Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estiuenques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estiuenques. Mostrar tots els missatges

dilluns, 12 d’octubre del 2015

Estimades dues valls...

Estimada Vall de Boí de l’Alta Ribagorça, a qui fa tants anys he lliurat el cor, no et volia ser infidel, però n’he conegut una altra: es diu Vallferrera, del Pallars Sobirà. Ha succeït sense pretendre-ho: des d’aquest passat estiu, el meu amor viu dividit entre totes dues; tan diferents i tan semblants, paradisos d’un Déu que ens ha volgut regalar un bocí del seu cel aquí a la Terra... Us estimo. Gràcies a totes dues per formar part de la meva vida! 

Un matí, quan el gebre embolcalli la vall,
anem-hi plegats, que et vull presentar
el doll de bellesa que no hi has vist mai;
la flaire del vent;
els mil tons del cel;
els raigs que s’escapen d’un sol que just neix.
Vull que busquis l’ombra d’un avet molt vell,
que t’asseguis a sota, l’herba arran la pell;
una gran muntanya, a l’horitzó, imponent,
et dirà: endavant;
escolta el meu clam;
un cant mil·lenari que parla de pau.
Si enmig d’aquests boscos que són lluny del mar
et sents un altre home, pots riure i plorar,
per què vols anar-te’n? De qui vols ser esclau?
Aquí, on tot és verd,
on ningú no perd
veuràs com la vida, per tu, reeixirà.
Corre, crida, esgota’t, respira ben fort;
si el vent crema el rostre fa més bonic l’esforç.
Amb nova esperança, els teus ulls brillaran;
i allà, sota el cel,
tu, jo i només Déu,
les mans enllaçades, l’amor reescriurem.

Montse Galionar

diumenge, 26 de juliol del 2015

Desig de pluja

Com un preludi d’esperança, a les hores menudes del matí, quan la claror lluita per estripar el tel d’ombres de la nit i jo escric perquè fa hores que no dormo, entra de sobte un corrent d’aire per la finestra amb delicioses notes de frescor. Oh, meravella! Després de 30 dies insofribles d’onada de calor, s’agraeix com un miracle llargament clamat al cel.
Ha començat a ploure en alguns indrets de Catalunya, i les tempestes sembla que viatgen cap  al Penedès. La xafogor és encara ben intensa, però aquests filets d’aire tenen ja una textura diferent. Per l’olor de terra molla endevino que deu haver plogut una mica aquesta nit. Els taps a les orelles per amortir el soroll dels aires condicionats dels veïns m’han impedit sentir-ho. Quines ganes que en té el cervell, tot el cos en general, els ànims sobretot, de submergir-se en una atmosfera respirable i sortir d’una vegada d’aquesta letargia invalidant que gairebé com una malaltia limita la meva activitat, i fins i tot la voluntat, fent-me sentir culpable d’una mandra davant de la qual no tinc forces per lluitar...
Deu anar a persones, la capacitat d’adaptar-se a tan altes temperatures, o potser depèn de la constitució o la fortalesa mental de cadascú. La calor. Jo no puc amb ella de cap de les maneres. I no crec pas que sigui l’única, observant la gent que m’envolta i les seves reaccions. Ja no em refereixo a les dues persones grans amb qui convisc, amb les quals cal fer gal·la d’una paciència considerable, sinó al conjunt d’usuaris que cal atendre habitualment a la feina. Les patologies mentals s’han agreujat, l’agressivitat explota per nicieses, i també l’actitud d’alguns companys segueix la mateixa línia. Jo, encara que absolutament esgotada i insomne, intento de no revertir en els altres el meu cansament, però no sé si ho aconsegueixo...
Ja ho deia la saviesa popular des dels temps ancestrals: al juliol ni dona ni cargol. Ni res de res de res...
Aquesta propera setmana arriba el meu fill d’Irlanda. S’hi estarà quatre dies, el temps just per renovar-se el carnet de conduir i poca cosa més. Tinc ganes de veure’l, de tenir-lo aquí amb nosaltres i per a nosaltres, aquest fill que fa tants anys que ja és fora, que de tant de temps ja ni sé enyorar perquè fins i tot l’enyor ja se m’ha esgotat davant l’evidència que no serveix per a res... Assaborirem aquests dies al màxim, que sigui un dels millors moments d’aquest estiu de llosa de marbre, i viurem cada instant amb una il·lusió nova i intensa que ens servirà de revulsiu per continuar avançant.
Ni una mica més de claror, aquest matí, en aquest cel de plom. Potser no veurem el sol, avui. Potser, finalment, es farà realitat el somni d’aigua...

Aquest text volia publicar-lo ahir al matí. Un virus al sistema operatiu de l’ordinador m’ho va impedir. Ara ja ha quedat desfasat, perquè efectivament, al cap d’una estona, van començar les tempestes, i amb elles va marxar la xafogor. Amiga pluja, quin plaer dels déus, retrobar-te! 

dilluns, 9 de juliol del 2012

Dietari d'estiu - (Tercera becaina)


Des del meu despatx al tercer pis de l’ajuntament, sento les veus dels petitons d’un casal d’estiu amb la seva monitora, que fan una passejadeta per la vila:
-A veure qui sap on estem, ara.
-(Veu en cor): A l’ajuntameeeent.
-Mooolt bé! I algú de vosaltres sap perquè serveix, l’ajuntament?
I salta una nena amb veu eixerida:
-Per anar-hi a fer pipi!


De lògica aplastant: hi ha un lavabo només entrar, a la dreta, a disposició dels ciutadans...

divendres, 6 de juliol del 2012

Dietari d'estiu - Segona becaina


Vagi per endavant el meu respecte i la meva admiració incondicionals als mestres i professors que estimen la seva feina, la majoria dels quals duen a terme una labor excel·lent tot i estar sotmesos a una pressió no sempre favorable per al desenvolupament de la seva tasca docent. De vegades, però, es produeixen situacions com aquestes, sobre les quals prefereixo no opinar i relatar-ne només els fets.
Durant la meva estada a Montserrat, un dia vaig fer el camí de la Cova, i per cert que em vaig cansar de valent. Feia molta calor, amb un sol que queia a plom, i calia pujar i baixar moltes escales durant el trajecte. L’havia recorregut força vegades sense esforç, molts anys enrere, i vaig poder constatar que les meves cames ja no estan per segons quines pallisses...
Allí vaig trobar-me amb un grup d’alumnes d’una escola de Barcelona que hi eren d’excursió. Es tractava d’una escola privada, segons vaig poder llegir en l’escut del jersei que duien, i deurien tenir entre 12 o 13 anys, tot i que alguns nois ja feien veu de pollastrot. Anaven ja de tornada amunt, cap al monestir, i la majoria esbufegaven i es queixaven d’estar cansats, però corrien, s’empaitaven i feien gresca. Gent jove, pa tou. Jo me’ls mirava asseguda, reposant en un voral del camí, a l’ombra, tot deixant-los passar. Un parell de professores els acompanyaven, força pijes i tontetes elles, i no em van caure gaire bé perquè anaven xerrant entre elles despreocupadament, “passant” olímpicament dels alumnes que tenien al seu càrrec i que de mica en mica s’anaven quedant enrere. Vaig poder sentir que planejaven una vetllada amb un parell de mascles, a la nit, sota les estrelles i tocant la guitarra, amb intencions claríssimes de lligar. Llavors, força més endarrerits, uns quants nois i noies van adonar-se que  faltava un company. Van aturar-se de seguida, es van alarmar una mica, van parlar entre ells sense saber què fer, i llavors en un revolt llunyà va aparèixer un noi molt gras, amb una clara deficiència, caminant torpement, que es recolzava a les roques de la muntanya per seguir avançant. Quan algun altre noiet de la colla va voler-se fer el graciós amb allò del “venga, que es pa hoy”, les companyes el van fer callar de manera fulminant, i totes van tirar avall, a cercar el pobre infeliç, que no podia amb la seva ànima. Unes noies li van donar la mà amb paraules encoratjadores, algú li va agafar la motxilla de l’esquena i la hi va dur. Van oferir-li aigua, van alentir la marxa, i a poc a poc van anar tirant amunt, i el noi, mig ofegat, somreia agraït, amb una mirada molt neta.
Vaig sentir que alguna de les noies més decidides comentava a les altres, indignada, tot criticant les professores: Vaya faena que le han hecho esas guarras al pobre Carlos (nom fictici), en to de dur i merescut retret, ja que aquell trajecte  no era per pujar-lo caminant una criatura en aquelles circumstàncies. Amb l’agreujant, a més, que hi ha un funicular que cobreix el trajecte i l’haurien pogut agafar. Les noies cridaven des de feia estona a les mestres perquè s’aturessin, que Carlos tenia problemes, però l’única resposta d’elles va ser, amb un aire indolent i fastiguejat: “Venga; nosotras sí podemos y somos más viejas”, i van continuar amunt sense ni verificar què passava, tot prosseguint la seva particularíssima conversa... Em va fer molt mal el cor, a mi i a un parell més de persones que com jo reposaven assegudes en un marge i que també van ser involuntàries espectadores de l’escena, i amb qui després ens vam mirar sense dir res, sabent que compartíem idèntics pensaments.
Aquell fet em va trasbalsar. Deia tan poc a favor d’aquelles educadores que els hauria de caure la cara de vergonya, mentre que la humanitat dels companys i companyes de Carlos em va refermar la idea que no hem perdre l’esperança en el jovent que puja, davant el qual massa vegades ens mostrem escèptics...
Uns dies més tard, ja de tornada a casa, vaig compartir aquesta vivència amb una excel·lent persona del món de l’ensenyament, mestre vocacional que estima la seva feina. Amb coneixement de causa avalat per molts anys en l’ofici, aquest va ser el seu punt de vista: 

“...Sobre el que m’expliques de les mestres tan “sensibles” i “humanes” a més de professionals de “pro”,... sols he de dir-te que ja ho crec que en conec de gent d’aquestes característiques. Gent que es mereix que els toqui “EL GORDO” de la loteria de Nadal i que se’n vagin a casa seva o de creuer, o a passejar eternament per les botigues més “in” del planeta i que deixin l’escola i els qui l’habiten lluny i lliure de la seva nefasta presència.
Encara que a aquesta gentussa no els ve ni una ni mitja inspecció, ni són denunciades mai per ningú, ni se’ls envermelleix la cara, ni res de res perquè tenen gran habilitat per saber quedar bé davant qui saben que els podria suposar algun risc. Amb l’alumnat... ni el respecten, ni el tenen en compte, ni els importa. Gentussa, Montse, gentussa!
Això no hi ha qui ho solucioni. Aquestes actituds, la gent les porta ben endins i les practiquen amb aquells a qui consideren més dèbils sense tenir en compte el paper tan important o tan nefast que poden jugar en la seva vida. Són les típiques indivídues a qui els molesten els alumnes en l’escola. Aquelles que, quan comença cada setembre el curs escolar, van observant àvidament les vacances que tindran aquell curs, els possibles ponts o aqüeductes que podem “muntar-nos”, i tot deixant anar un sospir resignat, diuen els primers dies de treball allò de: Quines ganes que s’acabi el curs!
En definitiva, això és donar-li voltes i més voltes a un fenomen anomenat POCA-VERGONYA...”  

Sabeu ara què m’agradaria? Que tant de bo les dues indivídues haguessin aconseguit els seus propòsits libidinosos, i que quan haguessin estat ben enforquillades, les titoles llogateres se’ls haguessin convertit en uns cactus gegantins atapeïts de punxes que els haguessin fet detestar per sempre les ganes de cardar.

Per sort, una flor no fa estiu, i ara més que mai voldria retre el meu particular homenatge als docents que, amb tota la dignitat del món, deixen ben amunt el llistó de l'ensenyament. Per a ells el meu respecte, admiració i estima, i per a ells també aquest fragment d’”Elogi del viure”, de Joan Maragall, que de segur no podrien fer mai seu les dues distingides professores que planejaven  una nit de somni i d’insomni sota les estrelles, tot lligant i tocant la guitarra, mentre deixaven a la seva sort els seus nois. 


"...Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel que serveixes, allò en que realment, ets un entre els homes, esforçat en el teu quefer com si de cada detall que penses,  de cada paraula que dius, de cada peça que poses,  de cada cop de martell que dones, en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me.
Si oblidant-te de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regeix automàticament els seus estats; fas més que el que inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l' agitador, que el que governa.
Pots desdenyar tot això i l' adobament del món. El món s' adobaria bé tot sol, només que cadascú fes el seu deure amb amor, a casa seva... "
Joan Maragall

dissabte, 30 de juny del 2012

Dietari d'estiu - Primera becaina

"...Escriurem l'estiu, amb lletres o amb silencis, amb somriures i amb mirades afamades de bellesa i de calma. O potser l'estiu ens escriurà a nosaltres i explicarà coses inesperades que encara no sabíem..." (Carme Rosanas)
Imatge de Maria Rosa Ferré
Ens diu adéu el juny. S’acomiada de nosaltres amb les últimes cuetades d’una extenuant onada de calor i amb el llast d’uns incendis paorosos que devasten el paisatge dels països catalans amb una fam insaciable.
Finalitza un mes de juny irrepetible per a mi, tan brutalment enriquidor, amb tantes vivències i experiències per narrar que paradoxalment m’han deixat gairebé sense recursos per escriure/descriure/analitzar/autoanalitzar-me. Un període de temps intensíssim quant a coneixement i aprenentatge personals, on el binomi mort-amor ha estat present en cadascuna de les situacions viscudes.
He estat incapaç d’escriure quan més necessitat en tenia, quan l’huracà dels sentiments em sacsejava l’ànima, perquè tot ho descobria ja blasmat en algun lloc: en uns ulls estimats o en el cel blau, en unes mans que se’m donaven o en el mar, en els xiscles dels ocells o el tany de les campanes; en el plor i en l’abraçada, i en cada lletra de la paraula Amistat... Quedi, doncs, reclòs a la intimitat del cor allò que no han sabut exterioritzar les paraules.
No aprofundiré tampoc sobre la meva estada a Montserrat, principalment per no ser reiterativa i no castigar els benvolents lectors amb reflexions avorrides. M’he frenat a temps davant un article llarg i petulant on en els primers paràgrafs ja les etzibava així:
 “... El meu jorn s’inicia molt aviat, a les muntanyes. A partir de les 5,30 em desperta una forta piuladissa d’ocells, un cant de bon dia talment una escolania paral·lela amb veus celestials, que deu haver inspirat més d’un artista, més d’una composició musical. És un cant d’una harmonia perfecta interpretat per ocells de moltes menes, on dominen els rossinyols per sobre els altres. Tot plegat amb una eixordadissa molt gran, amb una bellesa harmònica incomparable. La negror de la nit desapareix i les primeres clarors de l’alba van despertant la vida novament.
I aleshores, de sobte, comencen a tocar les campanes del monestir cridant a matines, i són els rossinyols i les campanes qui canten plegats, i res no pot reprimir l’impuls de saltar del llit, obrir la finestra i donar gràcies al nou dia. Em sento molt petita en aquells moments, conscient de l’ínfim lloc que en realitat ocupo en la Creació, però alhora molt gran i molt conscient del privilegi de poder ser-hi i de ser partícip de tot això que m’és regalat....”  


La vida, però, no s’aturava i anaven passant coses. Mentre un llibre, “Sota un vel de cendra”, de l’entranyable M. Roser Algué arribava a casa meva i esperava pacientment el meu retorn sobre la taula (un llibre sorgit de l’incendi de l’any 1998 a les comarques del Solsonès i el Bages i que va arrasar una part del seu paisatge d’infantesa), un altre incendi cremava al Garraf i arrasava les terres i la cabana de l’oncle Santiago, destruint així també una part agradable de la meva infantesa. Mentre encara sentia en pròpia pell el dolor d’una bona amiga per la pèrdua d’un ésser estimat, una jove vida de 34 anys, la Judit, filla del Jaume (autor del bloc “Senyal de plana”) i de la Carme, s’extingia, deixant sense consol la família i els amics. Mentre tot havia d’estar controlat a casa durant la meva absència, la mare pateix una caiguda que condiciona el meu retorn a deshora...
I la vida continua inexorablement, al marge de les meves reflexions de pa sucat amb oli, de les vivències personals més o menys profundes, de meditació i retrobament...
Constato que la meva veu poètica ha entrat en un període de letargia. Sento que no em trobo en aquest cicle, ara. De vegades en el nostre viatge pel riu de la vida cal nedar amb energia, a contracorrent si cal, mentre que d’altres vegades cal deixar-se endur pel corrent sense oposar resistència. Crec que és aquest darrer cas el que ara em representa. I no perquè em trobi immersa en cap mena de crisi existencial ni me’n passi cap de grossa, sinó perquè des de la placidesa alguna part de mi em demana mantenir ben oberts els sentits a tot allò que em ve de fora, capturar-ne l’essència i amerar-me’n, no posar barreres als paratges mentals i estar oberta, sense pressions de cap mena, a qualsevol demanda vital de creació el dia que aquesta arribi.
Acaba el mes de juny, comença el juliol amb focs d’artifici al cel. Trons, llamps, tempestes, calamarsa... La lluna es fa gran, molt gran, i l’estiu és com un full en blanc on tot és encara per escriure...