dissabte, 30 de gener del 2016

Lliçó d'economia pràctica

Anem pel carrer en Magí, de 4 anys, i jo, i ens creuem amb un home que passeja dos gossos-rata, insignificants i minúsculs. 
- Iaia, què són, aquestes coses? 
- Són dos gossos molt petitets, Magí.
S’atura, se’ls mira atentament, i al final deixa anar la seva sentència, no precisament en veu baixa:
- Quins gossos més lletjooooos! Deu tenir poquets euros, aquest senyor. Si és molt pobre s'hauria pogut comprar un gosset sol però que fos dues vegades més gran, oi, iaia...? 

**************

dissabte, 23 de gener del 2016

Músiques

Hi ha les que ens prenen com una mar, i les músiques callades, gotes lentes d’aigua nocturna. Hi ha músiques blanques i cruels com una neu de primavera, i músiques que tenen gust de vi, càlides, adormidores. Les músiques matinals poden ser més vermelles que blaves i buscar més la sang que la mirada neta; escollim les que ens prometen un dia que voldrem recordar, i ens banyem un moment en la seva alegria, abans d’entrar en les hores oblidables.
La música vol que tinguem temps, ens el guarda i ens el torna sense fer cas de les nostres maneres de matar-lo. Un solo de Lester Young, una sonata de Brahms, la veu de Johnny Hartman, un tango de Manzi... Baixen a les coves de les nostres vides i troben els desapareguts que hi hem anat enterrant: l’amor de quan ens crèiem l’amor, la mà forta del pare, una alba de gener, el xampany d’una rialla, l’aroma nocturna d’un jardí que vam malvendre... I la música ens perdona amb la seva manera d’acusar-nos. De vegades, quasi ens regala la tendresa d’una dona, o un mirall generós, o la calma de no pensar.
Recordo la carta de Baudelaire a Richard Wagner: “...em semblava que la seva música era la meva, i la reconeixia com tot home reconeix les coses que està destinat a estimar”. Sí, potser la música busca la llavor de l’enamorament, la necessitat de sentir el món com si no l’haguéssim perdut. Baudelaire acaba agraint a Wagner que l’hagi ajudat a combatre unes hores molt dolentes. ¿Vol dir que va allunyar-lo d’ell mateix? No, aquest consol hauria valgut poc per a un home que no volia separar l’orgull i l’elegància: al contrari, la música el va fer recordar qui era, algú que, per cap misèria, per cap sofriment, no perdria mai el gust de la bellesa.
El poeta modern ha triat el color i el perfum, i sobretot, la música. Lamentant aquesta inclinació, s’ha parlat de frivolitat, de vici, d’evasió irresponsable... No sé si hi ha cap viciós que consideri frívolament el seu vici, ¿i qui no vol fugir d’alguna cosa? La qüestió és si el refinament dels sentits significa una fugida o un retorn. Quan l’encontre d’un perfum i una música ens recordi uns ulls, la nuesa d’un braç, una ombra verda, ¿haurem fugit o haurem tornat? És inútil mesclar amb aquestes coses les supersticions morals: el temps només obeeix la llei de passar, però se’n va ple de colors i olors i sons, de sabors i cops i carícies. És una bona venjança: que marxi convertit en vida nostra. Deu ser la propietat més estranya, tenir allò que ja no tindrem mai. Quan Paul Verlaine va escriure que el poeta ha de preferir la música, anava més enllà dels ritmes; parlava potser d’una pèrdua musical, de com tot el que sabem convertir en sensualitat serà per sempre nostre, com nostres són les músiques que ens sedueixen.
Igual que l’amor, la música ens fa tancar els ulls. ¿És perquè són germans la foscor i el silenci? ¿Perquè sentim més si no hi veiem? Quan parlem, en canvi, volem que ens mirin. ¿Com veu el poeta les coses que escriu? Sobre el paper va deixant les paraules, fràgils, negres, sordes, cegues... I dibuixa les ones dels sentiments, una nit molt freda, el cant blau d’una merla, unes mans molt petites sobre el marfil de les tecles. Ho veu tot sense els ulls, amb la mateixa mirada que demana la música.
Pere Rovira  (Diari sense dies, 1998-2003)

divendres, 15 de gener del 2016

Monges

Sembla ser que hi havia una vegada quatre monges que feien cua a les portes del cel, tot esperant que sant Pere les deixés entrar. El Sant de les Claus Penjades s’adreça a la primera i li pregunta:
-Germana, digue’s la veritat: has tocat mai, en vida, alguna titola?
-Sí, oh, sant Pere; però només amb aquest pobre dit insignificant.
-Doncs ves a ficar-lo dins l’aigua beneita per purificar-lo i quedaràs perdonada!
A la segona monja li fa la mateixa pregunta:
-Germana, digue’s la veritat: has tocat mai, en vida, alguna titola?
-Sí, oh, sant Pere; però només amb aquesta pobra mà insignificant.
-Doncs ves a ficar-la dins l’aigua beneita per purificar-la i quedaràs perdonada! 
Llavors, la monja situada en la quarta posició s’avança un lloc en la fila i sant Pere li pregunta:
-Ep, tu, Germana, i es pot saber per què et coles?
-Mireu, oh, sant Pere... si he de fer gàrgares per quedar perdonada prefereixo fer-les abans que la Germana Maria hagi de ficar el seu pobre cul insignificant a dins de la pica...


**********

dimecres, 6 de gener del 2016

Racó de gener (2016)

“…En les profunditats de l’hivern, finalment, he après que en el meu interior hi habita un estiu invencible…” (Albert Camús)

Un peu rere l’altre, camina, camina,
malgrat que les forces no et siguin fidels;
la neu del camí dificulta els teus passos
i sents el cos fràgil com un caramell...
El fred de l’hivern et corglaça el somriure
i el món pesa tant que no pots més amb ell...

Però no t’aturis, no miris enrere;
com canta el poeta, avant, sempre avant!
No sents el miracle? Allà, cel enllà,
una estela de llum ha esquinçat la fosca
i ja s’entreveuen paisatges més bells.
Aviat, molt aviat, la neu serà fosa,
fruitaran els arbres, els camps seran verds,
i l’estiu invicte que al teu cor s’oculta
florirà de nou, com la Nit de Reis.

Avança, no paris, un pas rere l’altre.
Davant teu hi ha el sol, i aquella mar tan blava
que et gronxa els capvespres, sense fer soroll...
Montse Galionar