dissabte, 1 d’octubre de 2011

Un amor particular


(Sí, avui tocaria parlar de la magnífica presentació a Vilafranca de Dones d’heura, de la poeta Marta Pérez Sierra, però a l’espera de disposar de les imatges, ho posposo per a més endavant.)

Fa aproximadament un any i mig, al meu anterior bloc vaig publicar aquest article. És possible que algú de vosaltres encara el recordi:

CONFESSO QUE ESTIC ENAMORADA
Doncs sí. No ho expliqueu a ningú, eh?, però m’he tornat a enamorar. Ha estat, no sé com ho diria, un esdeveniment d’aquells que passen un cop a la vida, quan menys t’ho imagines. Un altre home en el meu cor. Destí, atzar, coincidència, voluntat divina, però sobretot la intervenció de terceres persones que ho han fet possible.
Ja sé que per a alguns les noves tecnologies són sinònim de males experiències, però en el meu cas ha estat gràcies a Internet que he tingut el goig veure’l per primera vegada, a través d’unes fotografies que han omplert la pantalla i també el meu horitzó de llum… No vull entrar en detalls massa íntims, només constatar que en poc temps hem fet molt de camí; fins a tal punt que a mitjans de maig ell vindrà, i es quedarà per sempre, ens trobarem cara a cara i no ens separarem mai més…
Quan fa pocs mesos ell va aparèixer a la meva vida, era lluny d’imaginar que germinaria aquest amor capaç de trencar els esquemes establerts, però la veritat és que tampoc no havia tancat les portes definitivament a cap possibilitat. Ben mirat, encara sóc prou jove per a aquesta mena d’experiències. Conec moltes dones a qui els ha succeït el mateix i són força més grans que jo. De fet, estic en una bona edat encara per recuperar la il•lusió d’estimar. A més, una dona enamorada se sent sempre tan jove i tan guapa…
Sí. M’he tornat a enamorar. Al principi no va ser gaire fàcil assimilar el fet en tota la seva magnitud. Acostumada a una altra mena de relacions d’immediatesa, era la primera vegada que em trobava en una situació com aquella. Calia anar-lo coneixent de mica en mica, poc a poquet, sense precipitar-se. En el millor dels casos, si la relació prosperava, trigaríem un temps en adaptar-nos mútuament. Anava sabent coses d’ell, i cada nova descoberta era com una nova tija de l’arbre de l’afecte, creixent cap a la llum…
Amor? Sí, per què no amor altra vegada? Mai no és prou tard per estimar. I alguna cosa em deia que aquell amor seria molt especial. Recordo el dia que vaig veure’n la primera fotografia a través de la pantalla de l’ordinador. Em va semblar guapíssim. Moltes més van anar seguint a la primera; en algunes es veia de perfil, en unes altres de cara, fins i tot n’hi va haver alguna feta expressament perquè se li veiés el sexe… Cosa que no em sembla malament: en aquesta mena de circumstàncies, de vegades et penses que és una cosa i resulta que en realitat n’és una altra…
D’aquí a un parell de mesos, ell vindrà. L’espera s’està fent eterna, sembla que Cronos s’entesti a no avançar. Ell vindrà, i aleshores les mans coneixeran el tacte de la seva pell. Els braços podran bressolar-lo, els llavis el besaran fins a l’extenuació. Ell vindrà, i no marxarà mai més, i res ni ningú serà ja capaç de separar-nos.
Si l’estimo tant és perquè fa molts anys que estimo la Marta, la seva mare, la meva filla. És fill de vida de la meva vida. És en Llorenç, el meu primer nét.
Serà com una petita meravella vinguda del cel, com la més bella llàgrima caiguda durant la pluja d’estrelles d’una nit de Sant Llorenç. Una llàgrima plena de joia i alegria. Una llàgrima de felicitat.
Sí, ho confesso: no ho expliqueu a ningú, però m’he tornat a enamorar.
Ara, un any i mig després, novament, un altre home és a punt de formar part de la meva vida. D’aquí a un parell de mesos, ell vindrà. L’anterior història es repeteix íntegrament, en tota la seva intensitat. Ell és en Magí, el meu segon nét.
I no ho expliqueu a ningú, eh?, i menys ara que em dedicaré als trios, però..., és que m’he tornat a enamorar!

24 comentaris:

  1. És que la il·lusió d'estimar i enamorar-se no s'ha de perdre mai, i hi ha enamoraments inevitables!
    Felicitats, Galionar!

    Per cert, el seu sant, serà el 19 d'agost!

    ResponElimina
  2. Recordo quan vas compartir amb nosaltres la vinguda d' en Llorenç, com li donàvem la benvinguda en aquest món i li desitjàvem tota la llum possible.

    Passa el temps Montse i segurament d' aquesta cossetà tan petita t' enamoraràs cada dia perquè cada dia ens dóna'n una nova raó per estimar-los mes si cal.

    Si em permets et diré que en Llorenç es una mica nostra també perquè des de tu em apres a estimar-lo.
    Petonàs i un pitet ben gran

    ResponElimina
  3. Això són els amors de veritat, els que ho donant tot sense esperar res a canvi.
    Et desitjo que puguis gaudir molts anys dels teus néts i que ... els malcriïs de la millor manera possible.

    Bon dia Galionar:)

    ResponElimina
  4. Jo també m'he enamorat, ara mateix, de les paraules que utilitzes per descriure aquests amors, tan teus, tan nostres, en el moment de compartir-los.
    M'emociones, Montse.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Ets vìctima de la fantasia feta realitat. Aquest aestima... ha ensopegat en tu com un diamant que surt a llum i ens il·lumina el nou camí.
    La contimnuitat de la vida, - hi som sols per sixò - deu seguir, aquí es despulla tot el misteri del nostre peregrinatge i ens aferrem a ell i nosabem per de vegades ens traiciona ( parlo per mi) i ens deixa destroçats...
    Quants somnis empara un fill... Quants deliris esgarrapa un net...
    Pot existir l'Amor sense aquesta conseqüència ? Anton.

    ResponElimina
  6. Aix... Montse aquesta mena de trios que conec tant bé!

    Primer arriba un, i te n'enamores tan bojament que sembla que l'altre no hi pugui cabre. I arriba l'altre i resulta que hi cap perquè el cor es fa més gran. I costa de compartir-te, ja que tots dos, (qui sap si enamorats també i fràgils, i tendres i afectuosos i un pèl possessius) et reclamen per a ells sols, demanen atencions, paraules, carícies i fins i tot històries i cançons i sovint no saps com fer-t'ho.

    Però finalment, amb somriures i abraçades, tothom acaba trobant el seu lloc i aprenent a compartir amors i tendreses.

    I es queden, es queden per canviar-nos la vida i fer-la de nou... diferent... qui sap si molt més tendra del que mai havia estat abans.

    Enhorabona per tots dos, pel Llorenç i pel Magí! Que tingui una arribada plàcida i ben bonica. Té sort, molt a sort, té la seguretat que serà ben rebut i estimat. Una àvia enamorada és una immensa sort afegida!

    Una abraçada dolceta per tu i per ells.

    ResponElimina
  7. oh! quins enamoraments! que n'és de bonic l'amor!!!
    moltes felicitats!!

    ResponElimina
  8. Els diferents "amors" són branques d'un mateix arbre.

    ResponElimina
  9. Hola, Fanal, efectivament hi ha enamoraments invevitables, com els que neixen en cada fill que portem al món i també en els fills dels fills. En aquest darrer cas els amors neixen de sobte; el significat real de la paraula iaia ens és desconeguda, però s'omple de sentit de cop i volta i ocupa tot l'espai imaginable a dins del cor.
    Sí, el seu sant coincidirà amb l'estiu i amb diades castelleres. Son pare és casteller i això va pesar a l'hora d'escollir el nom.
    Marta, tu vas ser una de les qui va compartir la meva alegria en el naixement d'en Llorenç,i sé que t'en vas alegrar profundament. Ja ho veus, d'aquí a no res ja seran dos. Sí, cada dia hi ha nous motius per estimar-lo..., però quan comença a marranejar i a no voler menjar, també comença a cabrajar-me una miqueta... Per sort, amb un somriure dels seus, el molt murri, em guanya de seguida.
    Va ser molt emocionant comprovar que gràcies als amics de la xarxa, moltes persones es van alegrar amb mi del seu naixement. Us n'estaré agraïda sempre.
    Pere, així intentarem fer-ho, de debò! De moment, estic sorpresa de com li agrada la música: el puc deixar gairebé hipnotitzat cantant-li alguna canço, i no precisament perquè en sàpiga gaire. Sí, aquest amor que descrius és el de debò, el més gran. Caldrà gaudir-lo al màxim.

    ResponElimina
  10. Pilar, ets tremendament generosa amb les meves paraules. Tu encara no ets àvia? Si no és així, espera que arribi aquest dia i veuràs com el teu univers s'expandirà amb una llum totalment desconeguda fins aleshores. Una nova etapa per a gaudir-ne al màxim, sense deixar enrere cap de les anteriors.
    Anton, quines paraules més maques, les teves: són víctima de la meva fantasia feta realitat. Una abraçada molt forta per a tu, amic.
    Carme, també les teves paraules són maques de debò i expliquen tot el que jo podria dir; es nota el rodatge que ja portes en el tema. Sí, tots dos han estat esperats amb molt d'amor i segur que faran brollar el millor de tots nosaltres. Tot un cant a l'esperança en moments convulsos arreu.
    Hola, Rits, i gràcies per les teves paraules. Ja us faré saber el seu naixement des d'aquí.
    Jaume, és veritat; aquest arbre és indestructible quan es tracta de fills, filles i les branques que en neixen dels seus descendents. L'altre, el de l'altre amor, és força més feble, perquè està contaminat amb l'egoisme massa vegades...
    Moltíssimes gràcies per fer-me companyia i una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  11. Hola Montse, primer de tot em va fer molta il·lusió que ens poguéssim conèixer...
    M'ha agradat el teu relat, perquè fins el final mantens el "suspense"...
    Així que seràs àvia per segona vegada, FELICITATS. Les àvies esteu fetes d'una pasta especial, ho veig amb la meva germana que té un net i una neta, i es desviu per ells.
    Una vegada vaig llegir que els pares són per educar i els avis per malcriar...no sé si es ben ve això, però no em negaràs que us cau la baba!!!
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  12. Que bonic Galionar, moltes felicitats a tu i a la teva filla per la nova arribada del Magí, se't doblarà la feina de padrina, prepara't!

    ResponElimina
  13. Hola, M. Roser, jo també vaig ser molt feliç de poder-te conèixer, i a més en un marc tana collidor com aquell, i a sobre amb la companyia dels altres amics blocaires. Va ser una vetllada entranyable. (Per cert, espero que l'ensopegada al pati del museu no hagi tingut més conseqüències). Gràcies per la felicitació. Sí, farem el que podrem; és molt diferent la responsabilitat de pujar els fills que gaudir dels néts una estona i prou. Etapes de la vida que es renoven i que cal anar cremant, com diuen!
    Gràcies, Carina; faré arribar la teva felicitació també a la meva filla. I sí, ufff, la feinada qu ens espera, perquè els dos nanos es portaran molt poc temps...
    Una forta abraçada a totes dues!

    ResponElimina
  14. Meravellós escrit. Està clar que els amors inspiren. I aquests amors teus són de per vida, no ho dubtes.
    M'alegre moltíssim de veure't tan feliç i enamorada.
    FELICITATS, MOLTES FELICITATS.

    ResponElimina
  15. Recordo jo també l'escrit. Una cosa tan maca, tan juganera, amb el punt de malícia que, en aquest cas, ajuda a treure tot el sucre que sobra. Per tant, malícia que es torna "bonícia".
    Què bo :)

    ResponElimina
  16. Gràcies, Novesflors; i tant que els amors inspiren, sobretot els d'aquesta mena! Són amors sense egoisme, en estat pur; tot a canvi de res, o com a molt, d'un somriure bellíssim. Conformen una nova etapa de la vida que s'enfronta amb molta il·lusió.
    Florenci, recordo que m'ho vaig passar molt bé escrivint l'article, fent creure que havia "lligat" gràcies al Match.com o a alguna cosa semblant. I sí, aquesta fòrmula em va servir per no fer-ho tot plegat massa embafador.
    Gràcies a tots dos i una forta abraçada!

    ResponElimina
  17. Ves per on...El dimecres passat vaig ser avi. Sí. A mi m'ha sortit un net de sis anys. A partir d'ara, cada dimecres a la tarde he d'anar-lo a buscar a la sortida del cole, portar-lo al logopeda i desprès acompanyar-lo al pis d'acollida en el que viu. És un nen acollit al serveis socials de la Generalitat. Nosaltres tenim un pis amb 8 d'aquests nens i nenes. Ja ho veus. Em toca enamorar-me cada dimecres...però penso que s'extendrà a més dies. una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  18. Me l'alegro molt, Joan, d'aquest nou projecte amorós; tu ofereixes part del teu temps a qui el necessita i alhora en sortiràs més ric, per tot el que t'aportarà aquesta criatura. Hi ha tantes maneres diferents d'estimar...!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  19. M'ha agradat molt com ho has explicat. Delicadament i pacientment.
    Felicitats.

    ResponElimina
  20. Gràcies, Jordi, m'alegro que t'hagi agradat; ja saps què diuen, a manca de recursos (filològics i literaris en el meu cas), cal aguditzar l'enginy.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  21. Admeto que he fet trampa!! :-)) Però ha estat sense voler, eh? vull dir que, entrant al blog, he vist les imatges dels pitets (són preciosos!!) i m'han cridat l'atenció perquè jo també en faig, m'agraden molt totes les manualitats... i, clar, en llegir que t'havies tornat a enamorar, ja he caigut que seria un petitó :-DD

    ResponElimina
  22. Ai, ai, que em descuidava una cosa molt important: ENHORABONA!!! :-)))

    ResponElimina
  23. Oh, Galionar, just no havia llegit les dues últimes entrades i entro i trobo aquesta entrada tan plena d'amor, tendresa i a més amb el toc divertit! Haig de dir que innocent com sóc, primer m'he pensat que anava cap un altre tipus d'enamorament...Però quina sort, aquest tipus d'amor com el que tu has dit mai fallen, aquests enamoraments duren per sempre i no fan més que créixer i l'amor cada cop es fa més i més gran, a mesura que també s'ho fan els nens.

    Moltes felicitats!! Amb el segon nét, ja seràs tota una experta...encara que em sembla que amb l'art d'estimar només importa les ganes a donar amor, no hi ha tècnica que valgui aquí, només hi ha cor i segur que amb cada nét que vingui, cada cop se`t farà més gran!

    ResponElimina
  24. Hola, Assumpta; va, per aquesta vegada et perdono la trampa, però no ho tornis a fer, eh? Sí, a mi també m'agraden molt aquests treballs de punt de creu, però no tinc gaire temps per fer-ne. Quan em quedi a l'atur m'hi dedicaré molt més.
    Gràcies per la felicitació! Ja ho faré saber, quan neixi. Ah, i no em prenguis per una velleta de l'imserso, eh?, que als 45 anys es pot ser iaia perfectament, ja! :)))

    BCN, gràcies també a tu per les teves paraules. M'alegro que t'hagis divertit i fins i tot escandalitzat una mica amb la història. La meva filla em passa les ecogrfies escanejades a través de l'Skype o el correu electrònic, i és així com vaig veure les primeres imatges del Llorenç i ara del Magí.
    Una forta abraçada a totes dues!

    ResponElimina