dilluns, 23 de setembre de 2019

Adéu, estiu, benvinguda, tardor!

Hem dit adéu a l'estiu que ens deixa, que no ha estat gaire amable en l'àmbit familiar i de salut. I ja, el seu lloc l'ocupa l’estació del color de l’or vell fent-se lloc entre nosaltres. Com l’estimo, la tardor, i quines ganes que arribés! Tenia previst donar-li la benvinguda amb una colla d’amics, a Parets del Vallès, en la vetllada poètica dedicada a l’Helena Bonals, però no va poder ser. L’amenaça d’un cel de plom que podia caure’ns a sobre en forma d’aiguat va recomanar al meu conductor convalescent no agafar el cotxe, ja que encara no pot arriscar-se a fer un trajecte complicat sota una tempesta. I jo no condueixo... Vaig haver de renunciar a la trobada, però el meu cor sí que hi va ser, mentre contemplava des de casa aquella pluja mansa i harmoniosa que impregnava el Penedès. Paradoxalment, a la comarca del Vallès Oriental les grans tempestes temudes hi van caure al matí en lloc de la tarda, però uns dies abans, quan els meteoròlegs van començar a advertir-nos del perill, no podíem saber encara l’abast de les precipitacions...
Una mica complicat, sí, però no tot ha estat negatiu, en aquest temps d’estiu. Al setembre, i amb permís dels metges, hem pogut gaudir d’uns curts però molt agradables dies a Andorra, on la placidesa dels passeigs per indrets que ja ens són familiars ha substituït les llargues excursions per camins inexplorats. I que bé s’hi estava, quin goig tornar-los a recórrer una vegada més, sota un cel blavíssim i gaudint de cada bri de paisatge!

Engolasters
Hi vam arribar a través d’un agradable camí d’uns 3 Km. que surt de la carretera dels Cortals d'Encamp, i que arriba fins al llac. Només la bellesa de la senda ja justifica el trajecte. Retrobament amb el vell paisatge conegut, felicitat que neix de molt endins en la pau de la tarda. Aquest any la novetat ha estat una mena d’armariets-biblioteca que hem trobat a la vora del llac, oberts a tothom, i que convidaven a passar una bona estona ajaguts al sol tot llegint. Espero que duri molt de temps aquesta bona iniciativa...



La Ruta del Ferro
És una altra de les nostres cites ineludibles quan anem a Andorra. El caminet cap a les escultures de ferro surt de Llors i transcorre a la vora del riu. El paisatge era magnífic tot i que el setembre no regala els millors colors a la muntanya, resseca ja de la calor de l’estiu i a punt de transmutar-se per l’aram de la tardor. Des de fa 10 anys, foto obligada al pont de sempre, tan baixet que ni tan sols una caiguda representa un perill, sense aigua perquè ningú s'hi pugui ofegar, i amb el simbolisme tan clar de la pedra enmig, com a metàfora de vida: cal empènyer amb tota la força possible perquè les forces contràries no ens guanyin la batalla...



L’estany de les Abelletes
Tocant al Pas de la Casa, a prop de França, és un bellíssim i accessible estany ple de records entranyables. Les abruptes muntanyes que l’envolten li poden donar un aspecte feréstec quan el cel s’ennuvola, però si el dia és clar, l’aigua reflecteix la seva llum amb una blavor infinita. Els cavalls que pasturen per la zona, després de llepar la sal de les roques, s’hi acosten per abeurar-hi. L’estiu del 2010, mentre hi passejava amb uns amics, va sonar la música de l’Aprenent de Bruixot per aquest indret; cosa que va representar un punt d'inflexió important a la meva vida...



Els Cortals d’Encamp
Una altra de les visites que mai ens podem perdre. Un dels paisatges més bells de la zona, si és que n’hi ha algun millor que els altres, i que la càmera mai no ha sabut captar com voldria. Per la banda del pont tibetà, actualment fora d’ús i pendent de rehabilitació, hi ha una vall deliciosa i molt suau. Punt de partida per a excursions d’envergadura. El millor record, una tarda de primers de novembre contemplant la posta de sol entre les muntanyes, asseguda en una pedra enmig del riu. Vaig perdre la noció del temps...



El mirador d’Ordino
Un altre dels passeigs clàssics on aturar-se, sempre espectacular. És a la carretera del Coll d’Ordino, la mateixa carretera per on s’arriba al Mirador del Roc del Quer, amb la seva impactant escultura de l’home penjat a la vall, i també el lloc de partida per als que s’atreveixen amb el pic de Casamanya o el Bony de les Neres...  


Aquests i d'altres indrets que de moment em deixo són els meus racons de la calma.Tots conviden a fer-hi estada, a oblidar el neguit i les presses, a relativitzar els problemes i acceptar les coses tal com venen, a recuperar la pau. Són el meu tresor. 
A la nit, des de la finestra, el paisatge mostrava les llums de Sant Romà de les Bons. Un altre indret entranyable, on anys enrere, en altres nits d'estiu escoltàvem concerts de música clàssica en directe.
Sí, hem dit adéu a l'estiu, i el temps de l'or vermell ja és aquí per quedar-se. Tinguem tots el coratge  de la pedra per evitar que les forces contràries no ens guanyin la batalla. 

dimarts, 20 d’agost de 2019

Real com la vida mateixa.

Imatge trobada a Google

La meva mare (quasi 90 anys), només veure’m arribar a casa ja m’espera:
-La perruquera m’ha dit que em comprés aquesta pomada, que anés a aquella farmàcia que té una cosa al davant.
-Coi, i quina és, aquesta farmàcia amb una cosa al davant?
-Sí dona, tu l’has de conèixer, que també hi vas de vegades; és aquella que té una cosa al davant!
-Però si totes les que conec donen al carrer directament i no n’hi ha cap que tingui res al davant!
-No, si quan no et dóna la gana d’entendre’m no m’entendràs, no! Sembla que ho facis expressament!
-???????????????????
-A veure, fes el favor d’escoltar-me d’una vegada per totes: jo no t’he dit que sigui una farmàcia, sinó una farmàcia que té una cosa al davant!
-Però a veure, què collons és el que té al davant?
-De vegades sembles tonta o ho fas veure, nena. Si em sortís ja t’ho hauria dit!
-Doncs prova d’explicar-me on és, a veure si em situo.
-Saps aquella botiga tan gran que venen colònies, que no hi ha mai ningú, que les dependentes semblen uns estaquirots, que el dia de la inauguració ens van regalar una bossa que no valia res?
-Ah, sí, ja sé quina vols dir!
-Segur?
-Sí, ara sí.
-Doncs aquella no! És la que hi ha més enllà, a l’altra banda, que sempre està plena de  gent! Tu entres, camines i vas avall, avall, fins que ja no pots tirar més, i al final hi arribes!
-Però a veure, tu ara m’estàs parlant d’una perfumeria i no pas d’una farmàcia!
-És clar nena, és que no m’escoltes; t’estic dient que està allà dintre, al fons de tot!
A la neurona que encara sobreviu després d’un dia de feina infernal, se li encén un llum de sobte:
-A dins de la perfumeria, al fons... No t’han dit pas a la secció de PARAFARMÀCIA...?
-Àngela Maria! Veus com jo anava bé? T’estava dient que era una farmàcia que tenia una cosa al davant!
-Ufff...! D’acord, para, para, deixem-ho aquí!
-Això mateix: PARA + FARMÀCIA! Veus com no era tan difícil? No estàs bé de la memòria, nena,  no; ho hauries de dir al metge quan hi vagis!
I és clar, ni se m’ha ocorregut preguntar-li com es deia la pomada que s’havia comprat, perquè potser encara ens hi estaríem ara...

diumenge, 4 d’agost de 2019

No tornis al teu poble de la infància (Albert Guasch)


Passats els anys,
en l’edat encalmada,
no tornis al teu poble de la infància.
La teva part se’n va anar amb tu.
Una altra va morir amb els que van quedar-s’hi.
La resta, mai no va existir.

Però si un dia et crida perquè hi tornis, 
pensa que una vegada a dins
t’exigirà la part que vas endur-te
a canvi de mostrar-te a qui ja no coneixes.
I tingues ben present: 
no esperis trobar allò que no hi va ser.

Autor:  Albert Guasch (del blog Versos de ploma i pell)

diumenge, 16 de juny de 2019

Sota la boira...

Montserrat, enmig la boira, 
 sota la pluja,
 és com un poema visual,
 gairebé minimalista,  
 d'una bellesa diferent, pertorbadora,    
on els objectes més visibles
adquireixen la categoria d'obra d'art
i la resta del paisatge s'esborra 
   sota un mantell grisenc 
 tot jugant a cuit i amagar.  
Amb boira o sense,
 sempre sublim, Montserrat! 
 Imatges preses la tarda-vespre del dimarts, 11 de juny de 2019,
sota una intensa pluja,
mentre a Madrid, les defenses dels nostres presos polítics
 feien les seves darreres intervencions
i el cor plorava. 

diumenge, 26 de maig de 2019

Núvols dins de l'aigua


"...Es delia per tocar el cel amb les mans; aquest cel amb núvols blancs, que de vegades semblava tan proper i que era sempre tan llunyà... Quan ja era a punt de renunciar-hi, el cel se li va donar; va davallar per a ella, fins gronxar-se en les aigües del riu. I va dir el seu nom, amb un xiuxiueig de flautes dolces que l’aire li feia arribar a través de les fulles dels arbres... S’hi va submergir, i mentre queia la tarda, envoltada de muntanyes, va saber d’aquella esgarrifança que només coneixen els amants quan és el desig qui parla..."


diumenge, 19 de maig de 2019

Aquella moral montserratina d'altres temps...


(Del Butlletí del Santuari, 1930)  No us el perdeu! 


Quan era petita, a primers-mitjans dels 60, era costum als estius passar uns quants dies a Montserrat amb els pares, els oncles i la cosineta. Guardo memòria d’inesborrables instants viscuts, d’imatges que potser no comprenia però que normalitzava perquè formaven part de la nostra vida quotidiana. Una d’elles era el ritual dels mocadors virolats. Quan anàvem a la basílica per veure la Moreneta, en entrar, hi havia unes persones que donaven uns mocadors grans a les dones que duien vestits sense mànigues o que anaven escotades. Els pares em van dir que aquells visitants eren turistes que venien de molt lluny i tenien uns altres costums, i sí, els recordo alts i rossos, amb la pell molt blanca, i amb vestits moltes vegades encara més virolats que els mocadors que els feien posar a sobre. No se’ls permetia l’entrada a l’església ni encara menys pujar a adorar la Verge si no es cobrien els braços. No sé com s’ho devien fer per convèncer-los, però el cert és que tots acabaven entrant amb el mocador sobre les espatlles. A mi em fascinava aquella escena; hauria fet qualsevol cosa perquè m’haguessin deixat posar un mocador d’aquells... Sentia comentaris que era una falta de respecte anar a l’església sense una jaqueta al damunt, però els meus pares es passaven llarga estona contemplant aquella escena i divertint-s’hi d’allò més. 
Els qui van establir aquelles normes, abans de la guerra civil, no sé si volien protegir de la concupiscència a la Mare de Déu o a la congregació de Montserrat, o al bon nom de l’Església en general... Mentre tot això passava, alguns d’aquells monjos tenien les mans molt llargues i els pensaments exaltats, i no pas per aprofitar-se de les elegants estrangeres, sinó d’uns infants que formaven part d’una de les corals infantils més importants del món, i amb total impunitat...
Mig segle enllà d’aquests records, els estrangers que ara visiten la basílica ja no venen tant d’Europa ni són alts ni rossos, ni acostumen a portar bonics vestits estampats, ni tenen la pell molt blanca. Ara els gruix de visitants són asiàtics o sud-americans, molts d’ells entren a l’església amb pantalons molt curts i tops encara més minúsculs, i ja ningú els fa posar res a sobre per tapar-se. Ara, el que molesta són les contínues fotografies que aquests visitants fan de la basílica enmig la litúrgia o el cant dels escolans, l’allau de flaixos i xerrics que produeixen constantment. Tant, que han hagut d’establir una altra mena de restricció: prohibit fer fotografies. De manera dissuasòria, a l’oració de les Vespres (que és la que mai em perdo), un parell de goril·les molt ben vestits fan guàrdia al costat dels bancs, i només veure algú amb el mòbil a les mans s’hi acosten no sempre amb bones maneres per advertir de la prohibició. Et sents tota l’estona observat, incòmode, violent, gairebé tant com per la visió dels llatins de torn que t’ha tocat al banc del davant i que no paren de xerrar, riure i fer soroll, d’entrar i sortir, de canviar-se de lloc, tot ensenyant mig pam de calçotets (ells) per la part posterior de l’esquena i la roba interior (elles) pel balcó de sota el braç...
I és que això de la imposició de normes i límits va a estones, segons els interessos i les modes. Aquest document del 1930, n’és una bona mostra de les que s’imposaven i que regien la conducta dels feligresos o visitants. Ara no crec que cap abillament més o menys correcte sigui motiu per negar una cel·la a ningú, ben al contrari: es fan la barba d’or amb els preus en ascens constant, gairebé dissuasoris per a les butxaques normaletes com les meves. I fins i tot promocionen estades de cap de setmana romàntics per a les parelles...
Amb tot, Montserrat és Montserrat, i com que la seva màgia, quan t’atrapa, te’n fa esclau per sempre, m’hi tornaré a perdre un any més, d’aquí a tres setmanes. Ah, i ni aniré escotada ni sense mànigues, ni faré fotos als monjos durant les Vespres! Seré molt bona nena. Si us animeu, us hi espero!