diumenge, 16 de juny de 2019

Sota la boira...

Montserrat, enmig la boira, 
 sota la pluja,
 és com un poema visual,
 gairebé minimalista,  
 d'una bellesa diferent, pertorbadora,    
on els objectes més visibles
adquireixen la categoria d'obra d'art
i la resta del paisatge s'esborra 
   sota un mantell grisenc 
 tot jugant a cuit i amagar.  
Amb boira o sense,
 sempre sublim, Montserrat! 
 Imatges preses la tarda-vespre del dimarts, 11 de juny de 2019,
sota una intensa pluja,
mentre a Madrid, les defenses dels nostres presos polítics
 feien les seves darreres intervencions
i el cor plorava. 

diumenge, 26 de maig de 2019

Núvols dins de l'aigua


"...Es delia per tocar el cel amb les mans; aquest cel amb núvols blancs, que de vegades semblava tan proper i que era sempre tan llunyà... Quan ja era a punt de renunciar-hi, el cel se li va donar; va davallar per a ella, fins gronxar-se en les aigües del riu. I va dir el seu nom, amb un xiuxiueig de flautes dolces que l’aire li feia arribar a través de les fulles dels arbres... S’hi va submergir, i mentre queia la tarda, envoltada de muntanyes, va saber d’aquella esgarrifança que només coneixen els amants quan és el desig qui parla..."


diumenge, 19 de maig de 2019

Aquella moral montserratina d'altres temps...


(Del Butlletí del Santuari, 1930)  No us el perdeu! 


Quan era petita, a primers-mitjans dels 60, era costum als estius passar uns quants dies a Montserrat amb els pares, els oncles i la cosineta. Guardo memòria d’inesborrables instants viscuts, d’imatges que potser no comprenia però que normalitzava perquè formaven part de la nostra vida quotidiana. Una d’elles era el ritual dels mocadors virolats. Quan anàvem a la basílica per veure la Moreneta, en entrar, hi havia unes persones que donaven uns mocadors grans a les dones que duien vestits sense mànigues o que anaven escotades. Els pares em van dir que aquells visitants eren turistes que venien de molt lluny i tenien uns altres costums, i sí, els recordo alts i rossos, amb la pell molt blanca, i amb vestits moltes vegades encara més virolats que els mocadors que els feien posar a sobre. No se’ls permetia l’entrada a l’església ni encara menys pujar a adorar la Verge si no es cobrien els braços. No sé com s’ho devien fer per convèncer-los, però el cert és que tots acabaven entrant amb el mocador sobre les espatlles. A mi em fascinava aquella escena; hauria fet qualsevol cosa perquè m’haguessin deixat posar un mocador d’aquells... Sentia comentaris que era una falta de respecte anar a l’església sense una jaqueta al damunt, però els meus pares es passaven llarga estona contemplant aquella escena i divertint-s’hi d’allò més. 
Els qui van establir aquelles normes, abans de la guerra civil, no sé si volien protegir de la concupiscència a la Mare de Déu o a la congregació de Montserrat, o al bon nom de l’Església en general... Mentre tot això passava, alguns d’aquells monjos tenien les mans molt llargues i els pensaments exaltats, i no pas per aprofitar-se de les elegants estrangeres, sinó d’uns infants que formaven part d’una de les corals infantils més importants del món, i amb total impunitat...
Mig segle enllà d’aquests records, els estrangers que ara visiten la basílica ja no venen tant d’Europa ni són alts ni rossos, ni acostumen a portar bonics vestits estampats, ni tenen la pell molt blanca. Ara els gruix de visitants són asiàtics o sud-americans, molts d’ells entren a l’església amb pantalons molt curts i tops encara més minúsculs, i ja ningú els fa posar res a sobre per tapar-se. Ara, el que molesta són les contínues fotografies que aquests visitants fan de la basílica enmig la litúrgia o el cant dels escolans, l’allau de flaixos i xerrics que produeixen constantment. Tant, que han hagut d’establir una altra mena de restricció: prohibit fer fotografies. De manera dissuasòria, a l’oració de les Vespres (que és la que mai em perdo), un parell de goril·les molt ben vestits fan guàrdia al costat dels bancs, i només veure algú amb el mòbil a les mans s’hi acosten no sempre amb bones maneres per advertir de la prohibició. Et sents tota l’estona observat, incòmode, violent, gairebé tant com per la visió dels llatins de torn que t’ha tocat al banc del davant i que no paren de xerrar, riure i fer soroll, d’entrar i sortir, de canviar-se de lloc, tot ensenyant mig pam de calçotets (ells) per la part posterior de l’esquena i la roba interior (elles) pel balcó de sota el braç...
I és que això de la imposició de normes i límits va a estones, segons els interessos i les modes. Aquest document del 1930, n’és una bona mostra de les que s’imposaven i que regien la conducta dels feligresos o visitants. Ara no crec que cap abillament més o menys correcte sigui motiu per negar una cel·la a ningú, ben al contrari: es fan la barba d’or amb els preus en ascens constant, gairebé dissuasoris per a les butxaques normaletes com les meves. I fins i tot promocionen estades de cap de setmana romàntics per a les parelles...
Amb tot, Montserrat és Montserrat, i com que la seva màgia, quan t’atrapa, te’n fa esclau per sempre, m’hi tornaré a perdre un any més, d’aquí a tres setmanes. Ah, i ni aniré escotada ni sense mànigues, ni faré fotos als monjos durant les Vespres! Seré molt bona nena. Si us animeu, us hi espero!

diumenge, 5 de maig de 2019

SMS

(Dedico aquesta història, publicada fa uns anys, a un amic vilafranquí que amb els 50 ben repicats ha ensopegat amb una pedra molt semblant a la de la protagonista. Ànims, que amb temps s'acaben relativitzant, aquestes coses.) 

"...Havia transcorregut poc més d’una hora des que us havíeu dit adéu. El tren, implacable us allunyava l’un de l’altre, confegint mars de distància cada vegada més grans. Ell cap al nord, tu  cap al sud. De pressa, de pressa, de pressa, el paisatge que s’esmuny per la finestra, el bes calent a la pell,  el record d’un dia inoblidable, la plenitud al cor i qui sap quan us tornareu a veure...
Però tu eres tan feliç...!
Llavors, vas sentir l’avís d’un SMS:

“...Tu també ets encantadora,
llàstima de la timidesa...”

N’hi va haver prou amb aquesta sentència per esfondrar el teu castell de cartes..."

M’ho deia la intuïció, però em negava a escoltar-la:
la realitat, amic meu, t’havia decebut.
Tu esperaves alguna cosa més de mi
que no vaig saber o no vaig encertar a donar-te.
Ho reflectia el teu gest, resignat a l’evidència:
s’esquinçaven els somnis d’erotisme,
quedava l’amiga, amb qui no hi valia el sexe.
Potser va ser en aquell banc del parc
on els gossos empaitaven les cotorres
i els nostres cossos, cansats de caminar
cercaren una estona d’aixopluc
ben a prop l’un de l’altre, i a recer de les mirades,
esgotades les paraules, no sabent ja què més dir,
tot i el munt d’interrogants que planava entre nosaltres...
Potser va ser la por, la falta de costum o la prudència;
els teus ulls obrien pas, invitaven, seduïen,
t’oferies tot sencer, i no vaig creuar la porta.
Potser t'imaginaves un somni de colors o la màgia d'un poema
i vas trobar, tan sols, la simple realitat d’una vulgar poeta...
Potser era el temor de desitjar-te més del compte
qui va marcar la meva inhibició per tal de protegir-nos...
Podia haver estat dolça i besar-te llargament,
acaronar el teu cos fins a perdre el món de vista...
Potser llavors tot hauria estat diferent,
potser no hauria calgut cap més SMS...
..........

Ara sols em resta contemplar inútilment la lluna,
amb la impotència d’haver-la tingut al meu abast
però incapaç d’haver-la sabut atreure...
Galionar

dimarts, 23 d’abril de 2019

Setmana Santa, Sant Jordi i altres que en vindran.


Que difícil trobar espais per a l’escriptura quan les prioritats s'ensenyoreixen de la nostra vida, en un pack capriciós i imprevisible on conviuen les bones, les que no ho són tant i les dolentes, i es queden amb nosaltres més temps del que seria desitjable... Els dies se succeeixen els uns als altres sense treva ni pausa, les idees flueixen sense poder materialitzar-se, i quant a posts per al blog, el més calent a l’aigüera.
Però avui és Sant Jordi, i d’alguna manera vull desitjar-vos el millor del món.
Aquests dies de Setmana Santa, i com a sorpresa de darrera hora, hem gaudit de la companyia del fill i la seva dona. És la primera vegada en 13 anys que han estat a casa per aquestes festes. Tot un regal de bells moments compartits i grates experiències. Com que aquest matí molt aviat ja han marxat novament cap a Irlanda, van voler celebrar la diada de Sant Jordi amb antelació. I ens van obsequiar amb dos exquisits rams de roses vermelles, un per a la mare i un altre per a mi. Es dóna la circumstància que mai, anteriorment, cap dels meus fills m’havia fet cap detall en aquest dia; per aquest motiu m’he sentit especialment feliç amb el present. Potser no són més que coses de vella...
Hem celebrat una Pasqua una mica diferent, seguint algunes tradicions poloneses (la Monika és d’aquell país), i a casa aquest any hem guarnit ous durs, s’ha preparat cistelletes per portar  a beneir, s’han seguit algunes tradicions diferents durant els àpats. Que lluny, els seus rituals religiosos comparats amb les nostres!
Temps hi ha hagut per passar-lo junts a casa, perquè la climatologia no ha acompanyat gens ni mica. Tot i que ha plogut molt poc al Penedès, el vent ha estat bufant amb ràfegues huracanades durant dies. Ahir, a Vilanova hi havia un temporal de llevant que impressionava. 
La pobra Passifae romania tota sola, sense ningú que s’hi pogués acostar, perquè les onades havien envaït la platja i les passeres, deixant-la aïllada a dalt del seu estendard. El paisatge tenia un color estrany, d’un gris clar lluminós que desconcertava...
Ben diferents els colors de la mar durant la primera setmana d’abril, quan vaig poder gaudir d’uns dies a prop d’una altra mar que no coneixia, a Peníscola, estratègic punt de partida per visitar una colla d’indrets i de castells dels quals potser podré parlar algun dia (Morella, Xivert, Ulldecona entre altres...) 
El meu moment preferit, però, era de bon matí, quan m’escapava de l’habitació per baixar a la platja a contemplar el miracle del nou dia. La poesia ja estava escrita en el cel, en l’horitzó i en el mar; no calien els meus mots...
A prop meu, arran de platja, parelles d’homes jubilats tertuliejaven, combinant l’espectacle de la sortida del sol amb el passeig matinal. Vaig poder escoltar-ne bocins de converses. Eren gallecs, senzills i francs, viatjaven amb l’Imserso. I parlaven de política, de Catalunya, del procés, dels nostres presos polítics... 
Cap d’ells  es mostrava a favor de la independència però afirmaven que ens entenien, i tots coincidien a dir que cap dels nostres polítics no mereixia estar empresonat, que era una injustícia flagrant, que amb la llei a la mà no hi havia cap motiu per tenir-los privats de llibertat. Afirmaven que s’estava cometent un greu error contra aquella gent, “gente buena, pacífica y culta”, deien. 
Tots estaven en contra del judici, que titllaven de vergonyós. Parlaven en veu baixa, en to greu i convençuts, com si només gosessin expressar el seu punt de vista gairebé en la intimitat. 
També afirmaven que si des de Madrid no ens haguessin retallat l’estatut, els catalans no ens hauríem plantejat demanar la independència. És possible que haguessin sentit el Joan Tardà al congrés dels diputats, en el seu dia, quan des de l’estrada va impartir una didàctica i magistral lliçó sobre el tema que va fer obrir els ulls a molta gent... 
Com em va agradar poder copsar el punt de vista sincer d’aquells avis, mentre que un artista invisible anava transformant el cel en un bellíssim llenç on hi figuraven tots els colors de l’alba...
Ja fa dues setmanes de tot plegat, i avui ja és Sant Jordi. Ens esperen esdeveniments importants al llarg dels dies, durant els propers mesos. Amatents sempre, i sense perdre l'esperança, desitjo de tot cor que no us hagin mancat les roses, les lectures i l'amor.




diumenge, 24 de març de 2019

Passat virtual sobre paret blanca

Encamp (Andorra) -  Graffiti: passat virtual sobre paret blanca. 

Tràfec de nit,
temps adormit,
fressa dels últims
ocells dels nuclis.
Fosca llampant
que agrada tant;
negra enganyifa
d’un cor que es rifa.
Blanc despertar,
molt tendre i clar,
aus desimboltes,
màgic moment.
Albes callades,
roses tallades,
refrecs dels cors.
Amors..?
Res ningú en sap
d’on van quedar...

Montse Galionar

dissabte, 9 de març de 2019

Sota el cel de la Llibertat


ALS NOSTRES PRESOS POLÍTICS

Presos per la llibertat,
presos per la democràcia,
presos de la injustícia,
estem amb vosaltres.

Presos de la mentida,
presos de l'autoritarisme,
presos del nou feixisme,
estem amb vosaltres.

Gràcies d'haver escoltat,
d'haver lluitat, d'haver intentat
que tothom prengués la paraula:
estem amb vosaltres.

Hi ha noms que esclafen,
fets de presons i d'insults
en lloc d'arguments i diàlegs.
estem amb vosaltres.

El que ara semblen derrotes
seran  llavors d'esperances.
Cada dret ha costat tant!
Tants corruptes governants
n'han fet un camp de batalla!

Presos per la llibertat,
presos per la democràcia,
presos pel nostre país:
estem amb vosaltres.

David Jou i Mirabent


diumenge, 17 de febrer de 2019

Hora calma


Solcant per les bromes
del fred i el silenci,
més enllà dels vidres,
volta el pensament.

Com sons que s’esmunyen,
com mots sense pressa;
com un sospir tendre,
un cant n’emergeix.

Un cant dins la tarda,
enmig les teulades
que resten humides
d’un grisenc plor d’aigua.

Lliscant van les hores
amb somorta fressa;
en l’arrel dels gestos,
unes mans esperen…

Terrats plens de flors,
on la pluja hi canta
sonets de colors…

Ai, esguard furtiu,
devessall de versos;
què en saps de la flama
que em revolta el cor…!

I, onejant per l’aire,
els meus pensaments
vers la pluja, escapen
dels mots i del temps…

Montse Galionar

diumenge, 10 de febrer de 2019

No és l'inici d'un temps qualsevol

A punt per a una nova setmana que no és l’inici d’un temps qualsevol. Estem tristos, tenim por, per ells, per nosaltres, pel país, pel futur, per les evidències que fan tan difícil l’esperança.
Girem els ulls al nostre voltant: tot el que veiem és una xarxa de mentides, d’incerteses, de núvols que ens amaguen el cel, de fred i de grisor.

Però, de tant en tant, una petita escletxa de blau a què aferrar-se, que ens recorda que cal seguir endavant, que cal seguir lluitant. Tossudament alçats!
Carme, Dolors, Oriol, Raül, Josep, Quim, els tres Jordis... Serem amb vosaltres! 

dimarts, 29 de gener de 2019

Relats conjunts: Passat, per què tornes?


(Participació a Relats conjunts de gener)  

He rebut, amor meu, la teva carta.
L’he llegida, com faig sempre, destriant
aquells mots que diuen tant dels que no ho diuen
i afegint-hi més paraules, com ja saps.
L’he llegida, i altre cop em demanaves
que amb els versos et tornés a seduir,
que escrivís, de dins del cor, altra vegada,
al poeta, a l’amant, al meu amic.
Feies nostre un bell passeig de nit d’estiu
i en lloaves del vell temps la plenitud
i em sotjaves a tornar sobre els meus passos
i a reviure instants preciosos compartits...
M’he adonat com enyorava el nostre somni,
que el teu cor, tan lluny de mi, m’està cridant,
com em crida fa tants anys cada bri d’herba,
cada riu, i cada petja de la vall...
Si una nit, entre els estels, un déu cercàrem
i vam beure’ns els anhels d’eternitat,
si es féu festa a dalt del cel, i si exultàrem,
no ho recordes, com l’albada ens va allunyar...?

I no obstant, cada nit aixeco els ulls
per mirar si són al lloc tantes estrelles
i t’enyoro, i penso en tu, amic i amant,
tan proper i tan cor endins, ja tan distant.

He llegit un i mil cops la teva carta;
aquell mots que ara em demanes ja no els tinc,
i els nous versos que ara brollen dels meus llavis
s'esllangueixen sense tinta en els fulls blancs.

Montse Galionar