Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poemes meus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poemes meus. Mostrar tots els missatges

diumenge, 5 de maig del 2019

SMS

(Dedico aquesta història, publicada fa uns anys, a un amic vilafranquí que amb els 50 ben repicats ha ensopegat amb una pedra molt semblant a la de la protagonista. Ànims, que amb temps s'acaben relativitzant, aquestes coses.) 

"...Havia transcorregut poc més d’una hora des que us havíeu dit adéu. El tren, implacable us allunyava l’un de l’altre, confegint mars de distància cada vegada més grans. Ell cap al nord, tu  cap al sud. De pressa, de pressa, de pressa, el paisatge que s’esmuny per la finestra, el bes calent a la pell,  el record d’un dia inoblidable, la plenitud al cor i qui sap quan us tornareu a veure...
Però tu eres tan feliç...!
Llavors, vas sentir l’avís d’un SMS:

“...Tu també ets encantadora,
llàstima de la timidesa...”

N’hi va haver prou amb aquesta sentència per esfondrar el teu castell de cartes..."

M’ho deia la intuïció, però em negava a escoltar-la:
la realitat, amic meu, t’havia decebut.
Tu esperaves alguna cosa més de mi
que no vaig saber o no vaig encertar a donar-te.
Ho reflectia el teu gest, resignat a l’evidència:
s’esquinçaven els somnis d’erotisme,
quedava l’amiga, amb qui no hi valia el sexe.
Potser va ser en aquell banc del parc
on els gossos empaitaven les cotorres
i els nostres cossos, cansats de caminar
cercaren una estona d’aixopluc
ben a prop l’un de l’altre, i a recer de les mirades,
esgotades les paraules, no sabent ja què més dir,
tot i el munt d’interrogants que planava entre nosaltres...
Potser va ser la por, la falta de costum o la prudència;
els teus ulls obrien pas, invitaven, seduïen,
t’oferies tot sencer, i no vaig creuar la porta.
Potser t'imaginaves un somni de colors o la màgia d'un poema
i vas trobar, tan sols, la simple realitat d’una vulgar poeta...
Potser era el temor de desitjar-te més del compte
qui va marcar la meva inhibició per tal de protegir-nos...
Podia haver estat dolça i besar-te llargament,
acaronar el teu cos fins a perdre el món de vista...
Potser llavors tot hauria estat diferent,
potser no hauria calgut cap més SMS...
..........

Ara sols em resta contemplar inútilment la lluna,
amb la impotència d’haver-la tingut al meu abast
però incapaç d’haver-la sabut atreure...
Galionar

diumenge, 24 de març del 2019

Passat virtual sobre paret blanca

Encamp (Andorra) -  Graffiti: passat virtual sobre paret blanca. 

Tràfec de nit,
temps adormit,
fressa dels últims
ocells dels nuclis.
Fosca llampant
que agrada tant;
negra enganyifa
d’un cor que es rifa.
Blanc despertar,
molt tendre i clar,
aus desimboltes,
màgic moment.
Albes callades,
roses tallades,
refrecs dels cors.
Amors..?
Res ningú en sap
d’on van quedar...

Montse Galionar

diumenge, 17 de febrer del 2019

Hora calma


Solcant per les bromes
del fred i el silenci,
més enllà dels vidres,
volta el pensament.

Com sons que s’esmunyen,
com mots sense pressa;
com un sospir tendre,
un cant n’emergeix.

Un cant dins la tarda,
enmig les teulades
que resten humides
d’un grisenc plor d’aigua.

Lliscant van les hores
amb somorta fressa;
en l’arrel dels gestos,
unes mans esperen…

Terrats plens de flors,
on la pluja hi canta
sonets de colors…

Ai, esguard furtiu,
devessall de versos;
què en saps de la flama
que em revolta el cor…!
…

I, onejant per l’aire,
els meus pensaments
vers la pluja, escapen
dels mots i del temps…

Montse Galionar

diumenge, 6 de gener del 2019

Viaranys



El viarany indispensable per transitar:
saber cap  on volem anar. Que més enllà dels dubtes
s’albiri un bri de blau en l’horitzó llunyà.
Que les fites assenyalin el camí, per no perdre’ns
(el cor, en aquests casos, és la brúixola perfecta).
Que ni allaus ni torrentades ens puguin barrar el pas,
mes, que no en siguin absents totes les pedres;
ens calen per aprendre a superar els obstacles...
Que un sostre de branques jugui a cuit amb el cel
i ens soplugi de xàfecs imprevistos...
Que hi brollin dolls d’aigua fresca per si estem assedegats
(de versos, de música, de nexe...)
Un núvol per apaivagar el sol, si aquest recrema massa,
i una lluna per fanal, si la nit ens fa basarda...
Un barret de palla i un bastó per caminar.
Sabates lleugeres, la bossa a l’esquena i no perdre el pas.
I posats a demanar, esquitxos de colors entre la gespa,
que el sender, tot i els revolts, sigui ben clar;
que els ocells anunciïn cada albada.
Però el més indispensable: saber-te al meu costat,
caminant a prop meu en la distància, donant-nos les mans.
No en direm mai amor, aimada; només amistat...

Montse Galionar   (dins 4 estacions)

diumenge, 25 de novembre del 2018

Els teus ulls mirant el mar...

Fotografia: Jaume Sendra
 
Els teus ulls mirant el mar
mentre dansen els teus somnis
com fulles que gronxa el vent.
Paisatges color d’aram,
fumeres com fils de boira
alçant-se damunt dels camps...

Els teus ulls mirant el mar
mentre uns altres ulls et pensen,
i t’enyoren i es deleixen,
tan propers i tan distants...
Miratges, temps de tardor,
quan les mans, enfredorides,
cerquen la teva escalfor... 

Els teus ulls mirant el mar
mentre vas forjant somriures    
entre el cel, el fum i els arbres,
i uns altres llavis inventen
nous camins per les contrades
del teu cos apassionat... 

Els teus ulls mirant el mar,
silencis que el cor bressola...
i el vent esfulla la rosa
del màgic temps d’estimar...
 
Montse Galionar
 

diumenge, 18 de novembre del 2018

Home de ferro


Escultura al Roc del Quer (Canillo, Andorra)
 Una nova tardor ha acomiadat els déus, però un va voler quedar-s'hi...

Home de ferro
sobre la vall,
el món albires
d’un pedestal.

Home de ferro,
déu pensador,
tan dur per fora,
tan tendre el cor...

Home de ferro,
m’has pres el lloc.
Tot i el vertigen
fes-me un racó.

Home de ferro,
déu forjador
dels mil poemes
de la tardor.

                                   Montse Galionar (dins 4 estacions)


diumenge, 4 de novembre del 2018

Esbós de tardor


...A la pell l’escalfor de l’astre càlid per sobreviure
i endins, molt endins, la remor d’aquella pluja calma,
degoteig incessant de petites fulles
en forma de cor, que al vent voleiaven, com besos en flor,
que rebíem pletòrics al rostre, al pit, a les mans,
i que ens amaraven, i que apaivagaven els solcs del camí...
Qui no gosaria avançar per la senda dels somnis
daurada dels fràgils records, ara que no hi ets,
malgrat el farcell intangible de les emocions...
Perquè sí, ara ho sabem, tardor vol dir tard;
perquè sí, ara hem après a saber qui som...
A la pell, l’escalf del sol per sobreviure, i en el cor,
la cançó tardorenca de l’enyor...

Montse Galionar   (dins 4 Estacions) 


diumenge, 14 d’octubre del 2018

Vell amic, vell amor...



Vora el caliu de la llar de foc, tu i jo, vell amic,
ara que sentim les passes de l’hivern que ens repta,
que arriba udolant, i ens fa por, i anem curts de llenya,
i cerquem aixopluc en la nostra tardor
o un miratge que ens salvi de tanta fredor,
per  atiar les brases cremarem aquells mots
que mai no vam dir-nos o vam dir molt poc;
els que esperen, ressecs, corsecats, com fusta d’alzina,
a les golfes del cor, als replecs del record,
en les mans que s’aferren per no perdre’ns del tot.
Faran bona flama. Reviurem de nou.
Amb el fum blanquinós que s’enfila damunt la teulada
escriurem, amb bell traç, la paraula “t’estimo”
abans no es confongui amb la boira dels boscos d’aram.
Vora el caliu de la llar de foc, tu i jo, vell amor,
ara que sentim les passes de l’hivern que ens repta,
salvarem els mots, vencerem la nit, reescriurem la vida,
serem foc i flama en la nostra tardor.

Montse Galionar  (dins 4 veus)

diumenge, 30 de setembre del 2018

Crepuscle


Es va morint la tarda;
una ratlla en el cel
cap a ponent, vermella.
Hora màgica,
cap remor no la destorba.
Volen baixos els ocells,
només ells xisclen.
És el crepuscle.
El blau, ple d’ombres,
les passions denses,
l’aire, molt suau…
Flaires que duen notes
d’indrets llunyans.
Potser, algun grill…

Obro els ulls,
i els enlairo.
Ni un respir més fort que l’altre.
Resto immòbil.
Sento l’ànima exultant.
Cel rogenc
que es difumina.
Que bonica, aquesta nit!
Ben prest m’envolta.
Els estels lluen,
les aus ja dormen… 

I dins el cor, nostàlgia.
Què fas, amor, on ets?
El tapís d’aquest crepuscle
t’embolcalla i no et traeix?
També aguaites els estels?
Potser es trobin, nostres ulls
dins la nit, potser s’enllacin,
i escriuran plegats els versos
que al sol no gosen…

Amor desitjat,
tan lluny de mi,
mon cor et clama.
Enyoro la teva imatge
i els ulls ardents;
les teves mans, la tendresa,
els somnis vells…
I vanament, suplico,
li prego a l’aire del vespre
que se l’endugui per sempre,
el teu record.

Montse Galionar

dissabte, 15 de setembre del 2018

L'estiu ja s'acaba.


Així de trista li ha quedat la cara a l'església d'Araós veient que s'acaba l'estiu...

La claror del matí, més brillant que un estel
ha il·luminat els dies de l'estiu que ens deixa.
A poc a poc mandregen les llums a trenc d’alba
i lentament s'avancen els vels de la nit.
I el sol de setembre repinta el cel blau
amb subtils transparències de color de coure;
l’aire destil·la aromes de raïm madur.
Placidesa en el camp. La terra reposa.
L’estiu ja fineix; la tardor, a la porta.

Montse Galionar (dins 4 veus)


dilluns, 30 de juliol del 2018

Somieig d'estiu



Jo que a Déu passava comptes per ser sord als meus precs,
que cercava en les muntanyes un avenc per recer,
i sentia l’udol de mil llops afamats dins les nits insomnes,
vaig descobrir un món inèdit, ignot, paral·lel, en el cor d’un estiu,
dins l’esclat de la tarda, en un llibre de versos que em caigué a les mans...

Va ser com un viatge iniciàtic a través de l’espai,
en un temps inconcret, delimitat per factors imprevistos;
mai l’ànima havia exultat amb tanta gaubança
ni tenia saviesa tan plena dels mots ser feliç...
El cel suprem, la música dels astres, la joia en la paraula,
i aquell vent dins la vall, escabellant els arbres
i que tot s’ho emportava: tristeses, dolors,
solituds, malfiances, desficis d’amor...
Va ser un espai en el temps que no va mesurar cap rellotge.
Cada jorn, cada instant,
sentia la força d’un esperit suprem
formant part del meu jo, idèntic, igual, posseint-me.
Vaig veure escoltats els meus precs més atàvics
demanant una mà, pidolant una almoina d’afecte
als déus de les valls... Només ells i l’atzar ho saben,
de qui estic parlant... I potser també un arbre i la tarda,
la pluja serena, un camí i un poble.
Potser Friedrich o Nietzsche en coneixen el clam...

Sons de vespre, roig de vespre, cant...
Blau de l’aigua, precs de l’aigua, pau...
I estimar-se en una profunda bonior de silenci
només envaïda pel lleu xiuxiueig dels estels, cel enllà...
Després, ja no vaig gosar a continuar el viatge.
Vaig haver de tornar. Ja era l’hora de l’alba...
Des de llavors, els meus ulls contenen un espurneig de lluna
que no ha sabut retornar al cel,
i que ell va regalar-me, a tall de benvinguda...

Montse Galionar (dins 4 Estacions)

dijous, 5 de juliol del 2018

Què amaga la boira...


Què deu amagar la boira, enllà de les flors i els arbres?
Protectora i amiga, que no pas traïdora,
potser oculta atàvics monstres
perquè no ens facin por...
Què vol amagar la boira, què ens vol prevenir de veure?
Potser, records d’altres boires que duem al cor,
d’un temps ja remot, de quan tu encara eres, i jo encara no...
Què amaga la boira, persistent i blanca, vel sense horitzó?
potser mil fal·làcies, ferides de guerra, passions massa inútils,
o el crit de la mort.
Amic, et desitjo el retorn, a dins teu, altra volta.
Potser, de no haver tancat la boira en una gàbia,
enllà de les flors i els arbres, ara hi lluiria el sol... 

Montse Galionar 

dissabte, 16 de juny del 2018

Sons de primavera


Què és aquesta piuladissa que de bon matí em desvetlla?
Xiscles alegres, vitals i joiosos de les missatgeres del bon temps
que em conviden a oblidar la nit i a obrir les finestres del nou dia.
Perquè ara sí, la primavera ja és un fet inqüestionable,
és aquí i se’m rendeixen les excuses per negar-la,
i sento com el sol intenta seduir-me amb càlides besades
i aquest blau intens i lluminós vol amerar-me els ulls
fins a l’arrel dels mots. I l’aire puríssim que germina les paraules
em reclama l’esforç d’una alenada, una altra i una altra,
i les flors volen mostrar-me la glòria de la seva plenitud,
el miracle de la seva exuberància, els seus colors...
Què és aquesta piuladissa que de bon matí em desvetlla?
Les orenetes dansen en el cel, infatigables i alegres,
transmissores d’energia; els seus xiscles m’assabenten
d’una nova  que no pot deixar indiferent... Sí, és primavera.
I jo, nua d’il·lusions, d’esperances i de zel,
em rendeixo a la seducció del reclam de la natura,
i amb els porticons de l’ànima oberts de bat a bat,
rebo aquest devessall de vida, mentre que una nova saba
s’enfila a poc a poc per les meves velles branques i qui sap,
potser també jo floriré altra volta com els arbres, bellament...

Montse Galionar  (dins 4 Estacions)

diumenge, 13 de maig del 2018

Jardins de la vall de Boí



No n’he trobat pas cap, amiga, de rosa a la vall,
però et duc, amatent, un verger de primavera;
un jardí de prats immensos on el vent
amanyaga amb delit l’herba, i on les flors,
milers de flors groguenques, ho acoloreixen tot,
i el llampurneig del riu, tenyit de cel,
gronxa els cims de les muntanyes dintre seu
i canta, mansament, amb el so de l’aigua cristal·lina.
Els arbres s’han deixondit més tard;
just les branques ressusciten, i són com un esbós
sobre el paisatge verd, com un núvol
de gargots fugaç i fràgil, només insinuat.
Cap presència humana. Mallerengues i pit-roigs
escampen refilets delicadíssims,
i el sol abraça el camp, i el cel té un blau puríssim.
En la tarda, els raucs de les granotes s’esllangueix
i els grills li retornen l’harmonia.
Camins de serenor, de placidesa,
de bells records d’antany, i de sobte,
el so llunyà de les campanes...
També la nova saba recorrerà el meu cos,
renaixerà a la vida, em plantarà en aquest paisatge
i no en voldré marxar mai més.
No, no hi ha lloc per a les roses, als jardins de la vall
perquè les flors hi són lliures i salvatges, perquè allí,
la tastes i la sents, i l’entens, la primavera.

Montse Galionar    (Dins 4 Estacions)


dimarts, 1 de maig del 2018

Com velles fulles marcides...

Com velles fulles marcides
llenço poemes al vent,
amb la vana fe que arribin
vers a vers, allà on és ell.
Desigs d’amor, de tendresa,
bocins de plor i tristesa...
Solcant l’aire, giravolten
sota la blavor del cel. 

Vanament, llenço poemes
que mai seran recollits;
s’han perdut enmig la fosca
d’una impenetrable nit.
Mentrestant, giren els astres,
passen els anys i els destins,
i encara treno poemes
amb la punta dels seus dits...

Montse Galionar