(No publico les
fotografies de les persones que van intervenir en la lectura de versos i
textos, ja que no els he demanat permís per a fer-ho, però sí que de manera
simbòlica hi són totes presents.)
Ous d’agraïment:
Primer ou: per
al nostre primer recitaire, en Jordi Dorca. Va ser una mica més que un plaer
desvirtualitzar un amic blocaire de qui gairebé no en coneixia la seva vessant
de poeta. No em vas decebre, Jordi!
Segon ou: per al
nostre segon recitaire, el Joan Avellaneda. Desconegut per a mi, vaig descobrir
un poeta seriós amb una obra sòlida, selecta i treballada.
Tercer ou: per a
la nostra tercera recitaire: la Montse Aloy, Cantireta. Una dona encantadora i senzillota, d’una personalitat desbordant, amb
uns poemes capaços de fer esborronar les pedres.
Quart ou: per a
la resta de persones que també van recitar textos, poemes propis o aliens, i
que van contribuir a encendre més estels al cel de la nostra nit: Glòria, Sílvia,
Enric, Helena, Joana Navarro des de lluny, i els altres que em deixo. I també
per als qui es van descuidar els papers al cotxe (M. Roser, no miro a ningú), o
no van pensar a portar-los, o els va fer vergonya intervenir...
Cinquè ou: per a
tot el grup de gent que es va aplegar a Can Cabeça Nou per saludar la tardor, i
amb qui vaig compartir la vetllada. Una colla extraordinària. I també per al Josep,
que va brindar-se a fer-me de xofer, tot i no compartir els meus interessos
poètics.
Sisè ou: per a la
meteorologia, que va estar en tot moment a favor nostre. Ni una gota de pluja,
ni cap ràfega de vent, una temperatura a la carta...
I la caixa
sencera, amb tots els ous a dintre: per als impulsors d’aquesta trobada, els
increïbles, simpatiquíssims, generosos Cinto Borràs i Núria Pujolàs, que van
fer possible una vetllada com aquella i que gràcies a la seva iniciativa i
treball desinteressat em van regalar la possibilitat de viure una de les nits
més boniques de la meva vida.
Tot seguit
s'obrirà el torn de síl·labes, mots i paraules a totes les persones que vulguin
compartir poemes o microrelats.
Qui vulgui quedar-se a sopar (entrepà i beguda) pot fer-ho per 5 euros i
enviant la confirmació prèvia d'assistència a l'adreça nuriapujolas@gmail.com,
des de la qual rebreu les instruccions necessàries per poder arribar al lloc de
la trobada.
TARDORS
"...És un dia immòbil i
daurat, però hi ha com un tel en la seva transparència matinal, una levíssima
declinació de la llum. És la primera peresa del sol, madur com un préssec
tardà, amb un tremolor de pell espessa que aviat ha de badar-se. Els ulls
esperaven encara la blancor calenta del cel de l’estiu, i es donen de seguida a
la mirada nova, que ja pressent grocs desmaiats i ocres sangonosos, fulles que
s’encartonaran submisament, com les mans enterrades.
La primera tardor pot durar
només uns instants, unes hores. Després, tornaran la calor i la llum cega i la
set vegetal, la temorosa sequedat de les fulles verdes, el pes mineral de les
tardes, la suor de l’insomni... Uns quants dies més, fins que una pluja jove i
furiosa serà la humitat que necessiten les coses per néixer. Perquè la tardor
neix també, com neix la malenconiosa alegria de no necessitar més esperances.
La tardor entra en la sang que vol descans, dóna raó al cor escèptic, pau al
cor crèdul, i ajau sobre la terra la pacífica bèstia de l’oblit. El seu nom diu
que ja és tard, però encara rima amb la por generosa.
La tardor no fa olor de
final. Un vespre l’aire ens porta un fil de fum i sabem endevinar l’olor del
foc pacífic, que és quasi la més antiga que tenim en el record, perfum de
llenya pobra que només cremava per fer viure. Un dia de vent gris, retrobem en
el jersei de llana una altra vella olor, maternal i obscura, i algú que va
estimar-nos molt respira al costat nostre. Un vi negre i poderós, de terres
altes, ens torna l’olor d’animal que feien els raïms trepitjats. Una tarda
feliç, els remolins de fulles mortes fan olor de cançó de postguerra. A la
tardor, els records són més antics i més lents, sembla que vénen a
perdonar-nos, i dins del seu temps, sentim que és possible tornar a començar.
Hi un estat tardorenc de
l’ànima, potser més atent als matisos, més subtil que l’exaltació primaveral. A
la primavera, els perfils s’ofeguen de colors i s’esborren, no es veu
l’esquelet de la vida. La tardor descarna el món, però li dóna una altra bellesa,
més íntima, més quieta, no sé si més trista, perquè no vol enganyar-nos: els
cels grisos, les fulles roges, les branques nues no venen promeses. A la
tardor, entres a casa més sol, i hi trobes una hospitalitat sense avarícia; les
teves persones i les teves coses et retenen, i t’agrada que es quedin fora,
molt lluny, les exageracions de la naturalesa.
La tardor pinta els interiors
de tonalitats càlides, carnals; els prepara per a la conversa amable, la
confidència, l’amor. “Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de
mel, i ara és color d’olor de poma”, diu un protagonista de Gabriel Ferrater, i
ens commou més que la bellesa dels crepuscles aquesta llum que agonitza en una
cambra, i fa olor, i no pot ser indiferent...”
(Caaalma, sobretot, que no s’adoni de la meva
preocupació. Però… uf, quin fart de patir! Com li anirà aquest primer dia a l’escola?
Em trobarà a faltar? Tindrà ganes de plorar? Gosarà demanar permís per anar a
fer pipí? Es menjarà l’entrepà a l’hora del pati? Es relacionarà amb els altres
alumnes...?)
-Vinga, que el matí passarà de seguida i jo
estaré aquí esperant-te quan surtis! Ja saps que t’estimo molt. I tot això és
pel teu bé! Ànims, mama, ànims, que mai no és tard per aprendre i a l’escola
de cuina t’ho passaràs pipa! I serem tan feliços, a casa, quan hagis aprovat la
primera assignatura...!
Quan fa dos anys, a primers de setembre vaig obrir
el meu espai, Sentir una veu molt endinsva ser el primer poema de collita pròpia que vaig penjar. Com ja sabeu, la
majoria dels poemes que escric serveixen per explicar històries, més que per
endinsar-se en una introspecció farcida de metàfores. Ho faig així perquè no en sé
més. Crec que Sentir una veu... n’és una mostra.
Aquest estiu, en un indret privilegiat, vaig
tenir la sorpresa, l’honor i el plaer d’escoltar aquest mateix poema recitat
per un estimat amic poeta, en un cercle íntim de persones entranyables. Va ser talment
un somni, una experiència irrepetible, com sentir una veu molt endins en la
nit, enmig dels boscos de la vall de Ribes. Per això he volgut reprendre novament
el curs blocaire tornant a publicar, amb el vostre permís, els mateixos versos
que alguns de vosaltres ja coneixereu.
Amics, benvinguts al temps daurat del setembre!
(Primer la música, si us plau, i us farà més
transitable el poema.)
SENTIR UNA VEU MOLT ENDINS...
Sentir una veu molt endins que crida, que clama,
que crema, que cerca paraules per sortir a la llum;
que difícil, quin dilema decidir
si cedir al seu prec de llibertat per obrir-se camí
o si fer-la romandre a l’abim del meu ésser,
incendiant,
rosegant, ofegant el desig de resposta als perquès
ancestrals...
Aquesta nit, més que mai el dubte és intens.
És tot tan incert... I els mots, si poguessin, què
voldrien dir?
Quelcom s’ha esberlat. Quan per fi convergiren
el sí terrenal amb el món dels desigs,
quan l’ésser de carn va enfrontar-se als mil
laberints,
quan tot va ser res i una forma humana furgava
silencis
cercant mots adients, el somni es desféu,
i jo, poc a poc, també amb ell... Havia estat bell
l’instant de comprendre que en versos anònims
allò que escoltava era l’eco de la pròpia veu.
Em parlaven d’estadis plaents als sentits i creences,
de dies i platges, d’estius i d’estels,
de conquestes, de reptes, d’eufòries, de música...
I jo hi habitava, en la llar d’aquells versos
dolcíssims,
i ells eren amb mi, florint dintre meu...
Plena d’ells, sense por, em vaig lliurar a l’aventura
d’encerclar universos, d’abraçar paraules,
descodificant missatges en fulls de paper...
Quan per fi una nit, desafiant l'òrbita dels astres,
vam trobar-nos tots dos pels camins de la vall,
frec a frec, cos a cos, fit a fit, pam a pam,
érem dos estranys, divergents, antagònics,
viatgers d’altres móns. Va mostrar-se fred, reservat i
distant,
dissimulant potser, una emoció massa intensa.
Davant nostre, un gran mur de perjudicis que no vam
travessar
(o potser eren temors, o neguits, o bloqueigs, o
certeses incertes...)
Em vaig equivocar.
Un comiat implícit d’adéu, molt de gust i fins mai,
una curta abraçada
enmig del camí, sota el cel, amb la pluja
i els arbres, i un poble allà al fons, com a muts
testimonis...
Que trist el retorn, dins la nit, fins al pou del meu
jo,
que intens aquell fred que em cremava; quin buit tan
profund,
tot i res, llegenda d’amor ara ja condemnada
a una fi d’implacables fracassos bastits de punyents
realitats,
lluny del somni daurat d’aquell temps d’estiu...
Després d’un gran temps de silenci, n’he rebut
notícies:
un nou recull de versos, dedicat, i una carta extensa.
És vell i malalt i em confessa que se li ha fet tard,
que he viscut en ell com a amor impossible, que va ser
covard...
I entre el bosc infecund de tants mots inútils, he
agafat el llibre,
li he acaronat les pàgines, n’he besat els versos.
Rierols de llàgrimes escampen la tinta del meu nom
escrit
a la primera pàgina... I el premo ben fort al pit,
sobre la brusa blanca.
I vull cridar-li a la nit, al no-res, als estels, a la
mort i a la vida,