Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Calaix de sastre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Calaix de sastre. Mostrar tots els missatges

diumenge, 26 de maig del 2019

Núvols dins de l'aigua


"...Es delia per tocar el cel amb les mans; aquest cel amb núvols blancs, que de vegades semblava tan proper i que era sempre tan llunyà... Quan ja era a punt de renunciar-hi, el cel se li va donar; va davallar per a ella, fins gronxar-se en les aigües del riu. I va dir el seu nom, amb un xiuxiueig de flautes dolces que l’aire li feia arribar a través de les fulles dels arbres... S’hi va submergir, i mentre queia la tarda, envoltada de muntanyes, va saber d’aquella esgarrifança que només coneixen els amants quan és el desig qui parla..."


diumenge, 19 de maig del 2019

Aquella moral montserratina d'altres temps...


(Del Butlletí del Santuari, 1930)  No us el perdeu! 


Quan era petita, a primers-mitjans dels 60, era costum als estius passar uns quants dies a Montserrat amb els pares, els oncles i la cosineta. Guardo memòria d’inesborrables instants viscuts, d’imatges que potser no comprenia però que normalitzava perquè formaven part de la nostra vida quotidiana. Una d’elles era el ritual dels mocadors virolats. Quan anàvem a la basílica per veure la Moreneta, en entrar, hi havia unes persones que donaven uns mocadors grans a les dones que duien vestits sense mànigues o que anaven escotades. Els pares em van dir que aquells visitants eren turistes que venien de molt lluny i tenien uns altres costums, i sí, els recordo alts i rossos, amb la pell molt blanca, i amb vestits moltes vegades encara més virolats que els mocadors que els feien posar a sobre. No se’ls permetia l’entrada a l’església ni encara menys pujar a adorar la Verge si no es cobrien els braços. No sé com s’ho devien fer per convèncer-los, però el cert és que tots acabaven entrant amb el mocador sobre les espatlles. A mi em fascinava aquella escena; hauria fet qualsevol cosa perquè m’haguessin deixat posar un mocador d’aquells... Sentia comentaris que era una falta de respecte anar a l’església sense una jaqueta al damunt, però els meus pares es passaven llarga estona contemplant aquella escena i divertint-s’hi d’allò més. 
Els qui van establir aquelles normes, abans de la guerra civil, no sé si volien protegir de la concupiscència a la Mare de Déu o a la congregació de Montserrat, o al bon nom de l’Església en general... Mentre tot això passava, alguns d’aquells monjos tenien les mans molt llargues i els pensaments exaltats, i no pas per aprofitar-se de les elegants estrangeres, sinó d’uns infants que formaven part d’una de les corals infantils més importants del món, i amb total impunitat...
Mig segle enllà d’aquests records, els estrangers que ara visiten la basílica ja no venen tant d’Europa ni són alts ni rossos, ni acostumen a portar bonics vestits estampats, ni tenen la pell molt blanca. Ara els gruix de visitants són asiàtics o sud-americans, molts d’ells entren a l’església amb pantalons molt curts i tops encara més minúsculs, i ja ningú els fa posar res a sobre per tapar-se. Ara, el que molesta són les contínues fotografies que aquests visitants fan de la basílica enmig la litúrgia o el cant dels escolans, l’allau de flaixos i xerrics que produeixen constantment. Tant, que han hagut d’establir una altra mena de restricció: prohibit fer fotografies. De manera dissuasòria, a l’oració de les Vespres (que és la que mai em perdo), un parell de goril·les molt ben vestits fan guàrdia al costat dels bancs, i només veure algú amb el mòbil a les mans s’hi acosten no sempre amb bones maneres per advertir de la prohibició. Et sents tota l’estona observat, incòmode, violent, gairebé tant com per la visió dels llatins de torn que t’ha tocat al banc del davant i que no paren de xerrar, riure i fer soroll, d’entrar i sortir, de canviar-se de lloc, tot ensenyant mig pam de calçotets (ells) per la part posterior de l’esquena i la roba interior (elles) pel balcó de sota el braç...
I és que això de la imposició de normes i límits va a estones, segons els interessos i les modes. Aquest document del 1930, n’és una bona mostra de les que s’imposaven i que regien la conducta dels feligresos o visitants. Ara no crec que cap abillament més o menys correcte sigui motiu per negar una cel·la a ningú, ben al contrari: es fan la barba d’or amb els preus en ascens constant, gairebé dissuasoris per a les butxaques normaletes com les meves. I fins i tot promocionen estades de cap de setmana romàntics per a les parelles...
Amb tot, Montserrat és Montserrat, i com que la seva màgia, quan t’atrapa, te’n fa esclau per sempre, m’hi tornaré a perdre un any més, d’aquí a tres setmanes. Ah, i ni aniré escotada ni sense mànigues, ni faré fotos als monjos durant les Vespres! Seré molt bona nena. Si us animeu, us hi espero!

diumenge, 15 de juliol del 2018

Vull uns pantalons blancs!


Durant el temps d’estiu tendeixo a patir la calor d’una forma angoixant i desmesurada, gairebé com si es tractés d’una malaltia. El sistema termoregulador del cos no em funciona correctament, a causa dels danys col·laterals d’una intervenció quirúrgica de fa molts anys. Així que temo aquests mesos com un pagès a una pedregada... Amb tot, vaig iniciar el juliol amb la il·lusió novella del temps encara impol·lut que se’t regala, com una pàgina en blanc encara susceptible de poder ser emplenada amb bona lletra, amb hipotètics capítols vitals i engrescadors, d’aquells que valen la pena...
Com que em toca treballar tot aquest mes i la meitat de l’altre, vaig fer un repàs de la roba que necessitaria per anar a la feina. Durant quatre hores diàries estic de cara al públic i això demana vestir amb una certa correcció. És fàcil: amb pantalons llargs de colors clars i les corresponents samarretes o bruses estampades a joc, amb algunes peces ben escollides de bijuteria, en tinc prou per donar una bona imatge. El bon tracte ja fa la resta...
Però els tan apreciats pantalons blancs de cotó, de línia texana, frescos i sempre versàtils, ja començaven a mostrar el pas inexorable del temps i vaig decidir comprar-me’n uns altres de nous. No havia de ser complicat, en principi: uns texans ben fets de línia recta, bàsica, de la talla 40 o 42, disponibles en qualsevol botiga de roba a Vilafranca...
Doncs sí, amics meus, sí que era complicat. Tant, que vaig haver de voltar per tots els establiments de la vila sota el sol de justícia de mitja tarda com aquell qui va pel món demanant una almoina...
A la primera botiga se’ls havia acabat la meva talla perquè era la més habitual, em van dir, i només en quedaven de grans. N’hi havia d’altres colors, que a tota costa em volien encolomar,  i la feina va ser meva per fer-los entendre que els necessitava de color blanc. A la segona me’n van fer emprovar uns que semblaven confeccionats amb paper de fumar de tan prims i  transparents que eren... No, no, jo necessito que m’ajustin bé del darrere i que com a bons texans posin una mica a lloc allò que la natura i el pas del temps s’entesten a arriar... I sobretot, sobretot, que no se’m transparentin les calces! “Això rai, que vostè està prima”, em responien les dependentes, jovenetes i amb més poca psicologia que un sabatot. Sí noies, però les que estem primes patim els mateixos despenjaments que les grasses, i amb 60 anys ens hi hem de mirar una mica si no volem fer fàstic... Res. No ho van entendre.
Els que em van mostrar en una altra botiga tenien els camals tots plens d’estrips. “Oh, és que  anirà més fresqueta”! Davant la cara que devia fer, els van amagar de seguida i me’n van treure uns altres, aquesta vegada plens de sargits decoratius. “És que així no es veuen els estrips...”
En el següent establiment encara els en quedava un de la meva talla, per sort, van dir. Eren molt amples, els faltava mig pam per arribar als turmells i a la part inferior hi havia tot de  randes blanques i negres estarrufades a tall de farbalà. Si el sentit del ridícul no m’hagués aturat, hauria sortit de l’emprovador tot interpretant el Porompompero del Manolo Escobar davant les desmenjades dependentes, a veure si així se’ls animava una mica el gest...
En les dues següents botigues, els pantalons que em van treure s’assemblaven bastant als que demanava, però eren tan estrets de cama que em quedaven arrapats com unes malles. No, no em serveixen; és que sap?, em rebenta, cada vegada que m’he d’aixecar de la cadira, haver-me d’acotar per estirar els camals avall perquè els duc arronsats fins a mitja pantorrilla...  
I al capdavall jo només em volia comprar uns pantalons texans de color blanc, fresquets i de línia clàssica...!
Finalment, quan anava a deixar-ho córrer, en una botiga que ni sabia que existia va aparèixer el que buscava! Com una aparició, com un miracle: perfectes, comodíssims, m’anaven com un guant, i a més, ja en plenes rebaixes, amb un 20% de descompte. Fins i tot em semblava que no podia ser. La dependenta era la mestressa, una dona de la meva edat, que em va explicar que  treballaven amb una empresa que confeccionava amb un patronatge perfecte per a les dones com nosaltres... Ens vam fer amigues i tot! A partir d’ara ja sé on he d’anar directament cada vegada que em vulgui comprar uns pantalons “normals”.
Ja a casa me’ls vaig escurçar cinc centímetres, vaig planxar-ne la vora i els tinc a punt d’estrena penjats a l’armari, però resulta que ha començat a fer una calor tan intensa que no he tingut més remei que deixar-me de romanços i agafar les bermudes, tant si queden bé o no per a la feina, i anar cada matí a l’oficina de Gent Gran i Dependència amb les cames a l’aire... Ja procuraré, amb el bon tracte envers els meus estimats usuaris, que s’oblidin de la correcció o no de la meva vestimenta i que surtin una mica més feliços que abans d’entrar per l’atenció rebuda.
Per cert, tant si us agrada com no la calor, MOLT BON ESTIU A TOTHOM! 

dimarts, 8 d’agost del 2017

Un parèntesi en la pausa blocaire de l'estiu

Taaaat, que hi ha algú per aquí...?  

De les valls d'Andorra, el record d'uns dies de descans tranquils, necessaris i reparadors a finals de juliol, perduda entre rius, prats i muntanyes.

Deliciós oasi de pau! No cal anar a la mar a encomanar les penes (Jaume Arnella dixit). Placidesa total en l'aigua cristal·lina dels seus llacs.

 Esbarjo per als ulls, descans per a la ment, gaudi per als sentits. 

Moments de diversió. I, és clar, coses que passen quan algú et deixa anar allò de: "segur que no t'atreveixes..."

Als Cortals d'Encamp, fa just una setmana, vaig trobar aquest parell de marmotes tan bufones, campant pels prats frescos, la mar de tranquil·les. Ufff, qui pogués tornar-hi ara mateix i no haver de patir aquesta insuportable calor de mil dimonis..

Pujant al Port de Cabús és irresistible la temptació de sentir-se cafè a dins la tassa...

Formós i pelut vedellet, fent cara de mala llet, mostrant l'últim model d'arracades a prop dels llacs Tristaina. Tot just li surten les banyes. Criatureta, que encara no saps com n'és de dura la vida...!

No a totes les bestietes bufones els espanten les punxes...

Així de bonica es veia la nit des de la terrassa. Vaig dir-li adéu a la vall, tot demanant-li que m'aculli sempre que ho necessiti i donant gràcies per aquests dies. 


dimarts, 7 de març del 2017

8 de març, quanta feina per fer!

 

"Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama… Si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo, así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello. Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana. Esto te permitirá tener lista una taza de té para cuando despierte”.
Pilar Primo de Rivera, 1942


Doncs sí, per increïble que ens sembli, a mitjans del segle XX encara estaven així les coses; aquests eren “els valors” que s’inculcaven a les noies per tal de ser unes bones esposes.  El text està extret del programa de mà de l’obra de teatre “El florido pensil (nenes)”, que just fa un any es representava al Poliorama, a Barcelona. Resulta francament grotesc i divertit, sí, però quanta feina ens queda encara per fer...!

diumenge, 19 de juny del 2016

Ho he aconseguit! (o Els assentaments i la mare que els va parir).

Ara que s’acaba el curs i que comencen les vacances, he pensat que era un bon moment per publicar aquest text desenfadat i irrellevant que he trobat en un calaix i que vaig escriure l’any 2008. Dono fe que tot el que s’hi diu és verídic.
Benvolguts tots,
N’estic segura que qualsevol de vosaltres és capaç de comprendre què significa tornar a la normalitat quotidiana després d’uns mesos de no viure, després d’un llarg període de sentir-se empresonats per una situació que desborda i de la qual estem entestats a sortir-ne victoriosos. Molta gent més o menys ha passat per aquesta mateixa situació en el decurs de la seva vida, una, dues o cent mil vegades. Però potser ben poca gent entendrà que hagi consentit passar-ho tan malament per un motiu aparentment sense més importància: un curs de comptabilitat.
Sí, amics meus, no cal que poseu aquesta cara d’incredulitat ni que comenceu a sospitar que potser em falta un bull. Tot té la seva explicació. Moltes vegades el més important no és la causa que ha desencadenat la nostra angoixa, sinó la seva magnitud, el grau de patiment que pot arribar a provocar-nos.
Un inofensiu curs de comptabilitat, pobret; i quina culpa en deu tenir?, es preguntareu molts.
Per ser capaços d’entendre-ho, primer de tot caldria situar-se en el context laboral actual amb la imparable destrucció de llocs de treball, i d’altra banda en el pes de les circumstàncies personals.
Durant molt de temps he desenvolupat un treball lliberal, des de casa, que em permetia sense dificultats compaginar família i vida laboral. Correcció de textos, classes particulars de català per a adults…, feines que evidentment no podien cotitzar a la Inseguretat Social i que, per tant, no consten com a anys treballats.
A més, una certa estabilitat familiar m’assegurava el futur, creient que els diners no faltarien…
Però per bé o per mal, la vida va fer un gir. Va caldre replantejar-se-la de nou i prendre decisions. Quan s’accepta de continuar el llarg viatge fins al qui sap on, cal fer-ho assumint-ne totes les conseqüències. Vaig tenir la sort de poder reincorporar-me al mercat laboral. En una feina que valoro, que m’agrada i que voldria conservar. Però ai, els pronòstics negatius de la crisi econòmica fan que l’espasa de Democles pengi d’un fil sobre la testa del personal interí de l’Administració Pública, entre els quals m’incloc…
Davant el perill i la incertesa que l’actual situació genera, vaig decidir no quedar-me amb els braços plegats i emprar tots els mitjans al meu abast per fer-hi front. No serveix de res lamentar-se  ni llepar-se les ferides; calia reaccionar i treballar per aconseguir eines útils i efectives de cara al futur. I una de les eines que em van semblar més encertades van ser les dels cursos de  reciclatge laboral. Disposar de nous coneixements, d’una millor formació, de noves titulacions que, en cas de necessitat, fessin el currículum més interessant i atractiu.
Des d’aleshores ja n’he dut a terme uns quants, de cursos per a treballadors en actiu, més o menys efectius, més o menys agradables, de més o menys utilitat. Però a finals de l’estiu, quan em vaig inscriure en un curs nocturn de comptabilitat, a fe de Déu que no sabia pas on em ficava…
Primer escull: la manca de temps. Per a una dona que treballa, que es lleva a quarts de 7 del matí, que té una casa per portar i gent gran al seu càrrec, no resulta gaire atractiu agafar la cartera a mitja tarda i no tornar fins a quarts d’onze de la nit. I menys quan s’és a la ratlla dels esplendorosos 50 anys. La concentració costa molt de mantenir-se, el cansament passa factura, les mil i una obligacions pendents provoquen un estat no precisament òptim per a l’estudi… I menys quan aquesta situació s’ha d’allargar mesos i mesos… No obstant això, allí érem, jo i 24 persones més, disposades a donar-ho tot i amb una bona dosi d’il·lusió com a bagatge.
Però s’esdevingué que, en el moment en què el professor va fer acte de presència a l’aula,  l’ànima em va lliscar fins als peus i vaig ser incapaç de trobar-la. Aquell home de 80 anys, exjesuïta, que hauria d’haver estat jubilat feia temps, era prou conegut a la comarca, i no precisament pel seu temperament benigne.
Amb tot, l’home es mereixia un vot de confiança abans de jutjar-lo prèviament. Tenia la seva anomenada, i vaig pensar que, atesa la seva longeva edat, devia ser tota una eminència en la matèria i que podria treure profit dels seus coneixements. Vaig arribar a pensar que seria tot un luxe poder aprendre d’un mestre tan bregat en els estudis comptables. I malgrat l’ensurt inicial, vaig adoptar l’actitud més positiva que hom pugui imaginar…
Però aviat va quedar demostrat que ser un expert en una determinada matèria no vol dir necessàriament  ser un bon pedagog. I ell no ho era en absolut. Cal no perdre de vista que se les havia amb persones adultes, no pas amb infants de primària. També cal tenir present que ja no vivim als anys 50, en plena dictadura franquista. Però ell no semblava haver-se adonat encara d’aquests petits detalls…
L’alarma va anar in crescendo quan va començar a fer-nos sortir a la pissarra, malgrat les nostres reticències. Ningú no s’hi sentia còmode allà al davant, mig avergonyits, en aquella situació forçada. Un cop a la pissarra, amb el retolador a la mà, infringia als alumnes un tracte denigrant: era tot un mestre en l’art de fer-te sentir inútil, insignificant i ridícul. L’home evidenciava sovint dificultats per verbalitzar correctament els conceptes, i podia tenir-te allà esperant que entenguessis el que pretenia dir-te, fent-te esborrar repetidament el que escrivies, les graelles que no sortien rectes, fent-te repetir cinc vegades unes lletres que no seguien el seu criteri, o tenint-te palplantada de cara a la pissarra fins que te n’adonaves que t’havies descuidat de fer una ratlleta després d’una quantitat, o que no havies posat el punt en una i. Et podia ridiculitzar per fer mala lletra, o sentenciar que paties problemes psíquics per la manera de dibuixar els números… Taula per taula, s’entretenia a criticar si escrivies tocant la ratlla en lloc de fer-ho més amunt, et tractava de brut si els apunts tenien gargots, et feia llençar el xiclet en el cas que en masteguessis per tal d’entretenir la gana… Ridiculitzava la manera de respondre per massa segura o per massa insegura, per massa lenta o per qualsevol cosa imaginable. En definitiva: s’ho passava d’allò més bé martiritzant el personal amb la seva actitud dèspota. Es podia dirigir a qualsevol de les alumnes amb un to peremptori: Nenaaa, ves a buscar guix!, o nenaaa, ves a fer fotocòpies, o nenaaa, que si aquí o que si allà. Els nois, en canvi, li queien força més bé. Hauria estat un personatge ideal per a ser representat en aquella cèlebre obra de teatre anomenada “El Florido Pensil”, que sens dubte molts de vosaltres recordeu… Davant aquest panorama surrealista, no és d’estranyar que algunes persones decidissin abandonar després d’aquella primera classe…
El temari del curs era tan extens que, evidentment, no es podia encabir tot en les hores assignades. Conec prou bé les característiques  de l’ensenyament per a adults, la necessitat de dedicar el temps que faci falta per a la comprensió d’un concepte abans de seguir endavant amb d’altres de nous que es basen en el primer. Aquí va començar un altre dels meus particulars calvaris: jo que partia de zero, que no en tenia ni la més remota idea de comptabilitat, era incapaç d’anar assimilant els conceptes a causa de la velocitat en què es desenvolupaven. Ell ens deia que sobretot li consultéssim els dubtes, però paradoxalment, quan ho fèiem ens responia que no s’hi podia entretenir i que ens ho repasséssim a casa. I així, després d’una colla d’intents reiterats per part de tothom, ja vam veure que era inútil insistir.
I l’autoestima va començar a emetre senyals d’alarma. Van aparèixer els fantasmes de la culpa; potser era jo l’única que no podia seguir el ritme de les classes. Potser era el meu cervell que ja no funcionava com abans. Sense saber-ho, hi havia un altre factor que em jugava en contra: els falsos principiants. Tothom afirmava no saber-ne gens, però la realitat era que gairebé tothom treballava en comptabilitat o n’havia estudiat anteriorment. Eren persones que volien posar-se al dia amb el nou Pla General Comptable o refrescar conceptes, però que ja en sabien els fonaments. El professor, en comprovar que algunes d’aquestes persones seguien prou bé, s’embalava cada vegada més. Lloava aquells qui sabien respondre les seves preguntes i ridiculitzava qui, de cara a la pissarra, suava llàgrimes de vergonya davant la impossibilitat de sortir-se’n…
Aquí hi va jugar un paper transcendental l’amor propi. El més assenyat, el més senzill, potser el més raonable, hauria estat engegar-lo a pastar fang i abandonar el curs. Molts ho van fer. Jo en vaig estar temptada des del primer moment. A aquestes alçades de la meva vida, cabrons que em vinguin a fer patir gratuïtament, no. I que em facin plorar d’impotència, tampoc. Cabrons que se sentin realitzats practicant el menyspreu sistemàtic, encara menys. Però sóc de les que no es rendeixen fàcilment davant les adversitats. I de la dificultat en faig fer un repte personal; assoliria l’objectiu que m’havia proposat, aprendria comptabilitat i aconseguiria un bon títol que, qui sap, potser em seria de gran utilitat si les coses anessin maldades en l’àmbit laboral…
L’única manera de sortir-me’n era dedicant hores i més hores a l’estudi. Dissabtes i diumenges van quedar reservats a la comptabilitat. El temps per a la lectura també el vaig sacrificar. Qualsevol altra activitat la considerava com una pèrdua de temps i me’n sentia culpable. Era com una obsessió malaltissa. Però a còpia de treball, podia assistir a la classe següent amb el nivell suficient per entendre-la…
Durant el curs no vam utilitzar en cap moment l’ordinador, ni cap programa del tipus Comptaplus. No ens va ser permès utilitzar calculadora, i si ens equivocàvem en les operacions llargues érem ridiculitzats sense perdó. Els assentament els havíem de fer a l’antiga usança, amb llapis i goma, en un sistema arcaic i desfasat.
El temari s’anava succeint a velocitats de vertigen, i cada vegada estàvem més saturats. Era literalment impossible assumir tot aquell volum de feina, de conceptes, de deures per casa… Fins i tot els companys més bregats en la matèria van anar quedant despenjats i endarrerits; el descontentament era general. La gent, fastiguejada, anava abandonant. Les crítiques, els requeriments, els intents de diàleg amb ell, eren el pa de cada dia i no servien per a res. Aquell senyor havia estat un dels fundadors del centre, un dels que hi havia posat més capital, i de cap manera la direcció actuaria en contra seva…
Els companys van ser, una vegada més, el millor de tot el curs. Persones magnífiques, sort en vaig tenir. Ens ajudàvem els uns als altres, ens xiuxiuejàvem les respostes quan érem sotmesos a interrogatori, i la Mercè, la meva excel·lent companya de taula més de quatre vegades em va deixar copiar els seus assentaments…
Mentrestant, el meu viure era un no viure. Vaig aprimar-me de valent, era incapaç de dormir a les nits i, quan ho aconseguia, assentaments terrorífics habitaven el món dels somnis, amb tota una legió de fantasmes numèrics campant al seu aire. El cansament va convertir el meu rostre en el d’una persona vella i malaltissa. Tot i la meva voluntat, vaig arribar a tenir molts seriosos dubtes de si ho podria aguantar o si m’hauria de donar per vençuda…
Després de l’impàs de les festes nadalenques, molta gent ja no va tornar. I els que van fer-ho estaven clarament desanimats. El curs ja no el podia seguir ningú. La situació laboral precària i la tossuderia van empènyer endavant els pocs que vam quedar. Cada vegada faltaven menys dies per acabar i valia la pena aguantar fins al final…
Però llavors vam haver d’enfrontar-nos amb un altre gran monstre: l’examen final. Perquè l’últim dia ens havíem de sotmetre a una innegociable i temible prova avaluatòria. Aquí van agreujar-se, si és que era possible, totes les pors, van multiplicar-se les hores dedicades a l’estudi…
Les dues últimes setmanes van ser un autèntic infern. Em trobava literalment al límit de les meves forces. Les classes es van convertir en esperpèntiques; calia acabar el temari fos com fos. Tothom estava revoltat. Jo cada vegada em sentia més desgraciada, més impotent, i de la meva autoestima no en quedava ni el nom. Vaig agrair amb tota l’ànima els gestos de les persones amigues que em van donar suport, les que em van estar escrivint fins a mitjanit el dia abans de la prova per donar-me ànims, les que van fer-ho l’endemà al matí, les que em van tenir present encara que no diguessin res…
I inexorablement va arribar l’hora del judici final: l’examen adreçat als pocs alumnes que quedàvem. Només per haver arribat fins allà ja ens mereixíem un cum laudem pel cap baix. Afortunadament no tothom és tan patidor com jo, però tothom ho va passar força malament. La prova que aquell energumen ens va posar va ser tan llarga i complicada que ningú, absolutament ningú va tenir temps d’acabar-la. Davant l’evidència de la situació, ens va atorgar la nota que li va semblar, sense corregir aquell angoixant examen, i ens va repartir els preuats diplomes que certifiquen oficialment la consecució del curs. Em va correspondre un vuit i mig! No hi va haver sopar de comiat com ell havia proposat, ni una copa a la vinateria. Mai havíem acomiadat un curs d’una manera tan freda…
Ens va fer prendre l’examen perquè el finalitzéssim a casa, amb la pretensió que l’hi retornem escanejat via mail. Li vam dir que sí, un sí d’aquells que significa que demà m’afaitaràs. És una bajanada atès que el curs ja és història i no ens tornarem a veure més. Encara m’estic plantejant si no fer-li arribar impecablement resolt, abans d’emprendre accions legals davant tantes irregularitats del curs i com a freda revenja de tot aquest malson…
Però ara ja tot ha acabat i una meravellosa sensació de llibertat s’ha apoderat de mi. És com si tingués un amplíssim horitzó al davant, al meu abast, on poder dibuixar els meus somnis disposant de tot el temps del món…
Tot plegat, ha valgut la pena? Sincerament, crec que sí. Si més no, perquè he pogut demostrar-me, una vegada més, que en lloc de triar la solució més fàcil, que hauria estat abandonar, he estat capaç d’arribar fins al final, i amb prous motius per a sentir-me’n satisfeta. I la meva autoestima torna a començar a brotar, com aquestes flors d’ametller que tan prematurament i tan fràgils donen nova vida als arbres…
Ah, i ja tinc el meu títol de comptabilitat a la butxaca!
Sí, amics, no ho dubteu: els triomfs aconseguits a còpia d’esforç i voluntat, els més difícils d’assolir, són els que ens aporten una més gran satisfacció.
Encara estic pensant què fer-ne, de l’examen. No cal dir que acceptaré encantada les vostres suggerències.

Vilafranca, febrer de 2008

dimarts, 19 d’abril del 2016

Un parell de regals inesperats

Sí, ja sé que només sembla una pinya, però és molt més. És la primera fotografia que he fet amb la meva nova càmera, un regal avançat al sant. Però és molt més encara. És el preludi de les dues enllepolidores setmanes que a partir del dia 25 d’abril i fins el 7 de maig  podré gaudir al balneari de Caldes de Boí, al cor de la meva estimada vall. Un parell de grans sorpreses inesperades: l’estada al balneari i una càmera amb un zoom increïble. 
La vall, en plena primavera, és com un jardí immens de somnis de colors i de flaires sumptuoses, amb el cel blavíssim i amb força neu als cims de les muntanyes. És fred d’hivern a trenc d’alba i carícia del sol amb promeses d’estiu al migdia. És calfred d’emocions a l’hora del crepuscle, és sensualitat  calenta de saber-se un tot amb l’Univers quan de nit els estels són l’únic sostre... I és sempre un lloc de pau, d’assossec i de relax, un indret on retrobar-se, i on escriure és una necessitat vital d’allò més gratificant. Un racó per desintoxicar el cervell, per conciliar-se amb els dimonis interns, per retornar als orígens, per entendre el significat de ser feliç, que de vegades se’ns escola per un forat de la memòria...
Fa 40 anys que hi vaig viatjar per primera vegada i me’n vaig enamorar per sempre. No he deixat mai de tornar-hi. I no vull deixar mai de fer-ho mentre les forces ho permetin.
No sé si m’agradarà el termalisme, no ho he provat mai. Ens ocuparà unes hores, però la resta del dia seran de llibertat. I hi ha tants racons, tants caminets, tants indrets coneguts on serà de bon grat tornar a passejar...
Ha estat, com deia, una inesperada sorpresa. Vam fer la sol·licitud del programa de termalisme a l’Imserso, gràcies a què la meva parella és ja una persona jubilada, però amb molt poques esperances que ens toqués. A més, havíem demanat els mesos de juny o juliol. Fa molts pocs dies, una carta certificada ens va comunicar que hi havia aquestes dates a la nostra disposició. Desconcert al principi per passar a l’eufòria de seguida, i a la feina no em van posar cap impediment per concedir-me un parell de setmanes de vacances amb tan poc marge de temps.
A la vall em coneixen de molts anys i saben que escric, i han tingut la deferència de reservar-nos una habitació familiar composta per dos dormitoris independents que es comuniquen per una porta, perquè cadascú pugui viure la nit al seu aire sense molestar l’altre... Tot un detallàs d’aquests que s’agraeixen de debò.
La càmera que ha retratat la pinya havia de ser el regal del meu sant, però s’ha avançat per raons òbvies. M’hauré d’espavilar a aprendre els secrets d’aquesta nova màquina, bastant més complicada de la que he estat utilitzant fins ara, perquè treballarà de valent durant aquesta nova estada al Paradís. Qui sap, potser ara sí que a part de retratar pinyes també podré retratar decentment la lluna, a manca de poder-la pescar amb un cove...

Així que, amics meus, ens veurem a la tornada!  

diumenge, 28 de febrer del 2016

Tecnologia mòbil i la mare que la va parir (o no).

“Llevamos 13 anos juntos”. Rebo aquest missatge al mòbil, de bon matí, a través d’un SMS. Atònita i mig adormida, el llegeixo un parell de vegades. Ostres, penso; què vol dir? La interpretació literal seria aquesta: que una altra persona i jo compartim l’activitat de transportar presumptament 13 anus a alguna banda (sí, sí, l’orifici del final del canal digestiu a través del qual l’animal expulsa les matèries fecals) però l’espurna de sentit comú que encara em queda m’indica que no deu anar per aquí la cosa... Miro l’emissor del missatge: Orange. I llavors hi caic: es compleixen 13 anys de l’adquisició del meu primer mòbil, i com que en tot aquest temps no he canviat ni de número ni de companyia, em volen fer un regal a la fidelitat en forma de descompte si aprofitant l’avinentesa em compro un altre terminal més sofisticat i  més car. Molt bé, gràcies, senyors de la Taronja, anteriorment anomenats Amena, però de moment serà que no.
I l’anècdota em fa reflexionar, just quan tanca portes el Mobile World Congress,  sobre l’evolució de les noves tecnologies en pocs anys, i particularment en allò que en principi em semblava impensable: el pas de ser analfabeta total en aquestes matèries a passar a moure’m amb força llibertat amb un smartphone (això sí, escriure amb teclat digital continua semblant-me una llauna).
Vaig ser refractària a tenir mòbil, ho reconec. N’estava totalment en contra, no volia perdre cap més bocí de parcel·la de la meva llibertat. I l’ús que en feien algunes de les persones que trobava pel tren o en altres espais públics em semblava molt penós. Com més vulgar era l’individu, més ostentació en feia del nou artefacte, com si allò fes guanyar molts punts davant la societat... L’ingrés a Bellvitge d’un familiar directe, amb una agonia de mesos i la necessitat d’estar en contacte amb la família en tot moment va ser el motiu de l’adquisició del meu primer aparell. Encara recordo l’angoixa per entendre’l, les llargues hores intentant canviar-ne la melodia, la imatge de la pantalla, cercant la tecla per on s’accedia a les funcions més elementals... Per sort, els models de 13 anys enrere eren força bàsics: una agenda amb els contactes, l’opció de les trucades i missatges, una galeria d’imatges preestablertes i unes quantes melodies, i poca cosa més. N’hi havia prou i de sobres.
Potser perquè la societat de consum no em compta entre els seus adeptes, no he tingut mai interès a canviar de mòbil per adquirir-ne un de millor; sempre he esperat que s’espatllés el que tenia per renovar-lo. Recordo amb molt d’afecte un Nokia robust, grassonet i amb tapa que em va durar cinc anys i que ja disposava d’una càmera fotogràfica, tot un luxe impensable en aquells moments... Posteriorment, cada canvi de model anava incorporant noves aplicacions, va arribar l’era dels smartphones fent possible la connexió a Internet amb un ventall de possibilitats incalculables,  fins arribar a l’era whatsapp, francament útil si se’n fa un ús correcte, com més o menys totes les coses de la vida, vaja.  
Actualment disposo d’un Samsung Galaxy 3D que cobreix a bastament les meves necessitats i que té dos anys de vida. Com que sóc una refotuda perfeccionista, el tracto molt bé: no passa mai gana perquè sempre té la bateria ben proveïda de càrrega, mai l’he castigat sense saldo, no me’l deixo oblidat quan surto de casa o de la feina, el mantinc net i polit com si cada dia fos diumenge...  Quan li arribi l’hora de les absoltes, veurem quin nou model serà l’escollit per ocupar el seu lloc.
Ara la meva companyia em recorda que ja fa 13 anys que el mòbil i jo convivim en harmonia, tot i que els inicis, com en tota relació, no van ser fàcils. Però tot i els molts anus que portem junts, he de dir que mai m’ha donat pel cul. Així que atesa la meva experiència i sense voluntat de fer-li publicitat gratuïta, llarga vida a les taronges i a la telefonia mòbil!  Amen! 

dissabte, 23 de gener del 2016

Músiques

Hi ha les que ens prenen com una mar, i les músiques callades, gotes lentes d’aigua nocturna. Hi ha músiques blanques i cruels com una neu de primavera, i músiques que tenen gust de vi, càlides, adormidores. Les músiques matinals poden ser més vermelles que blaves i buscar més la sang que la mirada neta; escollim les que ens prometen un dia que voldrem recordar, i ens banyem un moment en la seva alegria, abans d’entrar en les hores oblidables.
La música vol que tinguem temps, ens el guarda i ens el torna sense fer cas de les nostres maneres de matar-lo. Un solo de Lester Young, una sonata de Brahms, la veu de Johnny Hartman, un tango de Manzi... Baixen a les coves de les nostres vides i troben els desapareguts que hi hem anat enterrant: l’amor de quan ens crèiem l’amor, la mà forta del pare, una alba de gener, el xampany d’una rialla, l’aroma nocturna d’un jardí que vam malvendre... I la música ens perdona amb la seva manera d’acusar-nos. De vegades, quasi ens regala la tendresa d’una dona, o un mirall generós, o la calma de no pensar.
Recordo la carta de Baudelaire a Richard Wagner: “...em semblava que la seva música era la meva, i la reconeixia com tot home reconeix les coses que està destinat a estimar”. Sí, potser la música busca la llavor de l’enamorament, la necessitat de sentir el món com si no l’haguéssim perdut. Baudelaire acaba agraint a Wagner que l’hagi ajudat a combatre unes hores molt dolentes. ¿Vol dir que va allunyar-lo d’ell mateix? No, aquest consol hauria valgut poc per a un home que no volia separar l’orgull i l’elegància: al contrari, la música el va fer recordar qui era, algú que, per cap misèria, per cap sofriment, no perdria mai el gust de la bellesa.
El poeta modern ha triat el color i el perfum, i sobretot, la música. Lamentant aquesta inclinació, s’ha parlat de frivolitat, de vici, d’evasió irresponsable... No sé si hi ha cap viciós que consideri frívolament el seu vici, ¿i qui no vol fugir d’alguna cosa? La qüestió és si el refinament dels sentits significa una fugida o un retorn. Quan l’encontre d’un perfum i una música ens recordi uns ulls, la nuesa d’un braç, una ombra verda, ¿haurem fugit o haurem tornat? És inútil mesclar amb aquestes coses les supersticions morals: el temps només obeeix la llei de passar, però se’n va ple de colors i olors i sons, de sabors i cops i carícies. És una bona venjança: que marxi convertit en vida nostra. Deu ser la propietat més estranya, tenir allò que ja no tindrem mai. Quan Paul Verlaine va escriure que el poeta ha de preferir la música, anava més enllà dels ritmes; parlava potser d’una pèrdua musical, de com tot el que sabem convertir en sensualitat serà per sempre nostre, com nostres són les músiques que ens sedueixen.
Igual que l’amor, la música ens fa tancar els ulls. ¿És perquè són germans la foscor i el silenci? ¿Perquè sentim més si no hi veiem? Quan parlem, en canvi, volem que ens mirin. ¿Com veu el poeta les coses que escriu? Sobre el paper va deixant les paraules, fràgils, negres, sordes, cegues... I dibuixa les ones dels sentiments, una nit molt freda, el cant blau d’una merla, unes mans molt petites sobre el marfil de les tecles. Ho veu tot sense els ulls, amb la mateixa mirada que demana la música.
Pere Rovira  (Diari sense dies, 1998-2003)

diumenge, 3 de maig del 2015

Maig, festes, flors i poesia.

“...Digues, amic, i tu em preguntes què és poesia...? La poesia és la distància més curta entre el teu cor i els meus mots...”

Arriba aquest mes de maig amb una colla de projectes engrescadors i atractius, sempre (o quasi sempre) relacionats amb el món de les lletres en el seu nucli principal.
El proper divendres dia 8 de maig, novament cap a Navata, a prop de Figueres, per participar a la 19ª Nit de la Poesia. I també per gaudir de la 30ª edició de les Festes de Primavera d’aquest poble d’intel·lectuals, artistes i artesans de tota mena. Amb molta il·lusió i agraïment per haver-hi estat convidada!

El dia 11 voldrem recordar plegats una de les grans poetes i escriptores del nostre país, l’estimada i admirada Olga Xirinacs, i dintre de les modestes possibilitats blocaires li oferirem el nostre petit homenatge. Perquè el país de vegades fa mostra d’una proverbial manca de sensibilitat i memòria, i allà on no arribin les institucions hi arribarem nosaltres.

El dia 15, l’amic i company de feina Miquel Cartró presentarà a Vilafranca el seu primer llibre de poemes, Amb la Marina als ulls, publicat per l’editorial Neopàtria, a càrrec d’uns convidats de luxe. I amb una secreta il·lusió per conèixer l’Antony McBonet, qui té una engrescadora proposta per a mi...

L’endemà, el dissabte dia 16, trobada blocaire a Barcelona. Gràcies a la iniciativa, la il·lusió i el poder de convocatòria d’alguns estimats blocaires encapçalats per la nostra Carme Rosanas, serà el moment de la gran desvirtualització.

I el diumenge dia 24, les eleccions municipals. Aquí es fa difícil de trobar-hi poesia, però no em negareu que, comptat i debatut, és tot plegat una mena de romanço...

Fotografia: Amparo Alonso
I un record, per acabar, a la gran dama del ballet, Maya Plisetskaya, que ens acaba de dir adéu.  No us estranyi si veieu les flors més ufanoses que mai, aquests dies; també elles volen retre-li el seu darrer homenatge...

dissabte, 25 d’octubre del 2014

Cementiris (de Pere Rovira)

 
“...El cementiri del meu poble és petit i blanc. De vegades, hi ha tórtores que juguen volant entre els xiprers, aturant-se un instant sobre el camí de grava, posant-se en les rames altes d’un pi per cantar la seva lletania sensual. Quan les primeres boires de la tardor esborren els matins, als rosers del cementiri s’obren encara grans roses blanques, grogues, vermelles; roses que semblen més lentes que les primaverals, com si ja tinguessin por d’unir la seva bellesa a la malenconia del jardí dels morts. Però la bellesa trista de les roses, entre les tombes de terra i les creus rovellades, conserva una mica de llum de somriure, una frescor de llavis en els pètals més roigs, una gota d’olor que no és de novembre.
Els diumenges al migdia, les dones van al cementiri. Les velles, petites, seques, vestides de dol, porten rams de flors de l’hort i tenen ràpides converses resignades i saben riure amb els ulls humits de pena. Després, cadascuna va a la tomba dels seus, la neteja, renta els gerros, hi posa les flors noves. Ho fan tot amb una familiaritat quasi domèstica, com si arreglessin la cuina de casa, i, només quan acaben, es queden una estona quietes, contemplant la tomba, amb la boca tancada i tremolosa. Alguna potser resa, però sembla que parlin amb la vida que tenen allí enterrada, l’única que sap comprendre com és la seva soledat.
Els cementiris són els llocs on més s’ha plorat, els que fan més por, els que ensenyen més sobre l’oblit. El lloc on un dia ens deixaran els que més ens estimin.
Un espai de tanta veritat per força ha d’engendrar mentides. Mirem els epitafis, les fotografies, els marbres sumptuosos, la senzillesa deliberada, i també aquí descobrim la necessitat humana de mentir, com si fos l’últim recurs de l’existència perduda. L’engany és inevitable, perquè no sabem com acceptar la veritat dels morts; abans d’abandonar-los, els disfressem de vius, i no trobem ofensa ni en el maquillatge de la cara ni en les sabates verticals. La quietud del cementiri no menteix, ni l’amor dels que hi van, com les velletes, per estar més a prop dels ossos de l’absència. Les persones que diuen que en la tomba no hi ha res de l’ésser estimat, ¿no temen perdre’s del tot en una tomba oblidada?
“Quan et deturis en el meu nom et crida, vulgues que dormi somniant mars en calma”, llegim en el darrer poema de Cementiri de Sinera. Dormir, somiar, la mar... El poeta no ignora que aquestes belles paraules no són les més necessàries. Les fa servir perquè molts segles de poesia de la mort ens han acostumat a esperar-les, però les escriu després d’unes altres paraules més humilment humanes: “Quan et deturis...” És el que ens demana el nom estimat inscrit en la pedra: “Vine, atura’t, recorda el que vam ser, tingues pietat de nosaltres, perquè amb els meus pobres ossos vas enterrar un tros de vida teva”. Les velles del meu poble saben que el seu home no dorm i que morir no és entrar a la mar per sempre; és quedar-se en un lloc molt petit que s’ha hagut de pagar, sota una làpida neta i les flors del diumenge, a prop de casa, sol, fins que ells tornin...”  

Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003) 


diumenge, 5 d’octubre del 2014

Placidesa



(Aquest text el vaig escriure el passat mes d’agost, tot i que no l’hagi publicat fins ara)

Em queden uns dies de vacances abans de reincorporar-me a la feina. S’ha acabat l’estada a les muntanyes i ara cal passar aquest temps el millor possible enmig de l’asfalt de Vilafranca. És divendres, i segons han anunciat, tenim a les portes una onada de calor per al cap de setmana. Però de moment aquest matí l’aire és encara fresc i la temperatura confortable. Decideixo començar la jornada amb una bona caminada cap als afores de la vila, vorejant la zona esportiva i passejant pel costat de les vinyes. M’agrada caminar; és un dels pocs esports que practico. A les 8 del matí el sol encara no és fort i projecta zones generoses d’ombra pels carrers. Més tard no m’hi veuria en cor; la calor em deixa inservible.
Abans de marxar li pregunto a la mare, que ja feineja pel menjador amb els draps de la pols i l’escombra, si vol que fem plegades la neteja aprofitant que sóc a casa, si vol que l’ajudi. La seva resposta irritada ja me l’esperava: ferida en el seu amor propi em respon que el dia que no pugui fer dissabte tota sola s’estimarà més morir-se. Té 84 anys, i com es pot percebre, una fortalesa i un geni endimoniats. Com faig habitualment, obvio la resposta recordant-li els 30 anys que m’he ocupat personalment de casa meva, abans que ella enviudés i vingués a viure  amb nosaltres. Una discussió debades que no ens duu enlloc i que no val la pena iniciar novament. Penso en la part positiva: al marge de la feina que m’estalvio, la seva salut mental estarà gairebé assegurada mentre tingui unes obligacions autoimposades que compleix escrupolosament. Cal dir que casa nostra està neta, netíssima, exageradament asèptica, i que la meva exclusió imposada en els temes domèstics em fa sentir força malament. Però això ja seria una altra història...
Així doncs, sense cap obligació durant el matí, em penjo la petita motxilla a l’esquena amb una ampolleta d’aigua i surto a caminar.

Que ben rebut, aquest aire fresc que m’acaricia el rostre i em desvetlla. Quin plaer sentir-lo entre els cabells, tirant-me’ls enrere i despentinant-me. I quin luxe, sentir el cos lleuger, les cames que es mouen i caminen sense cap esforç! Vaig trencant carrers fins arribar a l’àmplia avinguda dels arbres, allà on el verd ja guanya terreny al totxo, amb els camps al costat. Hi ha poca gent per allà en aquestes hores. Dones com jo que han sortit a caminar, algun home gran amb bastó i un brot de menta als llavis, joves que corren amb pantalons curts, un cronòmetre al canell i auriculars a les orelles, algú que passeja el gos... No ens molestem els uns als altres. Compartim aquell espai de terreny i de lleure com en un pacte tàcit,  harmoniós i pacífic.
Les ombres ocupen el passeig de la zona esportiva; de tant en tant una mica de sol es filtra a través del fullam dels arbres i projecta dibuixos irregulars davant els peus. El vent mou les fulles, les ombres són canviants en el terra. A prop de les piscines augmenta el flux de gent que hi va a nedar a primera hora, i hi sovintegen els cotxes. Em sorprenc de la quantitat de persones que saben gaudir d’aquestes hores agraïdes del matí.
Quan el camí s’acaba, giro cap a la dreta, en direcció a la muntanya de Sant Pau, tot passant pel davant d’unes grans vidrieres que em permeten veure l’interior d’un gimnàs atapeït d’artilugis de tota mena. Aparells estàtics per córrer, peses, bicicletes, màquines per estirar, per muscular, munions d’aparells que desconec completament i que mai no utilitzaria. Trobo força divertit observar de passada el rostre desencaixat dels qui estan suant la cansalada en alguna d’aquelles màquines, en la cara de desgraciats que fan. No he entès mai aquesta disciplina de voler modelar el cos a voluntat, fins a l’extenuació, apartant-lo dels models en què la naturalesa l’ha dotat. No crec que això sigui la manera més òptima de tenir cura de la salut. Respiro a fons, conscient del benefici de l’aire pur en el meu interior, del benestar del passeig, dels 6 km. que hauré fet en total sense cansar-me, en la desintoxicació mental que això em suposarà ja per a tot el dia. No em canviaria per res, per res del món amb aquestes persones d’allà dins, condemnades voluntàriament a treballs forçats. Del meu cos, que ja passa dels 50, en tinc cura d’una altra manera força més natural. Tot ell té la textura, les característiques, les particularitats de l’edat que li pertoca, amb harmonia, sense res que desafini. Ben mirat, espero que no s’hagin adonat, que tot fitant-los esbossava un somriure enfoteta mal dissimulat...

Feta ja la volta per tot el complex esportiu, enfilo el tram de tornada pel camí que voreja les vinyes. Encara no ha començat la verema en aquesta zona. És llavors quan per costum m’assec una estona en un banc, a sota un arbre, i bec lentament l’aigua que duc a la motxilla. Un altre petit plaer. S’hi està bé aquí asseguda; el cos agraeix la parada. M’agrada contemplar l’entorn, sentir la remor de les fulles dels arbres a sobre el meu cap, observar el moviment de les persones que van i venen. Hauria hagut de pensar a dur un llibre; l’indret i la temperatura són molt agradables i hauria pogut allargar una mica més l’estada en aquest banc. Aprofito per enviar un SMS a una bona amiga que ha estat mare recentment desitjant-li bon dia, i la seva resposta em fa somriure: “Ja fa 9 mesos que no dormo i no m’he mort; és increïble!” Penso que només l’aprenentatge, el fet de  passar per tot això, li servirà per comprendre què significa la maternitat i tot el que se’n deriva, i que la vida està formada per un munt d’experiències nuades les unes amb les altres, i que és absurd pensar a assolir una etapa de felicitat sense problemes, ja que mentre esperes que arribi et deixes perdre totes les altres coses bones que et passen pel davant i que possiblement no veuràs mai si mires cap a una altra direcció...
El meu cap dóna voltes a una frase que vaig llegir a La Vanguardia recentment, en una columna de l’Antoni Puigverd. Parla d’Helena de Troia, de Paris, de la poma, i la frase m’ha quedat marcada al cervell: “La pau és l’absència del desig”. Ni més ni menys. Pot interpretar-se des de tants punts de vista, té tants matisos, pot agafar tantes connotacions, que no puc deixar de pensar-hi. No sé si l’entenc, no sé si m’agrada, no sé com interpretar-la ni si hi estic d’acord. Molt superficialment, i aplicant-me el contingut de les paraules, i sense esprémer-me massa el magí, arribo a la conclusió que conec l’absència de desig, però que l’estat que comporta mai l’hauria catalogat de pau, sinó de conceptes força més anguniosos com avorriment i fracàs,  tedi, vacuitat, frustració, desesperació... ¿Podria donar-li la volta al meu plantejament i concloure que aquesta absència de desig podria aportar-me pau? L’absència de desig, està clar, en uns termes força amplis, dels quals la vessant sexual només en seria una petita part, tot i que per algunes persones sembla ser l’única manera possible d’entendre’l. És ben cert que alliberant-te del desig de les possessions materials supèrflues, prescindibles, pots sentir-te en pau, per exemple. I d’altra mena de desigs també. És quan obres la teva ment a d’altres estímuls força més enriquidors, que et dones l’opció de gaudir més dels moments de la vida com aquest, que sense preocupació de cap mena, sense límit de temps i sense cap desig per complir, em disposo a penjar-me novament la motxilla a l’esquena i a fer el mateix recorregut de fa una hora en direcció inversa.

A l’avinguda on ja proliferen els bars em trobo amb una bona colla d’homes fent el cafè o la cervesa. És curiós que totes les terrasses estiguin només ocupades per homes, en època de vacances i a les 9 del matí. Reconec que la meva innata timidesa encara em fa sentir una mica incòmoda quan passo per davant d’ells i noto tants parells d’ulls al damunt. No hi ha res a fer; he nascut tímida i moriré tímida, però almenys crec que he sabut gestionar-la d’una manera bastant acceptable...
Quan deixo els espais oberts per endinsar-me ja a la vila, el contrast me la fa veure lletja i bruta. El paviment dels carrers i voreres, relativament nous, mostren unes taques de tota mena de líquids vessats, impossibles de netejar. És una constant dels carrers de Vilafranca. I l’olor dels arbres, dels camps, de l’herba, és reemplaçat per l’olor de pixum. Sí, Vilafranca, i més en èpoques de calor, fa pudor de pixum, com moltes vegades ha expressat l’escriptor penedesenc Jordi Llavina. Potser és el cansament que acumulo després dels 6 km, que em fa veure les coses pitjor. Compro el diari en un dels pocs quioscs que no fan vacances, miro aparadors d’algunes botigues que ja han obert. D’altres encara no ho han fet, i les joves dependentes, primes i molt modernes, s’esperen a fora desmenjades, amb cara de son i de fàstic, tot manipulant frenèticament els mòbils. Comença a haver-hi gent pel carrer, i la calor es fa notar també una mica més. 
Arribo a casa a les 10 tocades. Un cafè amb la llet freda i una magdalena per recuperar forces. A la terrassa, ombrívola fins a la tarda, m’apoltrono a la butaca de vímet per llegir el setmanari El 3 de vuit. L’aire una mica fresc eixuga la suor del meu cos i el refresca, i sento una agradable sensació de benestar, de comoditat i de consciència de vacances, i m’agrada tenir la capacitat de poder gaudir d’aquests instants. Quan acabo de llegir el diari, i després de dutxar-me, engego l’ordinador i escric aquestes lletres. Simplement, per placidesa.