Un amor particular

(Sí, avui tocaria parlar de la magnífica presentació a Vilafranca de Dones d’heura, de la poeta Marta Pérez Sierra, però a l’espera de disposar de les imatges, ho posposo per a més endavant.)



Fa aproximadament un any i mig, al meu anterior bloc vaig publicar aquest article. És possible que algú de vosaltres encara el recordi:

CONFESSO QUE ESTIC ENAMORADA

Doncs sí. No ho expliqueu a ningú, eh?, però m’he tornat a enamorar. Ha estat, no sé com ho diria, un esdeveniment d’aquells que passen un cop a la vida, quan menys t’ho imagines. Un altre home en el meu cor. Destí, atzar, coincidència, voluntat divina, però sobretot la intervenció de terceres persones que ho han fet possible.

Ja sé que per a alguns les noves tecnologies són sinònim de males experiències, però en el meu cas ha estat gràcies a Internet que he tingut el goig veure’l per primera vegada, a través d’unes fotografies que han omplert la pantalla i també el meu horitzó de llum… No vull entrar en detalls massa íntims, només constatar que en poc temps hem fet molt de camí; fins a tal punt que a mitjans de maig ell vindrà, i es quedarà per sempre, ens trobarem cara a cara i no ens separarem mai més…

Quan fa pocs mesos ell va aparèixer a la meva vida, era lluny d’imaginar que germinaria aquest amor capaç de trencar els esquemes establerts, però la veritat és que tampoc no havia tancat les portes definitivament a cap possibilitat. Ben mirat, encara sóc prou jove per a aquesta mena d’experiències. Conec moltes dones a qui els ha succeït el mateix i són força més grans que jo. De fet, estic en una bona edat encara per recuperar la il•lusió d’estimar. A més, una dona enamorada se sent sempre tan jove i tan guapa…

Sí. M’he tornat a enamorar. Al principi no va ser gaire fàcil assimilar el fet en tota la seva magnitud. Acostumada a una altra mena de relacions d’immediatesa, era la primera vegada que em trobava en una situació com aquella. Calia anar-lo coneixent de mica en mica, poc a poquet, sense precipitar-se. En el millor dels casos, si la relació prosperava, trigaríem un temps en adaptar-nos mútuament. Anava sabent coses d’ell, i cada nova descoberta era com una nova tija de l’arbre de l’afecte, creixent cap a la llum…

Amor? Sí, per què no amor altra vegada? Mai no és prou tard per estimar. I alguna cosa em deia que aquell amor seria molt especial. Recordo el dia que vaig veure’n la primera fotografia a través de la pantalla de l’ordinador. Em va semblar guapíssim. Moltes més van anar seguint a la primera; en algunes es veia de perfil, en unes altres de cara, fins i tot n’hi va haver alguna feta expressament perquè se li veiés el sexe… Cosa que no em sembla malament: en aquesta mena de circumstàncies, de vegades et penses que és una cosa i resulta que en realitat n’és una altra…

D’aquí a un parell de mesos, ell vindrà. L’espera s’està fent eterna, sembla que Cronos s’entesti a no avançar. Ell vindrà, i aleshores les mans coneixeran el tacte de la seva pell. Els braços podran bressolar-lo, els llavis el besaran fins a l’extenuació. Ell vindrà, i no marxarà mai més, i res ni ningú serà ja capaç de separar-nos.

Si l’estimo tant és perquè fa molts anys que estimo la Marta, la seva mare, la meva filla. És fill de vida de la meva vida. És en Llorenç, el meu primer nét.

Serà com una petita meravella vinguda del cel, com la més bella llàgrima caiguda durant la pluja d’estrelles d’una nit de Sant Llorenç. Una llàgrima plena de joia i alegria. Una llàgrima de felicitat.

Sí, ho confesso: no ho expliqueu a ningú, però m’he tornat a enamorar.

Ara, un any i mig després, novament, un altre home és a punt de formar part de la meva vida. D’aquí a un parell de mesos, ell vindrà. L’anterior història es repeteix íntegrament, en tota la seva intensitat. Ell és en Magí, el meu segon nét.

I no ho expliqueu a ningú, eh?, i menys ara que em dedicaré als trios, però..., és que m’he tornat a enamorar!