dissabte, 24 de març del 2012

Pinzellades marinenques

 
Imatge: Amparo Alonso

Aquest poema es fa lletra
quan solca l’aire el capvespre;
un cant d’enyor al meu poble,
als vells mariners de sempre.
I em torna molt, molt enrere,
a la màgia d’aquells anys
quan el sol se m’ajaçava
dins de les aigües del mar…
…….

Altre cop, carrers segueixo
dins d’un barri mariner;
rellentós, d’olors intenses
de velles barques i peix.
Les portalades, immenses,
són fosques, velles també;
i els homes, enmig la tarda
van sargint xarxes i precs.

El carreró estret i negre
sent la salabror del temps.
I els mariners somnien…
Han d’apaivagar el record
dels companys que allà restaren…
Ai reu punyent, llevant fort…!

Restarà l’esguard en l’aire
fitant sempre l’horitzó.
Ulls de mar, saviesa rància;
fermesa, ràbia, temor…

Vell carreró, m’enamores
quan mor la tarda en ta pau!
Una pau que a dolls m’emplena
quan camino, barri avall.
…….

El meu poema es fa lletra
quan solca l’aire el capvespre;
un cant d’enyor al meu poble,
als vells mariners de sempre.
…….

Déu vos guard, vell mariner;
vull demanar-te que em prenguis
algun vespre cap el mar.
Fes-me lloc a dins la barca
entre xarxes i cistells;
que ens gronxin, gentils, les ones
quan les aigües són ja fosques
i la sorra ja fa estona
que reposa…

Vés endins, hissa la vela,
que es faci petit el port;
que es perdin la gent i els barris,
que calli tothom.

Pren-me la mà, mariner;
que aquesta nit sigui eterna,
que algú em senti tremolar.
De nou, vull saber-me viva
quan, a cops de vent, la barca
es confongui en l’horitzó.
A cops de vent, la teva ànima
que prega, renega i canta,
et fa noble, pescador;
perquè no et calen més rostres
del que cada nit li mostres
a aquell per qui vius i mors,
mariner…
…….

El meu poema es fa lletra
quan solca l’aire el capvespre;
un cant d’enyor al meu poble,
als vells mariners de sempre.
…….

Llumenetes de cristall
perdudes en la nit fosca,
no heu sentit un cant molt dolç?
No en són pas nereides d’or
ni el brogit de les onades;
és la veu d’un pescador
que a voltes, d’amor s’esberla
enmig la fosca del mar.

Llumenetes de cristall
espitllerades, precioses;
feu llum a la seva barca
per si li fan por les tenebres
que l’envolten…

Llumenetes de cristall;
el vell mariner us atrapa
i se li escoleu de la xarxa.
Beseu amb cura el seu rostre
perquè es pugui despertar
quan vingui l’alba més blanca.

Llumenetes de cristall…
estels en la nit més calma…
…….

Aquest poema es fa lletra
quan solca l’aire el capvespre…
el cant d’enyor al meu poble.
i als meus mariners de sempre...
Galionar

dimarts, 20 de març del 2012

21 de març: Dia mundial de la Poesia

...I s'inicia una nova primavera.
...Què seria de la nostra vida si no existissin els poetes?
I… què seria de nosaltres sense la promesa d’un nou esclat de vida després de l’hivern?
Sense una promesa de llum després de la tenebra?
Sense una promesa de noves esperances?


...Canta, poeta, canta,
llença els teus mots al vent,
que jo, amb ma fonda tristesa
a tothora escoltaré
per si me’n porta un bri l’aire,
de la teva veu…
Canta, poeta, no paris,
que si emmudeixes, jo sé
que sense la teva saba
de nostàlgia moriré...
Galionar

 

Màrius Sampere, un poeta dels grans, ens ofereix el seu punt de vista sobre la creació literària:

"Continua escrivint, no paris, lliga verbs
am substantius, això és bo, continua, lliga
substantius amb d’altres elements subordinats
al seny, no paris, lliga’ls mitjançant l’ordenació,
la severitat, la bellesa i molts d’altres cordills,
que no puguin desfer-se, lliga’ls
a la columna de la màxima verticalitat, del màxim
diàmetre, entre comes i punts
i punts suspensius, lliga’ls ben fort
a l’antiga columna del poema.

Però no n’hi ha prou, continua escrivint, no paris,
i, sobretot, no vulguis
assolir l’última paraula, l’última paraula
no és enlloc, l’última paraula és aquesta: mai. Saps?
El Verb exhaurí Déu i tu no ets Déu,
doncs no pots exhaurir-te. vés més enllà,
més enllà del verb i el substantiu i el seny
i la columna, no paris, fes
embogir el poema,
embogiu tots dos."
Màrius Sampere


Però malgrat tot, i cada vegada més, miro endins i no puc deixar de fer-me preguntes com aquesta:
Realment, serveix d’alguna cosa, ser poeta?
I no ho sé pas, amics, no sé pas què respondre…

dijous, 8 de març del 2012

Monika

Arribares d’un país molt fred, lleugera d’equipatge,
però el teu caliu de dona captivà l’amor d’aquell qui m’és preuat.
Al principi va costar una mica entendre’ns;
va caldre emprar llenguatges de bona voluntat,
treballar el diàleg dels somriures, del gest i dels silencis.
Va caldre que estenguéssim una xarxa de llaços invisibles
que ens unissin a tots tres: a tu, a mi i al fill, el teu company.
T’hem obert les nostres portes, i t’hem regalat el mar,
que per tu s’ha vestit de gala, i s’ha fet més blau i més amable,
que també vol seduir-te. I tendrament, tu ens mires agraïda.
La sorra ara té un rastre de petjades
que va des de terres poloneses fins als vorals del meu cor.
Tu, passejant entre l’arena i el mar, allà on es desfà l’onatge
després d’acaronar els teus peus…
T’has fet collarets de petxines, i en un flascó d’estrelles
t’enduus l’aigua, la sal i la brisa, que et perfumaran la pell.

Avui compleixes anys. Lluny d’aquest país, que serà teu per sempre,
però a prop de qui t’estimes. Tornaràs molt aviat, i novament
es conjuminaran els blaus: cel, horitzó i els teus ulls, en l’abraçada del mar.
No importa que el teu niu de naixença hagi caigut de l’arbre;
per l’amor del meu fill, per tu mateixa, en nosaltres hi tens casa oberta.
Nostra llar és ara rica en noves músiques, nous sabors, noves paraules.
Hem esfondrat temors i hem crescut, i hem guanyat una filla.
Allò que ha besat el mar, ningú mai no ho pot malmetre.

Perquè algú molt important va lliurar-te cor i vida,
resta el meu, també, impregnat de tu, Monika.
Galionar


dissabte, 3 de març del 2012

L'infant que s'estava a sota la taula

Avui fa tres mesos de la partida de Joan Carles Planells. Ell, igual que Dalí, va néixer per ocupar el buit que deixà a la família el seu germà mort, i aquesta circumstància el va acompanyar negativament durant tota la vida. Aquest relat és un dels primers que li vaig llegir, un dels que més em va emocionar i el primer que vaig traduir-li.

"...Quan Carolina se n’anava al matí a comprar al mercat, deixava el seu fill a sota la taula del menjador, assegut a terra, jugant amb el cistell de les agulles d’estendre. Amb elles, les seves manetes d’infant de tres anys bastien construccions que de vegades semblaven estranys avions i, d’altres, artefactes purament capriciosos.
Quan Carolina tornava del mercat, deixava el cistell d’anar a plaça a la cuina, i s’afanyava a mirar a sota de la taula, tot aixecant les faldilles de les estovalles que la cobrien: l’infant s’estava allí, silenciós, somrient en veure-la inclinada mirant-se’l. Li mostrava les estranyes joguines que havia estat creant amb les agulles d’estendre mentre ella era a fora, i ella se sentia cofoia del seu fill.
L’infant romania quiet a sota la taula durant l’estona que durava l’absència de la mare. Tenia tota la casa per a ell, però s’estava en aquell lloc com si fos un indret destinat a protegir-lo. (Si va estar nou mesos dins el ventre matern, bé podia estar-se sense cap problema amb prou feines una hora a sota aquella taula...)
La mare descobria, aixecant les faldilles del cobretaula, el rostre somrient del seu fill, la seva figura de criatura de tres anys, com si remembrés el moment en què el va veure per primer cop després del part. Tots dos es miraven, amb la complicitat d’un joc creat per ells dos i jugat segons les seves regles: “La taula on mengem et representa a tu, que em vas portar a dintre”. “La taula sota la qual m’esperes és on et trobaré quan arribi, per veure’t com si et veiés per primer cop”.
Un joc innocent entre mare i fill.
Carolina se sent orgullosa del seu fill. Als 33 anys té un nen preciós. La seva germana l’enveja, tot i que ho dissimuli... La seva germana, que no tindrà mai fills (terra eixorca), mentre que ella en tindrà dos, tot i que... Però almenys n’haurà tingut dos (bona terra).
Al mercat, compra tranquil•la sabent que l’infant juga plàcidament i silenciós sota la taula, que no correrà cap perill perquè li ha ensenyat que la taula és com si fos ella mateixa, la mare, que en té cura i el banya cada dia abans d’anar a dormir, i que el protegirà a tothora si no es mou mai d’allí a sota mentre ella és a comprar.
A casa, el fill resta tranquil, sense temor, perquè se sent protegit i sap que no patirà cap mal allí a sota mentre que, enfeinat, fabrica estranyes joguines per ensenyar-les-hi a la mare quan aquesta torni. I llavors es miraran l’un a l’altre, talment com si tots dos fossin els guanyadors en aquell joc. Quin joc? Tant és, perquè és un joc que té dos guanyadors.
L’infant ja pesa una mica, però Carolina l’agafa amb els seus braços i l’aixeca, aprofitant al màxim el temps de poder fer-ho, perquè quan sigui més gran ja no serà possible: l’infant és encara la seva preciosa joguina, ple de carn, ple de vida, una joguina sortida del seu ventre i que l’ha fet dona, dona de debò; el nen és el seu orgull i la seva raó de viure, i es queda embadalida en veure’l córrer per la casa, amb aquestes estranyes joguines que es fabrica i mirant el seu somriure. Quina criatura tan tranquil•la, tan bona, tan afable que ha regalat al món...
Carolina se l’emporta a la cuina perquè vegi les coses que ha dut del mercat: tomàquets vermells, mongetes verdes... Els ulls de l’infant es passegen per aquests colors tan bonics, tan atractius... No presta atenció als embolcalls de la carn o el peix, tan sols les coses de colors li criden l’atenció perquè podrien ser joguines, perquè són coses boniques i vistoses...
Carolina ho va desant tot al rebost, tot parlant amb el seu fill, el seu tresor. Aquest nen tan silenciós i callat que se la mira amb els ulls grans i amb un somriure quan ella fingeix descobrir-lo a sota la taula... L’espera com l’esperava el gat blanc que va tenir de joveneta a casa dels seus pares..., temps abans que esclatés aquella guerra tan horrible.
Mare i fill comparteixen en silenci les hores plàcides de la tarda, còmplices en aquests silencis i aquests jocs. En fer-se fosc, tornarà el pare i soparan tots junts a la taula, i l’endemà repetiran els jocs.

I un any més tard, poc abans de Nadal, l’infant ja no és a sota de la taula. Un any més tard, poc abans de Nadal, l’infant dorm per sempre més en un lloc fred, obscur, cobert de pedra i molt lluny de casa seva. Gats de colors protegiran per sempre el seu estatge..."
Joan Carles Planells (Relats autobiogràfics) - Traducció: Galionar  (Veure versió original)