diumenge, 12 de febrer de 2017

Les corrandes de la sogra

Ai, que s’acosta Sant Valentí i a alguns els agafa amb la fletxa rovellada per la falta d’ús, i en lloc de disparar al cor es mullen les sabates!
Ai, que n’hi ha que encara no saben distingir la diferència entre l’amistat i l’amor tot i ser granadets, i veuen assetjaments en tota regla davant la voluntat de fer-los costat en els moments difícils!
Ai, que n’hi ha que arrenquen a córrer només d’imaginar-se que podria caçar-los una dona tan granadeta com ells, i que ja es veuen ocupant el lloc del nuvi en aquests versots mal forjats!
És clar que, què pot esperar-se d’un sant ressentit perquè sap que ens cau molt millor el seu rival Sant Jordi a l’hora de celebrar la Festa de l’Amor?  

LES CORRANDES DE LA SOGRA
Visca la gresca, fort el brogit!
Farem la gran festa, diumenge a la nit.
Se’ns casa la sogra, ha trobat marit!
(Quedarà mort, el pobre, quan la vegi al llit.)
Té tantes berrugues, que no es pot trobar
un trosset de cuixa per passar la mà;
la pitrera penja per sota del braç,
li espanta les mosques de tant boleiar.
De dents veritables no n’hi queda cap,
i els pèls del bigoti li tapen el pap.
Em peto de riure només de pensar
quan al dormitori se n’hagin d’anar:
porta set cotilles per dur protegits
els greixos del fred, que ja té prou marcits.
(Perquè per la tele escolta el Picó
que amatent l’avisa quan el temps no és bo.)
Esperem que aguanti, el marit, demà,
que tots se li moren a mig consumar.
Deixant aquest tema, farem festa gran.
Que toquin els músics, que duri l’encant!
La sogra se’ns casa, porteu el xampany,
que vull engatar-me i que em duri tot any!

Montse Galionar


dissabte, 4 de febrer de 2017

L'amor és un paraigua sense obrir (Albert Guasch)

Un dels meus somnis d’amor intensos de quan era molt jove, era el d’un romàntic encontre amb la persona estimada pel carrer, sota una intensa pluja, amb la invitació de compartir paraigua. Tot i que ja fa temps que els somnis han quedat enrere, aquest poema de l’Albert Guasch m’ha fet reviure amb una dolça tendresa aquella joventut en què tot podia ser possible...
Amb l’Albert, un excel·lent poeta de la Bisbal del Penedès, havíem coincidit fa més de 20 anys en els Premis Literaris Penedesencs, quan tots dos hi participàvem i hi guanyàvem premis. Fins i tot compartim obra en alguns llibres. Va ser un goig retrobar-lo fa un parell d’anys en una trobada literària al cafè del Coro a Vilafranca, i des de llavors no he deixat de seguir el seu blog, que us recomano.
Gràcies, Albert, per deixar-me el poema!  



L’espera és un paraigua obert
quan no arriba la pluja
i només se t’hi fica el vent.
I l’agafes ben fort mentre desitges
que l’amor s’hi aixoplugui com a sota d’una ala
i que es faci el miracle
de les exuberàncies de l’aigua.
L’espera és un paraigua eixut.

El desconsol és un paraigua
perdut en algun lloc plujós
on tothom sap de pluges i resguards.
Cap paraigua que passa no és el teu.
Ningú no te’l rescata ni retorna,
ni te’n durà cap altre el teu amor.
El desconsol és un paraigua nu.

L’amor és un paraigua sense obrir.
És la complicitat del núvol
quan estén la seva aura encobridora.
És la pluja suau que deslliga els cabells
i amara els llavis molls.
És aquesta set nostra,
el deler insaciable de les fonts
que ens revénen per dins.
L’amor és un paraigua a quatre mans.

Albert Guasch Ribas


Avui l'enyorat Ovidi compliria 75 anys. Sempre viu dins nostre. 

dissabte, 28 de gener de 2017

Escolta Déu els nostres precs?

Últims dies de vacances. Una àvia de 80 anys gaudeix de les darreres hores de la visita del seu nét adolescent, que ben aviat partirà cap a la ciutat on estudia. Una conversa en una tarda plujosa. Sense saber perquè, la conversa desemboca en temes transcendents i es concreta en la figura de Déu. La filla els escolta, des d’una altra cambra, amb la tranquil·litat de saber que el noi és prudent i no dirà res que pugui alterar l’àvia, i que tampoc li durà la contrària. A la falda, un tapís que va brodant mentre enfila pensaments.
Sent l’àvia que afirma amb contundència:
-Jo, abans, sí que hi creia, en Déu, però des que no em va fer cas en allò de la malaltia de l’avi, ja no hi he cregut més. Quan els metges ens van dir que tenia càncer li resava, li feia prometences i li demanava cada dia: Senyor, pel que més vulgueu, que no hagi de patir; sobretot que no tingui dolor. Que passi tot el que hagi de passar, però que no pateixi.
I ja ho vas veure, va haver de suportar un calvari esgarrifós, els més horribles sofriments, un veritable infern en vida. Si Déu existís, no ho hauria permès de cap manera. I suposant que existeixi, no cal pregar-li perquè tampoc no ens escolta. Des de llavors he estripat moltes imatges i moltes coses que guardava, i no li ho perdonaré mai més.
El nét, tal com pensava la mare, no la contradiu. Possiblement, si pogués, li deixaria anar algun comentari irònic sobre si es pensa que parlar amb Déu és com anar a comprar al supermercat: doni’m mig quilo d’això, un quilo d’allò altre i cent grams del de més enllà. Una mica incòmode, va fent que sí o que no, segons les circumstàncies, esperant el moment propici per fugir d’allà davant al més aviat possible. Sap que les seves opinions sobre aquest tema no agradarien gens a l’àvia. Però és educat i sap tenir paciència.
La filla, que ho sent tot des de l’altra habitació, també recorda. Té una escena molt present a la memòria: el seu pare poc abans de caure malalt, amb la seva mare i ella mateixa, tots tres asseguts, a mig matí, a la taula de la cuina. El pare, un home violent i neuròtic, mai parlava amb elles de forma amistosa, mai s’hi podia tenir una conversa amb intercanvi d’opinions: només cridava, imposava, sentenciava, renegava amb la seva veu de tro… No se li podia portar la contrària, o la mare ja s’ocupava que això no passés. El pare, aquell home que mai no havia estimat a ningú a part d’ell mateix, que havia fet la vida impossible a tothom qui va tenir al seu voltant, que ella hauria volgut proper, afectuós i amigable com els pares de les altres nenes, que només aparentava ser tot un senyor de cara a la galeria, ara aquell pare carregava contra un parent per una niciesa sense fonament, un familiar que li donava mil voltes en humanitat, que era una excel•lent persona i que no es mereixia cap de les males paraules i dels insults que li infringia. I bramava, clavant cops de puny a la taula de la cuina:
-Hauria de morir-se d’un càncer, dessagnar-se pels carrers, patir més que un gos amb ràbia, i encara seria massa poc.
La mare plorava en silenci, perquè es tractava d’un familiar molt proper, de la seva pròpia sang, però com sempre, no va dir res.
La filla tampoc no va dir res, el cor oprimit, els ulls fixos en les flors de l’hule de la taula. Però en el més endins, un clam silenciós sorgit de la ràbia més intensa va exclamar:
-Si hi ha un Déu en aquest món, si realment hi ha un Déu capaç d’impartir justícia, que li faci patir en pròpia carn tot el mal que ha desitjat als altres i tot el mal que m’ha fet a mi.
Al cap de poc temps, al pare li van detectar el càncer. Els dos anys primers van ser raonablement suportables, però la llarguíssima agonia de 9 mesos va ser tan terrorífica que difícilment es podria explicar amb paraules. El seu ego va haver de patir les més grans humiliacions, conscient del deteriorament fins al final; va sofrir uns dolors inenarrables, immunes a qualsevol opiaci, omplint amb els seus crits la planta de l’hospital.
La filla va estar al seu costat en tot moment; per obligació i per pietat. Ja sabia que no calia esperar ni un gest de reconciliació, d’afecte, de disculpa. No en va quedar decebuda. Les seves últimes paraules van ser per balbucejar un renec molt profund que va posar punt i final a tota una vida d’improperis.
Ella li va tancar els ulls, ella va portar les seves cendres per camins de muntanya, fins al llac. El va notar ridícul, insignificant i fràgil, entaforat dins l’urna en aquella petita motxilla penjada a l’esquena. Ell, que havia estat el monstre terrorífic que li va robar la infància. Ara ja no li feia por. Hi va tenir una llarga conversa allà dalt, prop de l’ermita. No li va caldre cercar perdó per a aquell pare, en va tenir prou no enganyant-se a ella mateixa sobre la veracitat dels seus sentiments. I el foc. Havia vist com entrava en contacte amb les flames del forn crematori. El foc, que ho purifica tot…
Escolta Déu els nostres precs? L’àvia creu que no, a ella no va escoltar-la quan li va demanar absència de patiment per al marit.
La filla, una mica espantada, confosa i culpable per les conseqüències del clam que visceralment se li va escapar aquell dia, s’està plantejant que potser sí.
Però no pot ser. Allò que ella anomena Déu és tota una altra cosa. És aquella presència intangible que li omple l’esperit i que li fa companyia a dalt de les muntanyes, en la contemplació de les nits estrellades, en els crepuscles rogencs dins les aigües del mar… A aquest Déu no se li demanen coses, només se’l percep com una abraçada d’amor i de vida… A aquest Déu, com a molt, només se li pot donar les gràcies…
I silenciosament, va enfilant bocins de tapís, mentre que el vespre s’espera a fora…
Montse Galionar

diumenge, 22 de gener de 2017

No tinc veu

Amb el permís de l’Helena Bonals, que amb una petita tergiversació del seu poema me n’ha inspirat un altre de més llarg, basat exclusivament en somiejos personals.
Gràcies, Helena!


 “...No crec en Déu, no crec en els horòscops, no crec en l'homeopatia, no crec en el canvi climàtic. Només crec en el meu llapis, la meva ploma, i la meva espurna...”  (Helena Bonals)

“...Hi ha vegades que no crec ni tan sols en el meu llapis, ni en la meva ploma, ni en la meva espurna...” (Montse Galionar)

Se m’encallen les paraules a la boca,
en el cor, en la ment, en l’esperit.
Ja no tinc veu. N’he dit tantes, ja, de coses,
abans de descobrir que no han servit...
Saps que la teva força està en la ploma,
que només a través d’ella potser t’estimaran.
Fins i tot de tant en tant ho aconsegueixes...  

(Oh, digníssims cavallers,
l’estima i estimar, creieu que és el mateix...?)

Enlluernes i et sublimen, s’enamoren dels teus versos,
i exultes d’alegria perquè creus que t’han entès.
Germina l’amistat, l’amor platònic, la il·lusió,    
i et sents forta i valenta, i ho tens tot...
Fins que un dia veus que et canten les absoltes,
com si haguessis estat per a ells com un bell somni...
Confessen no tenir-ne prou amb els teus mots
ni amb la forma tan sublim com enamores.
Els falta la presència del teu cos, ai las!,
els besos tangibles, l’abraçada i el teu sexe.
Si això no ho vols donar, per què han de perdre el temps?
La teva flama, encesa? La bufen i ja està...

(Oh, digníssims cavallers,
l’estima sense sexe, penseu que no existeix...?)

Quan ja no pots creure en res més,
ni en el llapis, ni en la ploma,
i el vent ha apagat la teva espurna,
i ni els somnis et serveixen,
quin sentit tindrà llavors la poesia...?
Potser haurem de creure en altres coses,
com ara Déu, els horòscops,
el canvi climàtic i potser,
l’homeopatia!

Montse Galionar 

dimecres, 11 de gener de 2017

On vas, oh viatger...?

Caspar David Friedrich,  Caminant damunt un mar de boira

...Has emprès el viatge, volies arribar a la fi del món, i no pots més. Volies anar lluny, molt lluny, més enllà de les muntanyes, travessar països, navegar els set mars... I no pots més. És tan feixuc l’equipatge invisible que et tenalla l’ànima i no et permet continuar avançant...
Tot és erm. La fusta seca, el paisatge esmorteït, els colors difosos dins la boira... Com tu mateix.
Volies partir molt lluny, posar distància entre ella i tu, entre el seu record i tu. Però tot és debades, viatger, no et servirà de res la fugida. Que no ho veus, que no te n’adones? Com vols allunyar-te d’ella si viatja amb tu, si la portes dintre?...

divendres, 23 de desembre de 2016

dissabte, 17 de desembre de 2016

Racó de desembre (2016)

“...La vida resulta més fàcil quan aprenem a interpretar silencis en comptes d’exigir respostes...”

ON ERA DÉU?
“On era Déu?”, acusadorament clamàvem.
I no era la pregunta que calia.
Podíem fer-la, sí,
després d’un llarg camí per preguntes més properes:
“On érem nosaltres?
On eren els homes i les dones que teníem com a deure
que allò no passés mai?
On eren la ciència, la raó, el dret, el coratge,
que havien d’evitar o posar remei als tràngols que planyíem?
On eren les paraules de consol que no vam saber dir?”

Però deixàvem sobre Déu tot el pes de les coses
i ens sentíem nets de culpa, exonerats de càrrecs,
alliberats de deures i responsabilitats.
“On era Déu?” I ens satisfeia no sentir resposta,
com si Déu estigués avergonyit davant el nostre clam,
acovardit davant la nostra fúria,
aclaparat per la nostra profunditat i intel·ligència.

I deixàvem al silenci el que ens podia fer més lliures:
preguntar-nos a nosaltres què hauríem d’haver fet,
què vam fer tan malament, on van fallar les nostres forces.
“On era Déu?”, clamàvem, “On era Déu?”,
sense fer ni un pas per fer-nos dignes de gosar fer la pregunta.

David Jou i Mirabent 

dimecres, 7 de desembre de 2016

Cant de crepuscle


A l'escriptor Joan Carles Planells li feia por l’hivern. En el darrer missatge que em va enviar, el 30 de novembre de 2011, abans que prengués la decisió d'assolir la llibertat deslliurant-se del flagell d’una vida insuportable, em va assegurar que no el sobreviuria. Que hauria volgut viure permanentment en una tardor que no s’acabés mai, però que l’hivern, despietat, era a les portes...
El fill de l'il·lustre pintor Àngel Planells, gran amic de Salvador Dalí, se’m va acomiadar d’una manera molt dolça quan més estabilitzat semblava de la seva malaltia mental, i vaig ser incapaç d’adonar-me de la magnitud del seu missatge fins que va ser massa tard. Tal dia com avui de fa cinc anys, al cementiri de Sant Gervasi, vaig observar una placidesa profunda en el seu rostre i li vaig desitjar tota la sort del món en el seu nou viatge.
Aquest poema, Cant de Crepuscle, era un dels seus predilectes. El publico avui de nou, en memòria seva. Va per tu, Joan Carles! 

CANT DE CREPUSCLE

El vell finestral de la cambra, fosca,
emmarca amb quotidiana nitidesa
la lenta agonia de la tarda.
Quan la intensa vermellor del llunyedar
pal•lideix d’un roig-nostàlgia indefinible,
el vell finestral de la cambra angosta
es transmuta en un bellíssim quadre d’ombres.

Una dona resta immòbil rere els vidres
esperant, com cada vespre, el vell miracle.
Del gran quadre, servador d’instants cromàtics
en traspua un devessall de sentiments.

La figura de la dona, dins l’estança
n’és banyada per un tel de contrallums
que ella rep, en el seu cos buit de carícies,
que ella vol, en sa nuesa feta aram.

I és a glops de clarobscurs que la figura
alçarà el rostre hipotètic, arrogant i bell.
Molt a poc a poc…
Mutant, la vida i la mort…
Meitat clar, meitat foscor. Com en un somni.

Mot a mot, les paraules ofegades en els llavis,
sorgiran com un rebroll de llibertat;
com un llamp que esberla el cel en la tempesta;
com l’oreig que el vent abriva sobre el mar.

I esguardant la fal•làcia a contrallum,
creurà que l’ha bastit per a ella el Gran Pintor.
Veurà uns ulls que mai seguiren el seu joc,
com esguarden, a prop d’ella, el mateix món…

A contrallum,
l’abstracció és tan subjectiva que, en el plor,
ningú sap si la pluja amara els vidres
o són llàgrimes que brollen, insurrectes…

Foc i silenci…
El silenci, tan amic, trencat de sobte
per un vol d’ocells xisclaires que retornen,
pregonant l’últim adéu al finit dia.
S’il•luminen els fanals.

Els minúsculs esborranys blau-aquarel•la
s’esvaeixen amb la nit ja manifesta.
Quan el quadre, arran de cel, pampallugueja,
altra volta, l’abstracció s’ha fet finestra.

I, lentament,
engolida per crepuscles d’hora negra,
la figura abaixa el rostre i roman quieta.
El contrallum s’ha clos…
…..

El vell finestral de la cambra, fosca,
emmarca amb quotidiana melangia
la lenta agonia de la tarda…
Una dona resta immòbil rere els vidres
esperant, com cada vespre, el vell miracle:
que les ombres se l’enduguin cap al quadre
i que amb elles, pugui perdre’s dins la nit…

Montse Galionar

divendres, 25 de novembre de 2016

Racó de novembre (2016)


“...Surt del teu son, vell gat, i, entre grans badalls i estiraments, surt a buscar l’amor...”    (Kobayash Issa) 

Ja ha arribar el moment
de dir les coses
pel seu nom
i de beure de les fonts
tal com raja.
S’han acabat
els silencis
que oculten els torrents
del màgic influx dels astres;
i la mediocre por
que rodola de la mirada
s’ha escolat peus enllà.
És l’hora de viure! 
Frederic Cuscó i Campllonch  (Poesies de mitja tarda). 

divendres, 18 de novembre de 2016

T'espero...

Imatge: Jaume Claramunt

Els carrers estan humits de la roina que ha caigut aquesta tarda. Tota la tarda igual. Grisa i sense colors. Se m’ha fet molt pesat esperar el senyal que m’indica que aviat arribaràs: esperar que el sol es pongui, que em comenci a embolcallar una foscor engrescadora i..., ja falta poc perquè tu em vinguis a buscar.
Doncs sí, ha costat molt que la tarda d’avui se n’anés corrents. Vull dir-te que l’he empaitada una estona. No ho acostumo a fer, però avui tenia un no sé què que m’impacientava. A l’hora de sopar no he tingut massa feina. Només he menjat pa amb tomàquet i pernil. No tenia gana: potser era aquest rau-rau interior. He mirat el rellotge i ja faltava poc per l’hora. De fet, quan em posava l’abric i el fulard ja m’escalfava el coll, has trucat a la porta. Sabia que eres tu. En obrir he pogut veure la serenor del teu rostre, i la tendresa del teu somriure ja m’amarava. Ens hem donat la mà i quan hem sortit al carrer hem notat que una lleugera frescor ens acompanyaria en el nostre passeig. Sense dir-nos res, només amb la teva mà entre la meva, hem començat a caminar cap a la part que ens agrada més de la nostra vila: el barri antic. On els carrers són estrets, empedrats, quasi empre humits i plens d’olors característiques.
Només ens envolta el silenci. No es veu ningú. Els nostres passos caminen junts, il·luminats per la teva blancor. Mentrestant, gaudim de l’entorn. Com cada nit, passem davant d’aquelles botigues. Botiguetes velles, de bigues corcades, d’olor d’encens, que guarden dins del seu ventre antigalles que resten silencioses i discretes en contemplar el nostre pas lleuger. Un pas que amaga una passió que esclatarà quan s’acabi el nostre passeig.
Continuem caminant sota balcons plens de roba estesa, de baranes rovellades i de parets on el pas del temps fa anys que ja hi treballa.
Sento el pes de la teva mirada. M’aturo. Em mires als ulls. Tu saps el que vull, tu coneixes el que es mou dins meu. No cal que et digui res. El nostre silenci no és buit, és ple de missatges. Al final del carrer s’insinuen les formes gòtiques de l’església. Mentre ens hi acostem, podem veure com la seva figura s’alça majestuosa i gaudeix de les abraçades dels estels que té més a la vora. Uns estels gelosos de les nostres besades. Com cada nit, a la porta, hi dorm un home sota uns cartrons i amb el tetrabrik de vi com a única companyia.
Continuem el passeig per la plaça deserta. El camió de les escombraries trenca el silenci i per un moment ens distreu del nostre capteniment.
Endevino el teu desig d’arribar a casa. Vull que l’espera l’augmenti. Baixem les escales i retornem als carrers d’abans. Continuen solitaris. Només un gat blanc, blanc com tu, passa corrent davant nostre i s’introdueix en la foscor d’un portal petit i vell.
No se sent cap soroll. Els nostres passos caminen junts, però més ràpid en endevinar, al final del carrer, el balcó de casa. Quan obrim la porta, l’agradable escalfor ens recorda la fresca que feia al carrer. Saps que a la meva cambra ens espera el nostre disc. La música omple l’estança. T’acostes i em treus l’abric. Mentre em despulles, la blancor que desprèn el teu cos m’il·lumina i em fa sentir segura. Els teus braços em recorren l’esquena, les natges, les cames. Talment com si em volguessin emmotllar. El silenci ens envolta. Cap paraula. No la necessito. En tinc prou amb la teva mirada tendra i transparent. Sí, el silenci ens envolta i sento la teva llengua enjogassada...


Un raig de sol ataronjat envaeix el meu rostre. Refuso la seva bellesa, car ell t’ha fet marxar del meu costat. De fet, fa poc que te’n deus haver anat. Com sempre, no m’has dit res. Sé que la teva delicadesa no vol interrompre el meu son satisfet. El despertar és lent, però em sento contenta. Em sento plena de la teva blanca llum. La sorpresa ha estat, però, quan he vist dibuixat un missatge al vidre de la finestra, aprofitant la humitat del matí: “Tornaré aquesta nit, Galionar”. Acabaré la frase. Trec el braç, tot mandrós, abrigat pels llençols i amb el dit hi escric a sota: “T’espero, Lluna estimada!”. 
Nati Santacana