“...La vida resulta més fàcil quan aprenem
a interpretar silencis en comptes d’exigir respostes...”
ON ERA DÉU?
“On era Déu?”, acusadorament clamàvem.
ON ERA DÉU?
“On era Déu?”, acusadorament clamàvem.
I no era la pregunta que calia.
Podíem fer-la, sí,
després d’un llarg camí per preguntes més
properes:
“On érem nosaltres?
On eren els homes i les dones que teníem
com a deure
que allò no passés mai?
On eren la ciència, la raó, el dret, el
coratge,
que havien d’evitar o posar remei als
tràngols que planyíem?
On eren les paraules de consol que no vam
saber dir?”
Però deixàvem sobre Déu tot el pes de les
coses
i ens sentíem nets de culpa, exonerats de
càrrecs,
alliberats de deures i responsabilitats.
“On era Déu?” I ens satisfeia no sentir
resposta,
com si Déu estigués avergonyit davant el
nostre clam,
acovardit davant la nostra fúria,
aclaparat per la nostra profunditat i
intel·ligència.
I deixàvem al silenci el que ens podia fer
més lliures:
preguntar-nos a nosaltres què hauríem d’haver
fet,
què vam fer tan malament, on van fallar les
nostres forces.
“On era Déu?”, clamàvem, “On era Déu?”,
sense fer ni un pas per fer-nos dignes de
gosar fer la pregunta.
David Jou i Mirabent











