dissabte, 30 de juny del 2012

Dietari d'estiu - Primera becaina

"...Escriurem l'estiu, amb lletres o amb silencis, amb somriures i amb mirades afamades de bellesa i de calma. O potser l'estiu ens escriurà a nosaltres i explicarà coses inesperades que encara no sabíem..." (Carme Rosanas)
Imatge de Maria Rosa Ferré
Ens diu adéu el juny. S’acomiada de nosaltres amb les últimes cuetades d’una extenuant onada de calor i amb el llast d’uns incendis paorosos que devasten el paisatge dels països catalans amb una fam insaciable.
Finalitza un mes de juny irrepetible per a mi, tan brutalment enriquidor, amb tantes vivències i experiències per narrar que paradoxalment m’han deixat gairebé sense recursos per escriure/descriure/analitzar/autoanalitzar-me. Un període de temps intensíssim quant a coneixement i aprenentatge personals, on el binomi mort-amor ha estat present en cadascuna de les situacions viscudes.
He estat incapaç d’escriure quan més necessitat en tenia, quan l’huracà dels sentiments em sacsejava l’ànima, perquè tot ho descobria ja blasmat en algun lloc: en uns ulls estimats o en el cel blau, en unes mans que se’m donaven o en el mar, en els xiscles dels ocells o el tany de les campanes; en el plor i en l’abraçada, i en cada lletra de la paraula Amistat... Quedi, doncs, reclòs a la intimitat del cor allò que no han sabut exterioritzar les paraules.
No aprofundiré tampoc sobre la meva estada a Montserrat, principalment per no ser reiterativa i no castigar els benvolents lectors amb reflexions avorrides. M’he frenat a temps davant un article llarg i petulant on en els primers paràgrafs ja les etzibava així:
 “... El meu jorn s’inicia molt aviat, a les muntanyes. A partir de les 5,30 em desperta una forta piuladissa d’ocells, un cant de bon dia talment una escolania paral·lela amb veus celestials, que deu haver inspirat més d’un artista, més d’una composició musical. És un cant d’una harmonia perfecta interpretat per ocells de moltes menes, on dominen els rossinyols per sobre els altres. Tot plegat amb una eixordadissa molt gran, amb una bellesa harmònica incomparable. La negror de la nit desapareix i les primeres clarors de l’alba van despertant la vida novament.
I aleshores, de sobte, comencen a tocar les campanes del monestir cridant a matines, i són els rossinyols i les campanes qui canten plegats, i res no pot reprimir l’impuls de saltar del llit, obrir la finestra i donar gràcies al nou dia. Em sento molt petita en aquells moments, conscient de l’ínfim lloc que en realitat ocupo en la Creació, però alhora molt gran i molt conscient del privilegi de poder ser-hi i de ser partícip de tot això que m’és regalat....”  


La vida, però, no s’aturava i anaven passant coses. Mentre un llibre, “Sota un vel de cendra”, de l’entranyable M. Roser Algué arribava a casa meva i esperava pacientment el meu retorn sobre la taula (un llibre sorgit de l’incendi de l’any 1998 a les comarques del Solsonès i el Bages i que va arrasar una part del seu paisatge d’infantesa), un altre incendi cremava al Garraf i arrasava les terres i la cabana de l’oncle Santiago, destruint així també una part agradable de la meva infantesa. Mentre encara sentia en pròpia pell el dolor d’una bona amiga per la pèrdua d’un ésser estimat, una jove vida de 34 anys, la Judit, filla del Jaume (autor del bloc “Senyal de plana”) i de la Carme, s’extingia, deixant sense consol la família i els amics. Mentre tot havia d’estar controlat a casa durant la meva absència, la mare pateix una caiguda que condiciona el meu retorn a deshora...
I la vida continua inexorablement, al marge de les meves reflexions de pa sucat amb oli, de les vivències personals més o menys profundes, de meditació i retrobament...
Constato que la meva veu poètica ha entrat en un període de letargia. Sento que no em trobo en aquest cicle, ara. De vegades en el nostre viatge pel riu de la vida cal nedar amb energia, a contracorrent si cal, mentre que d’altres vegades cal deixar-se endur pel corrent sense oposar resistència. Crec que és aquest darrer cas el que ara em representa. I no perquè em trobi immersa en cap mena de crisi existencial ni me’n passi cap de grossa, sinó perquè des de la placidesa alguna part de mi em demana mantenir ben oberts els sentits a tot allò que em ve de fora, capturar-ne l’essència i amerar-me’n, no posar barreres als paratges mentals i estar oberta, sense pressions de cap mena, a qualsevol demanda vital de creació el dia que aquesta arribi.
Acaba el mes de juny, comença el juliol amb focs d’artifici al cel. Trons, llamps, tempestes, calamarsa... La lluna es fa gran, molt gran, i l’estiu és com un full en blanc on tot és encara per escriure...

dimarts, 19 de juny del 2012

Gràcies, Montserrat!

Per haver-me emplenat l'esperit de pau...
I els ulls de bellesa...
Per haver-me fet sentir alhora molt gran i molt petita...
Per haver-me retornat moments feliços d'infantesa...

Perquè ets bella retallada en el cel gris...


I també quan t'emmarca el cel més blau...


Per haver-me ofert silenci, companyia, llibertat i Vida.

dissabte, 9 de juny del 2012

Uns dies de vacances


Necessitada d’un període de descans, àvida de retrobar-me amb mi mateixa i amb el món que m’envolta, m’he agafat uns dies de vacances i parteixo cap a Montserrat, en un voluntari, il·lusionant i molt desitjat període de repòs i solitud.
Sé que no podia escollir un lloc millor per a tals afers; de ben petita els pares ja em van ensenyar a estimar la muntanya on passàvem les vacances cada estiu. Hi he tornat al llarg dels anys amb la família, primer només amb la parella, després amb els fills, sempre en visites d’un sol dia, hi he soterrat les cendres del pare... I ara ha arribat el temps de reprendre aquelles estades en solitari, en una intimitat plaent, escollida, bella.
No sóc una persona especialment creient, però crec que religiositat i espiritualitat són dues coses ben diferents i que no estan renyides l’una amb l’altra. I en una etapa de canvis vitals profunds, sé que aquesta estada representarà un enriquiment i una renovació importantíssims per a mi.
L'estudi on m’allotjaré no disposa de connexió a internet, per això no podré visitar els vostres espais durant un parell de setmanes; ens veurem més endavant.
I ja ho sabeu, si algú s’anima a visitar-me, serà molt ben rebut!
Us deixo un poema de molts anys enrere, quan vaig descobrir el meu Déu particular pels camins d’una Vall de Boí verge encara de pistes d’esquí i d’apartaments salvatges, quan a trenc d’alba la força de la Creació es feia palesa d’una manera encegadora i contundent per les muntanyes.
Un petó i fins a la tornada!

DESPERTA LA VALL
Caminet de la muntanya,
drecera que véns i vas:
¿no has vist passar Déu a l’alba,
no l’has vist, tu, passar pas?
M’han dit que tan punt es lleva
es passeja amunt i avall,
i al cel que n’era tan negre
l’inunda de colors blaus.
Bufa en els cims ben fort l’aire,
esclaten les aus xisclant;
tota la vall s’esborrona
al refrec del seu passar.
M’agradaria amagar-me,
fer-me pols al teu costat,
caminet, així el veuria
per si és com em van contar.
Jo crec que deu ser un poeta
enamorat de la vall
i de tan bé que s’hi troba
ja no n’ha volgut marxar.
També jo m’hi quedaria
per sempre, en el pic més alt,
i gaudir d’aquelles forces
que tan sols tinc aquí dalt.
Caminet, demà quan baixi,
li dius que m’hi vull quedar;
que enmig de gorgs i muntanyes
mon cor hi resta atrapat;
que també vull ser poeta,
que també estimo la vall.
Galionar 

dissabte, 2 de juny del 2012

Fins a sempre, bonico!

A reveure, Sr. José
“… A partir de hui, el cel brillarà amb més intensitat a les nits perquè una nova estrella va camí AMUNT. Ja s’ha alliberat del seu cos. Ha trobat la pau definitiva. A nosaltres mai ens abandonarà perquè ens ha donat el millor exemple amb el seu AMOR, BONDAT I OPTIMISME…”  (Amparo, 2 de juny de 2012)

Parteixo cap a Burjassot per a acomiadar-me de tu, Sr. José, i per fer una abraçada molt gran a la teva filla Amparo. Avui, però, el meu vell poema d’amor vull que sigui per a tu. Te'l recito a poc a poc, mentre constato que, efectivament, a dalt del cel hi ha un estel que brilla més que els altres.

 
EL TEU NOM A DINS LA NIT
Com una suavíssima carícia, l’aire tebi de la nit
recorre el cel amb el teu nom a dintre –jo l’hi havia dit-,
i embolcalla cada estel i el fa més nítid.
Embriac de passió, incapaç d’abraçar tanta bellesa
el firmament tremola, i s’esquinça del plaer de posseir-te.
I jo, confosa en la foscor i a prop dels arbres,
envejo ferventment la seva sort
tot murmurant també el teu nom, com un prec a l’infinit...
Galionar