dijous, 5 d’abril de 2018

Adolescents



Ja són aquí, guaiteu-los, sorgeixen de nou amb el bon temps;
podreu veure’ls pels carrers sortint d’escola
cap a les 3 tocades, abans d’anar a dinar.
Agosarats i maldestres, encara es ruboritzen;
la primavera, un any més, n’ha desvetllat el zel.
Els trobareu abraçats, motxilles a l’esquena,
besant-se dolçament; són ella i ell, els dos adolescents;
els cossos espigats i els llargs cabells a l’aire,
els suaus pits incipients, la brillantor en l’esguard
pel vell secret novíssim d’estimar...
Ja són aquí, mireu-los; es besen amb delit i poca traça,
una, cent i mil vegades, amb tendríssimes carícies estrenades.
Només hi són ells dos, la resta del món desapareix
en l’arborament dels llavis que es segellen.
S’entrellacen aliens a tot i a tothom, com si els anés la vida,
texans contra texans, fregadís del sexe contra el sexe,
volcans en erupció...
Es diuen adéu per unes hores que no volen que existeixin,
i que dur serà no veure’s fins demà...!
Durant l’hivern eren impúbers encara,
però s’han despertat del son de la infantesa
i els seus cossos inicien la dansa d’estimar...
I que joves, i que tendres, i quina gosadia
la crida dels sentits, sobre el mapa d’una pell que han d’explorar!
I mai en tenen prou.
Reneixen els arbres, floreix el desig, i esclata la vida.
Els nois i les noies aprenen a ser grans.
És el seu primer amor, la seva irrepetible primavera.

Montse Galionar  (dins 4 Estacions)

dilluns, 26 de març de 2018

Diumenge de Rams



Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l’autoritarisme xipollejant en el ressentiment.


Setmana Santa de debò, doncs:
la de poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l’odi i que omplen les presons,
que volen l’exclusiva del banc i de la taula,
pròdigues en cops, eixorques en solucions.


Setmana Santa de debò, doncs:
no la d’ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons;
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant… Setmana Santa fins al fons. 

David Jou i Mirabent 

divendres, 23 de març de 2018

dijous, 15 de març de 2018

S'esdevindrà el miracle


"...No queden més fulles per caure. El vent ha desprès el darrer vestigi de vida de les meves branques. Nues, sembla que alcin els braços implorant una almoina de sol a l’últim instant del capvespre. Elles, però, guarden el secret: no restaran gaire temps despullades; en el seu interior senten renéixer ja la força de la nova primavera que s’albira. Molt aviat la vigorosa saba les fecundarà de nou, recorrerà el seu cos fins a estremir-les i s’esdevindrà el miracle. I tornaran a omplir-se de brots tendres, de vida, de fullam.
No, no podreu amb mi, oh malvestats, hivern agònic, vent huracanat, realitats efímeres, poders devastadors, relacions amb data de caducitat. No fareu de mi l’arbre retut. Que sota la meva escorça d’aparent fragilitat, s’esdevindrà el miracle. I de les branques en sorgiran nous mots, poemes d’esperança i floriré altre cop; i jo, l’arbre, seré novament ombra per al repòs i aixopluc per a ocells passavolants, i de mi sorgiran els cants més alegres de la terra.
I al meu voltant, novament, hi naixeran les flors..."

Montse Galionar

dijous, 8 de març de 2018

No et demano la mà...


Estimar una altra persona sense privar-la de la seva llibertat. Sense possessió. Sense dir-li sóc teva, sense voler cap sóc teu. Sense acceptar cap ets meva, sense haver de dir ets meu.
Costa, costa estimar així, quan el desig de possessió sorgeix de forma visceral i primària i fa perillar la llibertat de qualsevol dels dos, o de tots dos.
Però potser la veritable grandesa de l’amor està en saber renunciar a aquest desig de possessió. Hi entra en joc, aquí, la intel•ligència. No és fàcil, però el repte és apassionant i el resultat val la pena.
Per a mi és un honor reunir en aquest espai dues persones que ens en parlen, amb idèntic missatge però amb diferents llenguatges. Una és Onatge, prou conegut entre els lectors de l’espai, vell amic retrobat després de molts anys, a qui agraeixo el regal del poema.
I què dir de l’entranyable i també vell amic Amancio Prada, còmplice de nits de música i poemes moltíssims anys enrere...

NO ET DEMANO LA MÀ
No et demano la mà,
només acompanya’m.

No et vull meva,
només acompanya’m.
No et vesteixis
amb cap cadena,
només acompanya’m.
No et sotmetis
a res que et negui,
només acompanya’m.
No et lliguis ni
a pares ni fills ni marit,
només acompanya’ls.
No t’entreguis a
cap religió que et negui,
ni tan sols l’acompanyis.

No t’abriguis de res
que et negui com a persona
i encara menys com a dona.

No t’estiraré mai, només
t’acompanyaré . . .
Onatge

dissabte, 24 de febrer de 2018

Desig

Il·lustració de la Carme Rosanas

És ell, follet o grumet, qui ens hissa les veles:
el desig. Aquest vent amorós, huracanat a voltes.
O potser sigui el desfici d’un bes, la tendresa d’algun vers
qui ens empeny a l’altra riba, la dels somnis.
Perquè saps?, tot i l’hivern,
fa molt temps que visc en tu
i no hi ha llar més cobejada que el teu cor,
ni repòs, ni caliu, ni aixopluc si no hi habito.
És ell, follet o grumet, qui ens hissa les veles,
i del fred de l’absència en fa dolça primavera.

Montse Galionar  (dins 4 estacions) 

diumenge, 18 de febrer de 2018

Un remei per a l’anus, Ungüents Marianus.


El Club de les Gallines Velles comença l’any esvalotat. La Maria Remei, la seva presidenta, una respectable dama entrada a la setantena, vídua de fa 20 anys i encara raonablement de bon veure, sembla que s’ha enamorat. És la notícia estrella de tota la colla, que dues tardes per setmana es reuneixen al cafè de la rambla, fent un escàndol que provoca la ràpida desaparició de més d’un client que hi havia acudit amb la pretensió de passar una estona tranquil·la...
Totes elles ho saben, que la seva presidenta no és la mateixa des que van fer aquella excursió a Benidorm amb l’Imserso. Totes se’n van adonar, amb quins ullets se la mirava el Mariano. Les bromes i les xafarderies no han parat de créixer des d’aleshores...
Però no, el que no sospiten ni de lluny és que la cosa hagi pogut anar una mica més enllà...
La Maria Remei ha vist com se li encenia una llumeta al cor i a les galtes una altra vegada. I s’ha fet il·lusions. Ben mirat, no sóc tan vella, comparada amb algunes altres. I si acceptés el berenar que li ha proposat en Mariano a casa seva, tots dos sols, contemplant la posta de sol des de la finestra que dóna directament al mar? Fa massa anys que és vídua, ha respectat escrupolosament el dol, no creu que ningú pugui criticar-la per això.
Una idea li ronda fa dies pel cap. En Mariano diu que n’està d’ella, que es podrien fer  companyia, només companyia i “res més”.  Però..., i si a en Mariano encara se li aixeca? I si li demana relacions d’aquelles del nyaca-nyaca? Uix, va ser tan desagradable quan havia de complir amb l’animalot del seu marit que al cel estigui, que no ha tingut mai més ganes de tornar-hi. Però ves, qui sap, potser amb ell ara seria diferent. És tan agradable, tan senyor i li parla amb tanta delicadesa que mira, li ha agafar una mena de no se què a no sé on que fins i tot es mor de ganes d’intentar-ho. Sí, per la manera com la repassa discretament de dalt a baix, segur que a en Mariano encara se li aixeca. I ella estarà allí, disposada al que faci falta! Al capdavall sempre s’ha dit, que gallina vella fa bon caldo.
Ai, però, comença a pensar en els problemes logístics amb què podria trobar-se. Ara recorda tot allò que li va dir el tocòleg un dia de la sequedat vaginal i de no sé quina mena de pomada lubricant que volia receptar-li per si mantenia relacions íntimes... Au, tiri, tiri (li va respondre ella, tota escandalitzada);  que s’ha cregut que sóc una donota qualsevol que s’obre de cames  a les primeres de canvi? El metge no va insistir, és clar, però ara es penedeix de no haver-se’l escoltat. Evidentment, si vol intentar alguna cosa amb el Mariano necessitarà aquest ajut miraculós, del qual tampoc en sap gran cosa...
I aprofitant un rampell, abans que se’n penedeixi, se’n va a ca l’apotecari a comprar-la. Per sort, a la vila hi ha moltes farmàcies, gairebé una al costat de l’altra, i espera no coincidir amb cap persona coneguda...
Entra a la primera farmàcia, nerviosa, emporeguida, amb una pedra a l’estómac, i quan estan a punt de despatxar-la es troba just al seu costat el Sr. Sisquella, el vell director de l’empresa on va fer de secretària fins que es va jubilar. Solemne, encarcarat, vestit com un enterramorts,  que li fa una cerimoniosa salutació i que li pregunta com està. A ella li agafen tots els mals de sobte i totes les calors del món, és incapaç d’obrir la boca, somriu com una idiota i cames ajudeu-me  surt de l’establiment sense dir ni adéu.
De la segona farmàcia, després de patir una vergonya insuperable i una suor freda..., en surt amb una caixa de Gelocatil. No s’ha atrevit a explicar què volia, a aquell dependent  jove de cara rodona, que se la mirava amb aquells ulls tan oberts i picardiosos, i que li ha dit allò de: ”què necessita aquesta àvia tan eixerida...?”
De la tercera farmàcia..., també en surt amb una altra caixa de Gelocatil. No, si mal de cap no en tindré, no, si el Mariano li agafa la xerrera i em comença a explicar tots els seus mals, es diu a ella mateixa la Maria Remei, tota empipada per ser tan capsigrany...
Abans d’entrar a la quarta farmàcia, es mentalitza tan bé com pot: Maria Remei, passi el que passi, toqui qui toqui, hi hagi qui hi hagi, miraràs d’explicar ben clarament el que vols i el que necessites. I alabat sia Déu!  La despatxa una noia que inspira confiança amb el seu somriure agradable i la mirada professional. Intenta explicar-se tan bé com pot. Que si aquell producte per a la zona que vostè ja sap, per quan ja som grans i segons quines coses ens fan mal... Però la noia no l’acaba d’entendre, i surt d’allí amb dues ampolles de gel per a la higiene íntima, d’un litre cadascuna, que anaven juntes perquè estaven d’oferta i que prometen no danyar-li la flora vaginal...
Prou, ja n’hi ha prou de fer el ridícul, fins aquí hem arribat, em rendeixo!  No havia passat més vergonya en tota ma vida. El que no ha de ser no ha de ser, i si no pot ser és perquè no pot ser. Somnis d’amor a aquesta edat, somnis de nyaca-nyaca... Jesús, Maria i Josep, si sembla que m’he begut l’enteniment...! Sí, la Maria Remei sembla tenir-ho molt clar...
Entre els Gelocatils i els sabons, amb el tràngol s’ha oblidat de comprar pasta de dents, i entra a l’adrogueria del carrer Comerç. Remena entre les prestatgeries, en troba una que no coneixia i se l’emporta per veure si té bon gust. Mentre fa cua a la caixa s’entreté a repassar les lletres de la capsa: al costat de la marca comercial hi pot llegir: “Alivia la sequedad vaginal y facilita las relacions sexuales”.  Ai Sant Antoni Gloriós, d’on ho he tret, això!, però no té temps de seguir invocant cap més divinitat perquè la caixera ja l’està mirant ben encuriosida. Abans que aquesta pugui obrir la boca ja s’ho diu tot ella: “Això és vaselina, oi, senyoreta?, és que vull posar-ne a les juntes de les portes de l’eixida perquè grinyolen una mica”. La caixera no diu res i s’aguanta el riure, a ella de l’atabalament li cau el canvi per terra i el cor li inicia un concert de timbals molto vivace.
Ja al carrer, novament recupera l’aplom. Vinga, Maria Remei, això ha estat un senyal del cel, i al capdavall ja tens el que buscaves! Considera de nou la possibilitat d’acudir a la cita amb el seu pretendent i que passi el que Déu vulgui.
Una mica més enllà es creua amb un grup de persones amb banderes estelades que vénen d’una manifestació. I entre les veus en sent una de clara que diu: És hora de prendre mesures dràstiques, el Mariano no sap fer altra cosa que donar a tothom pel cul...!
Tot i els seus limitats coneixements en temes de sexe, la Maria Remei sap què significa aquesta expressió i s’esgarrifa només d’imaginar que també ho vulgui intentar amb ella. Això sí que no, de cap manera, per aquí no hi passa! Però què s’ha cregut el porc aquell, tan discret i bona persona que semblava? A més, pel que es veu són del domini públic els seus vicis, tota la vila en va plena!  Sí, és hora de prendre mesures, i ben dràstiques, i ella serà la primera a dur-les a la pràctica!
Tot i que ja és tard se’n va cap a casa el pretendent i truca a la porta; ell la rep sorprès i il·lusionat alhora.  Decidida,  li estampa la capsa del Vaginesil enmig de la cara. El pobre home es queda parat com un estaquirot:  però què fas, Maria Remei, que t’has tornat boja?
Que què faig? No has entès res, oi? Doncs mira, t’ho diré en castellano para que me entiendas: que t’hi donin a ti, por c...! Y si te escuece el ano, ungüentos Mariano!
I tota enravenada se’n torna al seu pis, orgullosa d’ella mateixa i de la seva acció, jurant que no ho explicarà a les amigues del Club de les Gallines Velles, perquè probablement es farien un tip de riure i  tampoc no l’entendrien... I és que l’amor, amics meus, de vegades encara és més complicat que la política! 

Montse Galionar

diumenge, 4 de febrer de 2018

L'hivern és un cel clar, que foragita l'ombra.


Ens queda un bri de blau en la penombra.
Saps, amic?, dins la gelor profunda de l’hivern,
allà on vam soterrar el desig amb pany i clau,
allí on vam escampar les cendres d’aquell foc,
hi he descobert, de sobte, un llampurneig inesperat.
No, no és que hagin retornat les nostres minves de gener, (*)
ni tremoli de passió a dins la cambra on, barbollaire,
em vas fer creure el teu amor a cops d’orgasmes.
Tampoc ens abracem arran de mar, sota els estels,
ni ens cremen a la boca els besos compartits milers de voltes.
De fet, fa molts anys que no hi pensava,
ni en tu, ni en mi, ni en l’agònic declinar d’aquell bell somni...

Però aquest vespre, amic, ens hem tornat a veure
enmig d’un riu de gent; temorosos i incrèduls,
feliços, diferents, impàvids i sorpresos...
El déu atzar de Nietzsche, confabulant l’encontre.

Avui, davant de tu, m’he adonat sense recança
que el record ens feia néixer un somriure sense obstacles,
com dos infants seriosos que juguen a mirar-se
directament als ulls, una estona llarga, llarga,
fins que no poden més, i esclaten a riure a cor que vols,
i s’estimen i enjogassen, i riuen més encara.
He sentit un afecte nou per tu, impol·lut, ple de tendresa,
com un paisatge blanc després de la nevada.
Hem saludat cordialment el temps passat, sense negar-lo,
sense culpes, ni retrets, ni converses pendents ni malentesos.
conscients que ens hem fet grans, que l’amistat perviu...

I és que amic, ara ho veig clar; tot i l’embat,
va romandre un bri de blau en la penombra,
que ara s’ha expandit, joiós i més brillant.
L’hivern és un cel clar, que foragita l’ombra.

Montse Galionar  (dins 4 Estacions)

(*) En referència al poema de Joan Maragall, Minves de Gener

dimarts, 23 de gener de 2018

El teu nom a dins la nit


...Com una suavíssima carícia, l’aire tebi de la nit
recorre el cel amb el teu nom a dintre –jo l’hi havia dit-,
i embolcalla cada estel i el fa més nítid.
Embriac de passió, incapaç d’abraçar tanta bellesa
el firmament tremola, i s’esquinça del plaer de posseir-te.
I jo, confosa en la foscor i a prop dels arbres,
envejo ferventment la seva sort
tot murmurant també el teu nom, com un prec a l’infinit…

Montse Galionar

divendres, 5 de gener de 2018

Silenci...


Mitja lluna a dalt del cel
com un far encès dins l’alba.
Silenci.
Matins foscos de l’hivern,
fanals de claror molt blanca.
Carrers deserts; lentament,
la ciutat just es desvetlla.
Arbres nus prop del passeig
i fulles mortes a terra.
Els ocells dormen als nius.

I jo, com una ombra més,
entre la son i el desànim
camino cap a la feina.
No em queda sinó avançar.
Sento a dins un fred glacial;
somnis?, il·lusions?, desigs?
Com la lluna a dalt del cel,
inabastables. Silenci.
Com la vida, que és dels altres
i que a mi no em correspon.

Vinga, va, que és tard,
un pas davant l’altre,
no miris enrere,
no pensis, no facis,
camina i ja està.
Silenci...

......

En un caixer de la rambla
hi dormen dos indigents;
capitalisme i misèria
jaient sota el mateix sostre.
Desferres de ronya i mantes,
de cartrons i tetra-briks.
I m’aturo, i miro endins.
Era jo la qui em queixava?
Quin sentit podrà tenir
per a ells, cap nova albada?

I de sobte, em sento viva,
conscientment afortunada
de tenir llar i diners,
i salut, i qui m’estima.
De veure com, lentament,
es va deixondint el dia.
Sento un ocell matiner
refilant des d’una branca.
Mitja lluna a dalt del cel,
amable, bella i propera.
S’encén el blau, i la llum
es filtra per les escletxes.

Montse Galionar   (dins 4 Veus)