dilluns, 30 de juliol de 2018

Somieig d'estiu



Jo que a Déu passava comptes per ser sord als meus precs,
que cercava en les muntanyes un avenc per recer,
i sentia l’udol de mil llops afamats dins les nits insomnes,
vaig descobrir un món inèdit, ignot, paral·lel, en el cor d’un estiu,
dins l’esclat de la tarda, en un llibre de versos que em caigué a les mans...

Va ser com un viatge iniciàtic a través de l’espai,
en un temps inconcret, delimitat per factors imprevistos;
mai l’ànima havia exultat amb tanta gaubança
ni tenia saviesa tan plena dels mots ser feliç...
El cel suprem, la música dels astres, la joia en la paraula,
i aquell vent dins la vall, escabellant els arbres
i que tot s’ho emportava: tristeses, dolors,
solituds, malfiances, desficis d’amor...
Va ser un espai en el temps que no va mesurar cap rellotge.
Cada jorn, cada instant,
sentia la força d’un esperit suprem
formant part del meu jo, idèntic, igual, posseint-me.
Vaig veure escoltats els meus precs més atàvics
demanant una mà, pidolant una almoina d’afecte
als déus de les valls... Només ells i l’atzar ho saben,
de qui estic parlant... I potser també un arbre i la tarda,
la pluja serena, un camí i un poble.
Potser Friedrich o Nietzsche en coneixen el clam...

Sons de vespre, roig de vespre, cant...
Blau de l’aigua, precs de l’aigua, pau...
I estimar-se en una profunda bonior de silenci
només envaïda pel lleu xiuxiueig dels estels, cel enllà...
Després, ja no vaig gosar a continuar el viatge.
Vaig haver de tornar. Ja era l’hora de l’alba...
Des de llavors, els meus ulls contenen un espurneig de lluna
que no ha sabut retornar al cel,
i que ell va regalar-me, a tall de benvinguda...

Montse Galionar (dins 4 Estacions)

diumenge, 15 de juliol de 2018

Vull uns pantalons blancs!


Durant el temps d’estiu tendeixo a patir la calor d’una forma angoixant i desmesurada, gairebé com si es tractés d’una malaltia. El sistema termoregulador del cos no em funciona correctament, a causa dels danys col·laterals d’una intervenció quirúrgica de fa molts anys. Així que temo aquests mesos com un pagès a una pedregada... Amb tot, vaig iniciar el juliol amb la il·lusió novella del temps encara impol·lut que se’t regala, com una pàgina en blanc encara susceptible de poder ser emplenada amb bona lletra, amb hipotètics capítols vitals i engrescadors, d’aquells que valen la pena...
Com que em toca treballar tot aquest mes i la meitat de l’altre, vaig fer un repàs de la roba que necessitaria per anar a la feina. Durant quatre hores diàries estic de cara al públic i això demana vestir amb una certa correcció. És fàcil: amb pantalons llargs de colors clars i les corresponents samarretes o bruses estampades a joc, amb algunes peces ben escollides de bijuteria, en tinc prou per donar una bona imatge. El bon tracte ja fa la resta...
Però els tan apreciats pantalons blancs de cotó, de línia texana, frescos i sempre versàtils, ja començaven a mostrar el pas inexorable del temps i vaig decidir comprar-me’n uns altres de nous. No havia de ser complicat, en principi: uns texans ben fets de línia recta, bàsica, de la talla 40 o 42, disponibles en qualsevol botiga de roba a Vilafranca...
Doncs sí, amics meus, sí que era complicat. Tant, que vaig haver de voltar per tots els establiments de la vila sota el sol de justícia de mitja tarda com aquell qui va pel món demanant una almoina...
A la primera botiga se’ls havia acabat la meva talla perquè era la més habitual, em van dir, i només en quedaven de grans. N’hi havia d’altres colors, que a tota costa em volien encolomar,  i la feina va ser meva per fer-los entendre que els necessitava de color blanc. A la segona me’n van fer emprovar uns que semblaven confeccionats amb paper de fumar de tan prims i  transparents que eren... No, no, jo necessito que m’ajustin bé del darrere i que com a bons texans posin una mica a lloc allò que la natura i el pas del temps s’entesten a arriar... I sobretot, sobretot, que no se’m transparentin les calces! “Això rai, que vostè està prima”, em responien les dependentes, jovenetes i amb més poca psicologia que un sabatot. Sí noies, però les que estem primes patim els mateixos despenjaments que les grasses, i amb 60 anys ens hi hem de mirar una mica si no volem fer fàstic... Res. No ho van entendre.
Els que em van mostrar en una altra botiga tenien els camals tots plens d’estrips. “Oh, és que  anirà més fresqueta”! Davant la cara que devia fer, els van amagar de seguida i me’n van treure uns altres, aquesta vegada plens de sargits decoratius. “És que així no es veuen els estrips...”
En el següent establiment encara els en quedava un de la meva talla, per sort, van dir. Eren molt amples, els faltava mig pam per arribar als turmells i a la part inferior hi havia tot de  randes blanques i negres estarrufades a tall de farbalà. Si el sentit del ridícul no m’hagués aturat, hauria sortit de l’emprovador tot interpretant el Porompompero del Manolo Escobar davant les desmenjades dependentes, a veure si així se’ls animava una mica el gest...
En les dues següents botigues, els pantalons que em van treure s’assemblaven bastant als que demanava, però eren tan estrets de cama que em quedaven arrapats com unes malles. No, no em serveixen; és que sap?, em rebenta, cada vegada que m’he d’aixecar de la cadira, haver-me d’acotar per estirar els camals avall perquè els duc arronsats fins a mitja pantorrilla...  
I al capdavall jo només em volia comprar uns pantalons texans de color blanc, fresquets i de línia clàssica...!
Finalment, quan anava a deixar-ho córrer, en una botiga que ni sabia que existia va aparèixer el que buscava! Com una aparició, com un miracle: perfectes, comodíssims, m’anaven com un guant, i a més, ja en plenes rebaixes, amb un 20% de descompte. Fins i tot em semblava que no podia ser. La dependenta era la mestressa, una dona de la meva edat, que em va explicar que  treballaven amb una empresa que confeccionava amb un patronatge perfecte per a les dones com nosaltres... Ens vam fer amigues i tot! A partir d’ara ja sé on he d’anar directament cada vegada que em vulgui comprar uns pantalons “normals”.
Ja a casa me’ls vaig escurçar cinc centímetres, vaig planxar-ne la vora i els tinc a punt d’estrena penjats a l’armari, però resulta que ha començat a fer una calor tan intensa que no he tingut més remei que deixar-me de romanços i agafar les bermudes, tant si queden bé o no per a la feina, i anar cada matí a l’oficina de Gent Gran i Dependència amb les cames a l’aire... Ja procuraré, amb el bon tracte envers els meus estimats usuaris, que s’oblidin de la correcció o no de la meva vestimenta i que surtin una mica més feliços que abans d’entrar per l’atenció rebuda.
Per cert, tant si us agrada com no la calor, MOLT BON ESTIU A TOTHOM! 

dijous, 5 de juliol de 2018

Què amaga la boira...


Què deu amagar la boira, enllà de les flors i els arbres?
Protectora i amiga, que no pas traïdora,
potser oculta atàvics monstres
perquè no ens facin por...
Què vol amagar la boira, què ens vol prevenir de veure?
Potser, records d’altres boires que duem al cor,
d’un temps ja remot, de quan tu encara eres, i jo encara no...
Què amaga la boira, persistent i blanca, vel sense horitzó?
potser mil fal·làcies, ferides de guerra, passions massa inútils,
o el crit de la mort.
Amic, et desitjo el retorn, a dins teu, altra volta.
Potser, de no haver tancat la boira en una gàbia,
enllà de les flors i els arbres, ara hi lluiria el sol... 

Montse Galionar 

dissabte, 23 de juny de 2018

Bona revetlla, bon solstici, bon estiu!



Ja les podeu fer ben altes
les fogueres aquest any;
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d'aquest Sant Joan.
Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant...,
i en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà...,
i el crit d'una sola llengua
s'alci dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d'un clamor de Llibertat!

Joan Maragall.

dissabte, 16 de juny de 2018

Sons de primavera


Què és aquesta piuladissa que de bon matí em desvetlla?
Xiscles alegres, vitals i joiosos de les missatgeres del bon temps
que em conviden a oblidar la nit i a obrir les finestres del nou dia.
Perquè ara sí, la primavera ja és un fet inqüestionable,
és aquí i se’m rendeixen les excuses per negar-la,
i sento com el sol intenta seduir-me amb càlides besades
i aquest blau intens i lluminós vol amerar-me els ulls
fins a l’arrel dels mots. I l’aire puríssim que germina les paraules
em reclama l’esforç d’una alenada, una altra i una altra,
i les flors volen mostrar-me la glòria de la seva plenitud,
el miracle de la seva exuberància, els seus colors...
Què és aquesta piuladissa que de bon matí em desvetlla?
Les orenetes dansen en el cel, infatigables i alegres,
transmissores d’energia; els seus xiscles m’assabenten
d’una nova  que no pot deixar indiferent... Sí, és primavera.
I jo, nua d’il·lusions, d’esperances i de zel,
em rendeixo a la seducció del reclam de la natura,
i amb els porticons de l’ànima oberts de bat a bat,
rebo aquest devessall de vida, mentre que una nova saba
s’enfila a poc a poc per les meves velles branques i qui sap,
potser també jo floriré altra volta com els arbres, bellament...

Montse Galionar  (dins 4 Estacions)

dissabte, 9 de juny de 2018

Montserrat 2018

Hora de l'alba
Ja l'esperava
el primer foc de l'alba.
Reneix la vida.
Montse Galionar
Toc de campanes
l'alba ve a despertar-me
em desperese. 
Novesflors   (*) 
Guardo el meu somni:
Aquest toc de campanes,
a la Muntanya.
Carme Rosanas
A les altures
ocellets i campanes
i el cant dels monjos. 
Xavier Pujol 
Clares com l'alba,
les campanes de bronze
banyen les roques.
Olga Xirinacs 

Hora bruixa
Núvols i boira
Pluja
Llibertat!
Obres
Les joies més preuades
Pedra i ànima

(*)  El meu sincer agraïment a Novesflors, que ha dedicat un post del seu blog al meu vídeo de l’albada a Montserrat, i del qual he manllevat tots els haikus que els nostres amics li han deixat com a comentari. Moltíssimes gràcies!