Racista? No racista? Crònica d'uns fets lamentables

Dissabte al migdia. Dia de mercat a Vilafranca. El cel està tapat i un vent fred es deixa sentir de tant en tant amb força. Aprofitem una tímida ullada de sol per treure a passejar en Llorenç, que passa uns quants dies a casa mentre els seus pares són a l’hospital amb el germanet petit que acaba de néixer.

Ens aturem a la plaça Penedès, just al centre de la vila, atapeïda en aquesta hora per la gent que passeja entre les parades de roba del mercat. Allà hi ha els gronxadors que més agraden al menut. L’avi penja la seva bossa al cotxet, una d’aquestes bosses grans, anomenades popularment mariconeres, on acostuma a portar-hi sempre mitja casa a dintre, i asseu el nen al gronxador. S’hi estan una bona estona jugant. Jo, mentrestant, m’assec davant seu, en un banc de la plaça, amb el cotxet a la meva dreta, un braç recolzat a sobre.

Al cap d’una estona, un jove magrebí es planta a la meva esquerra i em pregunta alguna cosa que no entenc. En veure’l, algun ressort intern dispara l’alarma de la desconfiança i em fa deixar el cotxet per aferrar-me amb les dues mans a la bossa que duc penjada a l’espatlla. El jove magrebí repeteix la seva pregunta; ara entenc que em demana si hi ha alguna fruiteria pel aquell carrer. Amb una mà ben aferrada a la bossa, li indico amb l’altra el carrer on, efectivament, hi ha la botiga que em demana. M’ho fa repetir un parell de vegades i finalment marxa. Jo, alleujada, torno a recolzar el braç dret sobre el cotxet en un gest protector. En Llorenç i el seu avi continuen jugant i rient al gronxador.

I jo, tota sola al banc, començo a sentir-me culpable. Culpable per haver tingut la reacció de desconfiança envers aquell xicot, pensant que potser volia robar-me. Culpable per haver condemnat abans d’hora una persona d’una altra raça, i em sento plena de remordiments, plena de contradiccions. Sóc racista, em pregunto? Sí, possiblement més del que jo mateixa em pensava, i això em fa sentir ben malament.

Al cap de 5 minuts, avi i nét s’acosten cap allà on sóc, i en anar a asseure el nen al cotxet, m’adono que la bossa de l’avi ha desaparegut. L’esglai, podeu imaginar-vos-el, em deixa paralitzada. Allà dins hi havia de tot, des de diversos jocs de claus fins a tota la documentació, a part dels diners i un munt de paperassa vària. El que ha passat és claríssim: la meva prevenció envers el jove marroquí no havia estat debades: és sabut que treballen per parelles, i mentre un em va distreure per l’esquerre, l’altre va aprofitar el moment en què vaig deixar el cotxet per sostreure-hi la bossa, amb una sang freda i un ofici dignes de lladres de guant blanc. Quanta impotència, quanta ràbia, que tonta, tonta, tonta em vaig arribar a sentir! Semblava ben bé impossible que allò m’estigués passant a mi. A sobre calia dissimular; el més important, en aquell moment, era mantenir la calma, no esverar-se per no espantar un menut de 18 mesos. I una vegada mig aconseguit això darrer, córrer cap a l’ajuntament per presentar la denúncia. Pel camí trobem una parella de la policia local que conec, i els explico els fets. Ells a la vegada em comenten que estan a la porta del Casino vigilant una altra parella de delinqüents que han entrat allà i que han comès diversos furts. Aquesta vegada, però, són peruans. Mentre parlem, un altre membre del cos policial vestit de carrer surt del Casino per informar dels moviments dels sospitosos. Una patrulla els espera en una altra sortida posterior.

Arribem a l’ajuntament, on un policia en atén i pren nota del robatori. A sobre el taulell hi ha, pel cap baix, mitja dotzena de moneders i carteres, tots furtats aquell matí i recuperats sense els diners però amb la documentació intacta. El policia està trucant als propietaris. Ens informa que a part dels magribins i els peruans, altres bandes procedents de països de l’Est estan també actuant al mercat, però que amb les retallades pressupostàries no disposen de prou efectius per patrullar per la vila. Darrere nostre, un matrimoni gran i una senyora de mitjana edat entren desesperats perquè també els acabaven de robar els moneders. Creixen els llaços de solidaritat entre nosaltres.

El policia ens dóna les instruccions pertinents que cal seguir. Primer de tot, anul•lar la targeta Visa en un caixer automàtic (les caixes, en ser dissabte, estan totes tancades). Ens costa Déu i ajut aconseguir-ho, però al final ens en sortim. Mentrestant, en Llorenç es comença a posar nerviós, perquè és evident que capta la nostra crispació. Ens han aconsellat esperar un parell de dies per posar la denúncia formal davant els mossos d’esquadra; encara és possible que recuperem la bossa i no calgui fer de nou tots els documents. Ens trucaran de seguida si apareix.

M’enduc el Llorenç a casa; a ell almenys no li ha passat la gana ni se li ha regirat l’estómac, i reclama el seu dinar. L’avi es queda una estona més pel carrer, amb la vana esperança de trobar les seves pertinences en alguna paperera...

No ha passat ni una hora que ja sona el telèfon. És de l’ajuntament. Sembla que ha aparegut la bossa en una cafeteria. La propietària l’ha trobat llençada a terra i ha avisat al consistori. Ens diuen que podem anar a recollir-la en aquell bar. Hi anem immediatament, i ens trobem amb dues noies joves i encantadores que ens expliquen com l’han recuperada. Comenten que és habitual trobar bosses al voltant de l’establiment, i que els lladres acostumen a quedar-se només amb els diners. Comprovem les pertinences, hi és tot: claus, targetes, documents, etc., llevat dels diners i d’una butlleta de la Primitiva. Se’ns obren les portes del cel: no caldrà canviar els panys ni tornar a fer de nou tota la documentació. Hem estat de sort.

Com a mostra d’agraïment, els encarrego un centre floral amb un petit escrit perquè els hi facin arribar. La mestressa de la floristeria, a qui comento el cas, em posa al corrent de com recentment també van entrar a robar-los a la botiga tres nord-africans: en aquest cas, ella i la seva filla també van sospitar dels individus, però van estar vigilant els que es van quedar a prop de la porta. Paradoxalment, va ser el més simpàtic, el que inspirava més confiança i el que en teoria les distreia, qui es va colar darrere el taulell i els va furtar les bosses a totes dues, mare i filla... També em parlava de la incredulitat i de la tremenda impotència que van sentir.

Moltes, moltes coses en què pensar en el meu cap.

Camí de tornada, un grup d’unes 8 o 10 persones de fora de la vila, amb aspecte d’estar de cap de setmana col•lapsen l’àmplia vorera xerrant animadament, aliens a la nosa que fan als altres vianants. Els he de demanar que sisplau ens deixin passar, a mi i al cotxet, com qui suplica un favor, i encara els dono les gràcies després, com si m’haguessin atorgat una concessió especial. Em miren per sobre de l’espatlla i semblen molestos per la meva interrupció.

Aquest gest de menyspreu és la gota que fa vessar el vas, i llavors tota la tensió i la ràbia acumulada esclaten de cop. Penso que n’estic tipa, farta de no poder expressar-me mai en el moment adequat com seria de justícia fer-ho, sempre a causa d’alguna força major, sempre per prudència, sempre aparentment per covardia... Em vaig haver de reprimir en el moment de descobrir que m’havien furtat la bossa per no espantar en Llorenç. Em vaig sentir culpable per malpensar d’uns malparits que ens van fer viure una angoixa que només poden entendre els qui han passat per la mateixa situació. Vaig donar les gràcies als impresentables que ocupaven la vorera per haver-me deixat passar en lloc d’engegar-los a la merda... I m’adono que al llarg de la meva vida en moltes altres ocasions he actuat així: justificant els qui m’han fet mal i autoinculpant-me a sobre per si he pogut ofendre amb les meves legítimes reivindicacions, esperant unes disculpes que lluny d’arribar han estat substituïdes per arrogància, duresa i orgull, i m’agafen unes ganes terribles de revoltar-me contra tot i contra tothom.

De gent de la qual ens hem de prevenir n’hi a tot arreu, i de tots els colors, classes socials i condicions. Una bona mostra és la recent notícia dels quatre exdirectius de Caixa Penedès que s’embutxacaven uns honoraris escandalosos, als quals finalment sembla que se’ls farà justícia. Aquests són una altra mena de lladres a gran escala que caldria tractar en un altre tipus d’article. Però al marge d’aquest fet, sembla que totes les bandes que actuen a mercats, comerços i habitatges estan sobradament fitxades i haurien d’haver estat retornades al seus països d’origen ja fa temps. Cal ser tan permissius amb aquells que ens perjudiquen greument, sigui per la causa que sigui? Sóc racista? No sóc racista? Sóc estúpida per no parlar quan toca? Sóc covarda de tan prudent, sóc prudent de tan covarda? Sóc una barreja indesxifrable de tot plegat? O sóc, senzillament, humana?

Crec que estem avançant a passos gegantins cap a escenes com la d’aquest curt de l’Oest americà, i que us deixo en un intent de desdramatitzar la cosa. Perquè definitivament, cada vegada em costa més creure en la humanitat, i conseqüentment, en mi mateixa.