dijous, 20 de juliol de 2017

Temps de joia, temps de poesia

Ella, la dona del meu fill, és poeta amb obra publicada a Polònia. Ell és molt més bo amb les lletres del que la modèstia li permet reconèixer. Ella i el meu fill em van voler donar les gràcies per haver-los dedicat el nostre llibre a Quatre Veus sobre les Quatre Estacions. I van escriure i regalar-me  aquest poema, que és alhora una mostra d’agraïment, una aclucada d’ull i una abraçada de complicitat.
Amb el seu consentiment, el vam recitar el passat divendres 14 de juliol durant el seu enllaç. Intercalant les estrofes en polonès i en català. El germà de la Monika llegia la versió original, jo vaig fer-ho en la nostra llengua. Vam crear una atmosfera màgica i emotiva, va ser el casament civil més bonic que podia imaginar.
I en Carles, un altre poeta i amic de l’ànima, els va oferir també  un bellíssim poema com a regal de noces, amb una enquadernació molt acurada. Però aquest es mereix un altre capítol per a ell sol.
Seran feliços, el Josep M. i la Monika. Mentre la poesia formi part de la seva vida s’estimaran sempre.

QUATRE ESTACIONS

A l’hivern, quan els arbres no són arbres
sinó siluetes en l’horitzó, rodejats de neu blanca
des d’on guaiten i es refugien els ocells,

A la primavera, quan el cel no és el cel
sinó fum d’argent sobre els prats
i les grues vagaregen sobre l’herba molla,

A l’estiu, quan el vent no és el vent
sinó el vaivé rítmic del mar
i la certesa que el que és, és
i el que no és ja no passarà,

A la tardor, quan la joventut ja no és joventut
sinó boira densa en el camins
on s`ha perdut tant, però ens vam trobar l’un a l’altre,

Seguim dempeus, com dos arbres
que creixen arrelats a la terra
per sempre junts.

Autora: Monika Bartkowska
Traducció: Josep M. Vallès

*  *  *   

CZTERY PORY ROKU

Zimą, kiedy drzewo nie jest jak drzewo
lecz kontur nieba, a wokół  biały śnieg
spod śniegu wychodzą i giną w nim ptaki

Wiosną, gdy niebo nie jest jak niebo
lecz szary dym ponad łąkami
Tam w mokrej trawie brodzą żurawce

Latem, gdy wiatr nie jest jak wiatr
lecz płynny ruch morza i pewność,
że to co jest – jest, a to czego nie ma
– nigdy nie będzie już naszym udziałem

Jesienią, gdy młodość nie jest jak młodość
Lecz gęsta mgła nad drogami,
gdzie zgubiliśmy wiele lecz odnaleźliśmy
siebie

Stoimy niczym dwa drzewa
wrośnięte w ziemię –
na zawsze razem.

Monika Bartkowska


dissabte, 8 de juliol de 2017

Casablanca


Torna-la a tocar: és hora de rendir-me,
de no enganyar-me més pensant que l’he oblidada,
d’abandonar d’un cop aquesta resistència,
de dir prou a la prudència,
de tornar a ser jo altra vegada.

Torna-la a tocar:
em cremarà la música i no ho sabrà ningú,
sostindré la copa encara amb pols segur,
conservaré el domini i mantindré l’aspecte
pulcre i dur,
la imatge freda i circumspecta.

Ningú no sabrà pas
com lluiten dintre meu la nostàlgia i l’agonia,
com desborda el foc el riu que el contenia,
com creix ella
fins a ser el que sempre ha estat: la llum del dia,
la meva sola pàtria i obstinada meravella.

Torna-la a tocar:
fins i tot resistiré contemplar-la fit a fit,
tan a prop altra vegada aquesta nit,
tan a prop i tan prohibida:
és hora de rendir-me a l’evidència,
d’acceptar que sempre ha estat la meva vida
i de saber-la perdre, ja que cal que sigui així,
havent-li dit “t’estimo” i enterrant en mi
la música, el record, el dolor, la violència.

David Jou  (Els ulls del Falcó Maltés) 

diumenge, 2 de juliol de 2017

A la companya del meu fill

Em plau avui recuperar aquest poema dedicat a Monika, la companya del meu fill. D’aquí a unes dies seran entre nosaltres per celebrar el seu enllaç civil a Vilafranca. Temps, doncs, de felicitat. Després, tornaran al seu país d’Irlanda, on tenen la llar establerta. 
Per a tu, polonesa bonica! 

Arribares d’un país molt fred, lleugera d’equipatge,
però el teu caliu de dona captivà l’amor d’aquell qui m’és preuat.
Al principi va costar una mica entendre’ns;
va caldre emprar llenguatges de bona voluntat,
treballar el diàleg dels somriures, del gest i dels silencis.
Va caldre que estenguéssim una xarxa de llaços invisibles
que ens unissin a tots tres: a tu, a mi i al fill, el teu company.
T’hem obert les nostres portes, i t’hem regalat el mar,
que per tu s’ha vestit de gala, i s’ha fet més blau i més amable,
que també vol seduir-te. I tendrament, tu ens mires agraïda.
La sorra ara té un rastre de petjades
que va des de terres poloneses fins als vorals del meu cor.
Tu, passejant entre l’arena i el mar, allà on es desfà l’onatge
després d’acaronar els teus peus…
T’has fet collarets de petxines, i en un flascó d’estrelles
t’enduus l’aigua, la sal i la brisa, que et perfumaran la pell.

Avui compleixes anys. Lluny d’aquest país, que serà teu per sempre,
però a prop de qui t’estimes. Tornaràs molt aviat, i novament
es conjuminaran els blaus: cel, horitzó i els teus ulls, en l’abraçada del mar.
No importa que el teu niu de naixença hagi caigut de l’arbre;
per l’amor del meu fill, per tu mateixa, en nosaltres hi tens casa oberta.
Nostra llar és ara rica en noves músiques, nous sabors, noves paraules.
Hem esfondrat temors i hem crescut, i hem guanyat una filla.
Allò que ha besat el mar, ningú mai no ho pot malmetre.

Perquè algú molt important va lliurar-te cor i vida,
resta el meu, també, impregnat de tu, Monika.

Montse Galionar

divendres, 23 de juny de 2017

Invocació



No, ja no et vull per amant
ni m'és grat de compartir més nits insomnes;
no hi ha treva ni repòs al teu costat.
Volen draps de llit al voltant de la cambra
i tu em posseeixes, del tot i sense espera,
una vegada i una altra, i així fins a l’alba.
La teva abraçada m’anul·la i m’asfixia,
em deixa el cos exhaust i la ment balba.
Febrosa la pell, corriolets d’aigua,
es rendeix al teu embat, assedegada,
i no puc més; m'encens i em cremes.
Braços que s'obren, pits anhelants,
tota jo que em dono tota
per apaivagar aquest foc, però és debades;
abrases el meu cos durant la nit
amb la folla raó d'aquell qui guanya.
No, ja no et vull per amant;
qui et desitgi que et compri,
calor de l'estiu! 

Montse Galionar (dins Quatre veus) 

dissabte, 17 de juny de 2017

Petites pinzellades de set dies a Montserrat

Diumenge, 4 de juny. Dia primer. Entrar amb mal peu. 
Diuen que qui està de pega amb els collons ensopega. Aquesta és la "meravellosa vista" que  tinc davant la finestra de la meva cel·la a Montserrat. Un pedrot pur, dur i enorme, i una mica de muntanya si m'enfilo a una cadira i miro per una altra finestreta arran de sostre... La cel·la 314 (agafa un cagarro i esmorza), la de les emergències... Sembla que han extraviat la meva reserva, que hi ha hagut algun error i no comptaven amb mi. I sort que duia tots els correus electrònics impresos on hi constava el tràmit i la paga i senyal... Tants dies il·lusionada per això... I a sobre plou! No, no puc, és claustrofòbic, aquí m’hi moriré!
Per sort, m'han ofert la possibilitat, demà al migdia, de canviar d’habitacle; avui tot està pleníssim. Vinga Montse, no perdem les esperances que encara ho arreglarem!


Dilluns, 5 de juny. Dia segon. Adéu, pedrot! 
Solucionat! Ja ha desaparegut el pedrot de davant la meva finestra! No, no és que hagin canviat la muntanya de lloc, no, sinó que disposo d'una altra cel·la molt més acollidora! I aquesta vegada sí, altíssima, al sisè pis, preparada per fer realitat totes les meves expectatives! 
Aquesta és la vista que tinc al davant. Que bella serà l'alba contemplada des del llit estant! Que bella la nit, amb la lluna que ben aviat serà plena! 
Avui, però, el vel fantasmagòric de la boira, després d'una nit i un matí de pluja, ha embolcallat el monestir fins al migdia. El meu agraïment al senyor responsable de la recepció, que ha tingut el detall d'oferir-me aquesta meravella; tenia ganes d'abraçar-lo i tot, de no haver estat tan seriós! Aquesta meva estada fins al proper diumenge recomença de nou ara, i de la millor manera! Montserrat, t'estimo!


Dimarts, 6 de juny. Dia tercer. Coses del Monestir... 
No podia dormir, i a 2/4 de 8 del matí, després d’un passeig molt agradable, he anat a escoltar Laudes a la basílica. No és que m'hi hagi pogut concentrar gaire, no; un grup d'orientals havia pujat al cambril de la Moreneta. Tot són maneres d'adorar, és clar, però ells semblaven trobar-se al davant de l'emperador del Japó. Tota una tirallonga de grans reverències davant la Verge, ostentoses, repetitives, l'esquena vinclada endavant, el front quasi a terra, el cul ridículament visible donant la cara als feligresos que ocupàvem els bancs de la basílica. No sé pas com s'ho ha fet, Ella, per mantenir la compostura sense riure, impàvida, inamovible...
Alguns dels monjos no semblaven estar gaire inspirats; a un de grassonet, a l'hora de senyar-se, se li ha girat feina: en nom del Pare (els dits al front), del Fill..., i en tocar-se la panxa s'ha adonat que anava una mica brut, i sense manies s'ha dedicat a espolsar-se l’hàbit vigorosament, deixant de banda l'Esperit Sant i les oracions. Un altre badallava sense dissimular ni gota. I un altre monjo ha aprofitat el temps per netejar-se a consciència les ulleres, mentre que més enllà un altre es mocava sense que l'importés gaire la cantarella gens gregoriana del seu "moooc, moooc, moooc... "
El Parenostre cantat de Rimsky Korsakov, però, m'ha fet posar la pell de gallina.
Són coses de dins del Monestir... A fora, el crepuscle convida només a viure'n la bellesa...


Dimecres, 7 de juny. Dia quart. Petits tresors. 
Avui de bon matí, nova passejada deliciosa per uns Degotalls solitaris, on tan sols se sentia el cant dels ocells. La foto tradicional de cada any al mateix lloc. I cercant petites espurnes de bellesa per a la capseta dels records.
Fa vent i un fred que pela, avui, a Montserrat!


Dijous, 8 de juny. Dia cinquè. Una mica de tot. 
De la indescriptible bellesa d'una mar de núvols al matí, passant a la bellesa del cicle de la vida que se'ns ofereix amb la seva aparent simplicitat; resseguint camins d'horitzons ben nítids, sempre amb la serralada imponent al fons, a voltes esquerpa, a voltes amable; finalitzant la tarda amb l'Ave Maria de Bach interpretada magistralment per l'Escolania, amb l'orgue donant el millor de sí mateix... Les emocions oscil·len com un pèndol amb una intensitat difícil d'encabir en un cor que recupera els seus batecs de vida. Gràcies, Montserrat!


Divendres, 9 de juny. Dia sisè. Ermites, reptes, esperança. 
Avui, jornada de nous reptes, de superació personal. Dia de pujar a ermites que ja no estan a l’abast de les meves forces, però que he aconseguit coronar! La més significativa, la més elevada, la de Sant Salvador. Envoltada d'un paisatge colossal, de vertigen, enganxada a l’Elefant. Molt a prop s’hi poden veure les restes de l'orginal, que com gairebé totes va ser destruïda pels volts del 1812 durant la Guerra del Francès. L’indret em va semblar feréstec, vaig sentir pànic i vertigen, vaig haver de baixar cames ajudeu-me! 
En un altre indret bellíssim i després de pujar una colla d'escales, l'ermita de Sant Benet, restaurada i convertida en refugi per a escaladors. Un bon lloc per dinar. I la més accessible, després de travessar el Pla dels Ocells, és l'ermita de Santa Anna, que passarà a la meva història particular perquè des d'allí em vaig assabentar, via whatsApp, de la pregunta i el dia de la consulta (Xavier, te'n dec una!). Un gran lloc per a una sensacional notícia.
En definitiva, una jornada d'aquelles que semblen impossibles i que no s'esborraran en el temps. De nou gràcies, Montserrat!


Dissabte, 10 de juny. Dia setè. Tot esperant la lluna. 
Dic adéu al dia i a la meva estada a les muntanyes tot esperant la lluna, des de la Creu de Sant Miquel. Ni un sol núvol al cel. Veig la tonalitat rosada del crepuscle, els seus canvis cromàtics, bufa un vent molt calent, però de la lluna ni rastre. Com pot ser? Dilluns a aquesta hora ja feia estona que era davant meu, ben alta... Cap a les 10 em rendeixo i enfilo novament el camí de tornada, veient que la nit m’ha caigut a sobre. I jo que tenia ganes de fer unes fotos espectaculars! Decepció.
Que bonica la basílica a aquestes hores, des del camí! Arribo i la lluna continua sense veure’s. Per on deu haver sortit, aquest vespre, la molt..., llunàtica? 
Una estona més tard, a la plaça, me la trobo enmig del cel, majestuosa, gran i vermella, com si hagués estat jugant a cuit i amagar. En un no-res s’aixeca, es veu llunyana i es fa petita, i les fotografies, a causa del meu desconeixement en la matèria, em queden fetes una porqueria...
I m’acomiado d’ella, dic adéu a la muntanya, a la Moreneta, al monestir, a tots aquests dies inoblidables. L’energia positiva que m’enduc cap a casa han de durar-me una bona temporada. Potser el proper any, quan torni, ja serem un país lliure.  A reveure, Montserrat!

dissabte, 3 de juny de 2017

Els infants i els borratxos sempre diuen la veritat...

Una àvia jove i el seu nét de cinc anys passegen pels carrers de la vila, tot parlant de les seves coses. A l’aparador d’una cèntrica farmàcia s’hi pot veure un enorme flascó d’una crema facial de propaganda. El menut la reconeix a l’acte:
-Mira iaia, allò que et poses a la cara per no ser tan lletja!
Així doncs, aprofitant que m'estaré una setmana a Montserrat, li demanaré a la Moreneta si és capaç de fer-me algun miracle...  


Traguem-ne tot el suc possible d'aquests petits instants de felicitat que ens regala la vida, gaudir-ne al màxim i amb els cinc sentits: les estones compartides amb els infants, amb les persones que estimem, amb la solitud cercada, amb la música i el paisatge... Ell ho tenia ben clar: 


"La gran tragèdia de la vida no és la mort. La gran tragèdia de la vida és allò que vam deixar morir dins nostre quan encara estàvem vius." 
(Carles Capdevila)

 Fins a sempre, Mestre!  


dissabte, 27 de maig de 2017

Quatre veus, quatre estacions

Quants poemes són capaços de florir, a la primavera? Quants en xiuxiuegen les onades de la mar, durant l’estiu? Quants en deu escabellar, el vent de tardor? I a l’hivern, quants poemes pot escriure el fred a prop de la llar de foc?
Quatre amigues blocaires, quatre veus diferents, ens hem aplegat per cantar les quatre estacions. I per celebrar-ho, hem recopilat tots els poemes i n’hem fet un llibre. És la història d’un projecte, d’una il·lusió compartida, d’un batec a quatre cors. La història d'una amistat. 
A continuació, un petit tast de primavera, per a tots vosaltres: 


De sobte ja no hi és l'hivern
és la primavera, que molt subtilment
ho envolupa tot amb la calidesa
protectora i gràcil d'un firmament de cel·lofana
i la incertesa és la mateixa
i alhora no ho és
i la inquietud és inquietud
però suaument lleugera
minva la solitud, perquè tots estem sols
però la de l'hivern és agrament hirsuta
sens pietat ens devora
la soledat de primavera camina de puntetes
sobre una nuvolada de bonança
i camina descalça, gairebé no fa fressa
levita la tristesa, que ja no pesa tant
i ens sentim captivats i captius
sense treva ni enuig.
Quin procés seductor per a fidels hostatges!




Quin procés seductor per a fidels hostatges!
Presonera d'aquest eixam,
lliga'm a la vida i dóna'm llibertat per transitar la primavera.
Ostatge, vull gaudir de la bellesa més propera.
Res de castells ni fortaleses.
Pistils i pètals.




Pistils i pètals
suspesos es gronxen,
com una bella promesa.
Aferrats.

Lentament,
es muden
en fruit saborós...
Quin delit de vida!




Quin delit de vida!
No gosava treure el nas
del meu cau enmig de l’herba,
per molt que el sol em cridés
i que l’aire, suau i plàcid
amb perfums grats em temptés,
però..., quin delit de vida!

No gosava ser una més
de les belles flors d’abril
que engalanen els senders
i que els caminants admiren,
però..., quin delit de vida!

Duc el vestit mal planxat,
i els meus pètals, plens d’arrugues
no són dignes de qui em mira.
M’amagava, avergonyida,
però..., quin delit de vida!

Per contemplar aquest cel blau
he obert la meva corol·la
entre un brot de farigola
i un espàrrec eixerit.
I és que..., quin delit de vida!

I algú que se’ns apropava
n’ha quedat ben admirat.
Ha collit la farigola
però a mi m’ha respectat.
I és que..., quin delit de vida!

M’ha dit que era molt bonica
I ara sé que és veritat,
perquè tot i les arrugues
fins i tot m’ha retratat.
I és que..., quin delit de vida,
primavera florida!

Montse (Galionar)