dilluns, 10 de desembre de 2018

Amor, amistat...


Si disposeu de 12 minuts, us recomano que obriu el vídeo a pantalla completa i que en gaudiu.

“...Un dia l'Amor li va preguntar a l'Amistat: Per què existeixes tu, si ja hi sóc jo? I aquesta li va respondre: Per fer arribar un somriure on tu has deixat una llàgrima...”

Si alguna cosa m’alça del meu abaltiment no és pas la passió que exacerba els sentits, car quan aquesta fineix resto més abaltit encara; no són els béns materials ni les riqueses mundanes, car ni tot l’or del món podria emplenar la meva buidor; no és ni el brogit de les veus que m’envolten, car manta vegada són exemptes de sentit.
Si alguna cosa m’alça del meu abaltiment, si em deixondeix de la mort en vida, si compassa els batecs del meu cor i em retorna la llum a la mirada, és la inequívoca certesa de la teva ànima a prop meu, AMIC, AMIGA. I la seva companyia màgica, sanadora, irisada com les aigües de la mar, em commou fins a les llàgrimes i em converteix també en aigua, fins a deixar-me net del tot.
Si una cosa és capaç de mantenir-me dempeus davant l’adversitat és el teu nom, AMISTAT. 


diumenge, 25 de novembre de 2018

Els teus ulls mirant el mar...

Fotografia: Jaume Sendra
 
Els teus ulls mirant el mar
mentre dansen els teus somnis
com fulles que gronxa el vent.
Paisatges color d’aram,
fumeres com fils de boira
alçant-se damunt dels camps...

Els teus ulls mirant el mar
mentre uns altres ulls et pensen,
i t’enyoren i es deleixen,
tan propers i tan distants...
Miratges, temps de tardor,
quan les mans, enfredorides,
cerquen la teva escalfor... 

Els teus ulls mirant el mar
mentre vas forjant somriures    
entre el cel, el fum i els arbres,
i uns altres llavis inventen
nous camins per les contrades
del teu cos apassionat... 

Els teus ulls mirant el mar,
silencis que el cor bressola...
i el vent esfulla la rosa
del màgic temps d’estimar...
 
Montse Galionar
 

diumenge, 18 de novembre de 2018

Home de ferro


Escultura al Roc del Quer (Canillo, Andorra)
 Una nova tardor ha acomiadat els déus, però un va voler quedar-s'hi...

Home de ferro
sobre la vall,
el món albires
d’un pedestal.

Home de ferro,
déu pensador,
tan dur per fora,
tan tendre el cor...

Home de ferro,
m’has pres el lloc.
Tot i el vertigen
fes-me un racó.

Home de ferro,
déu forjador
dels mil poemes
de la tardor.

                                   Montse Galionar (dins 4 estacions)


diumenge, 11 de novembre de 2018

Pedres


Ei, vosaltres, què mireu? Que potser no heu vist mai una pedra grenyuda banyant-se al riu i rentant-se la pelambrera? Envejota que em teniu, els calbs i els que us heu rapat!
I sabeu què?, les altres pedres que s'hi posin fulles..., de tardor! 
Vinga, molt bon cap de setmana a tothom!

diumenge, 4 de novembre de 2018

Esbós de tardor


...A la pell l’escalfor de l’astre càlid per sobreviure
i endins, molt endins, la remor d’aquella pluja calma,
degoteig incessant de petites fulles
en forma de cor, que al vent voleiaven, com besos en flor,
que rebíem pletòrics al rostre, al pit, a les mans,
i que ens amaraven, i que apaivagaven els solcs del camí...
Qui no gosaria avançar per la senda dels somnis
daurada dels fràgils records, ara que no hi ets,
malgrat el farcell intangible de les emocions...
Perquè sí, ara ho sabem, tardor vol dir tard;
perquè sí, ara hem après a saber qui som...
A la pell, l’escalf del sol per sobreviure, i en el cor,
la cançó tardorenca de l’enyor...

Montse Galionar   (dins 4 Estacions) 


diumenge, 28 d’octubre de 2018

Amors



“...I els teus versos eren, dins la nit,
com el bes d’un vell amant cremant els llavis
i la música dels mots, com carícies que sorgeixen dels estels
sota el cel, a prop d’un Déu
que per força ha d’estremir-se de mirar-nos.
Ell, que en sap tant i tant, d’amor
i que el posa de miratge entre nosaltres…”

Quan un home i una dona fan un llibre junts és que s’estimen. Si el seu és un amor  clandestí, el projecte compartit serà l’amagatall secret on gaudir de les seves trobades, un paradís intimíssim fet a la mesura dels seus sentiments, de la seva passió. Allí viuran una vida paral·lela a la seva altra vida que els enlairarà per sobre de la resta dels humans, en un univers on habiten tots els colors de l’arc de Sant Martí, on no hi pot tenir cabuda ningú més i on només ells dos en seran els protagonistes, en un èxtasis que tan sols els cossos i el llenguatge de l’art serien capaços d’explicar...
De vegades el projecte transcendeix la seva relació, culmina amb èxit, veu la llum i es presenta  en societat. L’home i la dona potser acudiran a la festa amb les seves respectives parelles, amb una estudiada naturalitat, cordialment amics dels seus amics, talment com a casuals col·laboradors per circumstàncies de l’atzar. Tot i que si us hi fixeu bé, veureu que cada pàgina del llibre, cada frase, cada imatge i cada mot regalimen una sensualitat exultant i seductora, impossible d’amagar, com un perfum de nards que impregna l’aire, i suggereixen unes dobles lectures que difícilment se li escapen al lector... El llibre que presenten és el fruit del seu amor, no poden amagar-ho, és el seu fill, i com a tal l'estimaran amb bogeria. 
Sol haver-hi diferents variables en els projectes a compartir, totes amb la mateixa intencionalitat, totes igual de vàlides: llibres o vetllades musicals, estudis o muntatges teatrals,  exposicions o recitals poètics... Amb un punt en comú: sempre l’art com a sublimació de l’amor immens, com a canalització per a les més elevades passions, com a únic camí per aïllar-se del món, per estimar-se.
De vegades quan s’esberla l’amor entre un home i una dona, es poden donar situacions diverses: que el llibre l’acabi publicant només un dels membres de la parella si compta amb prou material propi, o que ho faci amb la complicitat d’alguna altra persona per tal de mostrar així el seu despit envers la persona estimada, o també pot ser que algun dels dos li furti a l’altre l’autoria d’una part de l’obra i la publiqui com a pròpia, en una usurpació de la propietat intel·lectual en tota regla que l’afectat mai denunciarà per mor que acabi fent-se pública la seva infidelitat... També pot ser que la relació toqui fons abans d’haver donat els seus fruits i que el projecte-amagatall acabi consumint-se entre les brases de la llar de foc de l’ànima...
Hi ha també parelles consolidades i estables que han fet llibres a quatre mans. En aquest cas, l’escriptura no ha estat mai clandestina, no han necessitat amagatalls ni excuses per trobar-se. Seria, en tot cas, tota una altra història...
De vegades, quan un home i una dona fan un llibre junts, ho amaguen fins i tot als bons amics. I aquests amics, que potser havien compartit comentaris d’admiració amb algun d’ells  sobre un bocí de poema, una partitura o alguna imatge, se senten d’alguna manera decebuts quan descobreixen que les paraules de l’amic o de l’amiga estaven molt lluny de la intenció que inicialment se’ls atorgava... De vegades causa sorpreses increïbles descobrir que una parella ha treballat a quatre mans i que ha publicat un llibre, perquè no ho hauries dit mai, perquè saps perfectament que quan un home i una dona fan un llibre junts és que s’estimen... I que serà, possiblement, una pura meravella.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Vell amic, vell amor...



Vora el caliu de la llar de foc, tu i jo, vell amic,
ara que sentim les passes de l’hivern que ens repta,
que arriba udolant, i ens fa por, i anem curts de llenya,
i cerquem aixopluc en la nostra tardor
o un miratge que ens salvi de tanta fredor,
per  atiar les brases cremarem aquells mots
que mai no vam dir-nos o vam dir molt poc;
els que esperen, ressecs, corsecats, com fusta d’alzina,
a les golfes del cor, als replecs del record,
en les mans que s’aferren per no perdre’ns del tot.
Faran bona flama. Reviurem de nou.
Amb el fum blanquinós que s’enfila damunt la teulada
escriurem, amb bell traç, la paraula “t’estimo”
abans no es confongui amb la boira dels boscos d’aram.
Vora el caliu de la llar de foc, tu i jo, vell amor,
ara que sentim les passes de l’hivern que ens repta,
salvarem els mots, vencerem la nit, reescriurem la vida,
serem foc i flama en la nostra tardor.

Montse Galionar  (dins 4 veus)

diumenge, 30 de setembre de 2018

Crepuscle


Es va morint la tarda;
una ratlla en el cel
cap a ponent, vermella.
Hora màgica,
cap remor no la destorba.
Volen baixos els ocells,
només ells xisclen.
És el crepuscle.
El blau, ple d’ombres,
les passions denses,
l’aire, molt suau…
Flaires que duen notes
d’indrets llunyans.
Potser, algun grill…

Obro els ulls,
i els enlairo.
Ni un respir més fort que l’altre.
Resto immòbil.
Sento l’ànima exultant.
Cel rogenc
que es difumina.
Que bonica, aquesta nit!
Ben prest m’envolta.
Els estels lluen,
les aus ja dormen… 

I dins el cor, nostàlgia.
Què fas, amor, on ets?
El tapís d’aquest crepuscle
t’embolcalla i no et traeix?
També aguaites els estels?
Potser es trobin, nostres ulls
dins la nit, potser s’enllacin,
i escriuran plegats els versos
que al sol no gosen…

Amor desitjat,
tan lluny de mi,
mon cor et clama.
Enyoro la teva imatge
i els ulls ardents;
les teves mans, la tendresa,
els somnis vells…
I vanament, suplico,
li prego a l’aire del vespre
que se l’endugui per sempre,
el teu record.

Montse Galionar

diumenge, 23 de setembre de 2018

Amb la tardor vindré...



Amb la tardor vindré per la vora del riu,
pels camps ben plens de boira
i amb galls que matinegen,
quan tot és tan llunyà, del llit estant, que a penes
ens allibera del no-res un horitzó de pluja. 


Amb la tardor i amb els carrers deserts
i el silenci a la nit i la certesa
de saber-me a recer, com una barca vella
en qualsevol port oblidat. 


L’estiu s’allargà molt
i tant de sol m’ha colrat en excés.
Tinc les mans matusseres i endurides
de la pols dels camins
i els ulls cansats de combatre la llum. 


Amb la tardor vindré i ens partirem de nou
el pa de quietud a la mateixa taula. 


Jo hauré envellit i ploraré sovint
i essent de nit passejaré en silenci
pels carrers, pels jardins,
per les cases antigues.

Miquel Martí i Pol



Doncs sí, per fi has arribat, estimada tardor, ja et tenim entre nosaltres. Has entrat discreta i silenciosa, en hores novelles del matí, embolcallada amb un mantell de calitja d’estiu. Encara que costi una mica, espero sentir el teu alè de frescor sobre la pell, de promesa de canvi en els colors que m’envolten. No sé si la llum del teu paisatge serà capaç de trencar la barrera quasi infranquejable dels ulls i escolar-se ben endins, al més profund de l'ésser o si es quedarà a la superfície, inamovible, de tan dura que s’ha fet la cuirassa protectora per arribar-me al cor... Vens farcida d’incerteses, personals, polítiques, socials, de previsibles males notícies pel que fa al nostre país, amb decisions judicials que no deixen preveure res de bo i que cercaran la confrontació i el conflicte. Potser seràs recordada durant molt de temps, estimada tardor, perquè no seràs com les altres... Però jo t’esperava perquè et sóc fidel amant i amiga, i voldria fondre’m novament amb tu enmig de la vall, entre un paisatge d’aram a recer de les muntanyes... Estimada tardor, malgrat que no porto el vestit més adequat per venir-te a rebre, sigues benvinguda! 

dissabte, 15 de setembre de 2018

L'estiu ja s'acaba.


Així de trista li ha quedat la cara a l'església d'Araós veient que s'acaba l'estiu...

La claror del matí, més brillant que un estel
ha il·luminat els dies de l'estiu que ens deixa.
A poc a poc mandregen les llums a trenc d’alba
i lentament s'avancen els vels de la nit.
I el sol de setembre repinta el cel blau
amb subtils transparències de color de coure;
l’aire destil·la aromes de raïm madur.
Placidesa en el camp. La terra reposa.
L’estiu ja fineix; la tardor, a la porta.

Montse Galionar (dins 4 veus)