Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Racons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Racons. Mostrar tots els missatges

dissabte, 17 de desembre del 2016

Racó de desembre (2016)

“...La vida resulta més fàcil quan aprenem a interpretar silencis en comptes d’exigir respostes...”

ON ERA DÉU?
“On era Déu?”, acusadorament clamàvem.
I no era la pregunta que calia.
Podíem fer-la, sí,
després d’un llarg camí per preguntes més properes:
“On érem nosaltres?
On eren els homes i les dones que teníem com a deure
que allò no passés mai?
On eren la ciència, la raó, el dret, el coratge,
que havien d’evitar o posar remei als tràngols que planyíem?
On eren les paraules de consol que no vam saber dir?”

Però deixàvem sobre Déu tot el pes de les coses
i ens sentíem nets de culpa, exonerats de càrrecs,
alliberats de deures i responsabilitats.
“On era Déu?” I ens satisfeia no sentir resposta,
com si Déu estigués avergonyit davant el nostre clam,
acovardit davant la nostra fúria,
aclaparat per la nostra profunditat i intel·ligència.

I deixàvem al silenci el que ens podia fer més lliures:
preguntar-nos a nosaltres què hauríem d’haver fet,
què vam fer tan malament, on van fallar les nostres forces.
“On era Déu?”, clamàvem, “On era Déu?”,
sense fer ni un pas per fer-nos dignes de gosar fer la pregunta.

David Jou i Mirabent 

divendres, 25 de novembre del 2016

Racó de novembre (2016)


“...Surt del teu son, vell gat, i, entre grans badalls i estiraments, surt a buscar l’amor...”    (Kobayash Issa) 

Ja ha arribar el moment
de dir les coses
pel seu nom
i de beure de les fonts
tal com raja.
S’han acabat
els silencis
que oculten els torrents
del màgic influx dels astres;
i la mediocre por
que rodola de la mirada
s’ha escolat peus enllà.
És l’hora de viure! 
Frederic Cuscó i Campllonch  (Poesies de mitja tarda). 

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Racó d'octubre (2016)

“...El que em preocupa no és que m’hagis mentit, sinó que, d’ara en endavant, ja no podré creure en tu...”  (Friedrich Nietzsche)

T’he estimat? M’has estimat...?
en el ball de l’amor, hem coincidit cap volta...?
El temps compartit plegats
va ser química o quimera...?
I el desig, si existí, nasqué del cor o del sexe...?
M’estimares? T’estimí...?
Des del record de la boira
que ens va agombolar a tots dos,
m’arriben cants de sarcasme
cada vegada més forts.
Ben colgats, hi soterràrem
els fatus mots de passió,
les histriòniques promeses,
fal·làcies en do major;
de qui s’estava venjant
el teu ego idolatrat?,
perquè sé que de mi, no.
Ara el meu cap penja a la teva paret
com un trofeu, al costat de tants altres.
Però no cantis victòria:
i si jo t’he utilitzat
per tornar-me a sentir dona
i tampoc m’has agradat...?
Massa preguntes per a cap resposta.
El que no té preu, no es compra, 
i aquest conte s'ha acabat.

Montse Galionar

dissabte, 3 de setembre del 2016

Racó d'aniversari (setembre 2016)


"...Envellir és com escalar una muntanya: a mesura que puges les forces minven, però la mirada és més lliure, i la vista, més àmplia i més serena…”  (Ingmar Bergman)

Doncs sí, des del mirador privilegiat on faig una petita aturada per recuperar l’alè i des d’on contemplo la vasta extensió del bosc que he deixat enrere, em preparo amb més determinació que mai, amb més força i amb més ànims per continuar el trajecte. El tram de muntanya ja assolit és considerable; el fons de la vall queda molt lluny, el riu, les vaques i les bordes semblen minúscules figures de pessebre. Però el paisatge que tinc al davant, des d’aquí on em trobo ara, des d’aquesta nova dècada que estreno i que tant m’imposa, és cada vegada més ampli, més pur i més seré. Caldrà aprendre a gaudir-ne sense presses, sense pors, amb la llibertat que atorguen el coneixement d’un mateix i la saviesa dels anys acumulats, sense menystenir la victòria personal d’haver-hi pogut arribar.
I és que jo me’n reia, de les tan anomenades crisis d’identitat que afecten algunes persones quan canvien de dècada: que si la crisi dels 40, que si la dels 50, fins i tot la dels 30...  Les banalitzava perquè no n’havia patit mai cap i no les coneixia, em semblaven més pròpies d’individus superficials i una mica carregats de punyetes... Era injusta en la meva apreciació, ho reconec. Però sense com va ni com costa, m’he trobat immersa, davant el meu astorament, en una d’elles! No, no és pas perquè tingui por de fer-me gran o perquè m’espantin els canvis que això implica en tots els àmbits, no; és que sense voler-ho, ni creure-hi, ni tenir-ho previst, ni saber com ha estat, m’he despertat enmig d’una boira espessa que em desdibuixa els camins, en un procés de replantejament vital de qui sóc, què sóc, on sóc, què m’espera a partir d’ara, mentre em repeteixo ingènuament: però si encara sóc massa jove per complir 60 anys! I a diferència d’altres edats, saps que ja no ets a temps de fer grans canvis en el que et queda de vida, que a partir d’ara tot serà una conseqüència del que has fet i del que has viscut... Costa mantenir-se dempeus, a voltes, a tanta altura i no sentir vertigen...

Per això, just acabada d’aterrar a la vida quotidiana després de passar uns molts bons dies envoltada d’altíssimes muntanyes a la Vall Ferrera, he fet meves amb més convenciment que mai les metafòriques paraules que encapçalen aquest especial Racó d’aniversari: Envellir és com escalar una muntanya: a mesura que puges les forces minven, però la mirada és més lliure, i la vista, més àmplia i més serena. Esperem que llibertat, amplitud i serenitat m’acompanyin durant aquesta novíssima dècada prodigiosa. I que tots vosaltres també! 

dilluns, 8 d’agost del 2016

Racó d'agost (2016)

Imatge: Gabriel Ivorra.  Cala del Xarco, La Vila Joiosa. 

“...Un dia l'Amor li va preguntar a l'Amistat: Per què existeixes tu, si ja hi sóc jo? I aquesta li va respondre: Per fer arribar un somriure on tu has deixat una llàgrima...”


Si alguna cosa m’alça del meu abaltiment no és pas la passió que exacerba els sentits, car quan aquesta fineix resto més abaltit encara; no són els béns materials ni les riqueses mundanes, car ni tot l’or del món podria emplenar la meva buidor; no és ni el brogit de les veus que m’envolten, car manta vegada són exemptes de sentit.
Si alguna cosa m’alça del meu abaltiment, si em deixondeix de la mort en vida, si compassa els batecs del meu cor i em retorna la llum a la mirada, és la inequívoca certesa de la teva ànima a prop meu, AMIC, AMIGA. I la seva companyia màgica, sanadora, irisada com les aigües de la mar, em commou fins a les llàgrimes i em converteix també en aigua, fins a deixar-me net del tot.
Si una cosa és capaç de mantenir-me dempeus davant l’adversitat és el teu nom, AMISTAT. 

Si disposeu de 12 minuts, us recomano que obriu el vídeo a pantalla completa i que en gaudiu. 

dimarts, 19 de juliol del 2016

Racó de juliol (2016)

“…Allò que no resolem, ho repetim una vegada i una altra. Si no aprenem res d’una experiència, aquesta sorgeix reiteradament com una lliçó a superar…”   
(Jaume Soler i M. Mercè Conangla, Les vint perles de la saviesa)

Malgrat que altra volta, el vespre
li pren el relleu al dia
i el roig del cel flamareja,
i al cor, les passions hi nien,
malgrat que la nit comença
a guarnir-se d’or i mirra
sé que tampoc, cap estrella
no s’encendrà per a mi.

Malgrat tantes hores denses
i un vent sadollat de versos
que enmig del fullam dels arbres
desprèn tants acords de vida,
sento, quan declina el dia,
que moro una mica més.
I enyoro les teves mans,
somiades, belles, llunyanes
que els solcs del cos treballaren
ja fa tant temps... Oh, passió!
Per quin dimoni, l’atzar
jugà amb les cartes marcades
i no volgué reconèixer
ni les trampes ni l’error!

Passions desbocades,
amor sense treva,
desig que cremava
com brases al foc...

(La lluna en el cel m’empelta
tants i tants i tants records...)

No us penseu que és amb desídia
que escolto en la nit sentència
d’haver estat bandejada
de l’àgape de l’amor;
i m’adono que estic buida
de paraules i d’afectes,
de contactes i de món...

No us penseu que això no em raca
ni em jutgeu si us sóc mesquina,
perquè aquesta nit em sento
com un orfe en la foscor...

Montse Galionar 

divendres, 10 de juny del 2016

Racó de juny (2016)

Imatge de Maria Rosa Ferré 

“...Fes silenci al teu voltant si vols escoltar cantar la teva ànima...”  (Arturo Graf)

SERRALADA

Sorgeix de sobte, de puntetes,
entre els meus somnis.
Com l’alquímia d’un pintor de traç sublim,
subjugat per dos espais que s’amalgamen.
Així ets per a mi, paisatge:
les vinyes, la terra, la mola i els àngels.
Ciclorama blavís de crestalls de marbre,
vetllador amatent de les perles d’ambre.

Vellut maragda als teus peus, serralada,
on Dionís mandreja, en les hores calmes... 

Montse Galionar 

diumenge, 15 de maig del 2016

Racó de maig (2016)

"...No ploris perquè es va acabar; somriu perquè va succeir..."  (Gabriel García Márquez) 

POTSER NOMÉS UN SOMNI

Hem saludat, amic, el mar de matinada.
Tu i jo, entre besllums dins la foscor absoluta.
(Fins la lluna, s’amagà per fer lloc a d’altres somnis.)
Les ones, lentament, s’esvanien a prop nostre
en sensual transmutació d’escuma blanca;
cantaven dins la nit, ens cantaven a nosaltres,
mentre tu i jo romaníem allà quiets,
celebrant aquell instant de goig de viure.
Tot el cel era un mantell d’estels bellíssims,
claríssim borrissol de llum dels astres,
estesos damunt nostre, reflectint-se a dins de l’aigua,
llunyans i tan propers a la vegada...
Tu els anaves senyalant, dient-me’n noms:
“Aquí tenim Orion, aquella pot ser Sírius,
Venus ja no es veu, mira les Pléiades...
Aquesta matinada és nostre, el món...”
No feia gens de fred. La brisa acariciava,
I el bres de les onades atiava els nostres cors...
Ens hem abraçat molt tendrament, sense dir res,
així, sense pensar, amb l’impuls d’haver de fer-ho;
el desig, oscil·lant, talment un pèndol,
entre el seny de les persones amb judici
i la tendra gosadia dels núbils indefensos...
He recolzat el cap damunt la teva espatlla,
els rostres frec a frec, cabells que dansen...
Podia passar tot, no passar res,
assaborir aquell instant sense paraules
o gaudir-ne amb els llenguatges més íntims i secrets...

I el món sencer érem tu i jo, i aquell cel, i el mar i aquell silenci.
Oh nit, que ens agomboles amb miratges de passions!

En cap moment els nostres llavis van pronunciar l’amor,
però allà, entre els estels, el que brillava més que els altres,
ens va regalar un poema on s’hi intuïa el nom.
Montse Galionar

dissabte, 23 d’abril del 2016

Racó de Sant Jordi (Abril 2016)

“...Quan el poder de l’amor superi l’amor al poder, el món coneixerà la pau...”  (Jim Hendrix)
SANT JORDI
De vegades l’aire s’omple de dragons fins a fer-se irrespirable,
fan els nius en el paper i en les antenes, són petits, no treuen foc,
però xisclen, esgarrapen, empudeguen l’atmosfera a poc a poc
i sembren en els cors una sobtada hostilitat inexplicable.

Cada any, i sempre audaç, el drac presenta una batalla diferent:
avui, paraules tèrboles que es filtren, sinuoses com el vent,
per totes les escletxes de la por, la malfiança i la sospita
-ara llengua contra llengua, ara raça contra raça, ara mite contra mite,
ara déu contra déu, i sempre orgull contra retrobament.

Com ho farem, Sant Jordi,
perquè tot aquest brogit d’hostilitat i malvolença no ens eixordi?
Esbaldiu aquesta boira on cada estrany que se’ns atansa sembla hostil,
escanyeu aquesta veu que ens vol fer veure mil perills en lloc d’un rostre,
amansiu aquest desdeny que ens vol fer sords a tota parla menys la nostra,
i doneu-nos, oh Sant Jordi, un aire net com la bonança d’abril.
David Jou 

diumenge, 13 de març del 2016

Racó de març (2016)


“...El sentiment més profund es revela sempre en el silenci...”  (Marianne Moore)

Voldria…
mirar-te als ulls, cara a cara
sense buscar cap paraula;
no calen.
Que l’ànima enamorada
no necessita llenguatge.

Voldria…
sentir l’esclat de la teva sang
dins del cor,
sobre els meus polsos.
Omplir el teu ésser
amb la meva basarda,
i pam a pam, el teu cos
estimar-lo.

Voldria…
cremar-te amb el meu foc
i encendre’m amb la teva flama
i després…
morir.

Montse Galionar (1983)

dissabte, 20 de febrer del 2016

Racó de febrer (2016)

“...Només hi ha dos dies a l’any que no podem fer res. L’un va ser AHIR i l’altre serà DEMÀ. Per tant, AVUI és el dia ideal per estimar, confiar, fer i, sobretot, VIURE...”  (Dalai Lama)

Cada dia algun poema,
cada vespre una cançó;
nascuda, jo la voldria
neta i fresca a dins del cor;
que fos alegre i senzilla,
rica en tendresa i amor.
Mes, ai, serà ben rebuda
si surt trista com un plor,
que hi ha jorns que llagrimegen
i d’altres que adollen flors.
Però per damunt de tot,
vull que en resti algun poema,
trist o alegre, amarg o dolç
perquè el dia, quan s’adormi,
deixi escrit el seu record.
Montse Galionar

dimecres, 6 de gener del 2016

Racó de gener (2016)

“…En les profunditats de l’hivern, finalment, he après que en el meu interior hi habita un estiu invencible…” (Albert Camús)

Un peu rere l’altre, camina, camina,
malgrat que les forces no et siguin fidels;
la neu del camí dificulta els teus passos
i sents el cos fràgil com un caramell...
El fred de l’hivern et corglaça el somriure
i el món pesa tant que no pots més amb ell...

Però no t’aturis, no miris enrere;
com canta el poeta, avant, sempre avant!
No sents el miracle? Allà, cel enllà,
una estela de llum ha esquinçat la fosca
i ja s’entreveuen paisatges més bells.
Aviat, molt aviat, la neu serà fosa,
fruitaran els arbres, els camps seran verds,
i l’estiu invicte que al teu cor s’oculta
florirà de nou, com la Nit de Reis.

Avança, no paris, un pas rere l’altre.
Davant teu hi ha el sol, i aquella mar tan blava
que et gronxa els capvespres, sense fer soroll...
Montse Galionar

diumenge, 22 de desembre del 2013

Racó de Nadal (2013)

 
“...L’amor és l’única cosa que creix quan es reparteix...”
  (Antoine de Saint-Exupéry)
 


Darrer dissabte abans de Nadal, els carrers atapeïts de gent; se celebra la Fira del Gall a la vila, que ha atret molts visitants; un trenet urbà toca escandalosament la campana i fa sonar per megafonia nadales enllaunades: “El 25 de desembre fum, fum fuuum...” És el primer dia de l’hivern, el fred és viu; voleien mandrosament per l’aire les  fulles més tardanes que es van desprenent dels arbres... A cada quatre passes, venedors de rams de vesc, “de la buena suerte, nena, de la buena suerte...”  Però avui, el cor plora...
 
Les campanes toquen a morts. A la basílica de Santa Maria acomiadem l’Enric, l’entranyable company de feina, l’amic de tothom. Un càncer fulminant se l’ha endut en tres setmanes, així, absurdament i incomprensible... L’església és plena a vessar, el silenci corprèn, les llàgrimes dibuixen corriols en els rostres... El seu fill de només 10 anys, que prefereix recordar el seu pare en vida “perquè si no, a la nit somiaré i tindré por”, ocupa el primer banc amb la mare, les àvies, els tiets i la desolació absoluta...
 
Aquest Nadal serà dificilíssim per a tots ells. Com ho serà, també, per a molta altra gent que ho passa malament, sigui per estrictes problemes materials o per profunds dolors de molt endins... Potser per tots ells, el missatge de l’Infant que va néixer enmig de la misèria i que només comptà amb l’ajut dels més humils, comença a omplir-se de sentit, a fer-se una mica entenedor... Potser el significat de la paraula Amor obre el seu infinit ventall de ressonàncies  dins els universos individuals i comença a brillar com l’estrella de Betlem...  
 
A l’església, el fred transcendeix les pedres centenàries. De tant en tant, algú esclata en un plor incontrolable i immediatament unes mans, uns braços propers l’envolten i el conhorten. L’escena es va repetint ara aquí, ara allà.  Tothom amatent amb tothom. M’emociona constatar aquestes mostres d’empatia, enmig l’individualisme creixent...  
 
Avui no era un bon dia per acudir al funeral, però els companys de l’ajuntament hi som gairebé tots, per una necessitat vital de mostrar-li el nostre afecte i perquè l’estimàvem; l’amic ens ha deixat aquest buit tan gran perquè durant el temps compartit no va parar de regalar-nos amor, i aquest s’ha multiplicat dins nostre. Continuarem sentint la seva presència a la Casa Gran, sempre amb la seva bonhomia, el seu mig somriure sorneguer, les seves paraules animoses, i el record serà dolçament nostàlgic, carregat de tendresa...
 
Però avui comença l’hivern, el fred penetra al moll de l’os i també a l’ànima, el Nadal ens espera al tombant del carrer... I potser més que mai, entenc que l’única cosa que ens fa humans, que ens fa rics, que dóna sentit a l’impossible i per la qual val la pena viure, és l’Amor.
 
I des de l’Amor, estimada gent amiga, us embolcallo en una abraçada gegantina en què hi càpiga tothom, amb la voluntat de transmetre-us els millors desigs per a aquestes festes i per a la vostra vida!  
 
 
Digueren a l'amic:
- On vas?
- Venc de mon amat.
- On véns?
- Vaig a mon amat.
- Quan tornaràs?
- Estaré ab mon amat.
- Quant estaràs ab ton amat?
- Aitant de temps con seran en ell los meus pensaments.
 
Llibre de l’Amic e Amat  (Ramon Llull)

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Racó d'octubre (2013)


“...Viure de les aparences ens fa esclaus dels altres..."  (desconegut) 
 
Els eficientíssims escombriaires de la brigada municipal t’han furtat el plaer d’enfonsar els peus en els corriols de fulles mortes, tot i l’equinocci de l’octubre...
 
T’has despullat de tot ritual amb el propòsit de ser lliure, i et sents més esclau que mai...
 
Els teus sentiments han penjat el rètol de “Tancat per inventari”... 
 
Tràfec de nit,
temps adormit,
fressa dels últims
ocells dels nuclis.
Fosca llampant
que agrada tant;
negra enganyifa
d’un cor que es rifa.
Blanc despertar,
molt tendre i clar,
aus desimboltes,
màgic moment.
Albes callades,
roses tallades,
refrecs dels cors.
Amors..?
Res ningú en sap
d’on van quedar...
 
Galionar
 

dimarts, 17 de setembre del 2013

Racó de setembre (2013)

“...Mai consideris l’estudi com una obligació, sinó com una oportunitat per penetrar en el meravellós món del saber...” 
 (Albert Einstein)  
 
 
Heus aquí l’eterna indecisió: lliurar-se al corrent que tan seductorament ens tempta, o aferrar-se a la roca, defugint el risc que l’aigua ens engoleixi...
Heus aquí l’eterna indecisió: viure o no viure. I heus aquí el nostre millor mestre: el temps que no vam saber viure... 
 

dimecres, 7 d’agost del 2013

Racó d'agost (2013)

“…La nostra felicitat depèn més de com vivim les coses, que de les coses que vivim...” 
(Antonio Bolinches)   
...Sons de vespre, roig de vespre, cant...
Blau de l’aigua, precs de l’aigua, pau...
I estimar-se en una profunda bonior de silenci
només envaïda pel lleu xiuxiueig dels estels, cel enllà...
Després, ja no vaig gosar a continuar el viatge.
Vaig haver de tornar. Ja era l’hora de l’alba...
Des de llavors, els meus ulls contenen un espurneig de lluna
que no ha sabut retornar al cel,
i que ell va regalar-me, a tall de benvinguda...

dimecres, 17 de juliol del 2013

Racó de juliol (2013)



“...Les persones no som presoneres del nostre destí, sinó de la nostra ment...” 
(Franklin D. Roosevelt)  

DIVERTIMENT
Cançoneta esmunyedissa
que rodoles pels carrers
meitat so, meitat poema,
tan galana i tan plaent,
corre, enfila’t cap als llavis
d’aquell qui el cor em té pres
i li deixes, de part meva
el record d’un bes ardent.
 
Cançoneta que viatges
nit i dia a cops de vent,
fes-te pas entre el brancatge
del seu cos, gallard i bell;
remolineja amb tendresa
la blancor dels seus cabells
i digues-li com l’estimo
perquè a mi, ja em manca veu.  
Cançoneta fugissera
que ara en tornes i ara en vens,
si algun jorn hi veus tristesa
en l’esguard dels ulls tan bells,
guanya ràpid mar i terra,
corre més veloç que el temps,
vine a dir-me de ses penes
i plegats, les plorarem. 
Galionar