divendres, 5 de gener de 2018

Silenci...


Mitja lluna a dalt del cel
com un far encès dins l’alba.
Silenci.
Matins foscos de l’hivern,
fanals de claror molt blanca.
Carrers deserts; lentament,
la ciutat just es desvetlla.
Arbres nus prop del passeig
i fulles mortes a terra.
Els ocells dormen als nius.

I jo, com una ombra més,
entre la son i el desànim
camino cap a la feina.
No em queda sinó avançar.
Sento a dins un fred glacial;
somnis?, il·lusions?, desigs?
Com la lluna a dalt del cel,
inabastables. Silenci.
Com la vida, que és dels altres
i que a mi no em correspon.

Vinga, va, que és tard,
un pas davant l’altre,
no miris enrere,
no pensis, no facis,
camina i ja està.
Silenci...

......

En un caixer de la rambla
hi dormen dos indigents;
capitalisme i misèria
jaient sota el mateix sostre.
Desferres de ronya i mantes,
de cartrons i tetra-briks.
I m’aturo, i miro endins.
Era jo la qui em queixava?
Quin sentit podrà tenir
per a ells, cap nova albada?

I de sobte, em sento viva,
conscientment afortunada
de tenir llar i diners,
i salut, i qui m’estima.
De veure com, lentament,
es va deixondint el dia.
Sento un ocell matiner
refilant des d’una branca.
Mitja lluna a dalt del cel,
amable, bella i propera.
S’encén el blau, i la llum
es filtra per les escletxes.

Montse Galionar   (dins 4 Veus) 

diumenge, 31 de desembre de 2017

Tanka de l'any que s'acaba

L'any s'acomiada.
Dels jardins polonesos,
groc d’esperança.
De les hores incertes,
sols l'amor ens en guarda.
Imatges del meu octubre a Lublin (Polònia) 
MOLT BON 2018 A TOTHOM!  

dissabte, 23 de desembre de 2017

Nadal 2017


ESTRANYESA
Imagino Maria contemplant amb estranyesa
el Nen tot just nat.
Fill de la Paraula? Cim de la Promesa?
Si no en sabés l’engendrament sagrat,
tot seria tan normal! –tret de la pobresa
de la cova i el pessebre i la fredor i l’obscuritat.

Aquest instant és immortal, en té el goig i la certesa:
canvia el món, li dóna plenitud,
però qui més ho sap?, qui més ho veu?, qui més ho sent
amb gratitud?,
qui més pot creure que Déu renunciï a l’absolut
i assumeixi, desvalgut, tanta feblesa?

I Maria tem per Déu per primer cop: l’escoltaran?,
l’entendran?, l’acceptaran? Porten tants segles esperant
força, llibertat, poder i reialesa!

Donar-se a un Déu totpoderós no fou una proesa
tan gran com donar-se ara a aquest Déu fet infantesa:
amb aquell Déu tan gran no l’espantava res,
se sentia acompanyada i sostinguda,
però amb Déu a la falda, vulnerable, incomprès,
el que d’ella es demana és tan foll i tan gran!

I se sent tan feliç amb l’Infant
com se sent desconcertada i perduda.

David Jou (del nou poemari Cant Espiritual 2017) 


diumenge, 10 de desembre de 2017

Un 1, un 5 i un altre 5...


(AMB PERMÍS DEL POETA, EN CARLES VALL)

Cent cinquanta cinc lladres,
cent cinquanta cinc bandarres,
mediocres a manades,
ganduls amb un os a l'esquena.
Cent cinquanta cinc botxins
esmolant les dalles.
Cent cinquanta cinc creus
amb l’hòstia endimoniada.

Cent cinquanta cinc núvols negres
que ens volen tapar
el Sol i la Lluna.
Cent cinquanta cinc
porres per decret...

Cent cinquanta cinc
mals accents al dictat,
cent cinquanta cinc
mosques saballoneres.
Cent cinquanta cinc
ments obtuses i
mal moblades.
Cent cinquanta cinc
toves de caganers...

Carles Vall

dissabte, 2 de desembre de 2017

Plouen fulles grogues...


Plouen fulles grogues en forma de cor,
voltegen i dansen en petits corriols.
Cal l’espera llarga de l’hivern mandrós
i de nou les branques lluiran colors.

Plouen dies vacus en el fons del cor;
cal un temps de pausa per saber qui som.
Atiem les flames, endrecem records,
i les nostres branques floriran de nou.

No estiguem pas tristos, que l’hivern és dolç;
plouen fulles grogues en forma de cor...

Montse Galionar

dissabte, 25 de novembre de 2017

Panical blau

Panical de la muntanya,
panical del prat suau,
panical tot ple de punxes,
panical tenyit de blau.

Panical, flor de rondalla
d’aquell rei que té un fort mal
i per curar-li la cama
cerquen flor de panical.

Panical, flor virtuosa,
rara flor del panical,
guareix-nos, ai!, d’enyorança
quan l’amor fa estar malalt.
Celedoni Fonoll

Un dia, un dia qualsevol sortiràs a cercar-la, la flor de panical. Tu possiblement encara no ho sabràs, però no serà només ella, la flor, el que et seduirà, com la màgia d’un reflex de lluna blava enmig dels prats; serà el riu que serpenteja al fons de la vall, i el fràgil pont tibetà que et durà a l’altra riba tot balancejant-se al vent, i el silenci en la tarda, i les petites casetes amb les teulades cobertes d’herbei; seran les immenses extensions dels prats, com jardins naturals on hi caben tots els colors del món, i les mil carenes blavisses que basteixen l’horitzó fins a fer-se fonedisses en el llunyedar... Serà  la roca on asseure’t amb els peus penjant mentre somrius i mires enlaire, seran els cants harmoniosos dels ocells, seran les pedretes que tires a l’aigua i aquests núvols blancs que viatgen lentíssims per un cel molt clar... I serà la llum, i serà el ventijol que juga amb el fullam dels arbres amb xiuxiueigs íntims i secrets... Serà la pau, la pau que desitges, la pau que vas perdre, la pau que et guarirà.

Un dia, un dia qualsevol hi aniràs a l’encontre, de la flor de panical. Ascendiràs muntanya amunt fins a trobar-la. I t’hi emmirallaràs, i veuràs en ella un reflex del teu jo, punxant però incapaç de fer mal, únic, salvatge, bell i solitari. Llavors, molt a prop seu, sentiràs com les teves ferides d’amor es van guarint, perquè així són els seus poders, perquè t’ensenyaran a estimar de nou, i voldràs ser com una flor més d’aquell paisatge i quedar-t’hi per sempre, arrelada a la terra, impregnada de tots els perfums de les valls, i aprendràs el cant de l’oblit, de la serenitat altra vegada, el cant de ser feliç. No, no creguis que és un somni. És la màgia de la flor de panical.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Sense tu...

Em sento com un vell far,
en un port desert de vida,
lluitant per mantenir encesa
la llum que ningú no albira,
el raig que ningú no veu;
el llamp que es perd en el cel,
i que en l’horitzó agonitza…

Em sento com un vell far,
en terra erma i podrida,
amb la salabror del mar,
i amb els crits de les gavines…
Montse Galionar


He mirat cap el bell far.
Una llum que sempre albiro
un raig que de lluny es veu
un llamp que il·lumina el cel.
Llum de pianos i cordes
en terra verda i fecunda.
Xavier


Em sento com un vell far
que un altre far albira.
Si la claror se'm fa lleu
amb la teva creixeria.

Xuclarem llum de la lluna,
volem la terra daurada.
Del desert, d'aquesta duna,
en farem terra llaurada.
Carme 

divendres, 10 de novembre de 2017

Més enllà de la finestra...


Més enllà dels vidres bufa el vent,
i una pluja persistent fa brillar els carrers amb llums de nacre.
Solitud. Els arbres de la plaça es desvesteixen;
sacsegen els seus braços, esgotats de repetir
la mateixa extremitud una, deu, cent mil vegades...
No resten més fulles per caure
en les branques que perviuen any rere any,
i que semblen, malgrat tot, tan i tan fràgils... 

Remolins de coure en el terra humit
i la dansa del fred escolant-s’hi, burlesca...
Més enllà dels vidres, sento el vent.
No, no em queden més fulles per caure.
L’huracà de la teva presència a prop meu
va acabar d’endur-se les darreres que quedaven,
i em resten les branques, nues, joguines a l’atzar.
Dansen records de somnis incerts –fal·làcia o certesa...?
Garbells de mots caducats, com les fulles a terra,
paraules llunyanes que van germinar a dins meu. 

Va renéixer i va morir, la vida, i ara què en resta?
Et sé lluny i acompanyat, en algun indret remot,
contemplant amb nous amants altres pluges, altres tardes,
des d’algun racó de món, del teu món ja lluny del meu.
Potser, immers en mil projectes, taciturn, inescrutable,
o potser exultant per uns èxits brillants, un cop més,
qui sap si contemplant jardins, palaus o runes gregues,
iniciant l’enèsima reflexió sobre qui ets,
cercant un déu que tingui algun sentit, potser autoinculpant-te
de l’excés de vanitat que et visita de manera intermitent,
tot iniciant un acte de contrició tan fals
que no et creus ni tu mateix... 

Ja ho sé que ja no hi ets, que no vull encabir-te en els meus somnis,
que molt lluny queda la mar i la llum de les estrelles...
mes... enllà dels vidres bufa el vent,
i la pluja em porta el cant del teu record amb sons de vespre. 

Montse Galionar 

dimecres, 1 de novembre de 2017

Sons de tardor

¿Serveix d’alguna cosa el vagareig
per l’univers platònic dels seus versos
quan de fet, ni em calen les paraules per reviure
aquesta ària de tardor, entre l’enyor i la nostàlgia?
I teixir-se amb la boirina del silenci i de la tarda
un nou jo amb tota la puixança que l’ànima un dia posseí,
on es fonien somnis i quimeres, en un èxtasi d’amor
etern, indestructible...
Oh, realitat, que mai sabràs del cert
en quin punt et transmutares en fal·làcia!
Per sort, la mort t’alliberarà potser d’alguna tràgica evidència.
I esdevindràs feliç
en aquella roda d’habituds i despropòsits
que ara habiten el teu cor i que pinten d’or caduc les velles branques.
I jo, petit mortal que m’he vist reflectit en els seus versos
enyoro aquella llar enmig del bosc, enmig la boira,
que només habitàrem fugaçment des d’algun somni.
Regalimen tendresa els sons de la tardor, i jo l’envejo...

Montse Galionar  (Dins 4 Veus) 

dissabte, 23 de setembre de 2017

Tardor, benvinguda!

PREC
Sol de tardor que comences
a esgrogueir tants jardins,
que endolceixes fulla a fulla
tots els recers i els camins,

que omples de melangia
els passadissos del cor
i que duus a cada cosa
tendrament la seva mort,

fes-me entrar a la teva dansa,
sol de tardor complaent,
vés minvant sense recança
els poders que té la ment,

apilona'ls amb les fulles
que, cansades del seu vol,
amb un esclat incendies
i es perden en fumerol.

Narcís Comadira