Hem dit adéu a l'estiu que ens deixa, que no ha estat gaire amable en l'àmbit familiar i de salut. I ja, el seu lloc l'ocupa l’estació del
color de l’or vell fent-se lloc entre nosaltres. Com l’estimo, la tardor, i
quines ganes que arribés! Tenia previst donar-li la benvinguda amb una colla
d’amics, a Parets del Vallès, en la vetllada poètica dedicada a l’Helena
Bonals, però no va poder ser. L’amenaça d’un cel de plom que podia caure’ns a
sobre en forma d’aiguat va recomanar al meu conductor convalescent no agafar el
cotxe, ja que encara no pot arriscar-se a fer un trajecte complicat sota una tempesta. I
jo no condueixo... Vaig haver de renunciar a la trobada, però el meu cor sí que
hi va ser, mentre contemplava des de casa aquella pluja mansa i harmoniosa que
impregnava el Penedès. Paradoxalment, a la comarca del Vallès Oriental les
grans tempestes temudes hi van caure al matí en lloc de la tarda, però uns dies
abans, quan els meteoròlegs van començar a advertir-nos del perill, no podíem
saber encara l’abast de les precipitacions...
Engolasters
Hi vam arribar
a través d’un agradable camí d’uns 3 Km. que surt de la carretera dels
Cortals d'Encamp, i que arriba fins al llac. Només la bellesa de la senda ja
justifica el trajecte. Retrobament amb el vell paisatge conegut, felicitat que
neix de molt endins en la pau de la tarda. Aquest any la novetat ha estat una
mena d’armariets-biblioteca que hem trobat a la vora del llac, oberts a tothom, i que convidaven a passar una bona estona ajaguts al sol tot llegint.
Espero que duri molt de temps aquesta bona iniciativa...
La Ruta del Ferro
És una altra
de les nostres cites ineludibles quan anem a Andorra. El caminet cap a les escultures
de ferro surt de Llors i transcorre a la vora del riu. El paisatge era magnífic tot i que el setembre no regala els
millors colors a la muntanya, resseca ja de la calor de l’estiu i a punt de
transmutar-se per l’aram de la tardor. Des de fa 10 anys, foto obligada al pont
de sempre, tan baixet que ni tan sols una caiguda representa un perill, sense
aigua perquè ningú s'hi pugui ofegar, i amb el simbolisme tan clar de la pedra
enmig, com a metàfora de vida: cal empènyer amb tota la força possible perquè
les forces contràries no ens guanyin la batalla...
L’estany de les Abelletes
Tocant al Pas
de la Casa, a prop de França, és un bellíssim i accessible estany ple de
records entranyables. Les abruptes muntanyes que l’envolten li poden donar un
aspecte feréstec quan el cel s’ennuvola, però si el dia és clar, l’aigua reflecteix
la seva llum amb una blavor infinita. Els cavalls que pasturen per la zona,
després de llepar la sal de les roques, s’hi acosten per
abeurar-hi. L’estiu del 2010, mentre hi passejava amb uns amics, va sonar la
música de l’Aprenent de Bruixot per aquest indret; cosa que va representar un punt d'inflexió important a la
meva vida...
Els Cortals d’Encamp
Una altra de
les visites que mai ens podem perdre. Un dels paisatges més bells de la zona,
si és que n’hi ha algun millor que els altres, i que la càmera mai no ha sabut captar com voldria. Per la banda del pont tibetà,
actualment fora d’ús i pendent de rehabilitació, hi ha una vall deliciosa i molt
suau. Punt de partida per a excursions d’envergadura. El millor record, una
tarda de primers de novembre contemplant la posta de sol entre les muntanyes, asseguda
en una pedra enmig del riu. Vaig perdre la noció del temps...
El mirador d’Ordino
Un altre dels passeigs clàssics on aturar-se, sempre espectacular. És a la carretera del Coll d’Ordino,
la mateixa carretera per on s’arriba al Mirador del Roc del Quer, amb la seva
impactant escultura de l’home penjat a la vall, i també el lloc de partida per
als que s’atreveixen amb el pic de Casamanya o el Bony de les Neres...
Aquests i d'altres indrets que de moment em deixo són els meus racons de la calma.Tots conviden a fer-hi estada, a oblidar el neguit i les
presses, a relativitzar els problemes i acceptar les coses tal com venen, a
recuperar la pau. Són el meu tresor.
A la nit, des
de la finestra, el paisatge mostrava les llums de Sant Romà de les Bons. Un altre indret entranyable, on anys enrere, en altres nits d'estiu escoltàvem concerts de música clàssica en directe.
Sí, hem dit adéu a l'estiu, i el temps de l'or vermell ja és aquí per quedar-se. Tinguem tots el coratge de la pedra per evitar que les forces contràries no ens guanyin la batalla.