonaments. El professor, en comprovar que algunes
d’aquestes persones seguien prou bé, s’embalava cada vegada més. Lloava aquells
qui sabien respondre les seves preguntes i ridiculitzava qui, de cara a la
pissarra, suava llàgrimes de vergonya davant la impossibilitat de sortir-se’n…
Aquí hi va jugar
un paper transcendental l’amor propi. El més assenyat, el més senzill, potser
el més raonable, hauria estat engegar-lo a pastar fang i abandonar el curs.
Molts ho van fer. Jo en vaig estar temptada des del primer moment. A aquestes
alçades de la meva vida, cabrons que em vinguin a fer patir gratuïtament, no. I
que em facin plorar d’impotència, tampoc. Cabrons que se sentin realitzats
practicant el menyspreu sistemàtic, encara menys. Però sóc de les que no es
rendeixen fàcilment davant les adversitats. I de la dificultat en faig fer un
repte personal; assoliria l’objectiu que m’havia proposat, aprendria
comptabilitat i aconseguiria un bon títol que, qui sap, potser em seria de gran
utilitat si les coses anessin maldades en l’àmbit laboral…
L’única manera
de sortir-me’n era dedicant hores i més hores a l’estudi. Dissabtes i diumenges
van quedar reservats a la comptabilitat. El temps per a la lectura també el
vaig sacrificar. Qualsevol altra activitat la considerava com una pèrdua de
temps i me’n sentia culpable. Era com una obsessió malaltissa. Però a còpia de
treball, podia assistir a la classe següent amb el nivell suficient per
entendre-la…
Durant el curs
no vam utilitzar en cap moment l’ordinador, ni cap programa del tipus
Comptaplus. No ens va ser permès utilitzar calculadora, i si ens equivocàvem en
les operacions llargues érem ridiculitzats sense perdó. Els assentament els
havíem de fer a l’antiga usança, amb llapis i goma, en un sistema arcaic i
desfasat.
El temari
s’anava succeint a velocitats de vertigen, i cada vegada estàvem més saturats.
Era literalment impossible assumir tot aquell volum de feina, de conceptes, de
deures per casa… Fins i tot els companys més bregats en la matèria van anar
quedant despenjats i endarrerits; el descontentament era general. La gent,
fastiguejada, anava abandonant. Les crítiques, els requeriments, els intents de
diàleg amb ell, eren el pa de cada dia i no servien per a res. Aquell senyor
havia estat un dels fundadors del centre, un dels que hi havia posat més
capital, i de cap manera la direcció actuaria en contra seva…
Els companys van
ser, una vegada més, el millor de tot el curs. Persones magnífiques, sort en
vaig tenir. Ens ajudàvem els uns als altres, ens xiuxiuejàvem les respostes
quan érem sotmesos a interrogatori, i la Mercè, la meva excel·lent companya de
taula més de quatre vegades em va deixar copiar els seus assentaments…
Mentrestant, el
meu viure era un no viure. Vaig aprimar-me de valent, era incapaç de dormir a
les nits i, quan ho aconseguia, assentaments terrorífics habitaven el món dels
somnis, amb tota una legió de fantasmes numèrics campant al seu aire. El
cansament va convertir el meu rostre en el d’una persona vella i malaltissa.
Tot i la meva voluntat, vaig arribar a tenir molts seriosos dubtes de si ho
podria aguantar o si m’hauria de donar per vençuda…
Després de
l’impàs de les festes nadalenques, molta gent ja no va tornar. I els que van
fer-ho estaven clarament desanimats. El curs ja no el podia seguir ningú. La
situació laboral precària i la tossuderia van empènyer endavant els pocs que
vam quedar. Cada vegada faltaven menys dies per acabar i valia la pena aguantar
fins al final…
Però llavors vam
haver d’enfrontar-nos amb un altre gran monstre: l’examen final. Perquè l’últim
dia ens havíem de sotmetre a una innegociable i temible prova avaluatòria. Aquí
van agreujar-se, si és que era possible, totes les pors, van multiplicar-se les
hores dedicades a l’estudi…
Les dues últimes
setmanes van ser un autèntic infern. Em trobava literalment al límit de les
meves forces. Les classes es van convertir en esperpèntiques; calia acabar el
temari fos com fos. Tothom estava revoltat. Jo cada vegada em sentia més
desgraciada, més impotent, i de la meva autoestima no en quedava ni el nom.
Vaig agrair amb tota l’ànima els gestos de les persones amigues que em van
donar suport, les que em van estar escrivint fins a mitjanit el dia abans de la
prova per donar-me ànims, les que van fer-ho l’endemà al matí, les que em van
tenir present encara que no diguessin res…
I inexorablement
va arribar l’hora del judici final: l’examen adreçat als pocs alumnes que
quedàvem. Només per haver arribat fins allà ja ens mereixíem un cum laudem pel
cap baix. Afortunadament no tothom és tan patidor com jo, però tothom ho va
passar força malament. La prova que aquell energumen ens va posar va ser tan
llarga i complicada que ningú, absolutament ningú va tenir temps d’acabar-la.
Davant l’evidència de la situació, ens va atorgar la nota que li va semblar,
sense corregir aquell angoixant examen, i ens va repartir els preuats diplomes
que certifiquen oficialment la consecució del curs. Em va correspondre un vuit
i mig! No hi va haver sopar de comiat com ell havia proposat, ni una copa a la
vinateria. Mai havíem acomiadat un curs d’una manera tan freda…
Ens va fer
prendre l’examen perquè el finalitzéssim a casa, amb la pretensió que l’hi
retornem escanejat via mail. Li vam dir que sí, un sí d’aquells que significa
que demà m’afaitaràs. És una bajanada atès que el curs ja és història i no ens
tornarem a veure més. Encara m’estic plantejant si no fer-li arribar impecablement
resolt, abans d’emprendre accions legals davant tantes irregularitats del curs
i com a freda revenja de tot aquest malson…
Però ara ja tot
ha acabat i una meravellosa sensació de llibertat s’ha apoderat de mi. És com
si tingués un amplíssim horitzó al davant, al meu abast, on poder dibuixar els
meus somnis disposant de tot el temps del món…
Tot plegat, ha
valgut la pena? Sincerament, crec que sí. Si més no, perquè he pogut
demostrar-me, una vegada més, que en lloc de triar la solució més fàcil, que
hauria estat abandonar, he estat capaç d’arribar fins al final, i amb prous
motius per a sentir-me’n satisfeta. I la meva autoestima torna a començar a
brotar, com aquestes flors d’ametller que tan prematurament i tan fràgils donen
nova vida als arbres…
Ah, i ja tinc el
meu títol de comptabilitat a la butxaca!
Sí, amics, no ho
dubteu: els triomfs aconseguits a còpia d’esforç i voluntat, els més difícils
d’assolir, són els que ens aporten una més gran satisfacció.
Encara estic
pensant què fer-ne, de l’examen. No cal dir que acceptaré encantada les vostres
suggerències.
Vilafranca,
febrer de 2008
dimarts, 19 d’abril del 2016
Un parell de regals inesperats
Sí, ja sé que
només sembla una pinya, però és molt més. És la primera fotografia que he fet
amb la meva nova càmera, un regal avançat al sant. Però és molt més encara. És
el preludi de les dues enllepolidores setmanes que a partir del dia 25 d’abril i
fins el 7 de maig podré gaudir al
balneari de Caldes de Boí, al cor de la meva estimada vall. Un parell de grans
sorpreses inesperades: l’estada al balneari i una càmera amb un zoom increïble.
La vall, en plena primavera, és com un jardí immens de somnis de colors i de
flaires sumptuoses, amb el cel blavíssim i amb força neu als cims de les
muntanyes. És fred d’hivern a trenc d’alba i carícia del sol amb promeses d’estiu
al migdia. És calfred d’emocions a l’hora del crepuscle, és sensualitat calenta de saber-se un tot amb l’Univers quan
de nit els estels són l’únic sostre... I és sempre un lloc de pau, d’assossec i
de relax, un indret on retrobar-se, i on escriure és una necessitat vital d’allò
més gratificant. Un racó per desintoxicar el cervell, per conciliar-se amb els
dimonis interns, per retornar als orígens, per entendre el significat de ser
feliç, que de vegades se’ns escola per un forat de la memòria...
Fa 40 anys que
hi vaig viatjar per primera vegada i me’n vaig enamorar per sempre. No he
deixat mai de tornar-hi. I no vull deixar mai de fer-ho mentre les forces ho
permetin.
No sé si m’agradarà
el termalisme, no ho he provat mai. Ens ocuparà unes hores, però la resta del
dia seran de llibertat. I hi ha tants racons, tants caminets, tants indrets
coneguts on serà de bon grat tornar a passejar...
Ha estat, com deia,
una inesperada sorpresa. Vam fer la sol·licitud del programa de termalisme a l’Imserso,
gràcies a què la meva parella és ja una persona jubilada, però amb molt poques
esperances que ens toqués. A més, havíem demanat els mesos de juny o juliol. Fa
molts pocs dies, una carta certificada ens va comunicar que hi havia aquestes
dates a la nostra disposició. Desconcert al principi per passar a l’eufòria de
seguida, i a la feina no em van posar cap impediment per concedir-me un parell
de setmanes de vacances amb tan poc marge de temps.
A la vall em
coneixen de molts anys i saben que escric, i han tingut la deferència de
reservar-nos una habitació familiar composta per dos dormitoris independents
que es comuniquen per una porta, perquè cadascú pugui viure la nit al seu aire
sense molestar l’altre... Tot un detallàs d’aquests que s’agraeixen de debò.
La càmera que ha
retratat la pinya havia de ser el regal del meu sant, però s’ha avançat per raons
òbvies. M’hauré d’espavilar a aprendre els secrets d’aquesta nova màquina,
bastant més complicada de la que he estat utilitzant fins ara, perquè
treballarà de valent durant aquesta nova estada al Paradís. Qui sap, potser ara
sí que a part de retratar pinyes també podré retratar decentment la lluna, a
manca de poder-la pescar amb un cove...
Així que, amics
meus, ens veurem a la tornada!
diumenge, 28 de febrer del 2016
Tecnologia mòbil i la mare que la va parir (o no).
“Llevamos 13
anos juntos”. Rebo aquest missatge al mòbil, de bon matí, a través d’un SMS. Atònita
i mig adormida, el llegeixo un parell de vegades. Ostres, penso; què vol dir? La
interpretació literal seria aquesta: que una altra persona i jo compartim
l’activitat de transportar presumptament 13 anus a alguna banda (sí, sí, l’orifici del final del canal
digestiu a través del qual l’animal expulsa les matèries fecals) però l’espurna
de sentit comú que encara em queda m’indica que no deu anar per aquí la cosa...
Miro l’emissor del missatge: Orange. I llavors hi caic: es compleixen 13 anys
de l’adquisició del meu primer mòbil, i com que en tot aquest temps no he
canviat ni de número ni de companyia, em volen fer un regal a la fidelitat en
forma de descompte si aprofitant l’avinentesa em compro un altre terminal més
sofisticat i més car. Molt bé, gràcies, senyors
de la Taronja, anteriorment anomenats Amena, però de moment serà que no.
I l’anècdota em
fa reflexionar, just quan tanca portes el Mobile World Congress, sobre l’evolució de les noves tecnologies en pocs
anys, i particularment en allò que en principi em semblava impensable: el pas
de ser analfabeta total en aquestes matèries a passar a moure’m amb força
llibertat amb un smartphone (això sí,
escriure amb teclat digital continua semblant-me una llauna).
Vaig ser
refractària a tenir mòbil, ho reconec. N’estava totalment en contra, no volia
perdre cap més bocí de parcel·la de la meva llibertat. I l’ús que en feien
algunes de les persones que trobava pel tren o en altres espais públics em
semblava molt penós. Com més vulgar era l’individu, més ostentació en
feia del nou artefacte, com si allò fes guanyar molts punts davant la
societat... L’ingrés a Bellvitge d’un familiar directe, amb una agonia de mesos
i la necessitat d’estar en contacte amb la família en tot moment va ser el
motiu de l’adquisició del meu primer aparell. Encara recordo l’angoixa per
entendre’l, les llargues hores intentant canviar-ne la melodia, la imatge de la
pantalla, cercant la tecla per on s’accedia a les funcions més elementals...
Per sort, els models de 13 anys enrere eren força bàsics: una agenda amb els
contactes, l’opció de les trucades i missatges, una galeria d’imatges
preestablertes i unes quantes melodies, i poca cosa més. N’hi havia prou i de
sobres.
Potser perquè la
societat de consum no em compta entre els seus adeptes, no he tingut mai
interès a canviar de mòbil per adquirir-ne un de millor; sempre he esperat que
s’espatllés el que tenia per renovar-lo. Recordo amb molt d’afecte un Nokia
robust, grassonet i amb tapa que em va durar cinc anys i que ja disposava d’una
càmera fotogràfica, tot un luxe impensable en aquells moments... Posteriorment,
cada canvi de model anava incorporant noves aplicacions, va arribar l’era dels
smartphones fent possible la connexió a Internet amb un ventall de
possibilitats incalculables, fins arribar
a l’era whatsapp, francament útil si se’n fa un ús correcte, com més o menys totes
les coses de la vida, vaja.
Actualment
disposo d’un Samsung Galaxy 3D que cobreix a bastament les meves necessitats i
que té dos anys de vida. Com que sóc una refotuda perfeccionista, el tracto
molt bé: no passa mai gana perquè sempre té la bateria ben proveïda de càrrega, mai l’he
castigat sense saldo, no me’l deixo oblidat quan surto de casa o de la feina,
el mantinc net i polit com si cada dia fos diumenge... Quan li arribi l’hora de les absoltes, veurem
quin nou model serà l’escollit per ocupar el seu lloc.
Ara la meva
companyia em recorda que ja fa 13 anys que el mòbil i jo convivim en harmonia,
tot i que els inicis, com en tota relació, no van ser fàcils. Però tot i els
molts anus que portem junts, he de dir que mai m’ha donat pel cul. Així que
atesa la meva experiència i sense voluntat de fer-li publicitat gratuïta,
llarga vida a les taronges i a la telefonia mòbil! Amen!
dissabte, 23 de gener del 2016
Músiques
Hi ha les que
ens prenen com una mar, i les músiques callades, gotes lentes d’aigua nocturna.
Hi ha músiques blanques i cruels com una neu de primavera, i músiques que tenen
gust de vi, càlides, adormidores. Les músiques matinals poden ser més vermelles
que blaves i buscar més la sang que la mirada neta; escollim les que ens
prometen un dia que voldrem recordar, i ens banyem un moment en la seva
alegria, abans d’entrar en les hores oblidables.
La música vol
que tinguem temps, ens el guarda i ens el torna sense fer cas de les nostres
maneres de matar-lo. Un solo de Lester Young, una sonata de Brahms, la veu de
Johnny Hartman, un tango de Manzi... Baixen a les coves de les nostres vides i
troben els desapareguts que hi hem anat enterrant: l’amor de quan ens crèiem l’amor,
la mà forta del pare, una alba de gener, el xampany d’una rialla, l’aroma
nocturna d’un jardí que vam malvendre... I la música ens perdona amb la seva
manera d’acusar-nos. De vegades, quasi ens regala la tendresa d’una dona, o un
mirall generós, o la calma de no pensar.
Recordo la carta
de Baudelaire a Richard Wagner: “...em semblava que la seva música era la meva, i la reconeixia com tot home
reconeix les coses que està destinat a estimar”. Sí, potser la música busca la
llavor de l’enamorament, la necessitat de sentir
el món com si no l’haguéssim perdut. Baudelaire acaba agraint a Wagner que l’hagi
ajudat a combatre unes hores molt dolentes. ¿Vol dir que va allunyar-lo d’ell
mateix? No, aquest consol hauria valgut poc per a un home que no volia separar
l’orgull i l’elegància: al contrari, la música el va fer recordar qui era, algú
que, per cap misèria, per cap sofriment, no perdria mai el gust de la bellesa.
El poeta modern
ha triat el color i el perfum, i sobretot, la música. Lamentant aquesta
inclinació, s’ha parlat de frivolitat, de vici, d’evasió irresponsable... No sé
si hi ha cap viciós que consideri frívolament el seu vici, ¿i qui no vol fugir
d’alguna cosa? La qüestió és si el refinament dels sentits significa una fugida
o un retorn. Quan l’encontre d’un perfum i una música ens recordi uns ulls, la
nuesa d’un braç, una ombra verda, ¿haurem fugit o haurem tornat? És inútil
mesclar amb aquestes coses les supersticions morals: el temps només obeeix la
llei de passar, però se’n va ple de colors i olors i sons, de sabors i cops i
carícies. És una bona venjança: que marxi convertit en vida nostra. Deu ser la
propietat més estranya, tenir allò que ja no tindrem mai. Quan Paul Verlaine va
escriure que el poeta ha de preferir la música, anava més enllà dels ritmes;
parlava potser d’una pèrdua musical,
de com tot el que sabem convertir en sensualitat serà per sempre nostre, com
nostres són les músiques que ens sedueixen.
Igual que l’amor,
la música ens fa tancar els ulls. ¿És perquè són germans la foscor i el
silenci? ¿Perquè sentim més si no hi
veiem? Quan parlem, en canvi, volem que ens mirin. ¿Com veu el poeta les coses
que escriu? Sobre el paper va deixant les paraules, fràgils, negres, sordes,
cegues... I dibuixa les ones dels sentiments, una nit molt freda, el cant blau
d’una merla, unes mans molt petites sobre el marfil de les tecles. Ho veu tot
sense els ulls, amb la mateixa mirada que demana la música.
Pere Rovira (Diari sense dies, 1998-2003)
diumenge, 3 de maig del 2015
Maig, festes, flors i poesia.
“...Digues, amic, i tu em preguntes què és poesia...?
La poesia és la distància més curta entre el teu cor i els meus mots...”
Arriba aquest mes de maig amb una colla de projectes
engrescadors i atractius, sempre (o quasi sempre) relacionats amb el món de les
lletres en el seu nucli principal.
El proper divendres
dia 8 de maig, novament cap a Navata, a prop de Figueres, per participar a la
19ª Nit de la Poesia. I també per gaudir de la 30ª edició de les Festes de
Primavera d’aquest poble d’intel·lectuals, artistes i artesans de tota mena.
Amb molta il·lusió i agraïment per haver-hi estat convidada!
El dia 11
voldrem recordar plegats una de les grans poetes i escriptores del nostre país,
l’estimada i admirada Olga Xirinacs, i dintre de les modestes possibilitats
blocaires li oferirem el nostre petit homenatge. Perquè el país de vegades fa
mostra d’una proverbial manca de sensibilitat i memòria, i allà on no arribin
les institucions hi arribarem nosaltres.
El dia 15,
l’amic i company de feina Miquel Cartró presentarà a Vilafranca el seu primer
llibre de poemes, Amb la Marina als ulls, publicat per l’editorial Neopàtria, a
càrrec d’uns convidats de luxe. I amb una secreta il·lusió per conèixer
l’Antony McBonet, qui té una engrescadora proposta per a mi...
L’endemà, el
dissabte dia 16, trobada blocaire a Barcelona. Gràcies a la iniciativa, la
il·lusió i el poder de convocatòria d’alguns estimats blocaires encapçalats per
la nostra Carme Rosanas, serà el moment de la gran desvirtualització.
I el diumenge
dia 24, les eleccions municipals. Aquí es fa difícil de trobar-hi poesia, però no
em negareu que, comptat i debatut, és tot plegat una mena de romanço...
![]() |
| Fotografia: Amparo Alonso |
I un record, per
acabar, a la gran dama del ballet, Maya Plisetskaya, que ens acaba de dir adéu.
No us estranyi si veieu les flors més
ufanoses que mai, aquests dies; també elles volen retre-li el seu darrer
homenatge...
dissabte, 25 d’octubre del 2014
Cementiris (de Pere Rovira)
“...El cementiri del meu poble és petit i
blanc. De vegades, hi ha tórtores que juguen volant entre els xiprers,
aturant-se un instant sobre el camí de grava, posant-se en les rames altes d’un
pi per cantar la seva lletania sensual. Quan les primeres boires de la tardor
esborren els matins, als rosers del cementiri s’obren encara grans roses
blanques, grogues, vermelles; roses que semblen més lentes que les primaverals,
com si ja tinguessin por d’unir la seva bellesa a la malenconia del jardí dels
morts. Però la bellesa trista de les roses, entre les tombes de terra i les
creus rovellades, conserva una mica de llum de somriure, una frescor de llavis
en els pètals més roigs, una gota d’olor que no és de novembre.
Els diumenges al migdia, les dones van al
cementiri. Les velles, petites, seques, vestides de dol, porten rams de flors
de l’hort i tenen ràpides converses resignades i saben riure amb els ulls
humits de pena. Després, cadascuna va a la tomba dels seus, la neteja, renta
els gerros, hi posa les flors noves. Ho fan tot amb una familiaritat quasi
domèstica, com si arreglessin la cuina de casa, i, només quan acaben, es queden
una estona quietes, contemplant la tomba, amb la boca tancada i tremolosa.
Alguna potser resa, però sembla que parlin amb la vida que tenen allí
enterrada, l’única que sap comprendre com és la seva soledat.
Els cementiris són els llocs on més s’ha
plorat, els que fan més por, els que ensenyen més sobre l’oblit. El lloc on un
dia ens deixaran els que més ens estimin.
Un espai de tanta veritat per força ha
d’engendrar mentides. Mirem els epitafis, les fotografies, els marbres
sumptuosos, la senzillesa deliberada, i també aquí descobrim la necessitat
humana de mentir, com si fos l’últim recurs de l’existència perduda. L’engany
és inevitable, perquè no sabem com acceptar la veritat dels morts; abans
d’abandonar-los, els disfressem de vius, i no trobem ofensa ni en el
maquillatge de la cara ni en les sabates verticals. La quietud del cementiri no
menteix, ni l’amor dels que hi van, com les velletes, per estar més a prop dels
ossos de l’absència. Les persones que diuen que en la tomba no hi ha res de
l’ésser estimat, ¿no temen perdre’s del tot en una tomba oblidada?
“Quan et deturis en el meu nom et crida,
vulgues que dormi somniant mars en calma”, llegim en el darrer poema de Cementiri
de Sinera. Dormir, somiar, la mar... El poeta no ignora que aquestes belles
paraules no són les més necessàries. Les fa servir perquè molts segles de
poesia de la mort ens han acostumat a esperar-les, però les escriu després
d’unes altres paraules més humilment humanes: “Quan et deturis...” És el que
ens demana el nom estimat inscrit en la pedra: “Vine, atura’t, recorda el que
vam ser, tingues pietat de nosaltres, perquè amb els meus pobres ossos vas
enterrar un tros de vida teva”. Les velles del meu poble saben que el seu home
no dorm i que morir no és entrar a la mar per sempre; és quedar-se en un lloc
molt petit que s’ha hagut de pagar, sota una làpida neta i les flors del
diumenge, a prop de casa, sol, fins que ells tornin...”
Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003)
diumenge, 5 d’octubre del 2014
Placidesa
(Aquest text el vaig escriure el passat mes d’agost, tot i que no l’hagi publicat fins ara)
Em queden uns
dies de vacances abans de reincorporar-me a la feina. S’ha acabat l’estada a les
muntanyes i ara cal passar aquest temps el millor possible enmig de l’asfalt de
Vilafranca. És divendres, i segons han anunciat, tenim a les portes una onada
de calor per al cap de setmana. Però de moment aquest matí l’aire és encara
fresc i la temperatura confortable. Decideixo començar la jornada amb una bona
caminada cap als afores de la vila, vorejant la zona esportiva i passejant pel
costat de les vinyes. M’agrada caminar; és un dels pocs esports que practico. A
les 8 del matí el sol encara no és fort i projecta zones generoses d’ombra pels
carrers. Més tard no m’hi veuria en cor; la calor em deixa inservible.
Abans de marxar
li pregunto a la mare, que ja feineja pel menjador amb els draps de la pols i
l’escombra, si vol que fem plegades la neteja aprofitant que sóc a casa, si vol
que l’ajudi. La seva resposta irritada ja me l’esperava: ferida en el seu amor
propi em respon que el dia que no pugui fer dissabte tota sola s’estimarà més morir-se.
Té 84 anys, i com es pot percebre, una fortalesa i un geni endimoniats. Com
faig habitualment, obvio la resposta recordant-li els 30 anys que m’he ocupat
personalment de casa meva, abans que ella enviudés i vingués a viure amb nosaltres. Una discussió debades que no
ens duu enlloc i que no val la pena iniciar novament. Penso en la part
positiva: al marge de la feina que m’estalvio, la seva salut mental estarà
gairebé assegurada mentre tingui unes obligacions autoimposades que compleix
escrupolosament. Cal dir que casa nostra està neta, netíssima, exageradament
asèptica, i que la meva exclusió imposada en els temes domèstics em fa sentir
força malament. Però això ja seria una altra història...
Així doncs,
sense cap obligació durant el matí, em penjo la petita motxilla a l’esquena amb
una ampolleta d’aigua i surto a caminar.
Que ben rebut,
aquest aire fresc que m’acaricia el rostre i em desvetlla. Quin plaer sentir-lo
entre els cabells, tirant-me’ls enrere i despentinant-me. I quin luxe, sentir
el cos lleuger, les cames que es mouen i caminen sense cap esforç! Vaig
trencant carrers fins arribar a l’àmplia avinguda dels arbres, allà on el verd
ja guanya terreny al totxo, amb els camps al costat. Hi ha poca gent per allà
en aquestes hores. Dones com jo que han sortit a caminar, algun home gran amb
bastó i un brot de menta als llavis, joves que corren amb pantalons curts, un
cronòmetre al canell i auriculars a les orelles, algú que passeja el gos... No
ens molestem els uns als altres. Compartim aquell espai de terreny i de lleure
com en un pacte tàcit, harmoniós i
pacífic.
Les ombres
ocupen el passeig de la zona esportiva; de tant en tant una mica de sol es
filtra a través del fullam dels arbres i projecta dibuixos irregulars davant els
peus. El vent mou les fulles, les ombres són canviants en el terra. A prop de
les piscines augmenta el flux de gent que hi va a nedar a primera hora, i hi
sovintegen els cotxes. Em sorprenc de la quantitat de persones que saben gaudir
d’aquestes hores agraïdes del matí.
Quan el camí
s’acaba, giro cap a la dreta, en direcció a la muntanya de Sant Pau, tot
passant pel davant d’unes grans vidrieres que em permeten veure l’interior d’un
gimnàs atapeït d’artilugis de tota mena. Aparells estàtics per córrer, peses, bicicletes,
màquines per estirar, per muscular, munions d’aparells que desconec
completament i que mai no utilitzaria. Trobo força divertit observar de passada
el rostre desencaixat dels qui estan suant la cansalada en alguna d’aquelles
màquines, en la cara de desgraciats que fan. No he entès mai aquesta disciplina
de voler modelar el cos a voluntat, fins a l’extenuació, apartant-lo dels
models en què la naturalesa l’ha dotat. No crec que això sigui la manera més
òptima de tenir cura de la salut. Respiro a fons, conscient del benefici de
l’aire pur en el meu interior, del benestar del passeig, dels 6 km. que hauré
fet en total sense cansar-me, en la desintoxicació mental que això em suposarà
ja per a tot el dia. No em canviaria per res, per res del món amb aquestes
persones d’allà dins, condemnades voluntàriament a treballs forçats. Del meu
cos, que ja passa dels 50, en tinc cura d’una altra manera força més natural.
Tot ell té la textura, les característiques, les particularitats de l’edat que
li pertoca, amb harmonia, sense res que desafini. Ben mirat, espero que no
s’hagin adonat, que tot fitant-los esbossava un somriure enfoteta mal
dissimulat...
Feta ja la volta
per tot el complex esportiu, enfilo el tram de tornada pel camí que voreja les
vinyes. Encara no ha començat la verema en aquesta zona. És llavors quan per
costum m’assec una estona en un banc, a sota un arbre, i bec lentament l’aigua
que duc a la motxilla. Un altre petit plaer. S’hi està bé aquí asseguda; el cos
agraeix la parada. M’agrada contemplar l’entorn, sentir la remor de les fulles
dels arbres a sobre el meu cap, observar el moviment de les persones que van i
venen. Hauria hagut de pensar a dur un llibre; l’indret i la temperatura són
molt agradables i hauria pogut allargar una mica més l’estada en aquest banc.
Aprofito per enviar un SMS a una bona amiga que ha estat mare recentment
desitjant-li bon dia, i la seva resposta em fa somriure: “Ja fa 9 mesos que no
dormo i no m’he mort; és increïble!” Penso que només l’aprenentatge, el fet
de passar per tot això, li servirà per comprendre
què significa la maternitat i tot el que se’n deriva, i que la vida està
formada per un munt d’experiències nuades les unes amb les altres, i que és
absurd pensar a assolir una etapa de felicitat sense problemes, ja que mentre
esperes que arribi et deixes perdre totes les altres coses bones que et passen
pel davant i que possiblement no veuràs mai si mires cap a una altra
direcció...
El meu cap dóna
voltes a una frase que vaig llegir a La Vanguardia recentment, en una columna
de l’Antoni Puigverd. Parla d’Helena de Troia, de Paris, de la poma, i la frase
m’ha quedat marcada al cervell: “La pau és l’absència del desig”. Ni més ni
menys. Pot interpretar-se des de tants punts de vista, té tants matisos, pot
agafar tantes connotacions, que no puc deixar de pensar-hi. No sé si l’entenc,
no sé si m’agrada, no sé com interpretar-la ni si hi estic d’acord. Molt
superficialment, i aplicant-me el contingut de les paraules, i sense
esprémer-me massa el magí, arribo a la conclusió que conec l’absència de desig,
però que l’estat que comporta mai l’hauria catalogat de pau, sinó de conceptes
força més anguniosos com avorriment i fracàs, tedi, vacuitat, frustració, desesperació... ¿Podria
donar-li la volta al meu plantejament i concloure que aquesta absència de desig
podria aportar-me pau? L’absència de desig, està clar, en uns termes força
amplis, dels quals la vessant sexual només en seria una petita part, tot i que
per algunes persones sembla ser l’única manera possible d’entendre’l. És ben
cert que alliberant-te del desig de les possessions materials supèrflues,
prescindibles, pots sentir-te en pau, per exemple. I d’altra mena de desigs
també. És quan obres la teva ment a d’altres estímuls força més enriquidors,
que et dones l’opció de gaudir més dels moments de la vida com aquest, que
sense preocupació de cap mena, sense límit de temps i sense cap desig per
complir, em disposo a penjar-me novament la motxilla a l’esquena i a fer el
mateix recorregut de fa una hora en direcció inversa.
A l’avinguda on
ja proliferen els bars em trobo amb una bona colla d’homes fent el cafè o la
cervesa. És curiós que totes les terrasses estiguin només ocupades per homes,
en època de vacances i a les 9 del matí. Reconec que la meva innata timidesa
encara em fa sentir una mica incòmoda quan passo per davant d’ells i noto tants
parells d’ulls al damunt. No hi ha res a fer; he nascut tímida i moriré tímida,
però almenys crec que he sabut gestionar-la d’una manera bastant acceptable...
Quan deixo els
espais oberts per endinsar-me ja a la vila, el contrast me la fa veure lletja i
bruta. El paviment dels carrers i voreres, relativament nous, mostren unes
taques de tota mena de líquids vessats, impossibles de netejar. És una constant
dels carrers de Vilafranca. I l’olor dels arbres, dels camps, de l’herba, és
reemplaçat per l’olor de pixum. Sí, Vilafranca, i més en èpoques de calor, fa
pudor de pixum, com moltes vegades ha expressat l’escriptor penedesenc Jordi
Llavina. Potser és el cansament que acumulo després dels 6 km, que em fa veure
les coses pitjor. Compro el diari en un dels pocs quioscs que no fan vacances,
miro aparadors d’algunes botigues que ja han obert. D’altres encara no ho han
fet, i les joves dependentes, primes i molt modernes, s’esperen a fora
desmenjades, amb cara de son i de fàstic, tot manipulant frenèticament els
mòbils. Comença a haver-hi gent pel carrer, i la calor es fa notar també una
mica més.
Arribo a casa a
les 10 tocades. Un cafè amb la llet freda i una magdalena per recuperar forces.
A la terrassa, ombrívola fins a la tarda, m’apoltrono a la butaca de vímet per
llegir el setmanari El 3 de vuit. L’aire una mica fresc eixuga la suor del meu
cos i el refresca, i sento una agradable sensació de benestar, de comoditat i
de consciència de vacances, i m’agrada tenir la capacitat de poder gaudir
d’aquests instants. Quan acabo de llegir el diari, i després de dutxar-me, engego
l’ordinador i escric aquestes lletres. Simplement, per placidesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


























_-_1.jpg)
