divendres, 23 de juny de 2017

Invocació



No, ja no et vull per amant
ni m'és grat de compartir més nits insomnes;
no hi ha treva ni repòs al teu costat.
Volen draps de llit al voltant de la cambra
i tu em posseeixes, del tot i sense espera,
una vegada i una altra, i així fins a l’alba.
La teva abraçada m’anul·la i m’asfixia,
em deixa el cos exhaust i la ment balba.
Febrosa la pell, corriolets d’aigua,
es rendeix al teu embat, assedegada,
i no puc més; m'encens i em cremes.
Braços que s'obren, pits anhelants,
tota jo que em dono tota
per apaivagar aquest foc, però és debades;
abrases el meu cos durant la nit
amb la folla raó d'aquell qui guanya.
No, ja no et vull per amant;
qui et desitgi que et compri,
calor de l'estiu! 

Montse Galionar (dins Quatre veus) 

dissabte, 17 de juny de 2017

Petites pinzellades de set dies a Montserrat

Diumenge, 4 de juny. Dia primer. Entrar amb mal peu. 
Diuen que qui està de pega amb els collons ensopega. Aquesta és la "meravellosa vista" que  tinc davant la finestra de la meva cel·la a Montserrat. Un pedrot pur, dur i enorme, i una mica de muntanya si m'enfilo a una cadira i miro per una altra finestreta arran de sostre... La cel·la 314 (agafa un cagarro i esmorza), la de les emergències... Sembla que han extraviat la meva reserva, que hi ha hagut algun error i no comptaven amb mi. I sort que duia tots els correus electrònics impresos on hi constava el tràmit i la paga i senyal... Tants dies il·lusionada per això... I a sobre plou! No, no puc, és claustrofòbic, aquí m’hi moriré!
Per sort, m'han ofert la possibilitat, demà al migdia, de canviar d’habitacle; avui tot està pleníssim. Vinga Montse, no perdem les esperances que encara ho arreglarem!


Dilluns, 5 de juny. Dia segon. Adéu, pedrot! 
Solucionat! Ja ha desaparegut el pedrot de davant la meva finestra! No, no és que hagin canviat la muntanya de lloc, no, sinó que disposo d'una altra cel·la molt més acollidora! I aquesta vegada sí, altíssima, al sisè pis, preparada per fer realitat totes les meves expectatives! 
Aquesta és la vista que tinc al davant. Que bella serà l'alba contemplada des del llit estant! Que bella la nit, amb la lluna que ben aviat serà plena! 
Avui, però, el vel fantasmagòric de la boira, després d'una nit i un matí de pluja, ha embolcallat el monestir fins al migdia. El meu agraïment al senyor responsable de la recepció, que ha tingut el detall d'oferir-me aquesta meravella; tenia ganes d'abraçar-lo i tot, de no haver estat tan seriós! Aquesta meva estada fins al proper diumenge recomença de nou ara, i de la millor manera! Montserrat, t'estimo!


Dimarts, 6 de juny. Dia tercer. Coses del Monestir... 
No podia dormir, i a 2/4 de 8 del matí, després d’un passeig molt agradable, he anat a escoltar Laudes a la basílica. No és que m'hi hagi pogut concentrar gaire, no; un grup d'orientals havia pujat al cambril de la Moreneta. Tot són maneres d'adorar, és clar, però ells semblaven trobar-se al davant de l'emperador del Japó. Tota una tirallonga de grans reverències davant la Verge, ostentoses, repetitives, l'esquena vinclada endavant, el front quasi a terra, el cul ridículament visible donant la cara als feligresos que ocupàvem els bancs de la basílica. No sé pas com s'ho ha fet, Ella, per mantenir la compostura sense riure, impàvida, inamovible...
Alguns dels monjos no semblaven estar gaire inspirats; a un de grassonet, a l'hora de senyar-se, se li ha girat feina: en nom del Pare (els dits al front), del Fill..., i en tocar-se la panxa s'ha adonat que anava una mica brut, i sense manies s'ha dedicat a espolsar-se l’hàbit vigorosament, deixant de banda l'Esperit Sant i les oracions. Un altre badallava sense dissimular ni gota. I un altre monjo ha aprofitat el temps per netejar-se a consciència les ulleres, mentre que més enllà un altre es mocava sense que l'importés gaire la cantarella gens gregoriana del seu "moooc, moooc, moooc... "
El Parenostre cantat de Rimsky Korsakov, però, m'ha fet posar la pell de gallina.
Són coses de dins del Monestir... A fora, el crepuscle convida només a viure'n la bellesa...


Dimecres, 7 de juny. Dia quart. Petits tresors. 
Avui de bon matí, nova passejada deliciosa per uns Degotalls solitaris, on tan sols se sentia el cant dels ocells. La foto tradicional de cada any al mateix lloc. I cercant petites espurnes de bellesa per a la capseta dels records.
Fa vent i un fred que pela, avui, a Montserrat!


Dijous, 8 de juny. Dia cinquè. Una mica de tot. 
De la indescriptible bellesa d'una mar de núvols al matí, passant a la bellesa del cicle de la vida que se'ns ofereix amb la seva aparent simplicitat; resseguint camins d'horitzons ben nítids, sempre amb la serralada imponent al fons, a voltes esquerpa, a voltes amable; finalitzant la tarda amb l'Ave Maria de Bach interpretada magistralment per l'Escolania, amb l'orgue donant el millor de sí mateix... Les emocions oscil·len com un pèndol amb una intensitat difícil d'encabir en un cor que recupera els seus batecs de vida. Gràcies, Montserrat!


Divendres, 9 de juny. Dia sisè. Ermites, reptes, esperança. 
Avui, jornada de nous reptes, de superació personal. Dia de pujar a ermites que ja no estan a l’abast de les meves forces, però que he aconseguit coronar! La més significativa, la més elevada, la de Sant Salvador. Envoltada d'un paisatge colossal, de vertigen, enganxada a l’Elefant. Molt a prop s’hi poden veure les restes de l'orginal, que com gairebé totes va ser destruïda pels volts del 1812 durant la Guerra del Francès. L’indret em va semblar feréstec, vaig sentir pànic i vertigen, vaig haver de baixar cames ajudeu-me! 
En un altre indret bellíssim i després de pujar una colla d'escales, l'ermita de Sant Benet, restaurada i convertida en refugi per a escaladors. Un bon lloc per dinar. I la més accessible, després de travessar el Pla dels Ocells, és l'ermita de Santa Anna, que passarà a la meva història particular perquè des d'allí em vaig assabentar, via whatsApp, de la pregunta i el dia de la consulta (Xavier, te'n dec una!). Un gran lloc per a una sensacional notícia.
En definitiva, una jornada d'aquelles que semblen impossibles i que no s'esborraran en el temps. De nou gràcies, Montserrat!


Dissabte, 10 de juny. Dia setè. Tot esperant la lluna. 
Dic adéu al dia i a la meva estada a les muntanyes tot esperant la lluna, des de la Creu de Sant Miquel. Ni un sol núvol al cel. Veig la tonalitat rosada del crepuscle, els seus canvis cromàtics, bufa un vent molt calent, però de la lluna ni rastre. Com pot ser? Dilluns a aquesta hora ja feia estona que era davant meu, ben alta... Cap a les 10 em rendeixo i enfilo novament el camí de tornada, veient que la nit m’ha caigut a sobre. I jo que tenia ganes de fer unes fotos espectaculars! Decepció.
Que bonica la basílica a aquestes hores, des del camí! Arribo i la lluna continua sense veure’s. Per on deu haver sortit, aquest vespre, la molt..., llunàtica? 
Una estona més tard, a la plaça, me la trobo enmig del cel, majestuosa, gran i vermella, com si hagués estat jugant a cuit i amagar. En un no-res s’aixeca, es veu llunyana i es fa petita, i les fotografies, a causa del meu desconeixement en la matèria, em queden fetes una porqueria...
I m’acomiado d’ella, dic adéu a la muntanya, a la Moreneta, al monestir, a tots aquests dies inoblidables. L’energia positiva que m’enduc cap a casa han de durar-me una bona temporada. Potser el proper any, quan torni, ja serem un país lliure.  A reveure, Montserrat!

dissabte, 3 de juny de 2017

Els infants i els borratxos sempre diuen la veritat...

Una àvia jove i el seu nét de cinc anys passegen pels carrers de la vila, tot parlant de les seves coses. A l’aparador d’una cèntrica farmàcia s’hi pot veure un enorme flascó d’una crema facial de propaganda. El menut la reconeix a l’acte:
-Mira iaia, allò que et poses a la cara per no ser tan lletja!
Així doncs, aprofitant que m'estaré una setmana a Montserrat, li demanaré a la Moreneta si és capaç de fer-me algun miracle...  


Traguem-ne tot el suc possible d'aquests petits instants de felicitat que ens regala la vida, gaudir-ne al màxim i amb els cinc sentits: les estones compartides amb els infants, amb les persones que estimem, amb la solitud cercada, amb la música i el paisatge... Ell ho tenia ben clar: 


"La gran tragèdia de la vida no és la mort. La gran tragèdia de la vida és allò que vam deixar morir dins nostre quan encara estàvem vius." 
(Carles Capdevila)

 Fins a sempre, Mestre!  


dissabte, 27 de maig de 2017

Quatre veus, quatre estacions

Quants poemes són capaços de florir, a la primavera? Quants en xiuxiuegen les onades de la mar, durant l’estiu? Quants en deu escabellar, el vent de tardor? I a l’hivern, quants poemes pot escriure el fred a prop de la llar de foc?
Quatre amigues blocaires, quatre veus diferents, ens hem aplegat per cantar les quatre estacions. I per celebrar-ho, hem recopilat tots els poemes i n’hem fet un llibre. És la història d’un projecte, d’una il·lusió compartida, d’un batec a quatre cors. La història d'una amistat. 
A continuació, un petit tast de primavera, per a tots vosaltres: 


De sobte ja no hi és l'hivern
és la primavera, que molt subtilment
ho envolupa tot amb la calidesa
protectora i gràcil d'un firmament de cel·lofana
i la incertesa és la mateixa
i alhora no ho és
i la inquietud és inquietud
però suaument lleugera
minva la solitud, perquè tots estem sols
però la de l'hivern és agrament hirsuta
sens pietat ens devora
la soledat de primavera camina de puntetes
sobre una nuvolada de bonança
i camina descalça, gairebé no fa fressa
levita la tristesa, que ja no pesa tant
i ens sentim captivats i captius
sense treva ni enuig.
Quin procés seductor per a fidels hostatges!




Quin procés seductor per a fidels hostatges!
Presonera d'aquest eixam,
lliga'm a la vida i dóna'm llibertat per transitar la primavera.
Ostatge, vull gaudir de la bellesa més propera.
Res de castells ni fortaleses.
Pistils i pètals.




Pistils i pètals
suspesos es gronxen,
com una bella promesa.
Aferrats.

Lentament,
es muden
en fruit saborós...
Quin delit de vida!




Quin delit de vida!
No gosava treure el nas
del meu cau enmig de l’herba,
per molt que el sol em cridés
i que l’aire, suau i plàcid
amb perfums grats em temptés,
però..., quin delit de vida!

No gosava ser una més
de les belles flors d’abril
que engalanen els senders
i que els caminants admiren,
però..., quin delit de vida!

Duc el vestit mal planxat,
i els meus pètals, plens d’arrugues
no són dignes de qui em mira.
M’amagava, avergonyida,
però..., quin delit de vida!

Per contemplar aquest cel blau
he obert la meva corol·la
entre un brot de farigola
i un espàrrec eixerit.
I és que..., quin delit de vida!

I algú que se’ns apropava
n’ha quedat ben admirat.
Ha collit la farigola
però a mi m’ha respectat.
I és que..., quin delit de vida!

M’ha dit que era molt bonica
I ara sé que és veritat,
perquè tot i les arrugues
fins i tot m’ha retratat.
I és que..., quin delit de vida,
primavera florida!

Montse (Galionar) 

divendres, 12 de maig de 2017

10 anys de Col·lecció de Moments: els millors moments blocaires

Acudint a la invitació de la Carme de regalar-li algun moment especial per al post del 10è aniversari de Col·lecció de Moments.


És gairebé com un somieig deliciós d’aquells que difícilment es compleixen, o una fantasia d’aquelles que saps que mai no es faran realitat, trobar-se amb una persona estimada enmig d’un indret espectacular a més de 2.600 m. d’altura, en un paisatge bucòlic on les carenes de muntanyes se succeeixen les unes a les altres fins que es perden a l’horitzó, i els llacs s’estenen als teus peus, i el silenci sublim parla amb veu tranquil·la fins que et fa vessar llàgrimes de felicitat...  Un indret on per arribar-hi cal agafar unes cadiretes mecàniques i on et reconcilies amb la vida per molt que estiguis entestat a fer-li mala cara...


Doncs bé, no em podreu acusar de no ser quadriculada a l'hora de les cites, no; tan senzill com seria quedar amb algú en un lloc accessible i sense més complicacions... Tampoc em podreu titllar de previsora, ja que la nostra trobada va ser del tot imprevista. Ni tampoc de poc original, ja que sóc capaç de fer les coses més surrealistes del món: fins passades unes setmanes no vaig saber amb qui havia estat a dalt les muntanyes, amb qui havia parlat un moment, a qui havia saludat...  Aquest panell informatiu o  taula d’orientació situada a 2.600 m. d’alçada va ser testimoni d’una de les anècdotes blocaires més estimades en els 9 anys que porto en aquest món.


A primers de setembre de 2010 em disposava a obrir el meu espai a blogger, després d’una aventura de dos anys en una altra plataforma que va acabar tancant. Desconeixia molts aspectes del seu funcionament i vaig demanar ajuda a uns quants amics, entre ells a la Carme.  I amb ella, una tarda, estàvem comentant la jugada a través del xat de gmail quan la conversa ens va portar a parlar de les passades vacances d’agost. Totes dues a Andorra. Totes dues els mateixos dies. Totes dues a la zona de Creussans a la mateixa hora. Totes dues vam saludar la persona que teníem al davant. Cap de les dues va reconèixer l’altra. Cap de els dues no va saber-ho fins a aquell moment de la conversa virtual... Totes dues, felices i encantades, es van fer un tip de riure tot pensant que les coincidències no passen perquè sí...
Ella ho va explicar molt bé en aquest post, "L'escala que va ser més que una escala", i per això no repetiré la història.


És clar que l’any següent, també a Andorra, vam trobar-nos novament per casualitat al Coll d'Ordino,  però aquesta vegada sí que ens vam reconèixer i ens vam poder fer una llarga abraçada... Així ho vaig explicar aquell 2011, en el post "Quatre notes informals sobre la meva estada al Paradís - (3)" 


Però resulta que ja amb anterioritat a les nostres trobades a les muntanyes d’Andorra, també havíem coincidit a Vilafranca el maig de 2010, en una presentació del primer llibre de poetes a la xarxa en què jo participava. Ella havia assistit a un altre acte i en acabar va entrar a la sala on tenia lloc  l'esmentada presentació. En deixa constància aquesta foto que m’havia passat per alt durant molt temps, on s’hi pot veure la Carme quasi al darrere (amb un jersei rosa), jo al seu davant (de color blau) i el mític Onatge (Carles Vall), el dia que gràcies al món blocaire ens vam retrobar de nou després de quasi 40 anys...  És tota una altra història el retrobament gràcies als blogs amb en Carles, que també va tenir el seu post, "El meu balcó", i que com no podia ser d'altra manera en aquest joc de coincidències, també va il·lustrar la Carme aquell 2011. 


Tantes coincidències només podien desembocar en una enriquidora, bonica i molt preuada amistat que perdura a través dels anys, que han donat lloc a altres trobades força més "normalitzades" i en alguns projectes literaris conjunts, l'últim del qual és el llibre a 4 veus sobre les Quatre Estacions, juntament amb Novesflors i amb Fanal Blau. 


Podria explicar moltes més experiències blocaires; algunes positives, d’altres una mica menys. Però avui celebrem el desè aniversari de Col·lecció de Moments. Avui cal parlar de la Carme i del seu blog. Un espai que és com l'estrella que ens guia en el cel del màgic món de la catosfera. Per cert, algú creu encara que es tracta només d'un món virtual...? 
Moltíssimes felicitats, estimada Col·leccionista!  I que per molts anys més, i molts, i molts, els teus mots ens facin companyia!