diumenge, 21 d’agost de 2016

Sublimació



Tan sols una espelma encesa
trenca la intensa penombra
de l’habitació. Ja és vespre.
Estem sols, i el temps ens crema…

Una mà tímida, fràgil,
s’apropa suaument i et cerca;
amb gran desig, tu l’apresses,
l’atreus al rostre, la beses…

Les pupil·les, dilatades,
ens travessen com sagetes.
Cap mot no esberla el silenci;
cada instant n’és foc i nexe…

Ens acostem l’un a l’altre
amb vehement insistència;
res no podrà deturar
l’abraçada més eterna…

Sento el teu cor tremolar
sota la pell que febreja.
Vull ser part del teu anhel
sense pudor ni inconsciència.

A glops de passió agomboles
les meves sines erectes;
els cossos, assedegats,
beuran les aigües més fresques…

Oh, sublimació d’amor…!
Amb infinita tendresa
unes llàgrimes traeixen
els teus bellíssims ulls negres.

Quan la veu retrobi els mots,
vençuts restaran ja els reptes;
junts hem traspassat llindars
d’amors platònics i sexe.
…..

Pels vidres, clareja l’alba…
…Ja s’ha consumit l’espelma.
Montse Galionar

diumenge, 14 d’agost de 2016

Permanències

Perduren els anys a redós de les pedres,
perviuen els arbres malgrat tants hiverns.
Així com el claustre, les nostres arrels:
de vida i de pàtria, i de lliures anhels.
Montse Galionar

(Tot acompanyant uns versos de la Carme Rosanas aquí) 

dilluns, 8 d’agost de 2016

Racó d'agost (2016)

Imatge: Gabriel Ivorra.  Cala del Xarco, La Vila Joiosa. 

“...Un dia l'Amor li va preguntar a l'Amistat: Per què existeixes tu, si ja hi sóc jo? I aquesta li va respondre: Per fer arribar un somriure on tu has deixat una llàgrima...”


Si alguna cosa m’alça del meu abaltiment no és pas la passió que exacerba els sentits, car quan aquesta fineix resto més abaltit encara; no són els béns materials ni les riqueses mundanes, car ni tot l’or del món podria emplenar la meva buidor; no és ni el brogit de les veus que m’envolten, car manta vegada són exemptes de sentit.
Si alguna cosa m’alça del meu abaltiment, si em deixondeix de la mort en vida, si compassa els batecs del meu cor i em retorna la llum a la mirada, és la inequívoca certesa de la teva ànima a prop meu, AMIC, AMIGA. I la seva companyia màgica, sanadora, irisada com les aigües de la mar, em commou fins a les llàgrimes i em converteix també en aigua, fins a deixar-me net del tot.
Si una cosa és capaç de mantenir-me dempeus davant l’adversitat és el teu nom, AMISTAT. 

Si disposeu de 12 minuts, us recomano que obriu el vídeo a pantalla completa i que en gaudiu. 

dijous, 28 de juliol de 2016

Laberint

Imatge: Joan Tuset  (1997)
Sí,
sovint,
sembla fàcil
orientar-se al laberint.
Cada passa, més endins.
Escriure versos senzills,
conrear petits afectes.
Sentir l’eco d’un deliri
que et fa creure en la utopia.
Cercar-la per qui sap on…

Sí,
sovint,
sembla fàcil
endinsar-se més endins.
Enganyar-te tot creient
que sabràs fer bé el trajecte,
i continuar endavant,
per mil cruïlles incertes.
I voltar, giravoltar,
fins que et sents perdut del tot…

I et despertes dins la nit,
i les ombres et fan pànic,
i l’angoixa és llast que ofega,
i s’han fos tots els camins.
No pots ja seguir avançant,
ni pots retornar a l’inici…

No res… Fracàs…
Massa fàcil,
perdre el pas…

Sí,
sovint,
és difícil
sobreviure al laberint…

Montse Galionar

dimarts, 19 de juliol de 2016

Racó de juliol (2016)

“…Allò que no resolem, ho repetim una vegada i una altra. Si no aprenem res d’una experiència, aquesta sorgeix reiteradament com una lliçó a superar…”   
(Jaume Soler i M. Mercè Conangla, Les vint perles de la saviesa)

Malgrat que altra volta, el vespre
li pren el relleu al dia
i el roig del cel flamareja,
i al cor, les passions hi nien,
malgrat que la nit comença
a guarnir-se d’or i mirra
sé que tampoc, cap estrella
no s’encendrà per a mi.

Malgrat tantes hores denses
i un vent sadollat de versos
que enmig del fullam dels arbres
desprèn tants acords de vida,
sento, quan declina el dia,
que moro una mica més.
I enyoro les teves mans,
somiades, belles, llunyanes
que els solcs del cos treballaren
ja fa tant temps... Oh, passió!
Per quin dimoni, l’atzar
jugà amb les cartes marcades
i no volgué reconèixer
ni les trampes ni l’error!

Passions desbocades,
amor sense treva,
desig que cremava
com brases al foc...

(La lluna en el cel m’empelta
tants i tants i tants records...)

No us penseu que és amb desídia
que escolto en la nit sentència
d’haver estat bandejada
de l’àgape de l’amor;
i m’adono que estic buida
de paraules i d’afectes,
de contactes i de món...

No us penseu que això no em raca
ni em jutgeu si us sóc mesquina,
perquè aquesta nit em sento
com un orfe en la foscor...

Montse Galionar 

dissabte, 16 de juliol de 2016

Monòleg a mitjanit

¿No heu sentit explicar mai que, dins l’ànima dels homes, hi ha un racó molt petit on resta, invisible i adormida, una llàgrima d’artista? Us heu preguntat, altra volta, qui és capaç, traspuant les parets més compactes, d’arribar a despertar-la i, com un follet insaciable, fer lliscar la mà novella d’ací cap allà, endinsant-la en un món d’imperceptibles llums, de subtils transparències, jocs cromàtics iniciats en el no-res i que es perllonguen més enllà de l’infinit...? Aquest ésser, embruixat per sempre més, serà capaç, com un déu, de reiniciar la Creació; de fer reviure el que és viu; de fer seu tot l’univers...
Doncs bé, me’n confesso responsable. Jo he desvetllat en molts homes la passió per la pintura. Jo, una vella escola d’art...
Una vella escola d’art, que ha germinat en el cor d’una vila petita enmig de mar i muntanya; una vila on conflueixen el regust de marinada i l’aspror dels gotims madurs de la vinya quan el sol els aclapara. Les meves arrels són antigues, com la pròpia història de l’ateneu a qui pertanyo, perquè, de fet, sóc només una sala situada a l’últim pis de l’atrotinat edifici.
En aquestes hores màgiques, quan llisca la mitja nit, resto quieta i en silenci. Potser semblo com més trista, potser un xic abandonada, com si es fessin més paleses les llargues anyades que m’han anat impregnant d’aquesta olor de resclosit...
El meu espai, de rajoleta gastada i grosses bigues clivellades, és solcat per tot un reguitzell d’objectes arcaics i ben diversos: els cavallets de pintor es dispersen al voltant d’una taula que serveix d’aparador a uns improvisats models: gerros de totes menes, natures mortes arranjades amb fruites de plàstic; canelobres, flors i espelmes; algun càntir, dos esclops... i un molt solemne mussol dissecat. En un prestatge, allà al fons, s’hi amunteguen les capses de pintures i els pinzells en pots de vidre; paletes encrostonades amb tots els colors del món... Quadres tot just començats, púdicament coberts amb mocadors de fer farcells, es recolzen a la paret, formant una renglera de petits fantasmets immòbils...
Sí, sóc l’orgull de la vila des de fa molts anys, ja que de mi han sorgit personatges il·lustríssims en el món de l’art, a part, és clar, d’un bon nombre que han conquerit més discreta o nul·la fama. Tots, però, sense excepció, han fet gala de la seva generositat penjant a les meves parets alguna obra, que posa de manifest el talent de cadascun.
Ai, si n’he vist de gent! I també de professors. Alguns han deixat una empremta clara dins l’ànima del poble, mentre que d’altres s’han esmunyit en el temps com un vent de mitja tarda. Actualment em regenta, com a únic amo i senyor, un professor florentí d’una edat indefinida, que es fa dir “Don Vinzzenzo”. És un tipus teatral, alt i molt prim, amb certes ambigüitats artístico-pictòriques. Ningú no sap d’on ha sortit. Diuen que potser aprengué l’ofici a París, on sembla que va residir un temps; ara bé: males llengües asseguren que formava part d’un orde religiós dedicat a la fabricació d’icones, fins que va ser-ne expulsat per estimar més del compte els altres germans.
Sigui com sigui, i malgrat el misteri que l’envolta, és força apreciat pels seus alumnes, el Sr. Vinzzenzo, i principalment per les “seves” alumnes de mitja tarda...

És tota una altra història, això de les seves alumnes de mitja tarda. Formen el grup més peculiar que mai he conegut. Quinze dones el componen; quinze dones provinents de classes socials diverses. Es troben aquí cada tarda, amb pantalons texans i mocadors virolats a l’esquena, precedides pel dringueig dels múltiples braçalets que carretegen.
Confidencialment: dubto del fet que em visitin per amor a l’art. No; les seves motivacions són tan diferents com elles mateixes. Jo, que encara em reservo un xic d’espai a les parets a fi de parar l’orella, n’he copsades un bon nombre, de raons. Algunes senyores me les envia el psiquiatre per tal d’ajudar-les a combatre soledats i depressions; d’altres vénen perquè queda molt bé explicar-ho després a les amistats menys cultivades! A vegades també entreveig algun intent de “lligar”, que queda ràpidament bandejat per manca de material... Sortosament, però, també hi ha qui vol aprendre a pintar, i que potser de més jove no havia trobat temps ni ocasió per dedicar-s’hi...
Totes elles sobrepassen la mitjana edat. I el pobre Don Vinzzenzo les tem com a una pedregada; sobretot els dies que ja venen esverades, que, com diu, senten el temps. Ell, que s’autoproclama un rendit admirador de la bellesa femenina, necessita Déu i ajut, a vegades, per no engegar-les a passeig. Haver de malmetre el seu art amb senyores incapaces de centrar correctament un gerret enmig la tela li fa perdre els estreps. No obstant, és conscient que li proporcionen el sou; així que intenta dominar-se i prodiga rialletes i atencions a tan respectables dames; tot i que després, en la intimitat de les alcoves, vés a saber en quines fantasies l’inclouran...
Però si una cosa no hauria imaginat mai Don Vinzzenzo era que es podria veure involucrat en un embolic com el que passo a relatar-vos; va ser el rebombori més gran que s’hagi pogut viure en una escola d’art: tot va començar una plujosa tarda d’hivern, quan es va comunicar a les alumnes que podrien gaudir d’un model molt especial per iniciar-se en els nus: un model jove al natural, i... masculí!
La notícia fou rebuda amb un silenci expectant. Van transcórrer uns quants segons abans no se sentís la primera exclamació d’alegria.
--Hostiaaa, serà massa!-- cridaven les dones, sense acabar-ho de creure. Però per les seves cares vaig deduir que no els semblava pas excessiu, a elles, que xiuxiuejaven tot fent conxorxa, amb els ulls espurnejant de joia, incapaces de fer res més de bo en tota l’estona.
Doncs sí, amics meus; la direcció de l’ateneu, sense imaginar quina n’organitzava, va contractar un model. En un principi, tenien la intenció de buscar una noia per a aquest afer, però les disponibles exigien uns honoraris massa elevats. Per això, quan els van parlar d’uns xicots molt especials que s’exhibien en uns locals exclusius per a senyores, on feien “strip-tease” bellugant-se provocativament al so d’una música calenta, van creure haver trobat el que buscaven. El preu que demanaven per fer de model unes tardes era bastant acceptable, i físicament estaven prou bé; de fet, no hi feia res tenir un cervell equiparable al de qualsevol insecte; era el seu cos el més essencial a l’hora de posar davant unes dames que se sentirien “Miquelàngelos” davant un improvisat “David”. 
El tracte, doncs, va quedar tancat. Properament faria la seva entrada triomfal l’incomparable Jean-Handsome, el model més ben plantat.
Paral·lelament, però, la nostra junta gestora havia de fer front a d’altres problemes, a banda de contractar models. Les esquerdes que imperceptiblement s’anaven dibuixant a les nostres parets blanques s’eixamplaven de forma progressiva; l’olor d’humitat s’havia tornat ja crònica, i la grisor desballestada de la façana no lligava gens ni mica amb els corrents arquitectònics de finals del segle XX. Ja ningú no parlava d’un edifici antic, sinó d’un edifici vell. S’imposava una enèrgica, total i seriosa remodelació.
El problema, ai las!, era el de sempre: la manca de diners. I en aquest cas no n’hi hauria prou amb augmentar la quota als socis, ni amb organitzar rifes benèfiques. Es necessitava un miracle per obtenir una quantitat tan elevada. Però, ai, els sants no hi treballaven, amb moneda de curs legal!
Finalment, després d’inacabables reunions, de discussions i baralles, la junta arribà a un acord. S’adreçarien als estaments oficials sol·licitant una subvenció. Així ho van fer, i al cap d’un temps van obtenir una resposta força encoratjadora: s’acceptava la petició, i per estudiar-la més a fons, rebrien la visita d’un conseller, aprofitant un viatge que havia de fer properament per la comarca.
La notícia fou celebrada amb entusiasme. La subvenció, tothom ja la veia, la tocava i la gastava. Calia només ultimar els detalls per causar bona impressió.
Va ser del tot casual el fet que coincidissin ambdues coses el mateix dia: la visita del conseller i el debut d’aquell “mascle hispànic” anomenat Jean-Handsome. Mentre que les alumnes de Belles Arts n’esperaven un, els membres de la junta rebien amb honors l’altre, que va arribar als voltants del migdia amb el seu petit seguici. Conseller i acompanyants van ser obsequiats amb un dinar a la planta baixa de l’ateneu, acuradament preparada per a l’ocasió.
No va trigar a establir-se un bon clima de diàleg entre ambdues parts, mentre s’assaborien delicioses menges i el cava corria a dojo per les copes.
Després d’una llarga sobretaula, el Sr. conseller va sentir necessitat d’acudir als serveis, i per no preguntar, ja que era un home tímid, va decidir aventurar-se tot sol per aquell envitricoll desconegut, amb l’esperança de trobar el que buscava. Caminà i caminà, es perdé per corredors i enfilà moltes escales; trobà un altre passadís i, angoixat, s’aturà davant una porta entreoberta.
Les exaltades condeixebles de Don Vinzzenzo acabaven d’arribar, amb puntualitat inusual. Em vaig sorprendre en veure-les, com anaven de mudades! Quins vestits i quins maquillatges! Però què es proposaven? Tan frustrades vivien, habitualment, les dones en aquest poble? Advertia, altra vegada, que els seus ulls guspirejaven amb inusual brillantor.
Tots els comentaris versaven sobre el model. Com és que trigava tant? S’atrevirien a mirar? Ah, i referent a certes “parts”, la meva natural discreció no em permet de relatar-vos el que vaig sentir, però qualsevol hauria cregut que dissertaven sobre les mides reglamentàries de les mànegues de bomber.
Quan la porta començà a obrir-se, es féu, de sobte, el silenci. Quinze parells d’ulls escrutaren delerosos la figura que acabava d’entrar. Era el pobre conseller, amb un gest esveradíssim, desorientat i confús. Conscient del seu error intentà fer-se enrere, però no hi va ser pas a temps; quinze dones feien cercle al seu voltant, i una allau de veus l’eixordava com un tro.
--Oooh, mireu, nenes, qui ha arribat! T’has fet esperar, eh, murri? Què, has tingut bon viatge?
Una de les senyores no s’ho acabava de creure:
--Ves com canvien aquests tios, quan van vestits! Jo els he vist per la “tele” i no s’hi assemblen gaire, a aquest individu!
--No t’hi amoïnis, dona, que aviat l’hi veuràs, com a la “tele”.
--No cal que esperem al Vinzzenzo, oi que no? Podem començar ara mateix i així tindrem més estona per gaudir dels teus encants!
--Sí, sí, que es despulli, que es despulli!-- cridaven totes alhora, picant de mans.
--Compte, que si m’encens massa, no sé pas com ho faré per desfogar-me!
Totes reien com si estiguessin guillades. Deixats de banda les conveniències socials, la vergonya i tots els tabús ancestrals, prosseguiren:
--Necessites una mà, preciositat, perquè se’t facin més paleses les proporcions?
--Una estufa, busqueu-li una estufa, que no se’ns refredi!
--Ui, no pateixis, que estem totes aquí per escalfar-lo!
Algú proposà formalment:
--Potser prefereix desabillar-se en privat, darrere un paravent, el noi. Neneees! --cridà per fer-se sentir--. Que tenim algun “biombo”?
No, no hi havia cap “biombo” ni falta que feia.
--Com és que no ha arribat Don Vinzzenzo? Potser no voldrà veure’l!
--Per què? Vols dir que no li agradarà?
--No, dona; és que si el veu segur que flipa, i davant nostre...!
--He, he, he! Molt bona, aquesta! Au, desvesteix-te, “matxo-man”, que la tarda no és eterna i ens morim d’impaciència!

El conseller no s’ho creia; què estava passant, allí? Havia begut massa? Patia al·lucinacions, potser? El seu rostre canvià progressivament de color. Passà de la confusió a l’estupor; de l’estupor a la sensació de ridícul intensa; ganyotejà una rialleta falsa; es posà seriós. El roig inicial de vergonya es transformà en un roig d’indignació, que augmentava en igual proporció que l’excitació de les dones. Se sentia acorralat, aterrat, indignat, avergonyit, insignificant i desgraciat, molt desgraciat...
Intentà barbotejar unes paraules:
--Veuran, jo tan sols buscava els serveis...
Paraules que foren acollides amb una gran ovació:
--Oh, fixeu-vos, si sap parlar català i tot!
Van continuar increpant-lo durant llarga estona. Fins i tot, l’alumna més puritana sorprengué a tothom agafant-li la cara amb les dues mans i besant-lo sorollosament:
--Que n’és de tímid, el meu reietó! Au, meravella, demostra’ns a totes el que ets capaç de fer!
El que va ser capaç de fer fou barbotejar altre cop, amb la veu engargullada:
--Disculpin, però és que no trobo els serveis, saben?
Don Vinzzenzo pujava les escales preocupat. S’havia esperat molta estona a l’estació per tal de rebre el peculiar model, però aquest no hi va fer cap. I en arribar a l’ateneu, tothom anava de bòlit intentant de trobar el conseller, que semblava que se l’hagués cruspit la terra. Va dirigir-se cap a la classe, fastiguejat pel rebombori que en sortia de dins. Va remugar: tornarà a canviar el temps, elles ho assenyalen!
Quina no seria la seva sorpresa en obrir la porta! El conseller era allà, pàl·lid i descompost, amb les alumnes al voltant proferint frases obscenes i palpejant-lo. Impossible. No, aquelles no les eren, les senyores de la vila! Tan perfectes i entonades, tan educades i fines! Podien transformar-se de tal manera, en un moment donat i amb les circumstàncies adients? Que poc les coneixia!
Tot fent-se càrrec de la difícil situació, provà de disculpar-se, però el Sr. conseller, recuperant en part l’autoritat, el tallà de soca-rel:
--Jo buscava els lavabos, m’entén? No una plaga de bandarres!
I sortí de l’estudi encarcarat com un rave. Per les escales s’anava perdent la seva veu enutjada:
--Mai més, home, mai més! Estan boges, boges, totes boges, totes boges, totes...!

El final d’aquesta història, de segur que l’heu endevinat. De la subvenció, ni parlar-ne. Les senyores de la tarda se’ns han tornat totes moixes, avergonyides davant l’evidència dels fets, que han corregut pel poble amb noms i cognoms. I ara intenten aparentar una dignitat més que qüestionable. El Sr. Vinzzenzo n’ha estat el més afectat. Va rebre una bona reprimenda de la direcció, que l’acusa de ser el responsable de la falta d’ordre a la classe, i el fan dimitir a final de curs. Serà un altre a afegir a la meva llarga llista de professors. I, per si de cas, s’han acabat els models “especials”. A partir d’ara, tots els futurs artistes, siguin mascles o femelles, tant si prometen com no, han d’exercitar-se en el dibuix de l’anatomia humana per mitjà de la vella estàtua de marbre que flanqueja l’entrada.
I... Què se’n va fer, de l’autèntic Jean-Handsome, aquella fatídica tarda? Doncs que, de tan espavilat com era, es va equivocar de tren. I anà a parar a una vila costanera, carregada d’artistes que pinten a la vora del mar, i on, per cert, ja ha trobat un admirador que l’ha retirat de la feina per una temporada.
Però, en tot cas, això ja seria una altra història...

Llisquen ingràvides les hores nocturnes, dins la vella escola d’art. Les hores sense pressa, en una nit serena, de lluna blanca que ha eixit bellíssima, com un far amatent que vigila el son del seu poble més enllà del cel. Una dèbil guspira en penetra per la finestra, il·luminant subtilment les meves petites, precioses, estimades andròmines. Elles no es despertaran. Elles només cobren vida de la mà d’algun artista. L’únic soroll que esberla el silenci és el gat ros que ronda cada nit pels terrats, buscant el festeig d’una gata veïna. Aviat restarà amatent davant els vidres, esguardant inquisitivament el vell mussol de la taula, que reflecteix amb els seus ulls inerts la llum de l’astre. I el pobre gat no se’n sap avenir, d’aquesta estranya bèstia que se’l mira fixament, impertorbablement, sense moure ni una ploma. I el mixet s’estarrufa; i miola; i es torna tigre. I no sap si aquell amic és un enemic que li pren el territori, o si es tracta d’un enemic massa amic per voler lluitar.
Fins que se’n cansa, i segueix la seva ronda, ara amunt i ara avall, com el rei de les teulades, sota un clar mantell de nit brunzit de llumenetes...

Montse Galionar

dissabte, 9 de juliol de 2016

Montserrat, un any més.


Dia primer:
Així s'ha llevat el meu primer dia a Montserrat, amb un tall de lluna davant de la finestra, mentre que la música dels ocells i les campanes m'ha deixondit a 3/4 de 6 del matí. Bon dia des de les muntanyes!

Dia segon:
I què dir quan la natura et deixa bocabadada amb esbossos de bellesa com aquest? Enmig de l'aspror de les muntanyes, les papallones escampen la saba de la vida en jardins insospitats i lliures, i acabes creient en alguna cosa... Bon dia, Montserrat!


Dia tercer:
A 2/4 de 8 del matí, camí de Santa Cecília, l'aire em feia arribar uns càntics dolços que sorgien des de la basílica; més enllà, als Degotalls, els ocells també cantaven laudes amb la seva piuladissa. Una simfonia coordinada i perfecta per al primer tram del trajecte. Bon dia, Montserrat!





Dia quart:
Quan cau la nit, les ombres desdibuixen els colors de la muntanya i s’il·luminen els somnis. Des del mirador de la Creu de Sant Miquel, mentre s’anava fent fosc. Bona nit, Montserrat!




Dia cinquè:
Marcar-se un repte, posar-se a prova tot i dubtar de les forces i ser capaç d'assolir-lo, de segur que no té preu. I si el repte era pujar fins al sostre del cel, el cim de Sant Jeroni malgrat els anys i els entrebancs que van sumant-se, la gratificació és infinita. Puc cridar ben fort que aquest any també he fet el cim! 








Mil gràcies, Montserrat, i fins a sempre! 

dijous, 23 de juny de 2016

Solstici d'estiu


-Per desitjar un bon inici d’estiu a tots aquells que tingueu a bé llegir-me. 
-Per desitjar que aquest solstici ompli el vostre cor de lluminosa felicitat. 
-I per desitjar-vos a tots una magnífica revetlla de Sant Joan: 

Res millor que manllevar les paraules d’un poeta de debò, en David Jou. Amb ell no puc ser imparcial: fa anys que és l’encarregat de posar paraules als meus sentiments. Aquest poema que reprodueixo correspon a l’inici del seu Oratori de sant Joan Baptista, “Entre el desert i la pietat”. 

CONVOCATÒRIA
El costum és com la pols i l’absència com l’aiguat:
l’un oculta lentament; l’altra arrenca, erosiona.
Molta pols sobre un mirall ja no el deixa reflectir,
l’emmudeix, el fa incapaç de respondre la pregunta
que sovint li fem: “Qui som?” I el deixem i l’oblidem.

De vegades, amb els sants, passa això; ens acostumem
al seu nom, la seva imatge, fins que ens deixen de parlar.
Per al nen tot és sorpresa: “Qui deu ser aquest home estrany
mig vestit amb una pell i un anyell vora les cames,
amb la mà tan aixecada i aquest gest d’escridassar?

I el seu crit interromput, què deu dir?, què deu voler?
En el nen tot és sorpresa; en l’adult tot és costum:
ja coneix aquesta imatge, no el sorprèn la indumentària,
ha sentit moltes vegades alguns mots dels que va dir
–una veu tan exaltada, que no gosa fer-la seva.

En té prou amb fer la festa que cada any obre l’estiu
en el dia d’aquest sant, sant Joan, amb les fogueres,
la revetlla amb els amics, la promesa de vacances.
“Què cal més, si tot això és en si mateix tan bell?
Què cal més que aquest triomf de la lluna i la memòria?

Per què cal evocar un sant, si la lluna també és sagrada?
Per què cal un infinit, si n’hi ha prou amb una plaça?
Si vivim ara i ací, per què cal neguitejar-se
amb paraules d’altres temps i de terres tan llunyanes?
Benvingut, si vol, el sant compartir festa amb nosaltres,
menjar coca, conversar i saltar sobre les brases.”

Però hi ha, de tant en tant, qui es deleix per veus estranyes,
per la crida del desert, per les nits molt estrellades,
per la immensitat i el dubte, pels camins que no s’acaben,
i en el foc de sant Joan crema els mobles vells de l’ànima.

Quina festa, descobrir llibertats inacabables,
enamoraments immensos, rebel·lies i coratges,
i sentir fer-se infinita, en la joia, cada plaça.
El costum és com la pols, ens amaga fets, paraules
que ens podrien dir qui som. Ah, de tant en tant tornar-les
a escoltar, atents, com pròleg a la festa i a la flama!

Benvinguts a sant Joan, benvinguts a la paraula.
(De David Jou i Mirabent)

diumenge, 19 de juny de 2016

Ho he aconseguit! (o Els assentaments i la mare que els va parir).

Ara que s’acaba el curs i que comencen les vacances, he pensat que era un bon moment per publicar aquest text desenfadat i irrellevant que he trobat en un calaix i que vaig escriure l’any 2008. Dono fe que tot el que s’hi diu és verídic.
Benvolguts tots,
N’estic segura que qualsevol de vosaltres és capaç de comprendre què significa tornar a la normalitat quotidiana després d’uns mesos de no viure, després d’un llarg període de sentir-se empresonats per una situació que desborda i de la qual estem entestats a sortir-ne victoriosos. Molta gent més o menys ha passat per aquesta mateixa situació en el decurs de la seva vida, una, dues o cent mil vegades. Però potser ben poca gent entendrà que hagi consentit passar-ho tan malament per un motiu aparentment sense més importància: un curs de comptabilitat.
Sí, amics meus, no cal que poseu aquesta cara d’incredulitat ni que comenceu a sospitar que potser em falta un bull. Tot té la seva explicació. Moltes vegades el més important no és la causa que ha desencadenat la nostra angoixa, sinó la seva magnitud, el grau de patiment que pot arribar a provocar-nos.
Un inofensiu curs de comptabilitat, pobret; i quina culpa en deu tenir?, es preguntareu molts.
Per ser capaços d’entendre-ho, primer de tot caldria situar-se en el context laboral actual amb la imparable destrucció de llocs de treball, i d’altra banda en el pes de les circumstàncies personals.
Durant molt de temps he desenvolupat un treball lliberal, des de casa, que em permetia sense dificultats compaginar família i vida laboral. Correcció de textos, classes particulars de català per a adults…, feines que evidentment no podien cotitzar a la Inseguretat Social i que, per tant, no consten com a anys treballats.
A més, una certa estabilitat familiar m’assegurava el futur, creient que els diners no faltarien…
Però per bé o per mal, la vida va fer un gir. Va caldre replantejar-se-la de nou i prendre decisions. Quan s’accepta de continuar el llarg viatge fins al qui sap on, cal fer-ho assumint-ne totes les conseqüències. Vaig tenir la sort de poder reincorporar-me al mercat laboral. En una feina que valoro, que m’agrada i que voldria conservar. Però ai, els pronòstics negatius de la crisi econòmica fan que l’espasa de Democles pengi d’un fil sobre la testa del personal interí de l’Administració Pública, entre els quals m’incloc…
Davant el perill i la incertesa que l’actual situació genera, vaig decidir no quedar-me amb els braços plegats i emprar tots els mitjans al meu abast per fer-hi front. No serveix de res lamentar-se  ni llepar-se les ferides; calia reaccionar i treballar per aconseguir eines útils i efectives de cara al futur. I una de les eines que em van semblar més encertades van ser les dels cursos de  reciclatge laboral. Disposar de nous coneixements, d’una millor formació, de noves titulacions que, en cas de necessitat, fessin el currículum més interessant i atractiu.
Des d’aleshores ja n’he dut a terme uns quants, de cursos per a treballadors en actiu, més o menys efectius, més o menys agradables, de més o menys utilitat. Però a finals de l’estiu, quan em vaig inscriure en un curs nocturn de comptabilitat, a fe de Déu que no sabia pas on em ficava…
Primer escull: la manca de temps. Per a una dona que treballa, que es lleva a quarts de 7 del matí, que té una casa per portar i gent gran al seu càrrec, no resulta gaire atractiu agafar la cartera a mitja tarda i no tornar fins a quarts d’onze de la nit. I menys quan s’és a la ratlla dels esplendorosos 50 anys. La concentració costa molt de mantenir-se, el cansament passa factura, les mil i una obligacions pendents provoquen un estat no precisament òptim per a l’estudi… I menys quan aquesta situació s’ha d’allargar mesos i mesos… No obstant això, allí érem, jo i 24 persones més, disposades a donar-ho tot i amb una bona dosi d’il·lusió com a bagatge.
Però s’esdevingué que, en el moment en què el professor va fer acte de presència a l’aula,  l’ànima em va lliscar fins als peus i vaig ser incapaç de trobar-la. Aquell home de 80 anys, exjesuïta, que hauria d’haver estat jubilat feia temps, era prou conegut a la comarca, i no precisament pel seu temperament benigne.
Amb tot, l’home es mereixia un vot de confiança abans de jutjar-lo prèviament. Tenia la seva anomenada, i vaig pensar que, atesa la seva longeva edat, devia ser tota una eminència en la matèria i que podria treure profit dels seus coneixements. Vaig arribar a pensar que seria tot un luxe poder aprendre d’un mestre tan bregat en els estudis comptables. I malgrat l’ensurt inicial, vaig adoptar l’actitud més positiva que hom pugui imaginar…
Però aviat va quedar demostrat que ser un expert en una determinada matèria no vol dir necessàriament  ser un bon pedagog. I ell no ho era en absolut. Cal no perdre de vista que se les havia amb persones adultes, no pas amb infants de primària. També cal tenir present que ja no vivim als anys 50, en plena dictadura franquista. Però ell no semblava haver-se adonat encara d’aquests petits detalls…
L’alarma va anar in crescendo quan va començar a fer-nos sortir a la pissarra, malgrat les nostres reticències. Ningú no s’hi sentia còmode allà al davant, mig avergonyits, en aquella situació forçada. Un cop a la pissarra, amb el retolador a la mà, infringia als alumnes un tracte denigrant: era tot un mestre en l’art de fer-te sentir inútil, insignificant i ridícul. L’home evidenciava sovint dificultats per verbalitzar correctament els conceptes, i podia tenir-te allà esperant que entenguessis el que pretenia dir-te, fent-te esborrar repetidament el que escrivies, les graelles que no sortien rectes, fent-te repetir cinc vegades unes lletres que no seguien el seu criteri, o tenint-te palplantada de cara a la pissarra fins que te n’adonaves que t’havies descuidat de fer una ratlleta després d’una quantitat, o que no havies posat el punt en una i. Et podia ridiculitzar per fer mala lletra, o sentenciar que paties problemes psíquics per la manera de dibuixar els números… Taula per taula, s’entretenia a criticar si escrivies tocant la ratlla en lloc de fer-ho més amunt, et tractava de brut si els apunts tenien gargots, et feia llençar el xiclet en el cas que en masteguessis per tal d’entretenir la gana… Ridiculitzava la manera de respondre per massa segura o per massa insegura, per massa lenta o per qualsevol cosa imaginable. En definitiva: s’ho passava d’allò més bé martiritzant el personal amb la seva actitud dèspota. Es podia dirigir a qualsevol de les alumnes amb un to peremptori: Nenaaa, ves a buscar guix!, o nenaaa, ves a fer fotocòpies, o nenaaa, que si aquí o que si allà. Els nois, en canvi, li queien força més bé. Hauria estat un personatge ideal per a ser representat en aquella cèlebre obra de teatre anomenada “El Florido Pensil”, que sens dubte molts de vosaltres recordeu… Davant aquest panorama surrealista, no és d’estranyar que algunes persones decidissin abandonar després d’aquella primera classe…
El temari del curs era tan extens que, evidentment, no es podia encabir tot en les hores assignades. Conec prou bé les característiques  de l’ensenyament per a adults, la necessitat de dedicar el temps que faci falta per a la comprensió d’un concepte abans de seguir endavant amb d’altres de nous que es basen en el primer. Aquí va començar un altre dels meus particulars calvaris: jo que partia de zero, que no en tenia ni la més remota idea de comptabilitat, era incapaç d’anar assimilant els conceptes a causa de la velocitat en què es desenvolupaven. Ell ens deia que sobretot li consultéssim els dubtes, però paradoxalment, quan ho fèiem ens responia que no s’hi podia entretenir i que ens ho repasséssim a casa. I així, després d’una colla d’intents reiterats per part de tothom, ja vam veure que era inútil insistir.
I l’autoestima va començar a emetre senyals d’alarma. Van aparèixer els fantasmes de la culpa; potser era jo l’única que no podia seguir el ritme de les classes. Potser era el meu cervell que ja no funcionava com abans. Sense saber-ho, hi havia un altre factor que em jugava en contra: els falsos principiants. Tothom afirmava no saber-ne gens, però la realitat era que gairebé tothom treballava en comptabilitat o n’havia estudiat anteriorment. Eren persones que volien posar-se al dia amb el nou Pla General Comptable o refrescar conceptes, però que ja en sabien els fonaments. El professor, en comprovar que algunes d’aquestes persones seguien prou bé, s’embalava cada vegada més. Lloava aquells qui sabien respondre les seves preguntes i ridiculitzava qui, de cara a la pissarra, suava llàgrimes de vergonya davant la impossibilitat de sortir-se’n…
Aquí hi va jugar un paper transcendental l’amor propi. El més assenyat, el més senzill, potser el més raonable, hauria estat engegar-lo a pastar fang i abandonar el curs. Molts ho van fer. Jo en vaig estar temptada des del primer moment. A aquestes alçades de la meva vida, cabrons que em vinguin a fer patir gratuïtament, no. I que em facin plorar d’impotència, tampoc. Cabrons que se sentin realitzats practicant el menyspreu sistemàtic, encara menys. Però sóc de les que no es rendeixen fàcilment davant les adversitats. I de la dificultat en faig fer un repte personal; assoliria l’objectiu que m’havia proposat, aprendria comptabilitat i aconseguiria un bon títol que, qui sap, potser em seria de gran utilitat si les coses anessin maldades en l’àmbit laboral…
L’única manera de sortir-me’n era dedicant hores i més hores a l’estudi. Dissabtes i diumenges van quedar reservats a la comptabilitat. El temps per a la lectura també el vaig sacrificar. Qualsevol altra activitat la considerava com una pèrdua de temps i me’n sentia culpable. Era com una obsessió malaltissa. Però a còpia de treball, podia assistir a la classe següent amb el nivell suficient per entendre-la…
Durant el curs no vam utilitzar en cap moment l’ordinador, ni cap programa del tipus Comptaplus. No ens va ser permès utilitzar calculadora, i si ens equivocàvem en les operacions llargues érem ridiculitzats sense perdó. Els assentament els havíem de fer a l’antiga usança, amb llapis i goma, en un sistema arcaic i desfasat.
El temari s’anava succeint a velocitats de vertigen, i cada vegada estàvem més saturats. Era literalment impossible assumir tot aquell volum de feina, de conceptes, de deures per casa… Fins i tot els companys més bregats en la matèria van anar quedant despenjats i endarrerits; el descontentament era general. La gent, fastiguejada, anava abandonant. Les crítiques, els requeriments, els intents de diàleg amb ell, eren el pa de cada dia i no servien per a res. Aquell senyor havia estat un dels fundadors del centre, un dels que hi havia posat més capital, i de cap manera la direcció actuaria en contra seva…
Els companys van ser, una vegada més, el millor de tot el curs. Persones magnífiques, sort en vaig tenir. Ens ajudàvem els uns als altres, ens xiuxiuejàvem les respostes quan érem sotmesos a interrogatori, i la Mercè, la meva excel·lent companya de taula més de quatre vegades em va deixar copiar els seus assentaments…
Mentrestant, el meu viure era un no viure. Vaig aprimar-me de valent, era incapaç de dormir a les nits i, quan ho aconseguia, assentaments terrorífics habitaven el món dels somnis, amb tota una legió de fantasmes numèrics campant al seu aire. El cansament va convertir el meu rostre en el d’una persona vella i malaltissa. Tot i la meva voluntat, vaig arribar a tenir molts seriosos dubtes de si ho podria aguantar o si m’hauria de donar per vençuda…
Després de l’impàs de les festes nadalenques, molta gent ja no va tornar. I els que van fer-ho estaven clarament desanimats. El curs ja no el podia seguir ningú. La situació laboral precària i la tossuderia van empènyer endavant els pocs que vam quedar. Cada vegada faltaven menys dies per acabar i valia la pena aguantar fins al final…
Però llavors vam haver d’enfrontar-nos amb un altre gran monstre: l’examen final. Perquè l’últim dia ens havíem de sotmetre a una innegociable i temible prova avaluatòria. Aquí van agreujar-se, si és que era possible, totes les pors, van multiplicar-se les hores dedicades a l’estudi…
Les dues últimes setmanes van ser un autèntic infern. Em trobava literalment al límit de les meves forces. Les classes es van convertir en esperpèntiques; calia acabar el temari fos com fos. Tothom estava revoltat. Jo cada vegada em sentia més desgraciada, més impotent, i de la meva autoestima no en quedava ni el nom. Vaig agrair amb tota l’ànima els gestos de les persones amigues que em van donar suport, les que em van estar escrivint fins a mitjanit el dia abans de la prova per donar-me ànims, les que van fer-ho l’endemà al matí, les que em van tenir present encara que no diguessin res…
I inexorablement va arribar l’hora del judici final: l’examen adreçat als pocs alumnes que quedàvem. Només per haver arribat fins allà ja ens mereixíem un cum laudem pel cap baix. Afortunadament no tothom és tan patidor com jo, però tothom ho va passar força malament. La prova que aquell energumen ens va posar va ser tan llarga i complicada que ningú, absolutament ningú va tenir temps d’acabar-la. Davant l’evidència de la situació, ens va atorgar la nota que li va semblar, sense corregir aquell angoixant examen, i ens va repartir els preuats diplomes que certifiquen oficialment la consecució del curs. Em va correspondre un vuit i mig! No hi va haver sopar de comiat com ell havia proposat, ni una copa a la vinateria. Mai havíem acomiadat un curs d’una manera tan freda…
Ens va fer prendre l’examen perquè el finalitzéssim a casa, amb la pretensió que l’hi retornem escanejat via mail. Li vam dir que sí, un sí d’aquells que significa que demà m’afaitaràs. És una bajanada atès que el curs ja és història i no ens tornarem a veure més. Encara m’estic plantejant si no fer-li arribar impecablement resolt, abans d’emprendre accions legals davant tantes irregularitats del curs i com a freda revenja de tot aquest malson…
Però ara ja tot ha acabat i una meravellosa sensació de llibertat s’ha apoderat de mi. És com si tingués un amplíssim horitzó al davant, al meu abast, on poder dibuixar els meus somnis disposant de tot el temps del món…
Tot plegat, ha valgut la pena? Sincerament, crec que sí. Si més no, perquè he pogut demostrar-me, una vegada més, que en lloc de triar la solució més fàcil, que hauria estat abandonar, he estat capaç d’arribar fins al final, i amb prous motius per a sentir-me’n satisfeta. I la meva autoestima torna a començar a brotar, com aquestes flors d’ametller que tan prematurament i tan fràgils donen nova vida als arbres…
Ah, i ja tinc el meu títol de comptabilitat a la butxaca!
Sí, amics, no ho dubteu: els triomfs aconseguits a còpia d’esforç i voluntat, els més difícils d’assolir, són els que ens aporten una més gran satisfacció.
Encara estic pensant què fer-ne, de l’examen. No cal dir que acceptaré encantada les vostres suggerències.

Vilafranca, febrer de 2008