Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Traduccions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Traduccions. Mostrar tots els missatges

dimecres, 31 de desembre del 2014

Propòsits per a l'Any Nou?


(Em permeto la llicència de repetir aquest post del 2010, que molts de vosaltres no coneixeu, per saludar el 2015)

Qui de vosaltres no estrenarà el Nou Any amb una bona llista de propòsits, carregats de bona voluntat, però que, ai!, feble que és la carn, mai no acabareu de complir?
Em solidaritzo amb tots vosaltres, doncs, amb aquest petit relat de Slawomir Mrozek, autor descobert per a mi gràcies a recents llaços familiars amb la cultura polonesa.
I amb ell us desitjo un magnífic 2015.  

UNA NOVA VIDA (Slawomir Mrozek)

Vaig decidir començar una nova vida. Categòricament i inapel·lable. Només restava decidir una qüestió: a partir que quan?
La resposta no deixava lloc a dubtes: “a partir de demà”.
En despertar-me l’endemà al matí, vaig constatar que una vegada més era “avui”, igual que “ahir”. Atès que havia de començar una nova vida a partir de demà, no podia començar-la avui.
“No importa –vaig pensar- . Demà també serà demà.”
I vaig passar tranquil·lament el dia a l’antiga. No tan sols sense remordiments de consciència, sinó ple de bons sentiments i reconfortants esperances.
Però per desgràcia, el dia següent era novament avui, igual que ahir i que abans d’ahir.
“No és culpa meva –vaig pensar- si algun dimoni no para de canviar el demà per l’avui. La meva decisió és irrebutjable i irrevocable. Intentem-ho una vegada més, no sigui que el dimoni es cansi i demà sigui per fi demà.”
Desgraciadament, no va ser així. Continuava essent avui i cap altra cosa que avui. Vaig acabar perdent les esperances. “Tot sembla indicar que mai arribarà aquest demà – vaig pensar- . ¿I si començo la nova vida no a partir de demà, sinó a partir d’avui mateix?”
No obstant això, de seguida vaig comprendre de com era d’absurd aquest plantejament. Perquè si l’avui es repeteix invariablement des de fa tant de temps, ha de ser ja molt vell, i per tant, qualsevol vida avui també ha de ser molt vella. Una nova vida és una nova vida, i tan sols és possible si comença de nou, o sigui a partir de demà, si és que de debò ha de ser nova.
I vaig anar-me’n a dormir amb la ferma decisió que a partir de demà començaria una nova vida. Perquè malgrat tot, sempre hi ha d’haver un demà.
(Traducció de Galionar)


dissabte, 3 de març del 2012

L'infant que s'estava a sota la taula

Avui fa tres mesos de la partida de Joan Carles Planells. Ell, igual que Dalí, va néixer per ocupar el buit que deixà a la família el seu germà mort, i aquesta circumstància el va acompanyar negativament durant tota la vida. Aquest relat és un dels primers que li vaig llegir, un dels que més em va emocionar i el primer que vaig traduir-li.

"...Quan Carolina se n’anava al matí a comprar al mercat, deixava el seu fill a sota la taula del menjador, assegut a terra, jugant amb el cistell de les agulles d’estendre. Amb elles, les seves manetes d’infant de tres anys bastien construccions que de vegades semblaven estranys avions i, d’altres, artefactes purament capriciosos.
Quan Carolina tornava del mercat, deixava el cistell d’anar a plaça a la cuina, i s’afanyava a mirar a sota de la taula, tot aixecant les faldilles de les estovalles que la cobrien: l’infant s’estava allí, silenciós, somrient en veure-la inclinada mirant-se’l. Li mostrava les estranyes joguines que havia estat creant amb les agulles d’estendre mentre ella era a fora, i ella se sentia cofoia del seu fill.
L’infant romania quiet a sota la taula durant l’estona que durava l’absència de la mare. Tenia tota la casa per a ell, però s’estava en aquell lloc com si fos un indret destinat a protegir-lo. (Si va estar nou mesos dins el ventre matern, bé podia estar-se sense cap problema amb prou feines una hora a sota aquella taula...)
La mare descobria, aixecant les faldilles del cobretaula, el rostre somrient del seu fill, la seva figura de criatura de tres anys, com si remembrés el moment en què el va veure per primer cop després del part. Tots dos es miraven, amb la complicitat d’un joc creat per ells dos i jugat segons les seves regles: “La taula on mengem et representa a tu, que em vas portar a dintre”. “La taula sota la qual m’esperes és on et trobaré quan arribi, per veure’t com si et veiés per primer cop”.
Un joc innocent entre mare i fill.
Carolina se sent orgullosa del seu fill. Als 33 anys té un nen preciós. La seva germana l’enveja, tot i que ho dissimuli... La seva germana, que no tindrà mai fills (terra eixorca), mentre que ella en tindrà dos, tot i que... Però almenys n’haurà tingut dos (bona terra).
Al mercat, compra tranquil•la sabent que l’infant juga plàcidament i silenciós sota la taula, que no correrà cap perill perquè li ha ensenyat que la taula és com si fos ella mateixa, la mare, que en té cura i el banya cada dia abans d’anar a dormir, i que el protegirà a tothora si no es mou mai d’allí a sota mentre ella és a comprar.
A casa, el fill resta tranquil, sense temor, perquè se sent protegit i sap que no patirà cap mal allí a sota mentre que, enfeinat, fabrica estranyes joguines per ensenyar-les-hi a la mare quan aquesta torni. I llavors es miraran l’un a l’altre, talment com si tots dos fossin els guanyadors en aquell joc. Quin joc? Tant és, perquè és un joc que té dos guanyadors.
L’infant ja pesa una mica, però Carolina l’agafa amb els seus braços i l’aixeca, aprofitant al màxim el temps de poder fer-ho, perquè quan sigui més gran ja no serà possible: l’infant és encara la seva preciosa joguina, ple de carn, ple de vida, una joguina sortida del seu ventre i que l’ha fet dona, dona de debò; el nen és el seu orgull i la seva raó de viure, i es queda embadalida en veure’l córrer per la casa, amb aquestes estranyes joguines que es fabrica i mirant el seu somriure. Quina criatura tan tranquil•la, tan bona, tan afable que ha regalat al món...
Carolina se l’emporta a la cuina perquè vegi les coses que ha dut del mercat: tomàquets vermells, mongetes verdes... Els ulls de l’infant es passegen per aquests colors tan bonics, tan atractius... No presta atenció als embolcalls de la carn o el peix, tan sols les coses de colors li criden l’atenció perquè podrien ser joguines, perquè són coses boniques i vistoses...
Carolina ho va desant tot al rebost, tot parlant amb el seu fill, el seu tresor. Aquest nen tan silenciós i callat que se la mira amb els ulls grans i amb un somriure quan ella fingeix descobrir-lo a sota la taula... L’espera com l’esperava el gat blanc que va tenir de joveneta a casa dels seus pares..., temps abans que esclatés aquella guerra tan horrible.
Mare i fill comparteixen en silenci les hores plàcides de la tarda, còmplices en aquests silencis i aquests jocs. En fer-se fosc, tornarà el pare i soparan tots junts a la taula, i l’endemà repetiran els jocs.

I un any més tard, poc abans de Nadal, l’infant ja no és a sota de la taula. Un any més tard, poc abans de Nadal, l’infant dorm per sempre més en un lloc fred, obscur, cobert de pedra i molt lluny de casa seva. Gats de colors protegiran per sempre el seu estatge..."
Joan Carles Planells (Relats autobiogràfics) - Traducció: Galionar  (Veure versió original)

dimarts, 8 de novembre del 2011

El bon govern (conte contramoral)

Conte original de Joan Carles Planells (planells fact&fiction)

Una vegada hi havia un país que tenia un fotimer de problemes (si fa no fa, com tots els països). S’hi van celebrar eleccions i el nou govern escollit es va proposar de millorar la situació.
La primera setmana va crear llocs de treball i va concedir crèdits a les indústries i a les empreses per tal que també creessin ocupació. Al final de la setmana, el nombre d’aturats s’havia reduït en un 97%.
La segona setmana la va dedicar a arreglar i modernitzar les infraestructures i comunicacions de la nació, fent-les així més assequibles, eficients i viables. Al final de la setmana totes les infraestructures funcionaven a la perfecció.
La tercera setmana la va dedicar als problemes de l’educació i la sanitat. Va modernitzar escoles, hospitals, residències, instituts i centres d’assistència social. Va millorar l’ensenyament i la qualitat de l’atenció sanitària. Al final de la setmana, el país tenia les millors i més modernes escoles, els professors més capacitats, els hospitals més punters i els metges més ben preparats.
La quarta setmana la va dedicar a la difusió de la cultura, posant-la a l’abast de tothom perquè ningú en quedés exclòs. Així mateix va garantir la llibertat d’expressió en tots els mitjans –públics i privats- i el lliure accés a qualsevol expressió artística, la qual cosa es va convertir en realitat al final de la setmana.
La cinquena setmana la va dedicar a resoldre els problemes dels exclosos socials, marginats, incapacitats, indigents, malalts mentals, dones maltractades, nens abandonats, ancians sense llar i altres grups socials amb diverses problemàtiques. Així mateix, va combatre la delinqüència i va eradicar-la completament. Al final de la setmana, hi havia una satisfactòria i feliç solució per a tots i cadascun dels sectors socials, i la delinqüència havia desaparegut.
La sisena setmana va promoure un repartiment just dels impostos, on el que menys tenia menys pagava –o no pagava gens- i el que més tenia, més contribuïa.
A la setena setmana, els ciutadans, veient que el país havia assolit la perfecció i que allò era un avorriment insuportable, van derrocar el govern i van instaurar al seu lloc una tirania.
Contramoralina: passi el que passi, la gent mai no està contenta.

Autor: Joan Carles Planells (Traducció: Galionar)

dimarts, 7 de juny del 2011

Pablo Neruda (Em sento capaç...)

Dia 7. Altra volta, pluja de records. Fa molt temps, en un dia 7 del primer mes de l’any, vaig creure que s’obrien per a mi les portes a la Vida. Lluïa el sol a dins i a fora, i el cel de gener era blau com en un mes de maig.
Fa molt temps, després d’haver travessat aquella porta, no em va caldre escriure cap poema; la mort de dins m’esperava sigil•losa a l’altra banda, i Pablo Neruda havia ja compost els versos més tristos que jo podia fer aleshores. Només em va caldre traduir-los. Des de llavors, el cel no s’ha desvestit de la seva tonalitat grisenca. Fa molt temps...


Em sento capaç, aquesta nit, de fer els versos més tristos.
Escriure així com ara: la nit és estelada
i tremolen els astres més enllà del llunyedar.

Dins la nit, el vent giravolta en el cel i canta.
Em sento capaç, aquesta nit, de fer els versos més tristos.
Jo vaig estimar-la i ella, a voltes, m’estimà…

En d’altres nits així vaig tenir-la entre els meus braços;
l’he besada mil vegades sota l’infinit del cel.
Ella m’estimà; jo a voltes l’he estimada.
Captiu del seu esguard, com no anhelar-la…!

Em sento capaç, aquesta nit, de fer els versos més tristos.
Entendre que no hi és, que l’he perdut per sempre.

Copsar la pregonesa de la nit, més gran sense ella.
I el meu cor s’aferra al vers com a l’herba la rosada.

Tant hi fa que el meu amor no sabés retenir-la.
És un devessall d’estels la nit, i no és amb mi…

Lluny, molt lluny, una veu canta. I això és tot.
L’ànima encara es nega a haver perdut.

Delerosos d’ella, els ulls la cerquen;
la cerca el cor; però…, ja no és amb mi.

Les ombres de la nit, borrissol d’estels, tot tal com sempre.
Mes tu i jo, els d’aquells temps, ja no som els mateixos.

Pot ser que ja no l’estimi, però, Déu, com l’estimava!
El meu clam cercava el vent per apropar-se a ella…

D’un altre; deu ser d’un altre, com abans de fer-la meva.
Aquell cos blanc, la seva veu, els ulls tan bells…

Ja no la vull estimar, mes, qui ho sap si no l’estimo.
Tant de temps per a l’oblit; l’amor, tan breu…

Perquè en d’altres nits així es fonia entre els meus braços
ara l’ànima no accepta haver perdut.

Per això, que sigui l’últim cop que em causa pena
i aquests, els darrers versos que li escric.
Pablo Neruda (Traducció de Galionar)

divendres, 31 de desembre del 2010

Any Nou

Nota: Qui de vosaltres no estrenarà el Nou Any amb una bona llista de propòsits, carregats de bona voluntat, però que, ai!, feble que és la carn, mai no acabareu de complir?
Em solidaritzo amb tots vosaltres, doncs, amb aquest petit relat de Slawomir Mrozek, autor descobert per a mi gràcies a recents llaços familiars amb la cultura polonesa.
I amb ell us desitjo un magnífic 2011.
UNA NOVA VIDA (Slawomir Mrozek)
Vaig decidir començar una nova vida. Categòricament i inapel·lable. Només restava decidir una qüestió: a partir que quan?
La resposta no deixava lloc a dubtes: “a partir de demà”.
En despertar-me l’endemà al matí, vaig constatar que una vegada més era “avui”, igual que “ahir”. Atès que havia de començar una nova vida a partir de demà, no podia començar-la avui.
“No importa –vaig pensar- . Demà també serà demà.”
I vaig passar tranquil·lament el dia a l’antiga. No tan sols sense remordiments de consciència, sinó ple de bons sentiments i reconfortants esperances.
Però per desgràcia, el dia següent era novament avui, igual que ahir i que abans d’ahir.
“No és culpa meva –vaig pensar- si algun dimoni no para de canviar el demà per l’avui. La meva decisió és irrebutjable i irrevocable. Intentem-ho una vegada més, no sigui que el dimoni es cansi i demà sigui per fi demà.”
Desgraciadament, no va ser així. Continuava essent avui i cap altra cosa que avui. Vaig acabar perdent les esperances. “Tot sembla indicar que mai arribarà aquest demà – vaig pensar- . ¿I si començo la nova vida no a partir de demà, sinó a partir d’avui mateix?”
No obstant això, de seguida vaig comprendre de com era d’absurd aquest plantejament. Perquè si l’avui es repeteix invariablement des de fa tant de temps, ha de ser ja molt vell, i per tant, qualsevol vida avui també ha de ser molt vella. Una nova vida és una nova vida, i tan sols és possible si comença de nou, o sigui a partir de demà, si és que de debò ha de ser nova.
I vaig anar-me’n a dormir amb la ferma decisió que a partir de demà començaria una nova vida. Perquè malgrat tot, sempre hi ha d’haver un demà.
(Traducció de Galionar)