-Mire usté, me han mandao aquí pa que me den la
independencia esa.
Qui s’adreça a la recepcionista és un senyor
que podria tenir entre 65 i 75 anys, jubilat, d’aspecte més aviat humil, que no
ha perdut el seu deix andalús tot i els 50 anys que porta a Catalunya. S’ha
presentat a l’oficina de la Regidoria de la Gent Gran per recomanació de la
treballadora social de l’ambulatori. L’escena no és nova, es repeteix gairebé
cada dia.
Se li pregunta si el metge ja n’hi ha fet
cinc cèntims sobre la Llei de la Dependència, i el senyor dubta: Pué no sé,
argo así me habrá dicho. I la
recepcionista el convida a seure, agafa un imprès de tres fulls i es disposa
amb tota la paciència del món a explicar-li en què consisteix això de la Llei
de la Dependència, els diferents graus que hi ha, en quins tipus de casos es concedeix, quins ajuts podrà obtenir-ne i com ho ha de fer per omplir la
sol·licitud. Y no me la puede rellenar usté? No senyor, no ho podem fer; per a
qui és la sol·licitud? Para mi mujé, que la pobre des de que le dió el ictus
está cada día más malamente. I no té algun fill o algú jove a la família que
pugui ajudar-lo amb els papers? Claro que tengo, pero mis hijos trabajan to el
día y no voy a ir a molestarlos con estas cosas; que pa eso está el
ayuntamiento, no?, vamos, digo yo, porque de impuestos sí que pago...! Doncs
miri, anirem poc a poquet i li explicaré com ho ha d’omplir. Ja veurà com no és
tan difícil com sembla: Que si aquí el nom, que si l’adreça més avall, que si
el telèfon de contacte on trucaran per avisar-los quan vinguin a fer-li la
valoració al domicili, que si aquest apartat no cal que l’empeni i amb un
llapis li tatxo perquè no s’emboliqui... Que si aquest requadre d’aquí només
l’ha d’emplenar el banc on cobra la pensió (mirada recelosa, es posa a la
defensiva). Així quan li donin els diners de la dependència els hi ingressaran
al número de compte que facin constar (i el senyor es relaxa immediatament).
Que si aquí, veu?, ha de signar la persona interessada. Y si no sabe escribir?
Doncs llavors que signi amb l’empremta dactilar. Y eso que é? Se li explica.
Con el deo? Sí, sí, amb el dit ja n’hi haurà prou. I la recepcionista continua amb el seu discurs. Aquesta pàgina se la llegeix però no hi haurà de fer res, així que
també la tatxo, i aquesta també. I compte, aquesta sí que és molt important;
sobretot que el metge de capçalera li empleni fent constar totes les
malalties. Cualas, la mías? No, no, les de la seva senyora. Ah!
Mentrestant la sala de recepció s’ha anat
omplint de gent que s’espera impacient. El telèfon no para de sonar. Ningú més dels despatxos ni l'agafa ni el recupera. Algú no s’ha adonat que la porta d’entrada està oberta i no para
de trucar insistentment al timbre. La recepcionista acaba cridant tan fort com
pot: Endavaaant! I al final algú dels qui s’esperen s’aixeca per dir-li que entri. La impressora comença a pitar perquè s'ha quedat sense paper...
Una vegada ben explicat tot el formulari,
davant la cara de no haver entès gran cosa, la recepcionista torna a començar
per la primera pàgina: Miri, ara ho tornarem a repassar de nou i ja veurà com li
semblarà més fàcil. I amb els senyals als apartats que s’han d’emplenar, les
ratlles on no cal posar res, l’al·licient de l’ajuda econòmica que possiblement
rebrà, havent entès on cal signar i decidit a tornar al metge de capçalera
perquè li empleni el full corresponent,
el senyor ho veu més clar, fa alguna pregunta complementària, assegura que ja ho ha
entès tot, se sent agraït, li dóna la mà efusivament a la recepcionista, s’aixeca disposat
a marxar. Ella li deixa anar, somrient, a tall de comiat: li ha quedat clar,
ara, en què consisteix això de la Llei de la Dependència? I el senyor respon:
Sí señora, claro que lo he entendío, me lo ha explicao usté mu bien. Pero de verdá se lo digo, con toda confianza:
yo siempre he estao en contra de eso de la independencia; me siento catalan y
mis hijos han nacío aquí y són catalanes, pero que no me venga naide con eso de
que Cataluña quiere salirse de España! Pero claro, tonto no soy, y si me prometen que me van a
dar todo ese dinero firmo donde sea, oiga, aunque sea con el deo o con lo que
haga farta, no sé si me entiende usté!
I marxa caminant a poc a poc, amb el cap
ben alt i un gest de dignitat ben genuïna, mentre la recepcionista es mossega
dissimuladament els llavis, qui sap si per contenir un improperi o un somriure
burleta, o potser les dues coses alhora. Mentrestant, un altre senyor s’ha
aixecat de la cadira i s’atansa a la taula de la recepcionista disposat també a
demanar la independència...