divendres, 28 d’octubre de 2011

Poema d'amor



Voldria…
mirar-te als ulls, cara a cara
sense buscar cap paraula;
no calen.
Que l’ànima enamorada
no necessita llenguatge.

Voldria…
sentir l’esclat de la teva sang
dins del cor,
sobre els meus polsos.
Omplir el teu ésser
amb la meva tendresa,
i pam a pam, el teu cos
estimar-lo.

Voldria…
cremar-te amb el meu foc
i encendre’m amb la teva flama
i després…
morir.
Galionar (1983)


16 comentaris:

  1. Cremat amb totes les flames amoroses que vulgues però de morir res, VIURE.

    ResponElimina
  2. Un esclat,
    i de bellesa ardent,
    abrusadora flama.

    Interpreto que és escrit sota la influència del millor Aznavour.

    Bon cap de setmana, i si és llarg millor.

    ResponElimina
  3. Quina força i quin foc que desprèn el teu poema. M'agrada molt.

    Però jo com Noves Flors, penso que no cal mai morir d'amor... millor viure d'amor!

    Ja estàs bé del tot?

    Bon cap de setmana! i Una forta abraçada.

    ResponElimina
  4. Un tribut a l'amor passional, aquell que no entèn de raó, aquell pel qual desitges fondre't amb l'altre i ser un... amb els anys ja se sap, no hi ha tanta flamerada però queda l'escalfor d'un amor molt més reposat. Ai, aquests amors, que fan perdre el cap! (ja he vist la data d'escriptura, deu ser bonic reviure'l, havent passat tants anys)

    ResponElimina
  5. Ui, La Bohème i Charles Aznavuor gran cantant, icona de la meva joventut...
    Amb sembla que els virus debién ser molt sensibles , perquè t'han deixat un efectes secundaris d'allò més romàntics...Però em vols dir perquè et vols morir ? darrerament ho he vist en més d'un poema...(deu ser la proximitat del dia dels difunts)
    Es pot estimar i seguir més viu que mai.
    Bon cap de setmana i llarga vida,
    M. Roser

    ResponElimina
  6. Això és un preciós poema de joventut, com els dels meus poetes perduts.
    Però jo voldria dir-te que l'amor va i ve com les onades, i si el foc que t'encenia fa trenta anys t'hagués cremat ara no podries escriure amb aquesta tendresa i vitalitat que tant ens agrada.

    Bona nit Galionar:)

    ResponElimina
  7. No volia dir "cremat" sinó "crema't".

    ResponElimina
  8. M'agrada l'ànima enamorada no necessita llenguatge. Clar, té el seu propi.
    Morir, quan toqui, estimant. Això si.

    ResponElimina
  9. Aixo es l' amor, caure en el delicte de donar foc,
    de ser metxa i encendre'l entre les ombres per cremar-se en un mateix foc per tornar a reinexer plegats cada vegada que fem l' amor.

    Tan és que passara desprès o que ha passat abans, tot el que vivim es un esclat de vida a la memòria, deixar-se anar ens mante vius.

    M' agradat molt Montse, petronet bonica

    ResponElimina
  10. Novesflors, evidentment: res de morir! El poema és de quan tenia uns 20 anys, i en aquell moment pensava que si hagués aconseguit el que desitjava ja em podia morir, perquè ja hauria donat la vida per ben emprada. Però d’això ja en fa més de 20, d’anys...
    Sí, Jordi, totalment sota la influència del millor Aznavour. Per això hi he posat la data, per no donar lloc a confusions. Difícilment l’escriuria ara, un poema així... No, per desgràcia dilluns no faig pont. Estaré sola al despatx, mentre els altres s’espatxurraran a casa seva. Però en fi, que no falti la feina...
    Carme, el que dic a Novesflors em serveix també per a tu. Ja ens morirem quan toqui. Potser fer-se madur significa, entre altres coses, adonar-se que no val la pena morir per amor... M’agrada que t’agradi el poema; no és cap obra d’art però no n’he fet gaires amb la seva intensitat emocional. És molt especial per a mi i me l’estimo. Ah, sí, ja torno a estar bé; els virus ara ataquen altres enemics.
    Sí, Carina, el poema vol descriure exactament la mena d’amor a què et refereixes. Aquells anys de la joventut es presenten ben nítids cada vegada que els retrobo gràcies a les lletres que reposen a les velles llibretes...
    Jajaja, M. Roser, no crec que siguin els virus, no; com ja he dit, tingues present que el poema té molts anys, i que com diu el títol d’aquell llibre, confesso que he viscut... La mort a què em referia era de felicitat, no pas de pena...
    Pere, ja et vaig parlar d’aquest poema; celebro que t’hagi agradat. També la poeta d’aquells temps és ja una poeta perduda... Gràcies per les teves paraules, però n’estàs segur que no ens cremen, amb el temps, el va i ve de les onades...?
    Florenci, no se sap mai, si hi ha o no a qui llegir-lo. Mira, publicant-lo aquí us l’he llegit a tots vosaltres, et sembla poc? El poema és un bonic record de la persona que vam ser fa un quart de segle, igual que la cançó d’Aznavour. Nostàlgia pura en temps de tardor i per tant, tendresa.
    Fanalet, i tant que té el seu propi llenguatge! De vegades les paraules sobren, i en silenci es parla més que mai...
    Marta, un delicte, vols dir? Un deliciós delicte, en tot cas, que la memòria s’encarrega de fer-nos reviure de tant en tant. Amb els anys canvien els sentiments i la manera de viure’ls; no disminueixen sinó que es transformen. Això sí, cal sentir-se sempre vius, i l’amor n’és la millor eina. Qualsevol tipus d’amor. Parella, pares, fills, ideals, fins i tot les mascotes.
    Gràcies per la vostra companyia, bon cap de setmana i una forta abraçada!

    ResponElimina
  11. Veig que la gent te molta por a morir-se. No ho volen ni encara que sigui d'amor...Suposo que és la por al desconegut. Però morir d'amor seguirà essent sempre una bella metàfora. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  12. M'has fet pensar amb el teu poema. M'has regalat la tendresa del record en què un dels meus éssers estimats va sobreviure a l'amor de la seva vida 3 mesos. No va saber ni va voler viure sense ell i es va anar apagant lentament.
    També he vis la flama encesa de la passió i m'ha agradat el caliu que desprèn entre els teus versos.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  13. Del fos més foc...
    sempre en queda una
    flama una brasa
    amb caliu o sense,
    però una flama
    pels hiverns...
    La flor de voldria...
    sempre té pètals,
    de vegades pol·len,
    i el seu cor perdura
    en el florir dels temps...


    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  14. Gràcies, onatge, les teves paraules són molt benvingudes en aquesta tarda-vespre d'avui. Em quedo especialment amb aquests versos discontinus:
    "... La flor de voldria
    sempre té pètals,
    i el seu cor perdura
    en el florir del temps..."
    Desitjo només que la vida no em passi tan de pressa com per no poder gaudir d'aquest florir del temps.
    Gràcies i una forta abraçada!

    ResponElimina
  15. afortunadament vares sobreviure. Diuen que els amors maten, però o cal morir d'amor, és millor fruir-lo

    ResponElimina
  16. Francesc, el que mata no és l'amor, no, sinó el desamor, o el no-amor, que no vol dir pas absència d'amor sinó tot el contrari. Sí, jo vaig sobreviure. Ell, va morir 5 anys després de l'estiu en què vaig escriure aquest poema.
    Una abraçada i bon inici de novembre.

    ResponElimina