dissabte, 23 de setembre de 2017

Tardor, benvinguda!

PREC
Sol de tardor que comences
a esgrogueir tants jardins,
que endolceixes fulla a fulla
tots els recers i els camins,

que omples de melangia
els passadissos del cor
i que duus a cada cosa
tendrament la seva mort,

fes-me entrar a la teva dansa,
sol de tardor complaent,
vés minvant sense recança
els poders que té la ment,

apilona'ls amb les fulles
que, cansades del seu vol,
amb un esclat incendies
i es perden en fumerol.

Narcís Comadira

dissabte, 16 de setembre de 2017

L'àvia Lola

Avui deixeu-me presumir d'àvia guapa. L'àvia Lola, la meva àvia paterna. Jo m'havia de dir com ella, Dolors. Però sembla que unes hores abans del bateig el pare va tenir una de les seves habituals crisis neuròtiques i va sentenciar: "Mecasondéu, ja en tenim prou, de dolors en aquest món". I va decidir que em diria Montserrat. Ningú va gosar contradir-lo... De vegades el nom fa la cosa, i m'he preguntat com seria jo si m'hagués dit Dolors, com ella... A ella la van admirar pintors com Santiago Rusiñol i Joaquim Mir; a mi, l'única floreta d'algú relacionat amb els pinzells em va venir d'un pintor de parets que li va dir a la meva mare: "Senyora, si em dóna la filla li pinto la cuina!" Decididament, crec que no m'hi assemblo gaire...
L’àvia Lola vivia a casa nostra. Va morir quan jo tenia 12 anys. No me l’estimava gaire. La dona que vaig conèixer no tenia res a veure amb la jove bonica de la fotografia; era ja una vella amargada de 110 quilos, deixada, mal vestida i amb una forta olor corporal, que caminava feixuga balancejant-se d’una banda a l’altra com un vaixell a la deriva. Menjava a totes hores d’amagat. Els pares malparlaven d’ella  al seu darrere i davant meu, i els comentaris que sentia no ajudaven a apropar-m’hi... La Lola vella era reservada i eixuta, no es ficava mai en la conversa dels pares; li costava molt demostrar afecte, no feia mai abraçades ni petons... D’altra banda, jo sentia devoció per l’àvia materna, la iaia Cinta, menuda, propera i amorosa, neta com una patena, molt diferent de l’àvia Lola. Aquesta última, doncs, sempre hi sortia perdent...
La gent que l’havia coneguda de jove sovint ho comentava: què li devia haver passat a la Lola per haver-se deixat d’aquesta manera? Tan fina, tan maca, tan agradable i tan senyora... Feien tan bona parella amb el seu marit, un militar amb graduació del regiment de Treviño, tan ben plantat a dalt del cavall, i s’estimaven tant...  Recorden que quan va ser destinat a Sevilla, tot just acabats de casar, ella va tenir un disgust considerable perquè no hi volia anar, i que anys després va passar un altre mal tràngol perquè no volia tornar-ne... A Andalusia va ser rebuda als salons més selectes, Granada la va enlluernar i potser alguna cosa més... Ara, ja vella, la veien pel mercat amb el cistell, coixejant, amb un abric negre enorme ple de llànties i els cabells llardosos, esbufegant penosament. La Lola, ves a saber perquè, havia perdut el tremp per la vida. A casa pràcticament no es movia d’una butaca de vímet a prop de la finestra, des d’on feia autèntiques filigranes de ganxet amb fil molt prim, fins que els dits se li van inflar tant que va haver de deixar-ho. També tenia una traça especial per a les plantes, sobretot per les hortènsies, que eren l’admiració de tot el veïnat. Va patir un atac de feridura dos anys abans de morir, tenia la sang espessa, deien, i altres atacs se li van anar succeint en aquest temps, minvant cada vegada més la seva autonomia. Cada vegada que en patia un de nou recordo amb terror el rebombori, el secretisme, el no deixar-me sortir de la cambra per no veure-ho, l’avisar l’oncle Santiago i el metge... Algunes vegades els pares marxaven tot el diumenge i em deixaven sola amb ella; passava una por terrible pensant que es moriria davant meu i que no hi hauria ningú més a casa... Durant moltíssims anys he somiat que això passava, ha estat un dels malsons més recurrents que de tant en tant encara es presenta. L’àvia i la seva circumstància em feien por. Por i fàstic. Quina crueltat podem mostrar les persones quan no estem preparades per entendre...
Però des de la seva postura de dona reservada i prudent, l’àvia observava. Recordo un dia calorós d’estiu, amb 7 o 8 anys; tenia unes xancletes blaves de goma d’aquelles que es passaven pel dit. Se’m desmanegaven sovint, les tires no quedaven ben subjectades a la sola. Recordo que aquella tarda una vegada més se’m van trencar i xancleta en mà ho vaig anar a dir a la mare. Ella, amb una ràbia desproporcionada que devia estar covant de qui sap què, me la va arrabassar de les mans i com una possessa em va començar a colpejar els braços i les espatlles amb tota la mala baba, fins que ja satisfeta me la va llençar i va marxar. El meu plor era inconsolable: pel dolor físic i sobretot pel dolor de dins; em vaig sentir la nena més desgraciada i solitària del món... Recordo que sense dir res l’àvia va venir amb una tovallola mullada i amb molta cura me la va anar posant sobre les zones vermelles fins que se’n devia calmar la roentor... No sé si llavors vaig saber valorar com es mereixia aquest gest de l’àvia, però sé que mai vaig poder oblidar el de la mare...
Un altre record agradable que en tinc, de quan era força més petita i encara dormia al llit de baranes, és aquest: m’havien portat a dormir abans d’hora perquè havia vomitat, cosa habitual  en mi perquè vaig néixer amb una hèrnia de hiat molt important que em retornava a la boca tot el que menjava, a part que tota la tensió que vivia a casa, els crits del pare, els seus atacs neuròtics i els maltractaments, els ulls que li sortien del cap i tot allò que em feia sentir culpable sense saber de què, em tenien tan atemorida que a cada ensurt, a cada daltabaix, se’m regirava l’estómac de la por i acabava vomitant. Aquell vespre devia passar una cosa semblant; la mare no volia que mengés res fins l’endemà “perquè devia ser alguna cosa del fetge”, i jo plorava perquè tenia gana. El pare va entrar a la cambra menjant-se una galeta amb la intenció que jo el veiés. Em pensava que venia a donar-me-la, però amb quina crueltat se la va cruspir tota davant meu i va sortir d’allí amb un somriure de satisfacció maligna pintat al rostre...  Els meus plors eren ja desesperats, com si plorés per tot el que m’havia d’anar passant a la vida... També llavors va entrar l’àvia a l’habitació amb un parell de galetes maria, i jo vaig plorar encara més fort perquè em pensava que també se les menjaria davant meu perquè també era dolenta... Però no, l’àvia me les va posar a les mans i em va dir que cuités a menjar-me-les i que sobretot no ho digués a ningú...
Els poderosos i secretíssims motius de l’àvia Lola que la van acabar convertint en una persona tan diferent del que havia estat no els he sabut mai; ara bé, no devien ser gaire fàcils per a ella els anys que va conviure amb nosaltres una vegada vídua, amb el fill les neures del qual devia conèixer millor que ningú, sempre callant, observant, prudent, no contradient... Vaig haver-me de convertir en una persona adulta per començar a conèixer i comprendre una mica la Lola, la meva àvia, quan ja feia molts anys que no hi era, quan la meva percepció de les coses ja no estava condicionada per les opinions alienes... Vaig començar a entendre-la una mica, potser contrastant aspectes de la seva vida amb la meva. Des de la meva figura que pesa exactament la meitat que la seva i un físic que no s’hi assembla en res, jo també he estat titllada de reservada, poc sensible i eixuta, també m’he hagut de construir una cuirassa gruixuda per sobreviure, també he sabut què representa patir aquest mal de l’ànima anomenat depressió capaç de transformar una vida o d’anar-te matant per dins; he tastat desamors dels que no et permeten tornar a creure en res, també conec els trastorns alimentaris i me n’he sentit culpable sense saber que es tractava d’una malaltia. També, de tant haver de callar he oblidat sovint les paraules essencials... No, no puc saber quin va ser el trasbals de l’àvia, però he pogut anar intuint-ne la intensitat...  
Decididament, crec que sí, que ella i jo tenim més d’una cosa en comú...
Conservo molt poques coses d’ella. Unes arracades de topazis molt boniques que em vaig posar el dia del casament del meu fill, un àlbum de mostres de puntes de ganxet esgrogueïdes i finíssimes i un mocador de seda vermellosa, ja segat pels doblecs i el pas dels anys, que apareix en un quadre d’un dels pintors que tant la van admirar quan era jove...
Amb aquesta imatge amb què encapçalo el post li he volgut rendir un homenatge, tardà però vitalment necessari; l’he publicada en una web sobre la Vilanova antiga i ha causat sensació. Ha tingut una allau de comentaris afalagadors, l’han admirada. Li han reconegut la seva bellesa després d’un segle llarg des que la van retratar. Moltes persones li han adreçat paraules molt boniques. I jo d’alguna forma els hi voldria fer arribar. Van per a tu, àvia; és la meva única manera de demanar-te disculpes per haver-te estat esquerpa i d’oferir-te tota l’estimació que no et vaig saber mostrar en el seu moment. Ho veus, àvia, com et troben bonica? Potser en algun moment et van trencar el cor i la vida sencera, potser no et van saber estimar, com tampoc en vaig saber jo. Però en aquests moments en què, com un smartphone que sense demanar permís inicia un seguit d’actualitzacions, per algun resort intern m’he trobat fent un  balanç de vida i quasi tots els comptes em surten negatius, vull que sàpigues que estàs a la columna dels guanys brillant amb llum pròpia, que em sento orgullosa de ser la teva néta i que t’envio la més gran de les abraçades amb tota la meva estima! 

dimecres, 6 de setembre de 2017

Música sobre els teulats

Música sobre els teulats.
La pluja, l’orquestra.
Xardorós l’estiu.
La tarda negreja
enmig d’una dansa
de llamps amb mil braços
que esquincen el cel.

Música sobre els teulats.
Trombons i timbales
ressonen dins l’aire.
La tempesta creix.
Del fullam dels arbres
sona l’arpa amable
de les gotes d’aigua.

Música sobre els teulats.
Un fanal escampa
la seva llum groga
per la terra molla.
El vent bufa amb força.
Volen les cortines
i peten les portes.

I plou, finalment ja plou.
I plou, amb ganes  ja pou.
I plou, amb fúria ja plou.
I plou, amb delit ja plou...

Música sobre els teulats.
L’allegro vivace
trenca el meu adaggio
de ritme latent...

I envoltada d’ombres,
dins d’aquesta festa,
escolto els arpegis
de la gran tempesta.

Montse Galionar  (dins 4 Veus)

dimarts, 8 d’agost de 2017

Un parèntesi en la pausa blocaire de l'estiu

Taaaat, que hi ha algú per aquí...?  

De les valls d'Andorra, el record d'uns dies de descans tranquils, necessaris i reparadors a finals de juliol, perduda entre rius, prats i muntanyes.

Deliciós oasi de pau! No cal anar a la mar a encomanar les penes (Jaume Arnella dixit). Placidesa total en l'aigua cristal·lina dels seus llacs.

 Esbarjo per als ulls, descans per a la ment, gaudi per als sentits. 

Moments de diversió. I, és clar, coses que passen quan algú et deixa anar allò de: "segur que no t'atreveixes..."

Als Cortals d'Encamp, fa just una setmana, vaig trobar aquest parell de marmotes tan bufones, campant pels prats frescos, la mar de tranquil·les. Ufff, qui pogués tornar-hi ara mateix i no haver de patir aquesta insuportable calor de mil dimonis..

Pujant al Port de Cabús és irresistible la temptació de sentir-se cafè a dins la tassa...

Formós i pelut vedellet, fent cara de mala llet, mostrant l'últim model d'arracades a prop dels llacs Tristaina. Tot just li surten les banyes. Criatureta, que encara no saps com n'és de dura la vida...!

No a totes les bestietes bufones els espanten les punxes...

Així de bonica es veia la nit des de la terrassa. Vaig dir-li adéu a la vall, tot demanant-li que m'aculli sempre que ho necessiti i donant gràcies per aquests dies. 


dijous, 20 de juliol de 2017

Temps de joia, temps de poesia

Ella, la dona del meu fill, és poeta amb obra publicada a Polònia. Ell és molt més bo amb les lletres del que la modèstia li permet reconèixer. Ella i el meu fill em van voler donar les gràcies per haver-los dedicat el nostre llibre a Quatre Veus sobre les Quatre Estacions. I van escriure i regalar-me  aquest poema, que és alhora una mostra d’agraïment, una aclucada d’ull i una abraçada de complicitat.
Amb el seu consentiment, el vam recitar el passat divendres 14 de juliol durant el seu enllaç. Intercalant les estrofes en polonès i en català. El germà de la Monika llegia la versió original, jo vaig fer-ho en la nostra llengua. Vam crear una atmosfera màgica i emotiva, va ser el casament civil més bonic que podia imaginar.
I en Carles, un altre poeta i amic de l’ànima, els va oferir també  un bellíssim poema com a regal de noces, amb una enquadernació molt acurada. Però aquest es mereix un altre capítol per a ell sol.
Seran feliços, el Josep M. i la Monika. Mentre la poesia formi part de la seva vida s’estimaran sempre.

QUATRE ESTACIONS

A l’hivern, quan els arbres no són arbres
sinó siluetes en l’horitzó, rodejats de neu blanca
des d’on guaiten i es refugien els ocells,

A la primavera, quan el cel no és el cel
sinó fum d’argent sobre els prats
i les grues vagaregen sobre l’herba molla,

A l’estiu, quan el vent no és el vent
sinó el vaivé rítmic del mar
i la certesa que el que és, és
i el que no és ja no passarà,

A la tardor, quan la joventut ja no és joventut
sinó boira densa en el camins
on s`ha perdut tant, però ens vam trobar l’un a l’altre,

Seguim dempeus, com dos arbres
que creixen arrelats a la terra
per sempre junts.

Autora: Monika Bartkowska
Traducció: Josep M. Vallès

*  *  *   

CZTERY PORY ROKU

Zimą, kiedy drzewo nie jest jak drzewo
lecz kontur nieba, a wokół  biały śnieg
spod śniegu wychodzą i giną w nim ptaki

Wiosną, gdy niebo nie jest jak niebo
lecz szary dym ponad łąkami
Tam w mokrej trawie brodzą żurawce

Latem, gdy wiatr nie jest jak wiatr
lecz płynny ruch morza i pewność,
że to co jest – jest, a to czego nie ma
– nigdy nie będzie już naszym udziałem

Jesienią, gdy młodość nie jest jak młodość
Lecz gęsta mgła nad drogami,
gdzie zgubiliśmy wiele lecz odnaleźliśmy
siebie

Stoimy niczym dwa drzewa
wrośnięte w ziemię –
na zawsze razem.

Monika Bartkowska


dissabte, 8 de juliol de 2017

Casablanca


Torna-la a tocar: és hora de rendir-me,
de no enganyar-me més pensant que l’he oblidada,
d’abandonar d’un cop aquesta resistència,
de dir prou a la prudència,
de tornar a ser jo altra vegada.

Torna-la a tocar:
em cremarà la música i no ho sabrà ningú,
sostindré la copa encara amb pols segur,
conservaré el domini i mantindré l’aspecte
pulcre i dur,
la imatge freda i circumspecta.

Ningú no sabrà pas
com lluiten dintre meu la nostàlgia i l’agonia,
com desborda el foc el riu que el contenia,
com creix ella
fins a ser el que sempre ha estat: la llum del dia,
la meva sola pàtria i obstinada meravella.

Torna-la a tocar:
fins i tot resistiré contemplar-la fit a fit,
tan a prop altra vegada aquesta nit,
tan a prop i tan prohibida:
és hora de rendir-me a l’evidència,
d’acceptar que sempre ha estat la meva vida
i de saber-la perdre, ja que cal que sigui així,
havent-li dit “t’estimo” i enterrant en mi
la música, el record, el dolor, la violència.

David Jou  (Els ulls del Falcó Maltés) 

diumenge, 2 de juliol de 2017

A la companya del meu fill

Em plau avui recuperar aquest poema dedicat a Monika, la companya del meu fill. D’aquí a unes dies seran entre nosaltres per celebrar el seu enllaç civil a Vilafranca. Temps, doncs, de felicitat. Després, tornaran al seu país d’Irlanda, on tenen la llar establerta. 
Per a tu, polonesa bonica! 

Arribares d’un país molt fred, lleugera d’equipatge,
però el teu caliu de dona captivà l’amor d’aquell qui m’és preuat.
Al principi va costar una mica entendre’ns;
va caldre emprar llenguatges de bona voluntat,
treballar el diàleg dels somriures, del gest i dels silencis.
Va caldre que estenguéssim una xarxa de llaços invisibles
que ens unissin a tots tres: a tu, a mi i al fill, el teu company.
T’hem obert les nostres portes, i t’hem regalat el mar,
que per tu s’ha vestit de gala, i s’ha fet més blau i més amable,
que també vol seduir-te. I tendrament, tu ens mires agraïda.
La sorra ara té un rastre de petjades
que va des de terres poloneses fins als vorals del meu cor.
Tu, passejant entre l’arena i el mar, allà on es desfà l’onatge
després d’acaronar els teus peus…
T’has fet collarets de petxines, i en un flascó d’estrelles
t’enduus l’aigua, la sal i la brisa, que et perfumaran la pell.

Avui compleixes anys. Lluny d’aquest país, que serà teu per sempre,
però a prop de qui t’estimes. Tornaràs molt aviat, i novament
es conjuminaran els blaus: cel, horitzó i els teus ulls, en l’abraçada del mar.
No importa que el teu niu de naixença hagi caigut de l’arbre;
per l’amor del meu fill, per tu mateixa, en nosaltres hi tens casa oberta.
Nostra llar és ara rica en noves músiques, nous sabors, noves paraules.
Hem esfondrat temors i hem crescut, i hem guanyat una filla.
Allò que ha besat el mar, ningú mai no ho pot malmetre.

Perquè algú molt important va lliurar-te cor i vida,
resta el meu, també, impregnat de tu, Monika.

Montse Galionar

divendres, 23 de juny de 2017

Invocació



No, ja no et vull per amant
ni m'és grat de compartir més nits insomnes;
no hi ha treva ni repòs al teu costat.
Volen draps de llit al voltant de la cambra
i tu em posseeixes, del tot i sense espera,
una vegada i una altra, i així fins a l’alba.
La teva abraçada m’anul·la i m’asfixia,
em deixa el cos exhaust i la ment balba.
Febrosa la pell, corriolets d’aigua,
es rendeix al teu embat, assedegada,
i no puc més; m'encens i em cremes.
Braços que s'obren, pits anhelants,
tota jo que em dono tota
per apaivagar aquest foc, però és debades;
abrases el meu cos durant la nit
amb la folla raó d'aquell qui guanya.
No, ja no et vull per amant;
qui et desitgi que et compri,
calor de l'estiu! 

Montse Galionar (dins Quatre veus) 

dissabte, 17 de juny de 2017

Petites pinzellades de set dies a Montserrat

Diumenge, 4 de juny. Dia primer. Entrar amb mal peu. 
Diuen que qui està de pega amb els collons ensopega. Aquesta és la "meravellosa vista" que  tinc davant la finestra de la meva cel·la a Montserrat. Un pedrot pur, dur i enorme, i una mica de muntanya si m'enfilo a una cadira i miro per una altra finestreta arran de sostre... La cel·la 314 (agafa un cagarro i esmorza), la de les emergències... Sembla que han extraviat la meva reserva, que hi ha hagut algun error i no comptaven amb mi. I sort que duia tots els correus electrònics impresos on hi constava el tràmit i la paga i senyal... Tants dies il·lusionada per això... I a sobre plou! No, no puc, és claustrofòbic, aquí m’hi moriré!
Per sort, m'han ofert la possibilitat, demà al migdia, de canviar d’habitacle; avui tot està pleníssim. Vinga Montse, no perdem les esperances que encara ho arreglarem!


Dilluns, 5 de juny. Dia segon. Adéu, pedrot! 
Solucionat! Ja ha desaparegut el pedrot de davant la meva finestra! No, no és que hagin canviat la muntanya de lloc, no, sinó que disposo d'una altra cel·la molt més acollidora! I aquesta vegada sí, altíssima, al sisè pis, preparada per fer realitat totes les meves expectatives! 
Aquesta és la vista que tinc al davant. Que bella serà l'alba contemplada des del llit estant! Que bella la nit, amb la lluna que ben aviat serà plena! 
Avui, però, el vel fantasmagòric de la boira, després d'una nit i un matí de pluja, ha embolcallat el monestir fins al migdia. El meu agraïment al senyor responsable de la recepció, que ha tingut el detall d'oferir-me aquesta meravella; tenia ganes d'abraçar-lo i tot, de no haver estat tan seriós! Aquesta meva estada fins al proper diumenge recomença de nou ara, i de la millor manera! Montserrat, t'estimo!


Dimarts, 6 de juny. Dia tercer. Coses del Monestir... 
No podia dormir, i a 2/4 de 8 del matí, després d’un passeig molt agradable, he anat a escoltar Laudes a la basílica. No és que m'hi hagi pogut concentrar gaire, no; un grup d'orientals havia pujat al cambril de la Moreneta. Tot són maneres d'adorar, és clar, però ells semblaven trobar-se al davant de l'emperador del Japó. Tota una tirallonga de grans reverències davant la Verge, ostentoses, repetitives, l'esquena vinclada endavant, el front quasi a terra, el cul ridículament visible donant la cara als feligresos que ocupàvem els bancs de la basílica. No sé pas com s'ho ha fet, Ella, per mantenir la compostura sense riure, impàvida, inamovible...
Alguns dels monjos no semblaven estar gaire inspirats; a un de grassonet, a l'hora de senyar-se, se li ha girat feina: en nom del Pare (els dits al front), del Fill..., i en tocar-se la panxa s'ha adonat que anava una mica brut, i sense manies s'ha dedicat a espolsar-se l’hàbit vigorosament, deixant de banda l'Esperit Sant i les oracions. Un altre badallava sense dissimular ni gota. I un altre monjo ha aprofitat el temps per netejar-se a consciència les ulleres, mentre que més enllà un altre es mocava sense que l'importés gaire la cantarella gens gregoriana del seu "moooc, moooc, moooc... "
El Parenostre cantat de Rimsky Korsakov, però, m'ha fet posar la pell de gallina.
Són coses de dins del Monestir... A fora, el crepuscle convida només a viure'n la bellesa...


Dimecres, 7 de juny. Dia quart. Petits tresors. 
Avui de bon matí, nova passejada deliciosa per uns Degotalls solitaris, on tan sols se sentia el cant dels ocells. La foto tradicional de cada any al mateix lloc. I cercant petites espurnes de bellesa per a la capseta dels records.
Fa vent i un fred que pela, avui, a Montserrat!


Dijous, 8 de juny. Dia cinquè. Una mica de tot. 
De la indescriptible bellesa d'una mar de núvols al matí, passant a la bellesa del cicle de la vida que se'ns ofereix amb la seva aparent simplicitat; resseguint camins d'horitzons ben nítids, sempre amb la serralada imponent al fons, a voltes esquerpa, a voltes amable; finalitzant la tarda amb l'Ave Maria de Bach interpretada magistralment per l'Escolania, amb l'orgue donant el millor de sí mateix... Les emocions oscil·len com un pèndol amb una intensitat difícil d'encabir en un cor que recupera els seus batecs de vida. Gràcies, Montserrat!


Divendres, 9 de juny. Dia sisè. Ermites, reptes, esperança. 
Avui, jornada de nous reptes, de superació personal. Dia de pujar a ermites que ja no estan a l’abast de les meves forces, però que he aconseguit coronar! La més significativa, la més elevada, la de Sant Salvador. Envoltada d'un paisatge colossal, de vertigen, enganxada a l’Elefant. Molt a prop s’hi poden veure les restes de l'orginal, que com gairebé totes va ser destruïda pels volts del 1812 durant la Guerra del Francès. L’indret em va semblar feréstec, vaig sentir pànic i vertigen, vaig haver de baixar cames ajudeu-me! 
En un altre indret bellíssim i després de pujar una colla d'escales, l'ermita de Sant Benet, restaurada i convertida en refugi per a escaladors. Un bon lloc per dinar. I la més accessible, després de travessar el Pla dels Ocells, és l'ermita de Santa Anna, que passarà a la meva història particular perquè des d'allí em vaig assabentar, via whatsApp, de la pregunta i el dia de la consulta (Xavier, te'n dec una!). Un gran lloc per a una sensacional notícia.
En definitiva, una jornada d'aquelles que semblen impossibles i que no s'esborraran en el temps. De nou gràcies, Montserrat!


Dissabte, 10 de juny. Dia setè. Tot esperant la lluna. 
Dic adéu al dia i a la meva estada a les muntanyes tot esperant la lluna, des de la Creu de Sant Miquel. Ni un sol núvol al cel. Veig la tonalitat rosada del crepuscle, els seus canvis cromàtics, bufa un vent molt calent, però de la lluna ni rastre. Com pot ser? Dilluns a aquesta hora ja feia estona que era davant meu, ben alta... Cap a les 10 em rendeixo i enfilo novament el camí de tornada, veient que la nit m’ha caigut a sobre. I jo que tenia ganes de fer unes fotos espectaculars! Decepció.
Que bonica la basílica a aquestes hores, des del camí! Arribo i la lluna continua sense veure’s. Per on deu haver sortit, aquest vespre, la molt..., llunàtica? 
Una estona més tard, a la plaça, me la trobo enmig del cel, majestuosa, gran i vermella, com si hagués estat jugant a cuit i amagar. En un no-res s’aixeca, es veu llunyana i es fa petita, i les fotografies, a causa del meu desconeixement en la matèria, em queden fetes una porqueria...
I m’acomiado d’ella, dic adéu a la muntanya, a la Moreneta, al monestir, a tots aquests dies inoblidables. L’energia positiva que m’enduc cap a casa han de durar-me una bona temporada. Potser el proper any, quan torni, ja serem un país lliure.  A reveure, Montserrat!