Confesso que vaig estar a punt de perdre-me-la, la presentació d’aquest llibre. La cita era a les 8 del vespre del passat 20 de novembre, amb un fred que pelava i una mandra que m’engorronia, i el que menys em venia de gust era sortir de casa a aquelles hores. Per sort, però, finalment va poder més la voluntat d’assistir-hi, i no me’n penedeixo gens ni mica: la presentació del primer llibre d’en Santi Borrell (Vilafranca, 1972), Els dies a les mans (Edicions de Pedra), s’ho valia.
El Santi és prou conegut a la comarca penedesenca tant com a poeta com per promoure diversos festivals de poesia i per estar present en múltiples activitats culturals. Els dies a les mans és un llibre d’amor. Un llibre d’històries d’amor que amb el temps es barregen i es confonen entre elles. Històries que acaben sent la mateixa història d’amor, perquè l’amor només té una història: l’amor.
Jo anava amb els deures fets; havia llegit atentament el llibre unes setmanes abans. Però per copsar tota la força, el significat, la tendresa i convicció dels versos vaig haver d’esperar a escoltar-los recitats per ell mateix. Llavors van créixer, es van il•luminar, van mostrar-me tota la seva contundència i em van agradar molt més. Ell en el gest, amb la mirada, amb la paraula, ens els anava explicant mentre sorgien dels seus llavis. Ha nascut en mi una gran admiració per aquest jove poeta, a qui ja no deixaré de seguir.
La presentació del llibre va anar a càrrec de la Sílvia Amigó, poeta i rapsode també reconeguda dins i fora de la comarca, que va saber emprar una sensibilitat exquisida en el seu afer. També ella va recitar-ne alguns poemes. I entre el públic que omplia la sala, d’altres amics també hi van col•laborar. A fora feia fred i l’hora no acompanyava gaire, però a l’interior dels Trinitaris es va instaurar una atmosfera agradable, d’una gran intimitat i calidesa. Tot, una vegada més, gràcies a la poesia i als poetes.
POSTAL DE PRAGA
(Que romàntic és posar el nom de Praga
en un poema. Queda modern i acadèmic.
Seria com posar el teu nom en un arbre.)
Havies de deixar-me, havies d’anar a sopar.
Sempre hi havia un sopar o un altre.
I Praga no existia. Vaig anar a Praga
per oblidar-te i escriure’t aquesta postal
que finalment no et vaig enviar.
Aquella nit, després de deixar-me,
em despertava i et veia com canviaves
els minuts i les hores. Tot ho canviaves.
Sempre canviaves les paraules de lloc.
De fet, vas comparar el meu cor amb una barca
i jo, sense tenir barca, vaig ofegar-me.
Recordes la teva rialla? Les teves dents?
Vas veure els vaixells, sortint dels teus ulls,
els vaixells que van naufragar dins dels teus ulls?
Què buscaves? Què esperaves de mi?
El teu amor és aquest record,
aquest poema que m’arrenco... del meu cor.
* * *
PRIMER POEMA (FRAGMENT)
Podrem? ho farem?
obrirem els ulls? ens ho creurem?
m’estimaràs? vindràs? serà veritat?
veurem la llum damunt l’herba?
ho entendrem? ens estimarem?
ho farem? escoltarem el vent?
veuràs el somni? tindràs temps?
saltarem a l’espai? podrem? ho farem?
serà veritat l’amor? serà amor?
seràs tu? t’ho creuràs? m’estimaràs?
podrem! ho farem!
obrirem els ulls! ens ho creurem!
m’estimaràs! vindràs! serà veritat!
veurem la llum damunt l’herba!
ho entendrem! ens estimarem!
ho farem! escoltarem el vent!
veuràs el somni! tindràs temps!
saltarem a l’espai! podrem! ho farem!
serà veritat l’amor! serà amor!
seràs tu! t’ho creuràs! m’estimaràs!
Santi Borrell, Els dies a les mans