La simfonia dels adéus

La Simfonia número 45 en fa sostingut de Haydin, més coneguda com “Simfonia dels Adéus” (o “de l’Adéu), és una de les obres més originals i divertides de l’immens repertori de la música clàssica.

La peça es va estrenar l’any 1772 al palau d’Esterháza, situat a uns cinquanta quilòmetres de Viena i propietat del príncep Nicholas Esterhàzy, per qui aleshores treballava Haydin. Els tres primers moviments segueixen la pauta habitual d’aquest tipus de composició. També el quart i últim s’inicia d’acord amb el guió canònic, però quan sembla que arriba el seu final comença el que gairebé es podria considerar un cinquè moviment que el professor Tim Blanning explica així: en tant es desplega la cadenciosa melodia, orquestrada amb una gran senzillesa, els músics, tal i com indica la partitura, han d’anar deixant de tocar (però només després de donar prova de la seva destresa amb un solo), apagar la seva espelma i sortir de la sala. A poc a poc, l’orquestra es va reduint de manera que l’última part de l’obra és interpretada només per dos violins amb sordina, encarregats de tancar discretament l’obra. L’1 de gener de 2009, Daniel Barenboim va oferir una versió plena d’humor al concert d’Any Nou de Viena, que es pot trobar fàcilment a Internet.

L’obra resulta difícil d’entendre si no es coneix el context en què es va crear. El príncep Esterhàzy, gran melòman, havia construït al palau d’Esterháza, situat al mig d’un bosc, un gran teatre d’òpera, amb capacitat per més de cinc-centes persones, així com més de cent habitacions per als seus convidats. Els servents i els músics, però, disposaven d’un allotjament molt precari, sense lloc per a les seves famílies, de manera que els músics es desesperaven quan es perllongava més del previst la seva estada al palau. Era impensable fer arribar el seu descontent al príncep... fins que Haydin va trobar la manera de fer-ho amb la seva simfonia. Es diu que Esterhàzy es va donar per al•ludit i que, un cop acabada la interpretació, va dir “si tothom marxa, també ho farem nosaltres” i va ordenar el regrés a la ciutat.

Més enllà de l’anècdota, la composició és una al•legoria amb múltiples sentits, entre ells, un dia com avui, el de l’any que s’acaba, i fins i tot, el de la vida mateixa.

Aquest any, un cop més, hem deixat perdre moltes oportunitats que ens han sortit al pas. Cada full del calendari és un músic que deixa de tocar i una melodia que es perd per sempre més. El dia u de gener, amb el sentit a la vegada cíclic i lineal del temps humà, una nova orquestra tornarà a desplegar-se davant nostre i haurem d’estar atents si volem treure tota la vida que porta a dins cada músic, cada instrument, cada nota, perquè inevitablement també el seu so s’apagarà.

I quan totes les orquestres es desfacin, quan les espelmes deixin de lluir i s’imposi el silenci definitiu, quan ja no quedi ni tan sols Haydin tocant el violí, caldrà tenir un record per al príncep Nicholas, i, com ell, advertir amb humilitat que ha arribat el nostre torn i que és el moment de sortir amb dignitat del teatre.

Autor: César Martín (El 3 de Vuit, del 30 de desembre de 2011)