diumenge, 28 de febrer del 2016

Tecnologia mòbil i la mare que la va parir (o no).

“Llevamos 13 anos juntos”. Rebo aquest missatge al mòbil, de bon matí, a través d’un SMS. Atònita i mig adormida, el llegeixo un parell de vegades. Ostres, penso; què vol dir? La interpretació literal seria aquesta: que una altra persona i jo compartim l’activitat de transportar presumptament 13 anus a alguna banda (sí, sí, l’orifici del final del canal digestiu a través del qual l’animal expulsa les matèries fecals) però l’espurna de sentit comú que encara em queda m’indica que no deu anar per aquí la cosa... Miro l’emissor del missatge: Orange. I llavors hi caic: es compleixen 13 anys de l’adquisició del meu primer mòbil, i com que en tot aquest temps no he canviat ni de número ni de companyia, em volen fer un regal a la fidelitat en forma de descompte si aprofitant l’avinentesa em compro un altre terminal més sofisticat i  més car. Molt bé, gràcies, senyors de la Taronja, anteriorment anomenats Amena, però de moment serà que no.
I l’anècdota em fa reflexionar, just quan tanca portes el Mobile World Congress,  sobre l’evolució de les noves tecnologies en pocs anys, i particularment en allò que en principi em semblava impensable: el pas de ser analfabeta total en aquestes matèries a passar a moure’m amb força llibertat amb un smartphone (això sí, escriure amb teclat digital continua semblant-me una llauna).
Vaig ser refractària a tenir mòbil, ho reconec. N’estava totalment en contra, no volia perdre cap més bocí de parcel·la de la meva llibertat. I l’ús que en feien algunes de les persones que trobava pel tren o en altres espais públics em semblava molt penós. Com més vulgar era l’individu, més ostentació en feia del nou artefacte, com si allò fes guanyar molts punts davant la societat... L’ingrés a Bellvitge d’un familiar directe, amb una agonia de mesos i la necessitat d’estar en contacte amb la família en tot moment va ser el motiu de l’adquisició del meu primer aparell. Encara recordo l’angoixa per entendre’l, les llargues hores intentant canviar-ne la melodia, la imatge de la pantalla, cercant la tecla per on s’accedia a les funcions més elementals... Per sort, els models de 13 anys enrere eren força bàsics: una agenda amb els contactes, l’opció de les trucades i missatges, una galeria d’imatges preestablertes i unes quantes melodies, i poca cosa més. N’hi havia prou i de sobres.
Potser perquè la societat de consum no em compta entre els seus adeptes, no he tingut mai interès a canviar de mòbil per adquirir-ne un de millor; sempre he esperat que s’espatllés el que tenia per renovar-lo. Recordo amb molt d’afecte un Nokia robust, grassonet i amb tapa que em va durar cinc anys i que ja disposava d’una càmera fotogràfica, tot un luxe impensable en aquells moments... Posteriorment, cada canvi de model anava incorporant noves aplicacions, va arribar l’era dels smartphones fent possible la connexió a Internet amb un ventall de possibilitats incalculables,  fins arribar a l’era whatsapp, francament útil si se’n fa un ús correcte, com més o menys totes les coses de la vida, vaja.  
Actualment disposo d’un Samsung Galaxy 3D que cobreix a bastament les meves necessitats i que té dos anys de vida. Com que sóc una refotuda perfeccionista, el tracto molt bé: no passa mai gana perquè sempre té la bateria ben proveïda de càrrega, mai l’he castigat sense saldo, no me’l deixo oblidat quan surto de casa o de la feina, el mantinc net i polit com si cada dia fos diumenge...  Quan li arribi l’hora de les absoltes, veurem quin nou model serà l’escollit per ocupar el seu lloc.
Ara la meva companyia em recorda que ja fa 13 anys que el mòbil i jo convivim en harmonia, tot i que els inicis, com en tota relació, no van ser fàcils. Però tot i els molts anus que portem junts, he de dir que mai m’ha donat pel cul. Així que atesa la meva experiència i sense voluntat de fer-li publicitat gratuïta, llarga vida a les taronges i a la telefonia mòbil!  Amen! 

dissabte, 20 de febrer del 2016

Racó de febrer (2016)

“...Només hi ha dos dies a l’any que no podem fer res. L’un va ser AHIR i l’altre serà DEMÀ. Per tant, AVUI és el dia ideal per estimar, confiar, fer i, sobretot, VIURE...”  (Dalai Lama)

Cada dia algun poema,
cada vespre una cançó;
nascuda, jo la voldria
neta i fresca a dins del cor;
que fos alegre i senzilla,
rica en tendresa i amor.
Mes, ai, serà ben rebuda
si surt trista com un plor,
que hi ha jorns que llagrimegen
i d’altres que adollen flors.
Però per damunt de tot,
vull que en resti algun poema,
trist o alegre, amarg o dolç
perquè el dia, quan s’adormi,
deixi escrit el seu record.
Montse Galionar

diumenge, 14 de febrer del 2016

Muriel Casals, in memoriam


"...Juga a perdre la por i escriu a qualsevol
paret de casa teva tots els noms que han omplert
de llum la teva vida, per dir-los un a un

i no sentir-te mai ni abandonat ni sol...” 
Miquel Martí i Pol
Acabarem la teva feina, Muriel. Descansa en pau. 


diumenge, 7 de febrer del 2016

Mascarot de pas

Tot i que alguns de vosaltres ja coneixereu aquest poema perquè ja fa uns quants anys que volta, crec que encara té prou vigència per emprar-lo novament en aquests dies de disbauixa.
Vinga, bon Carnaval a tothom, amb màscara o sense!


Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, promeses de paper…

Voltats de comparses, arlequins i mascarades,
entre xarangues, serpentines i petards,
vam trobar-nos a la plaça, l’un davant de l’altre.
Tu i jo, mascarots anònims. Nit de Carnaval.
Et mirava els ulls negres sota la careta blanca.
Tu guaitaves els llavis del color de sang.
Qui podria imaginar com érem, darrere l’antifaç?
No res importava. Els cossos dansaven al so del seu vals.
Vam lliurar-nos a la gresca, a la seducció i al ball,
a l’amor sense mesura, als plaers celestials.
Tot hi era permès: el bes, les promeses,
poemes en flames, el joc d’estimar…
Ens abraçàrem, i dels nostres mots en férem un sol cant…

Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, promeses de paper…

Vam ballar tota la nit. Tu, el galant Príncep de l’Aire,
jo, la fràgil Princesa del Bosc dels Encants.
Paperets de confetti, disfresses, corrandes…
Qui ets tu?, vaig preguntar-te.
Vas respondre’m un breu nom; no, no és això, aquest mot ja me’l sabia,
Qui ets tu de debò?, jo vull saber.
I burlonament vas contestar-me:
Jo?, ja ho veus, no hi ha misteri: un mascarot de pas;
tot el que no sigui estimar-te,
en aquesta nit frenètica ni existeix ni existirà.

Més tard vas dur-me de la mà a un indret més solitari,
i sota la llum groguenca d’un fanal,
tu mateix vas llevar-me la disfressa,
ben suaument, com un amant,
i vas descobrir el meu rostre. Que bella sou, princesa!
Ja tot t’era donat. També jo, al cap d’una estona,
vaig demanar-te que et traguessis l’antifaç,
que em mostressis el teu rostre despullat ja de quimera.
Mes…, quan anava a retirar-te la careta
saltares cap enrere com si t’haguessin punxat. Però què fas?,
al Príncep de les Ventades, no se’l pot entrellucar!
Però ara tu em coneixes i em duus gran avantatge.
M’has promès amor etern. Per què tu sí i jo no?
Vas esclatar en gran riallada; la resposta, com un mall:
Ai princesa, que n’aneu d’equivocada! Quina ingenuïtat!
Qui pot fer-ne cas de les paraules d’una nit de Carnaval?
I vas desaparèixer, arrogant, i ja per sempre,
engolit entre una rua de princeses i lacais…

Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, estripo els teus papers…
Galionar