dissabte, 24 de setembre de 2016

La font seca

Un dia vas ser doll i vida,
alegria dels ocells que s’hi abeuraven,
repòs del caminant assedegat.
Ara tens, si fa o no fa, el mateix aspecte:
una font, unes escales, un racó ombrívol...
Però els graons ja no duen enlloc, i tu, deu,
tens l’ànima ben seca, ja no ets.
Mausoleu contemplatiu, i poca cosa més.
Com te m’assemblo...!
Montse Galionar


divendres, 16 de setembre de 2016

Vola, petit ocell.

Imatge de Xavier Pujol agafada  d'aquí 

Vola enllà, petit ocell,
sobre els turons i la mar,
que res aquí ja t’aguarda.
Vola, menut, fuig i canta…

diumenge, 11 de setembre de 2016

Un dia de setembre...


Mirant Europa, oblidant Espanya,
contemplant el mar, ignorant Madrid,
que ample semblava el món,
que alegre!:

amb menys insults,
amb menys amenaces,
amb més democràcia,
indiferent, però amb camins possibles,
fred i distant, però amb escletxes obertes,
sense aquest empresonament en un dogma,
sense aquesta sordesa malcarada
i aquest menyspreu infinit cap a nosaltres.

I tan potent que hauria pogut ser
l’Espanya de la suma i el respecte!
Però mai no podrà ser:
ni la volen, ni ens hi volen,
només volen manar, cobrar i controlar.

Per això, en aquell immens riu groc
de sud a nord, de nord a sud,
ningú no trobava a faltar Espanya:
era un dia d’eufòria, de festa, de família,
de confiança en el futur,
i no pas de pensar coses grises o impossibles:
l’Espanya que no han deixat ser,
la llosa insostenible de l’Espanya d’ara.

Potser algú en escoltava:
Déu?, Europa?, el món?
No pas Espanya...

 David Jou


dissabte, 3 de setembre de 2016

Racó d'aniversari (setembre 2016)


"...Envellir és com escalar una muntanya: a mesura que puges les forces minven, però la mirada és més lliure, i la vista, més àmplia i més serena…”  (Ingmar Bergman)

Doncs sí, des del mirador privilegiat on faig una petita aturada per recuperar l’alè i des d’on contemplo la vasta extensió del bosc que he deixat enrere, em preparo amb més determinació que mai, amb més força i amb més ànims per continuar el trajecte. El tram de muntanya ja assolit és considerable; el fons de la vall queda molt lluny, el riu, les vaques i les bordes semblen minúscules figures de pessebre. Però el paisatge que tinc al davant, des d’aquí on em trobo ara, des d’aquesta nova dècada que estreno i que tant m’imposa, és cada vegada més ampli, més pur i més seré. Caldrà aprendre a gaudir-ne sense presses, sense pors, amb la llibertat que atorguen el coneixement d’un mateix i la saviesa dels anys acumulats, sense menystenir la victòria personal d’haver-hi pogut arribar.
I és que jo me’n reia, de les tan anomenades crisis d’identitat que afecten algunes persones quan canvien de dècada: que si la crisi dels 40, que si la dels 50, fins i tot la dels 30...  Les banalitzava perquè no n’havia patit mai cap i no les coneixia, em semblaven més pròpies d’individus superficials i una mica carregats de punyetes... Era injusta en la meva apreciació, ho reconec. Però sense com va ni com costa, m’he trobat immersa, davant el meu astorament, en una d’elles! No, no és pas perquè tingui por de fer-me gran o perquè m’espantin els canvis que això implica en tots els àmbits, no; és que sense voler-ho, ni creure-hi, ni tenir-ho previst, ni saber com ha estat, m’he despertat enmig d’una boira espessa que em desdibuixa els camins, en un procés de replantejament vital de qui sóc, què sóc, on sóc, què m’espera a partir d’ara, mentre em repeteixo ingènuament: però si encara sóc massa jove per complir 60 anys! I a diferència d’altres edats, saps que ja no ets a temps de fer grans canvis en el que et queda de vida, que a partir d’ara tot serà una conseqüència del que has fet i del que has viscut... Costa mantenir-se dempeus, a voltes, a tanta altura i no sentir vertigen...

Per això, just acabada d’aterrar a la vida quotidiana després de passar uns molts bons dies envoltada d’altíssimes muntanyes a la Vall Ferrera, he fet meves amb més convenciment que mai les metafòriques paraules que encapçalen aquest especial Racó d’aniversari: Envellir és com escalar una muntanya: a mesura que puges les forces minven, però la mirada és més lliure, i la vista, més àmplia i més serena. Esperem que llibertat, amplitud i serenitat m’acompanyin durant aquesta novíssima dècada prodigiosa. I que tots vosaltres també! 

diumenge, 21 d’agost de 2016

Sublimació



Tan sols una espelma encesa
trenca la intensa penombra
de l’habitació. Ja és vespre.
Estem sols, i el temps ens crema…

Una mà tímida, fràgil,
s’apropa suaument i et cerca;
amb gran desig, tu l’apresses,
l’atreus al rostre, la beses…

Les pupil·les, dilatades,
ens travessen com sagetes.
Cap mot no esberla el silenci;
cada instant n’és foc i nexe…

Ens acostem l’un a l’altre
amb vehement insistència;
res no podrà deturar
l’abraçada més eterna…

Sento el teu cor tremolar
sota la pell que febreja.
Vull ser part del teu anhel
sense pudor ni inconsciència.

A glops de passió agomboles
les meves sines erectes;
els cossos, assedegats,
beuran les aigües més fresques…

Oh, sublimació d’amor…!
Amb infinita tendresa
unes llàgrimes traeixen
els teus bellíssims ulls negres.

Quan la veu retrobi els mots,
vençuts restaran ja els reptes;
junts hem traspassat llindars
d’amors platònics i sexe.
…..

Pels vidres, clareja l’alba…
…Ja s’ha consumit l’espelma.
Montse Galionar

diumenge, 14 d’agost de 2016

Permanències

Perduren els anys a redós de les pedres,
perviuen els arbres malgrat tants hiverns.
Així com el claustre, les nostres arrels:
de vida i de pàtria, i de lliures anhels.
Montse Galionar

(Tot acompanyant uns versos de la Carme Rosanas aquí) 

dilluns, 8 d’agost de 2016

Racó d'agost (2016)

Imatge: Gabriel Ivorra.  Cala del Xarco, La Vila Joiosa. 

“...Un dia l'Amor li va preguntar a l'Amistat: Per què existeixes tu, si ja hi sóc jo? I aquesta li va respondre: Per fer arribar un somriure on tu has deixat una llàgrima...”


Si alguna cosa m’alça del meu abaltiment no és pas la passió que exacerba els sentits, car quan aquesta fineix resto més abaltit encara; no són els béns materials ni les riqueses mundanes, car ni tot l’or del món podria emplenar la meva buidor; no és ni el brogit de les veus que m’envolten, car manta vegada són exemptes de sentit.
Si alguna cosa m’alça del meu abaltiment, si em deixondeix de la mort en vida, si compassa els batecs del meu cor i em retorna la llum a la mirada, és la inequívoca certesa de la teva ànima a prop meu, AMIC, AMIGA. I la seva companyia màgica, sanadora, irisada com les aigües de la mar, em commou fins a les llàgrimes i em converteix també en aigua, fins a deixar-me net del tot.
Si una cosa és capaç de mantenir-me dempeus davant l’adversitat és el teu nom, AMISTAT. 

Si disposeu de 12 minuts, us recomano que obriu el vídeo a pantalla completa i que en gaudiu. 

dijous, 28 de juliol de 2016

Laberint

Imatge: Joan Tuset  (1997)
Sí,
sovint,
sembla fàcil
orientar-se al laberint.
Cada passa, més endins.
Escriure versos senzills,
conrear petits afectes.
Sentir l’eco d’un deliri
que et fa creure en la utopia.
Cercar-la per qui sap on…

Sí,
sovint,
sembla fàcil
endinsar-se més endins.
Enganyar-te tot creient
que sabràs fer bé el trajecte,
i continuar endavant,
per mil cruïlles incertes.
I voltar, giravoltar,
fins que et sents perdut del tot…

I et despertes dins la nit,
i les ombres et fan pànic,
i l’angoixa és llast que ofega,
i s’han fos tots els camins.
No pots ja seguir avançant,
ni pots retornar a l’inici…

No res… Fracàs…
Massa fàcil,
perdre el pas…

Sí,
sovint,
és difícil
sobreviure al laberint…

Montse Galionar

dimarts, 19 de juliol de 2016

Racó de juliol (2016)

“…Allò que no resolem, ho repetim una vegada i una altra. Si no aprenem res d’una experiència, aquesta sorgeix reiteradament com una lliçó a superar…”   
(Jaume Soler i M. Mercè Conangla, Les vint perles de la saviesa)

Malgrat que altra volta, el vespre
li pren el relleu al dia
i el roig del cel flamareja,
i al cor, les passions hi nien,
malgrat que la nit comença
a guarnir-se d’or i mirra
sé que tampoc, cap estrella
no s’encendrà per a mi.

Malgrat tantes hores denses
i un vent sadollat de versos
que enmig del fullam dels arbres
desprèn tants acords de vida,
sento, quan declina el dia,
que moro una mica més.
I enyoro les teves mans,
somiades, belles, llunyanes
que els solcs del cos treballaren
ja fa tant temps... Oh, passió!
Per quin dimoni, l’atzar
jugà amb les cartes marcades
i no volgué reconèixer
ni les trampes ni l’error!

Passions desbocades,
amor sense treva,
desig que cremava
com brases al foc...

(La lluna en el cel m’empelta
tants i tants i tants records...)

No us penseu que és amb desídia
que escolto en la nit sentència
d’haver estat bandejada
de l’àgape de l’amor;
i m’adono que estic buida
de paraules i d’afectes,
de contactes i de món...

No us penseu que això no em raca
ni em jutgeu si us sóc mesquina,
perquè aquesta nit em sento
com un orfe en la foscor...

Montse Galionar 

dissabte, 16 de juliol de 2016

Monòleg a mitjanit

¿No heu sentit explicar mai que, dins l’ànima dels homes, hi ha un racó molt petit on resta, invisible i adormida, una llàgrima d’artista? Us heu preguntat, altra volta, qui és capaç, traspuant les parets més compactes, d’arribar a despertar-la i, com un follet insaciable, fer lliscar la mà novella d’ací cap allà, endinsant-la en un món d’imperceptibles llums, de subtils transparències, jocs cromàtics iniciats en el no-res i que es perllonguen més enllà de l’infinit...? Aquest ésser, embruixat per sempre més, serà capaç, com un déu, de reiniciar la Creació; de fer reviure el que és viu; de fer seu tot l’univers...
Doncs bé, me’n confesso responsable. Jo he desvetllat en molts homes la passió per la pintura. Jo, una vella escola d’art...
Una vella escola d’art, que ha germinat en el cor d’una vila petita enmig de mar i muntanya; una vila on conflueixen el regust de marinada i l’aspror dels gotims madurs de la vinya quan el sol els aclapara. Les meves arrels són antigues, com la pròpia història de l’ateneu a qui pertanyo, perquè, de fet, sóc només una sala situada a l’últim pis de l’atrotinat edifici.
En aquestes hores màgiques, quan llisca la mitja nit, resto quieta i en silenci. Potser semblo com més trista, potser un xic abandonada, com si es fessin més paleses les llargues anyades que m’han anat impregnant d’aquesta olor de resclosit...
El meu espai, de rajoleta gastada i grosses bigues clivellades, és solcat per tot un reguitzell d’objectes arcaics i ben diversos: els cavallets de pintor es dispersen al voltant d’una taula que serveix d’aparador a uns improvisats models: gerros de totes menes, natures mortes arranjades amb fruites de plàstic; canelobres, flors i espelmes; algun càntir, dos esclops... i un molt solemne mussol dissecat. En un prestatge, allà al fons, s’hi amunteguen les capses de pintures i els pinzells en pots de vidre; paletes encrostonades amb tots els colors del món... Quadres tot just començats, púdicament coberts amb mocadors de fer farcells, es recolzen a la paret, formant una renglera de petits fantasmets immòbils...
Sí, sóc l’orgull de la vila des de fa molts anys, ja que de mi han sorgit personatges il·lustríssims en el món de l’art, a part, és clar, d’un bon nombre que han conquerit més discreta o nul·la fama. Tots, però, sense excepció, han fet gala de la seva generositat penjant a les meves parets alguna obra, que posa de manifest el talent de cadascun.
Ai, si n’he vist de gent! I també de professors. Alguns han deixat una empremta clara dins l’ànima del poble, mentre que d’altres s’han esmunyit en el temps com un vent de mitja tarda. Actualment em regenta, com a únic amo i senyor, un professor florentí d’una edat indefinida, que es fa dir “Don Vinzzenzo”. És un tipus teatral, alt i molt prim, amb certes ambigüitats artístico-pictòriques. Ningú no sap d’on ha sortit. Diuen que potser aprengué l’ofici a París, on sembla que va residir un temps; ara bé: males llengües asseguren que formava part d’un orde religiós dedicat a la fabricació d’icones, fins que va ser-ne expulsat per estimar més del compte els altres germans.
Sigui com sigui, i malgrat el misteri que l’envolta, és força apreciat pels seus alumnes, el Sr. Vinzzenzo, i principalment per les “seves” alumnes de mitja tarda...

És tota una altra història, això de les seves alumnes de mitja tarda. Formen el grup més peculiar que mai he conegut. Quinze dones el componen; quinze dones provinents de classes socials diverses. Es troben aquí cada tarda, amb pantalons texans i mocadors virolats a l’esquena, precedides pel dringueig dels múltiples braçalets que carretegen.
Confidencialment: dubto del fet que em visitin per amor a l’art. No; les seves motivacions són tan diferents com elles mateixes. Jo, que encara em reservo un xic d’espai a les parets a fi de parar l’orella, n’he copsades un bon nombre, de raons. Algunes senyores me les envia el psiquiatre per tal d’ajudar-les a combatre soledats i depressions; d’altres vénen perquè queda molt bé explicar-ho després a les amistats menys cultivades! A vegades també entreveig algun intent de “lligar”, que queda ràpidament bandejat per manca de material... Sortosament, però, també hi ha qui vol aprendre a pintar, i que potser de més jove no havia trobat temps ni ocasió per dedicar-s’hi...
Totes elles sobrepassen la mitjana edat. I el pobre Don Vinzzenzo les tem com a una pedregada; sobretot els dies que ja venen esverades, que, com diu, senten el temps. Ell, que s’autoproclama un rendit admirador de la bellesa femenina, necessita Déu i ajut, a vegades, per no engegar-les a passeig. Haver de malmetre el seu art amb senyores incapaces de centrar correctament un gerret enmig la tela li fa perdre els estreps. No obstant, és conscient que li proporcionen el sou; així que intenta dominar-se i prodiga rialletes i atencions a tan respectables dames; tot i que després, en la intimitat de les alcoves, vés a saber en quines fantasies l’inclouran...
Però si una cosa no hauria imaginat mai Don Vinzzenzo era que es podria veure involucrat en un embolic com el que passo a relatar-vos; va ser el rebombori més gran que s’hagi pogut viure en una escola d’art: tot va començar una plujosa tarda d’hivern, quan es va comunicar a les alumnes que podrien gaudir d’un model molt especial per iniciar-se en els nus: un model jove al natural, i... masculí!
La notícia fou rebuda amb un silenci expectant. Van transcórrer uns quants segons abans no se sentís la primera exclamació d’alegria.
--Hostiaaa, serà massa!-- cridaven les dones, sense acabar-ho de creure. Però per les seves cares vaig deduir que no els semblava pas excessiu, a elles, que xiuxiuejaven tot fent conxorxa, amb els ulls espurnejant de joia, incapaces de fer res més de bo en tota l’estona.
Doncs sí, amics meus; la direcció de l’ateneu, sense imaginar quina n’organitzava, va contractar un model. En un principi, tenien la intenció de buscar una noia per a aquest afer, però les disponibles exigien uns honoraris massa elevats. Per això, quan els van parlar d’uns xicots molt especials que s’exhibien en uns locals exclusius per a senyores, on feien “strip-tease” bellugant-se provocativament al so d’una música calenta, van creure haver trobat el que buscaven. El preu que demanaven per fer de model unes tardes era bastant acceptable, i físicament estaven prou bé; de fet, no hi feia res tenir un cervell equiparable al de qualsevol insecte; era el seu cos el més essencial a l’hora de posar davant unes dames que se sentirien “Miquelàngelos” davant un improvisat “David”. 
El tracte, doncs, va quedar tancat. Properament faria la seva entrada triomfal l’incomparable Jean-Handsome, el model més ben plantat.
Paral·lelament, però, la nostra junta gestora havia de fer front a d’altres problemes, a banda de contractar models. Les esquerdes que imperceptiblement s’anaven dibuixant a les nostres parets blanques s’eixamplaven de forma progressiva; l’olor d’humitat s’havia tornat ja crònica, i la grisor desballestada de la façana no lligava gens ni mica amb els corrents arquitectònics de finals del segle XX. Ja ningú no parlava d’un edifici antic, sinó d’un edifici vell. S’imposava una enèrgica, total i seriosa remodelació.
El problema, ai las!, era el de sempre: la manca de diners. I en aquest cas no n’hi hauria prou amb augmentar la quota als socis, ni amb organitzar rifes benèfiques. Es necessitava un miracle per obtenir una quantitat tan elevada. Però, ai, els sants no hi treballaven, amb moneda de curs legal!
Finalment, després d’inacabables reunions, de discussions i baralles, la junta arribà a un acord. S’adreçarien als estaments oficials sol·licitant una subvenció. Així ho van fer, i al cap d’un temps van obtenir una resposta força encoratjadora: s’acceptava la petició, i per estudiar-la més a fons, rebrien la visita d’un conseller, aprofitant un viatge que havia de fer properament per la comarca.
La notícia fou celebrada amb entusiasme. La subvenció, tothom ja la veia, la tocava i la gastava. Calia només ultimar els detalls per causar bona impressió.
Va ser del tot casual el fet que coincidissin ambdues coses el mateix dia: la visita del conseller i el debut d’aquell “mascle hispànic” anomenat Jean-Handsome. Mentre que les alumnes de Belles Arts n’esperaven un, els membres de la junta rebien amb honors l’altre, que va arribar als voltants del migdia amb el seu petit seguici. Conseller i acompanyants van ser obsequiats amb un dinar a la planta baixa de l’ateneu, acuradament preparada per a l’ocasió.
No va trigar a establir-se un bon clima de diàleg entre ambdues parts, mentre s’assaborien delicioses menges i el cava corria a dojo per les copes.
Després d’una llarga sobretaula, el Sr. conseller va sentir necessitat d’acudir als serveis, i per no preguntar, ja que era un home tímid, va decidir aventurar-se tot sol per aquell envitricoll desconegut, amb l’esperança de trobar el que buscava. Caminà i caminà, es perdé per corredors i enfilà moltes escales; trobà un altre passadís i, angoixat, s’aturà davant una porta entreoberta.
Les exaltades condeixebles de Don Vinzzenzo acabaven d’arribar, amb puntualitat inusual. Em vaig sorprendre en veure-les, com anaven de mudades! Quins vestits i quins maquillatges! Però què es proposaven? Tan frustrades vivien, habitualment, les dones en aquest poble? Advertia, altra vegada, que els seus ulls guspirejaven amb inusual brillantor.
Tots els comentaris versaven sobre el model. Com és que trigava tant? S’atrevirien a mirar? Ah, i referent a certes “parts”, la meva natural discreció no em permet de relatar-vos el que vaig sentir, però qualsevol hauria cregut que dissertaven sobre les mides reglamentàries de les mànegues de bomber.
Quan la porta començà a obrir-se, es féu, de sobte, el silenci. Quinze parells d’ulls escrutaren delerosos la figura que acabava d’entrar. Era el pobre conseller, amb un gest esveradíssim, desorientat i confús. Conscient del seu error intentà fer-se enrere, però no hi va ser pas a temps; quinze dones feien cercle al seu voltant, i una allau de veus l’eixordava com un tro.
--Oooh, mireu, nenes, qui ha arribat! T’has fet esperar, eh, murri? Què, has tingut bon viatge?
Una de les senyores no s’ho acabava de creure:
--Ves com canvien aquests tios, quan van vestits! Jo els he vist per la “tele” i no s’hi assemblen gaire, a aquest individu!
--No t’hi amoïnis, dona, que aviat l’hi veuràs, com a la “tele”.
--No cal que esperem al Vinzzenzo, oi que no? Podem començar ara mateix i així tindrem més estona per gaudir dels teus encants!
--Sí, sí, que es despulli, que es despulli!-- cridaven totes alhora, picant de mans.
--Compte, que si m’encens massa, no sé pas com ho faré per desfogar-me!
Totes reien com si estiguessin guillades. Deixats de banda les conveniències socials, la vergonya i tots els tabús ancestrals, prosseguiren:
--Necessites una mà, preciositat, perquè se’t facin més paleses les proporcions?
--Una estufa, busqueu-li una estufa, que no se’ns refredi!
--Ui, no pateixis, que estem totes aquí per escalfar-lo!
Algú proposà formalment:
--Potser prefereix desabillar-se en privat, darrere un paravent, el noi. Neneees! --cridà per fer-se sentir--. Que tenim algun “biombo”?
No, no hi havia cap “biombo” ni falta que feia.
--Com és que no ha arribat Don Vinzzenzo? Potser no voldrà veure’l!
--Per què? Vols dir que no li agradarà?
--No, dona; és que si el veu segur que flipa, i davant nostre...!
--He, he, he! Molt bona, aquesta! Au, desvesteix-te, “matxo-man”, que la tarda no és eterna i ens morim d’impaciència!

El conseller no s’ho creia; què estava passant, allí? Havia begut massa? Patia al·lucinacions, potser? El seu rostre canvià progressivament de color. Passà de la confusió a l’estupor; de l’estupor a la sensació de ridícul intensa; ganyotejà una rialleta falsa; es posà seriós. El roig inicial de vergonya es transformà en un roig d’indignació, que augmentava en igual proporció que l’excitació de les dones. Se sentia acorralat, aterrat, indignat, avergonyit, insignificant i desgraciat, molt desgraciat...
Intentà barbotejar unes paraules:
--Veuran, jo tan sols buscava els serveis...
Paraules que foren acollides amb una gran ovació:
--Oh, fixeu-vos, si sap parlar català i tot!
Van continuar increpant-lo durant llarga estona. Fins i tot, l’alumna més puritana sorprengué a tothom agafant-li la cara amb les dues mans i besant-lo sorollosament:
--Que n’és de tímid, el meu reietó! Au, meravella, demostra’ns a totes el que ets capaç de fer!
El que va ser capaç de fer fou barbotejar altre cop, amb la veu engargullada:
--Disculpin, però és que no trobo els serveis, saben?
Don Vinzzenzo pujava les escales preocupat. S’havia esperat molta estona a l’estació per tal de rebre el peculiar model, però aquest no hi va fer cap. I en arribar a l’ateneu, tothom anava de bòlit intentant de trobar el conseller, que semblava que se l’hagués cruspit la terra. Va dirigir-se cap a la classe, fastiguejat pel rebombori que en sortia de dins. Va remugar: tornarà a canviar el temps, elles ho assenyalen!
Quina no seria la seva sorpresa en obrir la porta! El conseller era allà, pàl·lid i descompost, amb les alumnes al voltant proferint frases obscenes i palpejant-lo. Impossible. No, aquelles no les eren, les senyores de la vila! Tan perfectes i entonades, tan educades i fines! Podien transformar-se de tal manera, en un moment donat i amb les circumstàncies adients? Que poc les coneixia!
Tot fent-se càrrec de la difícil situació, provà de disculpar-se, però el Sr. conseller, recuperant en part l’autoritat, el tallà de soca-rel:
--Jo buscava els lavabos, m’entén? No una plaga de bandarres!
I sortí de l’estudi encarcarat com un rave. Per les escales s’anava perdent la seva veu enutjada:
--Mai més, home, mai més! Estan boges, boges, totes boges, totes boges, totes...!

El final d’aquesta història, de segur que l’heu endevinat. De la subvenció, ni parlar-ne. Les senyores de la tarda se’ns han tornat totes moixes, avergonyides davant l’evidència dels fets, que han corregut pel poble amb noms i cognoms. I ara intenten aparentar una dignitat més que qüestionable. El Sr. Vinzzenzo n’ha estat el més afectat. Va rebre una bona reprimenda de la direcció, que l’acusa de ser el responsable de la falta d’ordre a la classe, i el fan dimitir a final de curs. Serà un altre a afegir a la meva llarga llista de professors. I, per si de cas, s’han acabat els models “especials”. A partir d’ara, tots els futurs artistes, siguin mascles o femelles, tant si prometen com no, han d’exercitar-se en el dibuix de l’anatomia humana per mitjà de la vella estàtua de marbre que flanqueja l’entrada.
I... Què se’n va fer, de l’autèntic Jean-Handsome, aquella fatídica tarda? Doncs que, de tan espavilat com era, es va equivocar de tren. I anà a parar a una vila costanera, carregada d’artistes que pinten a la vora del mar, i on, per cert, ja ha trobat un admirador que l’ha retirat de la feina per una temporada.
Però, en tot cas, això ja seria una altra història...

Llisquen ingràvides les hores nocturnes, dins la vella escola d’art. Les hores sense pressa, en una nit serena, de lluna blanca que ha eixit bellíssima, com un far amatent que vigila el son del seu poble més enllà del cel. Una dèbil guspira en penetra per la finestra, il·luminant subtilment les meves petites, precioses, estimades andròmines. Elles no es despertaran. Elles només cobren vida de la mà d’algun artista. L’únic soroll que esberla el silenci és el gat ros que ronda cada nit pels terrats, buscant el festeig d’una gata veïna. Aviat restarà amatent davant els vidres, esguardant inquisitivament el vell mussol de la taula, que reflecteix amb els seus ulls inerts la llum de l’astre. I el pobre gat no se’n sap avenir, d’aquesta estranya bèstia que se’l mira fixament, impertorbablement, sense moure ni una ploma. I el mixet s’estarrufa; i miola; i es torna tigre. I no sap si aquell amic és un enemic que li pren el territori, o si es tracta d’un enemic massa amic per voler lluitar.
Fins que se’n cansa, i segueix la seva ronda, ara amunt i ara avall, com el rei de les teulades, sota un clar mantell de nit brunzit de llumenetes...

Montse Galionar