diumenge, 19 de maig de 2019

Aquella moral montserratina d'altres temps...


(Del Butlletí del Santuari, 1930)  No us el perdeu! 


Quan era petita, a primers-mitjans dels 60, era costum als estius passar uns quants dies a Montserrat amb els pares, els oncles i la cosineta. Guardo memòria d’inesborrables instants viscuts, d’imatges que potser no comprenia però que normalitzava perquè formaven part de la nostra vida quotidiana. Una d’elles era el ritual dels mocadors virolats. Quan anàvem a la basílica per veure la Moreneta, en entrar, hi havia unes persones que donaven uns mocadors grans a les dones que duien vestits sense mànigues o que anaven escotades. Els pares em van dir que aquells visitants eren turistes que venien de molt lluny i tenien uns altres costums, i sí, els recordo alts i rossos, amb la pell molt blanca, i amb vestits moltes vegades encara més virolats que els mocadors que els feien posar a sobre. No se’ls permetia l’entrada a l’església ni encara menys pujar a adorar la Verge si no es cobrien els braços. No sé com s’ho devien fer per convèncer-los, però el cert és que tots acabaven entrant amb el mocador sobre les espatlles. A mi em fascinava aquella escena; hauria fet qualsevol cosa perquè m’haguessin deixat posar un mocador d’aquells... Sentia comentaris que era una falta de respecte anar a l’església sense una jaqueta al damunt, però els meus pares es passaven llarga estona contemplant aquella escena i divertint-s’hi d’allò més. 
Els qui van establir aquelles normes, abans de la guerra civil, no sé si volien protegir de la concupiscència a la Mare de Déu o a la congregació de Montserrat, o al bon nom de l’Església en general... Mentre tot això passava, alguns d’aquells monjos tenien les mans molt llargues i els pensaments exaltats, i no pas per aprofitar-se de les elegants estrangeres, sinó d’uns infants que formaven part d’una de les corals infantils més importants del món, i amb total impunitat...
Mig segle enllà d’aquests records, els estrangers que ara visiten la basílica ja no venen tant d’Europa ni són alts ni rossos, ni acostumen a portar bonics vestits estampats, ni tenen la pell molt blanca. Ara els gruix de visitants són asiàtics o sud-americans, molts d’ells entren a l’església amb pantalons molt curts i tops encara més minúsculs, i ja ningú els fa posar res a sobre per tapar-se. Ara, el que molesta són les contínues fotografies que aquests visitants fan de la basílica enmig la litúrgia o el cant dels escolans, l’allau de flaixos i xerrics que produeixen constantment. Tant, que han hagut d’establir una altra mena de restricció: prohibit fer fotografies. De manera dissuasòria, a l’oració de les Vespres (que és la que mai em perdo), un parell de goril·les molt ben vestits fan guàrdia al costat dels bancs, i només veure algú amb el mòbil a les mans s’hi acosten no sempre amb bones maneres per advertir de la prohibició. Et sents tota l’estona observat, incòmode, violent, gairebé tant com per la visió dels llatins de torn que t’ha tocat al banc del davant i que no paren de xerrar, riure i fer soroll, d’entrar i sortir, de canviar-se de lloc, tot ensenyant mig pam de calçotets (ells) per la part posterior de l’esquena i la roba interior (elles) pel balcó de sota el braç...
I és que això de la imposició de normes i límits va a estones, segons els interessos i les modes. Aquest document del 1930, n’és una bona mostra de les que s’imposaven i que regien la conducta dels feligresos o visitants. Ara no crec que cap abillament més o menys correcte sigui motiu per negar una cel·la a ningú, ben al contrari: es fan la barba d’or amb els preus en ascens constant, gairebé dissuasoris per a les butxaques normaletes com les meves. I fins i tot promocionen estades de cap de setmana romàntics per a les parelles...
Amb tot, Montserrat és Montserrat, i com que la seva màgia, quan t’atrapa, te’n fa esclau per sempre, m’hi tornaré a perdre un any més, d’aquí a tres setmanes. Ah, i ni aniré escotada ni sense mànigues, ni faré fotos als monjos durant les Vespres! Seré molt bona nena. Si us animeu, us hi espero!

diumenge, 5 de maig de 2019

SMS

(Dedico aquesta història, publicada fa uns anys, a un amic vilafranquí que amb els 50 ben repicats ha ensopegat amb una pedra molt semblant a la de la protagonista. Ànims, que amb temps s'acaben relativitzant, aquestes coses.) 

"...Havia transcorregut poc més d’una hora des que us havíeu dit adéu. El tren, implacable us allunyava l’un de l’altre, confegint mars de distància cada vegada més grans. Ell cap al nord, tu  cap al sud. De pressa, de pressa, de pressa, el paisatge que s’esmuny per la finestra, el bes calent a la pell,  el record d’un dia inoblidable, la plenitud al cor i qui sap quan us tornareu a veure...
Però tu eres tan feliç...!
Llavors, vas sentir l’avís d’un SMS:

“...Tu també ets encantadora,
llàstima de la timidesa...”

N’hi va haver prou amb aquesta sentència per esfondrar el teu castell de cartes..."

M’ho deia la intuïció, però em negava a escoltar-la:
la realitat, amic meu, t’havia decebut.
Tu esperaves alguna cosa més de mi
que no vaig saber o no vaig encertar a donar-te.
Ho reflectia el teu gest, resignat a l’evidència:
s’esquinçaven els somnis d’erotisme,
quedava l’amiga, amb qui no hi valia el sexe.
Potser va ser en aquell banc del parc
on els gossos empaitaven les cotorres
i els nostres cossos, cansats de caminar
cercaren una estona d’aixopluc
ben a prop l’un de l’altre, i a recer de les mirades,
esgotades les paraules, no sabent ja què més dir,
tot i el munt d’interrogants que planava entre nosaltres...
Potser va ser la por, la falta de costum o la prudència;
els teus ulls obrien pas, invitaven, seduïen,
t’oferies tot sencer, i no vaig creuar la porta.
Potser t'imaginaves un somni de colors o la màgia d'un poema
i vas trobar, tan sols, la simple realitat d’una vulgar poeta...
Potser era el temor de desitjar-te més del compte
qui va marcar la meva inhibició per tal de protegir-nos...
Podia haver estat dolça i besar-te llargament,
acaronar el teu cos fins a perdre el món de vista...
Potser llavors tot hauria estat diferent,
potser no hauria calgut cap més SMS...
..........

Ara sols em resta contemplar inútilment la lluna,
amb la impotència d’haver-la tingut al meu abast
però incapaç d’haver-la sabut atreure...
Galionar

dimarts, 23 d’abril de 2019

Setmana Santa, Sant Jordi i altres que en vindran.


Que difícil trobar espais per a l’escriptura quan les prioritats s'ensenyoreixen de la nostra vida, en un pack capriciós i imprevisible on conviuen les bones, les que no ho són tant i les dolentes, i es queden amb nosaltres més temps del que seria desitjable... Els dies se succeeixen els uns als altres sense treva ni pausa, les idees flueixen sense poder materialitzar-se, i quant a posts per al blog, el més calent a l’aigüera.
Però avui és Sant Jordi, i d’alguna manera vull desitjar-vos el millor del món.
Aquests dies de Setmana Santa, i com a sorpresa de darrera hora, hem gaudit de la companyia del fill i la seva dona. És la primera vegada en 13 anys que han estat a casa per aquestes festes. Tot un regal de bells moments compartits i grates experiències. Com que aquest matí molt aviat ja han marxat novament cap a Irlanda, van voler celebrar la diada de Sant Jordi amb antelació. I ens van obsequiar amb dos exquisits rams de roses vermelles, un per a la mare i un altre per a mi. Es dóna la circumstància que mai, anteriorment, cap dels meus fills m’havia fet cap detall en aquest dia; per aquest motiu m’he sentit especialment feliç amb el present. Potser no són més que coses de vella...
Hem celebrat una Pasqua una mica diferent, seguint algunes tradicions poloneses (la Monika és d’aquell país), i a casa aquest any hem guarnit ous durs, s’ha preparat cistelletes per portar  a beneir, s’han seguit algunes tradicions diferents durant els àpats. Que lluny, els seus rituals religiosos comparats amb les nostres!
Temps hi ha hagut per passar-lo junts a casa, perquè la climatologia no ha acompanyat gens ni mica. Tot i que ha plogut molt poc al Penedès, el vent ha estat bufant amb ràfegues huracanades durant dies. Ahir, a Vilanova hi havia un temporal de llevant que impressionava. 
La pobra Passifae romania tota sola, sense ningú que s’hi pogués acostar, perquè les onades havien envaït la platja i les passeres, deixant-la aïllada a dalt del seu estendard. El paisatge tenia un color estrany, d’un gris clar lluminós que desconcertava...
Ben diferents els colors de la mar durant la primera setmana d’abril, quan vaig poder gaudir d’uns dies a prop d’una altra mar que no coneixia, a Peníscola, estratègic punt de partida per visitar una colla d’indrets i de castells dels quals potser podré parlar algun dia (Morella, Xivert, Ulldecona entre altres...) 
El meu moment preferit, però, era de bon matí, quan m’escapava de l’habitació per baixar a la platja a contemplar el miracle del nou dia. La poesia ja estava escrita en el cel, en l’horitzó i en el mar; no calien els meus mots...
A prop meu, arran de platja, parelles d’homes jubilats tertuliejaven, combinant l’espectacle de la sortida del sol amb el passeig matinal. Vaig poder escoltar-ne bocins de converses. Eren gallecs, senzills i francs, viatjaven amb l’Imserso. I parlaven de política, de Catalunya, del procés, dels nostres presos polítics... 
Cap d’ells  es mostrava a favor de la independència però afirmaven que ens entenien, i tots coincidien a dir que cap dels nostres polítics no mereixia estar empresonat, que era una injustícia flagrant, que amb la llei a la mà no hi havia cap motiu per tenir-los privats de llibertat. Afirmaven que s’estava cometent un greu error contra aquella gent, “gente buena, pacífica y culta”, deien. 
Tots estaven en contra del judici, que titllaven de vergonyós. Parlaven en veu baixa, en to greu i convençuts, com si només gosessin expressar el seu punt de vista gairebé en la intimitat. 
També afirmaven que si des de Madrid no ens haguessin retallat l’estatut, els catalans no ens hauríem plantejat demanar la independència. És possible que haguessin sentit el Joan Tardà al congrés dels diputats, en el seu dia, quan des de l’estrada va impartir una didàctica i magistral lliçó sobre el tema que va fer obrir els ulls a molta gent... 
Com em va agradar poder copsar el punt de vista sincer d’aquells avis, mentre que un artista invisible anava transformant el cel en un bellíssim llenç on hi figuraven tots els colors de l’alba...
Ja fa dues setmanes de tot plegat, i avui ja és Sant Jordi. Ens esperen esdeveniments importants al llarg dels dies, durant els propers mesos. Amatents sempre, i sense perdre l'esperança, desitjo de tot cor que no us hagin mancat les roses, les lectures i l'amor.




diumenge, 24 de març de 2019

Passat virtual sobre paret blanca

Encamp (Andorra) -  Graffiti: passat virtual sobre paret blanca. 

Tràfec de nit,
temps adormit,
fressa dels últims
ocells dels nuclis.
Fosca llampant
que agrada tant;
negra enganyifa
d’un cor que es rifa.
Blanc despertar,
molt tendre i clar,
aus desimboltes,
màgic moment.
Albes callades,
roses tallades,
refrecs dels cors.
Amors..?
Res ningú en sap
d’on van quedar...

Montse Galionar

dissabte, 9 de març de 2019

Sota el cel de la Llibertat


ALS NOSTRES PRESOS POLÍTICS

Presos per la llibertat,
presos per la democràcia,
presos de la injustícia,
estem amb vosaltres.

Presos de la mentida,
presos de l'autoritarisme,
presos del nou feixisme,
estem amb vosaltres.

Gràcies d'haver escoltat,
d'haver lluitat, d'haver intentat
que tothom prengués la paraula:
estem amb vosaltres.

Hi ha noms que esclafen,
fets de presons i d'insults
en lloc d'arguments i diàlegs.
estem amb vosaltres.

El que ara semblen derrotes
seran  llavors d'esperances.
Cada dret ha costat tant!
Tants corruptes governants
n'han fet un camp de batalla!

Presos per la llibertat,
presos per la democràcia,
presos pel nostre país:
estem amb vosaltres.

David Jou i Mirabent


diumenge, 17 de febrer de 2019

Hora calma


Solcant per les bromes
del fred i el silenci,
més enllà dels vidres,
volta el pensament.

Com sons que s’esmunyen,
com mots sense pressa;
com un sospir tendre,
un cant n’emergeix.

Un cant dins la tarda,
enmig les teulades
que resten humides
d’un grisenc plor d’aigua.

Lliscant van les hores
amb somorta fressa;
en l’arrel dels gestos,
unes mans esperen…

Terrats plens de flors,
on la pluja hi canta
sonets de colors…

Ai, esguard furtiu,
devessall de versos;
què en saps de la flama
que em revolta el cor…!

I, onejant per l’aire,
els meus pensaments
vers la pluja, escapen
dels mots i del temps…

Montse Galionar

diumenge, 10 de febrer de 2019

No és l'inici d'un temps qualsevol

A punt per a una nova setmana que no és l’inici d’un temps qualsevol. Estem tristos, tenim por, per ells, per nosaltres, pel país, pel futur, per les evidències que fan tan difícil l’esperança.
Girem els ulls al nostre voltant: tot el que veiem és una xarxa de mentides, d’incerteses, de núvols que ens amaguen el cel, de fred i de grisor.

Però, de tant en tant, una petita escletxa de blau a què aferrar-se, que ens recorda que cal seguir endavant, que cal seguir lluitant. Tossudament alçats!
Carme, Dolors, Oriol, Raül, Josep, Quim, els tres Jordis... Serem amb vosaltres! 

dimarts, 29 de gener de 2019

Relats conjunts: Passat, per què tornes?


(Participació a Relats conjunts de gener)  

He rebut, amor meu, la teva carta.
L’he llegida, com faig sempre, destriant
aquells mots que diuen tant dels que no ho diuen
i afegint-hi més paraules, com ja saps.
L’he llegida, i altre cop em demanaves
que amb els versos et tornés a seduir,
que escrivís, de dins del cor, altra vegada,
al poeta, a l’amant, al meu amic.
Feies nostre un bell passeig de nit d’estiu
i en lloaves del vell temps la plenitud
i em sotjaves a tornar sobre els meus passos
i a reviure instants preciosos compartits...
M’he adonat com enyorava el nostre somni,
que el teu cor, tan lluny de mi, m’està cridant,
com em crida fa tants anys cada bri d’herba,
cada riu, i cada petja de la vall...
Si una nit, entre els estels, un déu cercàrem
i vam beure’ns els anhels d’eternitat,
si es féu festa a dalt del cel, i si exultàrem,
no ho recordes, com l’albada ens va allunyar...?

I no obstant, cada nit aixeco els ulls
per mirar si són al lloc tantes estrelles
i t’enyoro, i penso en tu, amic i amant,
tan proper i tan cor endins, ja tan distant.

He llegit un i mil cops la teva carta;
aquell mots que ara em demanes ja no els tinc,
i els nous versos que ara brollen dels meus llavis
s'esllangueixen sense tinta en els fulls blancs.

Montse Galionar

dimarts, 15 de gener de 2019

Els tràngols de la Quima


Els vaig arribar a matar, senyor jutge? De debò que no? Lloat sia Déu, doncs; no sap el pes que m’ha tret del damunt… Què diu, que no és cap jutge, vostè? Ai, ai, un altre metge…! Miri, escolti bé el que li dic: n’estic tipa de tants metges i no vull veure’n cap més. Tinc gana i vaig bé de ventre, i si em costa caminar és per culpa de les cames. De vegades potser se m’aigualeix una mica la memòria, però que jo sàpiga no faig pas catúfols, encara. Ben mirat, als meus anys estic prou eixerida, no troba? Quants diria que en tinc? Ui, tiri, tiri, sí que s’ha quedat curt; vuitanta-cinc i ben fets; oi que no ho sembla? Sí que l’escolto sí, digui’m. Que diu que què? Vaja, la gent se n’assabenta molt de pressa de les coses; com hi ha món…! No sé pas on anirem a parar amb tanta xafarderia…
Ai verge santíssima!, i és clar que no tenia cap intenció de matar-los; jo només volia que tinguessin un ensurt… Vaja, ja ho sé, que em vaig precipitar, però la idea era bona i com que a mi em vénen així de cop… A més, ves què hi feien allí dins d’aquell cotxe, davant de tothom…! Devien haver perdut el senderi… I no li ho digui a ningú, eh? però fins i tot es grapejaven. I no estaven pas casats ni res, els poca-vergonyes…!
Vaig pensar: Quima, ara els escarmentaràs. I al capdavall vaig ser jo qui es va espantar; molt però molt, eh?, que encara tremolo tota, quan hi penso. Sap què va ser el primer que va passar-me pel cap, després de fer-ho?: ara vindrà un municipal a buscar-me; em tancaran a la presó i em moriré d’angúnia. I tot per un rampell de vella, com hi ha món…!
Sí que els coneixia, sí. I tant que els coneixia…! A ella la vaig clissar de seguida per aquells cabells tan bonics de color de coure. Perquè jo, de jove, també els hi tenia, sap? Llarguíssims com si no s’haguessin d’acabar mai i amb uns cargols esplendorosos que el vent sempre m’embullava… El meu Martí, que al cel sia, me’n deia de coses boniques dels meus cabells… Deia que estaven embruixats perquè canviaven de color al llarg del dia; quan la llum de migjorn hi queia de ple, lluïen com l’aram acabat de polir; al capvespre, s’enfosquien com si també per a ells arribés el crepuscle… Pobre Martí, si me’ls veiés ara, tan blancs i tronats… Però no tan sols pels cabells era atractiva, ho era per tot plegat; una pell blanca de seda, la boca granada, l’òval de la cara perfecte… Veu el meu?, boterut com una patata i amb més arrugues que un camp acabat de llaurar… Que troba que té personalitat,el meu rostre? Au, au, calli; ves per on es despenja, vostè ara… Així doncs, deu ser per no malbaratar aquesta personalitat, que mai no em grapegen, a mi! Però tinc ulls a la cara, i més escaients que els d’ella, tot sigui dit; blaus i ben blaus i no d’un verd apagat com els seus. I… sap què? Quan llegeix es posa ulleres; si no la veuen, és clar…
Doncs sí senyor; s’estaven allà dintre abraçats, petonejant-se. I una altra cosa: no li ho digui a ningú, eh?, però a ell se li evidenciava molt el ja m’entén el que vull dir. Bé, tampoc és que m’hi fixés gaire, però es veia que estava excitat; que la tenia grossa, vaja. I ella, tan ben feteta, imagini’s. Era atractiva, no es pot negar; alta no gaire, però ben feta sí. I duia un vestit molt escaient; cenyit de cos i de faldilla llarga. Ara, sap? hi tenia una obertura de mitja cuixa fins a baix. Ja devia estar feta expressament per provocar, que Déu em perdoni si peco. I també duia un mocador virolat al coll, que li va anar lliscant per l’esquena i va acabar fet un garbuix en el fons del seient…
Ara, no es pensi: si la mosseta era maca, el manso no es quedava enrere, no. S’assemblava a aquell artista del “Viento que se lo llevó”; com ara ell però sense bigoti, no sé si m’entén: alt i cepat com un toro, amb uns ullassos negres i els cabells ban clenxinats… Ah, i amb una renglera de dents que feia goig de veure. Era tot un Adonis. El que em disgustava era que tingués les mans peludes; em feien una mica de fàstic, sap? Però vaja, ja diuen que “el hombre y el oso…”
M’agradava mirar-los cada tarda des de la finestra. M’asseia al davant, després de la becaina, i au, a escoltar tot el que deien. M’estimaven molt, sap?, i sempre m’explicaven coses: sabia qui eren, què feien… Coneixia la seva vida tan bé com la meva. Sap que ella, pobreta, es va quedar sense pare ni mare? Era una orfeneta de disset anys que vivia amb dues ties velles i malcarades. La mantenien a canvi de fer-la treballar com un escarràs a la botiga d’herbes que regentaven. La seva existència era un infern, però ella ho suportava amb una abnegació exemplar. Em feia plorar més, pobra noia…
Quan trobava una estona lliure, es tancava a la cambra i escrivia poesies. Ja se n’havia inventat un plec així de gros, però no les mostrava a ningú perquè era una incompresa. A la nit, escoltava la ràdio. Li agradava molt el programa de l’Higínio Bienvenido, un locutor eixerit i popular gràcies a “l’hora de les bruixes”, un espai cultural que presentava a mitja nit. Quan en un dels seus programes va anunciar que formaria part del jurat d’un concurs literari, ella va decidir participar-hi d’immediat. Es va empescar uns poemes que tractaven de les flors i de l’olor que feien. A mi no m’agradaven, francament, però ja sóc vella i no hi entenc gaire, de rimes…
I aquí va començar l’embolic. Quan ell va tenir entre les mans els versos de la Mª. Adelaida (es deia Mª. Adelaida, sap?), va quedar literalment seduït per la sensibilitat d’aquella autora anònima que signava els treballs amb el pseudònim “Sufrimiento”. Va endevinar que es tractava d’una noia jove i bonica. I se’n va enamorar. Cegament, amb passió, incondicionalment… Gràcies a les magnífiques dots d’oratòria que posseïa, va convèncer la resta del jurat perquè la votessin i van proclamar guanyadora l’obra, en perjudici d’altres de molta més qualitat. Sí miri, de vegades és injusta la vida, què hi farem… És clar que l’amor tot ho disculpa, oi? Un amor tan obsessiu, que se li feia molt difícil esperar la data del repartiment de premis per a conèixer-la; l’havia idealitzada de tal manera que ni viure no podia, pensant en ella. Se la imaginava amb una veu tan fina com un cor d’àngels en ple madrigal; amb un esperit fràgil i delicat que només ell sabria conrear… Passarien la resta dels seus dies en un paradís de felicitat i poesia, envoltats en flors eternes que farien olor… La duria a treballar a la ràdio, a prop seu, i presentarien plegats “l’hora de les bruixes”. Hi llegirien poemes d’ella, i d’altres que ell li compondria… I enmig de cada intervenció, es besarien amb desfici cada vegada que els xicots del control estiguessin distrets… Divagant pel món dels somnis, en la soledat de l’estudi, els micròfons que s’alçaven de la taula de les tertúlies, arrogants i majestuosos, se li apareixien com uns fal·lus gegantins que augmentaven la seva excitació… No podia més. Havia d’esbrinar qui era “Sufrimiento”. Però per desventura seva, les pliques eren custodiades per la secretària del jurat, una conca cinquantina, lletja com un pecat i germana del rector de la parròquia. I miri si les guardava bé, que les duia subjectades a la cotilla amb agulles imperdibles. S’imagina un lloc més segur i que mai no potinejaria ningú que tingués dos dits de seny? Però ai, no era precisament el seny el més clar del pobre Higínio en aquells moments. Així doncs, una nit resolgué commoure l’eixut cor de donya Amanda, la secretària. Envià a passeig el programa cultural i es presentà a la vella rectoria tot polit i amb una toia de flors a les mans. Li obrí la porta la mateixa Amanda a punt d’anar-se’n al llit. Estava més horrible que de costum, pensà l’Higínio en veure-la amb una estranya xarxa als cabells. El rector ja dormia. Davant unes tàctiques seductores tan ben preparades, davant les flors, davant l’absurditat de la situació, poc més pogué fer la secretària que deixar-lo entrar i caure desmaiada a la catifa, incapaç de superar l’impacte que tot plegat li causava. Perquè no ho sabia ningú, però feia molt temps que l’estimava, i no precisament amb amor de mare o de tieta. Però això, és clar, era un secret inconfessable. Ell, veient-la fora de combat, aprofità l’ocasió per cercar la plica sense massa miraments; la trobà i l’obrí emocionat. I llegí aquell nom que li semblà bellíssim. Adelaida, Maria Adelaida… Va jurar no oblidar-lo mentre visqués. Tornà a deixar el sobre on l’havia trobat i s’escapolí enmig de les ombres nocturnes, com un delinqüent. 
L’endemà, quan a trenc d’alba el rector es disposava a baixar per dir la primera missa, se sorprengué dels cants que sortien de l’habitació de la germana. I llavors la va veure: ballant lànguidament tot entonant “la vie en rose”; arrossegant la camisa de dormir per terra, la mirada perduda i un somriure beatífic a la cara. La pobra conca creia haver viscut de debò un somni meravellós i era feliç. Però malauradament, el rector també s’ho va creure. Enfurismat, la sacsejà per les espatlles tot cridant: “Digues qui ha estat, per Satanàs que m’ho diràs!” Al que ella, dolçament i evocadora, respongué cantant: “Aaay, Higiiiniooo de mi vidaaa…!” N’hi hagué prou perquè el mossèn oblidés la missa de set i tan sols pensés a venjar l’honor de la sang fraterna. Amb un fuet de fer penitència a la mà i el ciri pasqual a l’altra; amb la sotana arremangada, arrencà a córrer pels carrers deserts bramant com un esperitat: “Et mataré, et juro que et mataré!” I els veïns es despertaven, i obrien les finestres, i es preguntaven què li devia passar al mossèn per armar tant de xivarri en hores tan novelles. I creient-lo víctima d’un atac de bogeria, feren venir una ambulància plena d’infermers que se l’enduren. No volgueren escoltar les explicacions que, entre renecs, intentava donar-los. I el tancaren en un centre de salut mental on encara el tenen en observació. Ves, pobre home, oi?
A l’Higínio, mentrestant, la llum del dia el sorprengué assegut a la cadira on s’havia deixat caure només arribar a casa, després de l’odissea nocturna. Estava desolat. Fou tanta l’emoció en saber el nom de l’estimada, que s’havia descuidat de llegir l’adreça i el telèfon. I ara es trobava tan perdut com abans. Qualsevol intent per a controlar els nervis resultava inútil i no disposava de prou capacitat de reflexió per decidir què fer. Finalment, s’alçà de la cadira i sortí al carrer. Començà a caminar d’esma, sense saber on anava; s’endinsà per barris de la ciutat que amb prou feines coneixia. Al cap de molta estona, esgotat, va aturar-se al davant d’un herbolari i pensà que una mica de valeriana li aniria prou bé. De la porta estant se sentia una agradable olor de farigola seca. Una dona tirant a vella en feia manolls, lligant-los amb bocins de cordill. En veure entrar un client, s’adreçà a la rebotiga tot cridant: “Adelaida, surt a atendre aquest senyor”. I agafi’s fort, perquè ara ve el moment més emotiu de la història: com la lluna quan fa el ple, una noia bellíssima va sorgir de darrere la cortina i avançà cap al taulell. Imagini’s!Naturalment, en situacions com aquesta, és normal que un home, per molt home que sigui, pugui quedar garratibat i esmaperdut, i semblar una mica idiotet, pobret. El van haver de fer seure en una banqueta i donar-li un vas d’aigua. Quan ja tornava a aquest món només podia pronunciar un mot: Adelaidaaa, Adelaidaaa…! Ella reconegué la veu. Sí… L’hora de les bruixes… No era possible… Aquella veu li adreçava cada nit les úniques paraules agradables que coneixia el seu cor. Hi havia somiat tant…! I ara, l’atzar disposava que a la veu se li afegís un cos. I valga’m Déu quin cos! I pensar que li havia tingut de clavar un parell de clatellots per tal de retornar-lo… Ara es desfeia en carícies envers aquell rostre, suplicant: “Perdona’m vida meva, perdona’m!”. Ell, gairebé recuperat, podia també donar forma a aquell prodigi de sensibilitat i tendresa, alhora que també pensava: “I quin cos, valga’m Déu!”. I aixecant-se de la banqueta, es fongueren en una abraçada molt llarga i emocionant. Ai, que vaig plorar de gust, aquella tarda…!
Després no sé ben bé què devia passar perquè vaig estar tres dies molt empiocada i la jove no em va deixar llevar, però jo diria que es van prometre formalment, tot i l’enuig de les ties; no troba que és el més probable? Sap?, quan em va passar la calipàndria i vaig poder tornar a la finestra, ja feia estona que s’estaven a dins del cotxe. Es feien unes rebregades una mica indecents, i cada vegada se’ls veia més fogosos. I com ja li havia comentat, a ell se li evidenciava l’atribut. I miri, la veritat és que vaig començar a sentir-me violenta. El meu cap cavil·lava, cavil·lava: encara ho faran tot davant meu, aquests dos, amb el pas que van!; i el romanticisme què, eh? Tot d’un plegat, ella va començar a potinejar-lo amb mà hàbil i precisa, i ell li ficava la seva pel tall de la faldilla. Em tenien escandalitzada; no sabia cap a on mirar. Jesús, Maria i Josep, quina vergonya! Aleshores, ell (ja sé que si em sentís ho negaria), va retirar la mà sobtadament dels interiors de la noia i es va descordar la bragueta. I ell pot negar-ho si vol, però jo li asseguro que se “la” va treure; tot i que quasi no va ensenyar-la, perquè ella de seguida li va tenir els dits al damunt… aleshores em vaig cansar de guaitar i se’m va ocórrer la idea d’escarmentar-los. Vaig furgar-me les butxaques de la bata i vaig trobar-hi una caixa de trons que havien sobrat de Sant Joan. I els en vaig tirar deu o dotze al bell mig de l’automòbil, tan fort com vaig poder. Llavors, de cop i volta, tot va fer “boooumm”, un boooumm esgarrifós, escolti; no sé pas què devia passar; potser van entrar guspires al motor del cotxe, o vaig fer alguna cosa malament; no li ho sabria dir; el cas és que va esclatar la finestra. Tot plegat feia por. El menjador ple de fum; xiscles i vidres trencats; corredisses dels veïns, pudor de cremat… I no quedava res: ni parella, ni cotxe, ni carrer. Vaig creure que els havia matat. El món em va desaparèixer de sobte i em van haver de portar al llit… 
I a partir d’aquell moment, sense com va ni com costa, la meva jove es va anar tornant histèrica. No va parar de lamentar-se ni de rondinar fins que el tòtil del meu fill li va fer cas. “Que si la mamà només ens dóna disgustos, que si em farà tornar boja, que els nens, pobrets, quedaran traumatitzats i no en tenen cap culpa, que fins aquí hem arribat i que, o ella o jo”. Van fer venir un metge i després van cridar-ne un altre; tot era fer-me preguntes i jo entestada a no dir res. Però finalment, els molt poca-vergonyes m’ho van fer xerrar tot de dalt a baix. I només acabar-los-ho d’explicar, van esclatar a riure com uns poca-penes.–Aneu errada, Quima, aneu errada–, em deia el que manava més. –Vostè com ho sap, si no hi era?––És que, Quima, allò que vos contemplàveu cada tarda no era ben bé una finestra; vos us miràveu el culebrot del canal trenta-cinc. –Que diu que què? –Que miràveu un culebrot, dona, un serpentot, que ara estan molt de moda; i amb les vostres bones intencions, vau aconseguir carregar-vos el televisor a còpia de petards.
I llavors sap què vaig fer, jo? Doncs em vaig ofendre, ves, i així, tota tibada, li vaig contestar: Un moment, senyor setciències, un moment. Jo, de vella sí que en sóc, però encara no desbarro. Es pensa que no he estat mai casada? A fe de Déu que allò que vaig veure no era pas cap serpentot; es tractava d’una titola més grossa que una botifarra de pagès i que una trompa d’elefant! I no sé si li ho havia d’haver dit, no; perquè es va esverar i de seguida va fer venir el meu fill i la jove, i amb cara de circumstàncies van decidir ingressar-me en aquesta residència. De res no em va servir gemegar i plorar, ni que els digués que allò era casa meva i no me’n traurien. Em van portar aquí dient que era pel meu bé, que hi estaria més tranquil·la i vigilada. I ja em veu ara, havent de compartir l’habitació amb una companya sorda com una tàpia que sempre diu que no, i envoltada de mossetes amb bates blanques que, això sí, d’agradables ja en són, ja; una mica massa pesades i tot; només fan que recordar-me la sort que he tingut de comptar amb una família tan considerada que m’ha dut a un lloc tan selecte com aquest. I miri, vol que li parli amb franquesa? Em sembla que m’agradarà estar aquí. Sap per què? Perquè he fet un gran descobriment. Veu la sala llarga, la que té tantes cadires? Hi ha una finestra així de gran, magnífica, maca de debò. I m’han dit que a l’altra banda hi surt una parella que passen moltes penalitats perquè s’estimen i no es poden casar perquè de petits havien begut llet de la mateixa dida i figura que són com una mica germans… Però no li ho digui a ningú, eh?, que si saben que l’he vista, potser no m’hi deixaran guaitar. I ara, si em permet, potser que me n’hi vagi una estoneta. Passi-ho bé, senyor metge, encantada d’haver-lo conegut. I si un dia vol que tornem a fer-la petar, doncs… Ja sap on trobar-me! 

Montse Galionar

diumenge, 6 de gener de 2019

Viaranys



El viarany indispensable per transitar:
saber cap  on volem anar. Que més enllà dels dubtes
s’albiri un bri de blau en l’horitzó llunyà.
Que les fites assenyalin el camí, per no perdre’ns
(el cor, en aquests casos, és la brúixola perfecta).
Que ni allaus ni torrentades ens puguin barrar el pas,
mes, que no en siguin absents totes les pedres;
ens calen per aprendre a superar els obstacles...
Que un sostre de branques jugui a cuit amb el cel
i ens soplugi de xàfecs imprevistos...
Que hi brollin dolls d’aigua fresca per si estem assedegats
(de versos, de música, de nexe...)
Un núvol per apaivagar el sol, si aquest recrema massa,
i una lluna per fanal, si la nit ens fa basarda...
Un barret de palla i un bastó per caminar.
Sabates lleugeres, la bossa a l’esquena i no perdre el pas.
I posats a demanar, esquitxos de colors entre la gespa,
que el sender, tot i els revolts, sigui ben clar;
que els ocells anunciïn cada albada.
Però el més indispensable: saber-te al meu costat,
caminant a prop meu en la distància, donant-nos les mans.
No en direm mai amor, aimada; només amistat...

Montse Galionar   (dins 4 estacions)