dissabte, 21 de febrer del 2015

Amors platònics, ídols de fang (fragment)


“…Una exposició monogràfica. Els efluvis de les festes nadalenques encara perceptibles en l’ambient. Luxe ostentós a la sala, il·luminada amb resplendors de cristall; catifes vermelles, or simulat en els mobles i en els marcs: tot a punt per destacar el triomf de les seves darreres creacions, les més belles que se li havien vist mai. Ell és allí, entre el públic elegant que no cessa de lloar-lo… També ella hi és present, i en veure’l, comprèn que és el moment d’acostar-s’hi, de trencar el silenci verbal de tants anys, de jugar-s’ho tot a una… Hi ha indecisió en el gest, tremolor en la paraula… Ell la rep força sorprès, no s’ho esperava, els ulls de foc en els seus… Ella sent la seva veu; dolça música de modulació exquisida, altament seductora i atraient… Una alegria aparentment espontània fa pensar que ell també desitjava aquell instant… Li ho vol oferir tot: els millors quadres, el seu temps, iniciar-la en el dibuix i la pintura… Mostra un interès especial per tot allò que ella li conta…
Caminen molt junts per la sala, mentre li descriu les obres una a una. Quin devessall de vivències misterioses, el llenguatge impressionista dels seus quadres! Quin volerany de sensacions furtives, davant d’aquella realitat sublim! Quin vertigen més plaent, i què torbadora, l’olor del seu cos tan, tan a prop! I ella sent com la claror més gran se li posa a dintre, i il·lumina tan intensament cada racó, que té la certesa absoluta que ja mai més no s’estarà a les fosques… Ella li ofereix un llibre, l’últim que ha traduït, de contes polonesos, i li explica que abans es dedicava a la música i que havia conegut els més selectes auditoris, però que ho va haver de deixar per allò dels pulmons i no va viatjar més, i que en poc temps va perdre l’agilitat de les mans i la confiança… Que per això s’està a casa, i que es val dels idiomes que domina per treballar en les traduccions…
Ell en queda commogut, i li demana el telèfon, i li promet que una tarda s’obriran per a ella les portes dels Puigdalba, i que potser, si a ella li plau… Però el públic el reclama, i l’interrompen, i s’han d’acomiadar…
I el temps va anar passant; no en va rebre cap trucada, no en va saber més notícies ni el va tornar a veure… De l’esclat encegador de llum a l’abim de les tenebres… Fins que un matí de primavera, el bramul d’una màquina ferotge enderrocava l’última esperança d’un miracle que no va ser possible…”

                    Montse Galionar              (Segueix aquí) 



diumenge, 15 de febrer del 2015

Avui, un conte: Délia salva el valencià

Amics, amigues, avui aquest espai té l’honor de comptar amb una col·laboradora molt especial: l’Alícia, una deliciosa xiqueta de 9 anys, alumna del col·legi El Barranquet, de Godella (València), que escriu com els àngels i que ha tingut la gentilesa de regalar-nos aquest conte.
El seu relat va néixer gràcies a la iniciativa del Barranquet de participar al Concurs Literari Sambori, dins les propostes que cada any es fan a compte de les Trobades d'escoles en Valencià.
(I per cert, aprofitant l’avinentesa, moltes felicitats a Escola Valenciana, l'entitat que promou l'educació pública, de qualitat i en valencià, que acaba de ser guardonada amb el II Premi Martí Gasull.)
Alícia, sens dubte, és una persona amb el cap molt ben moblat. Quina lucidesa en les seves paraules! Que ric, el seu missatge! Quina manera tan encertada, des de la senzillesa, de tractar un tema, el de la llengua, tan espinós i que està creant tanta crispació entre la nostra societat, tants problemes a les escoles i tanta mala maror entre la classe política!
I és que, amics i amigues: ¿tan difícil és, als Països Catalans, arribar a un acord de sentit comú sobre l’ús de la llengua, tant en l’àmbit social com en l’educatiu, que ens cal malbaratar-hi tantes lleis, recursos, enfrontaments i despropòsits..., quan amb una exemplar reflexió una xiqueta de només 9 anys és capaç de donar-nos una lliçó sobre com de fàcil seria arribar a una entesa entre tothom?
Moltíssimes gràcies, Alicia, bonica, per deixar-nos gaudir del teu conte. Desitjo que la literatura continuï formant part de la teva vida durant molt, molt temps, perquè en ella trobaràs una amiga que mai et fallarà. I des d’aquí, una abraçada immensa per a tu i també per a Délia, Joan, Maria, Pau, Violeta i per a tota la resta de companys i companyes del Barranquet. I també, molt especialment, per a la persona que ho ha fet possible: la vostra estimada mestra i tutora  Amparo,  gran persona i millor amiga.

DÉLIA SALVA EL VALENCIÀ

Hi havia una vegada un col·legi anomenat “El Barranquet” on sempre es parlava en valencià.
En canvi, una cosa curiosa hi succeïa: al pati tothom sempre es comunicava en castellà.
Un dia, va vindre a l’escola una xiqueta nova que li deien Délia. Al cap d’uns dies d’estar compartint amb els nous companys l’escola on havia estat matriculada, Délia va dir:
- Per què no parleu en valencià a l’hora del pati?
I un xiquet va respondre:
- Perquè és molt complicat.
- Perquè no ens agrada –va dir un altre.
- Perquè a la nostra casa sempre parlem en castellà –respongué una xiqueta.
I Délia va dir:
- Però en classe sempre parlem en valencià; a més a més, si aprenem Valencià, ja tenim una altra Llengua més que sabem per a la vida. Així ens podrem comunicar amb més persones.
I un company fa:
- Baaaahhhh!
- El Valencià no és complicat; segur que sabeu cançons en valencià –diu Délia.
- Sí, sí, jo sé la de “Sol, solet” – comenta Joan.
- I jo la de “Pastoret, d’on vens?” –intervé Maria.
- Jo sé la de “La castanyera” –diu Pau.
- A mi m’agrada la de “El Joan petit quan balla”! –exclama Violeta.
Aleshores Délia els va preguntar si coneixien jocs en valencià. I els companys van pensar i pensar i finalment en van traure alguns com ara el sambori, la corda, el tres en ratlla, la pilota, la trompa,... I Délia els va dir:
- Però, si aquests jocs s’acompanyen de cançons en valencià!
- Sííí!!!
- Aleshores, el Valencià sí que vos agrada!
- És veritat! Sí que ens agrada!
- A més a més, en la meua casa parla en valencià la meua iaia – comenta Joan.
- La meua mare també parla valencià –diu Maria.
- En casa de la meua tia, també –intervé Pau.
- I la meua cosina també el parla –diu Violeta.
- Doncs, problema solucionat! –va dir Délia - perquè com heu vist no és tan complicat, sí que us agrada i també el parleu a casa.
- Sí, Délia. Ens has ajudat a comprendre que el Valencià és una part de nosaltres i no l’hem de deixar de banda usant la llengua sols en l’aula. L’hem de fer valdre per viure amb ella.
I, des d’aquell dia, en el pati del col·legi “El Barranquet” parlem en valencià gràcies a Délia i la seua estima per la Llengua i per nosaltres.
 Alicia Concha Ricós (CEIP El Barranquet)  


(Moltíssimes gràcies a la Carme Rosanas per les seves il·lustracions!)               


dimecres, 4 de febrer del 2015

Neu al Penedès

Reflexos de llum
desperten la vinya.
Damunt la neu freda
el dia floreix.

El sol s’emmiralla
pels camins glaçats.
Solitud. Bellesa.
La natura és art.

Resplendors de vida,
pau de bon matí.
Els ceps s’arrengleren
a prop del camí.

Ballen una dansa
estàtics, ben blancs.
En un prec a l’alba
enlairen les mans.

Com en un miratge,
en un cel molt blau,
Montserrat s’albira.
Placidesa i pau.
(Montse Galionar)
 Textos inspirats en la nevada d'aquest matí a l’Alt Penedès. 
Gràcies a Salvador Ventura per les imatges.

Pels camps tots nevats
només resistien
els ceps de les vinyes
com valents soldats.
(Olga Xirinacs)