diumenge, 31 de juliol del 2011

El meu balcó (Per a Maira, la blocaire)

El meu balcó d'infantesa (el de les plantes)

El mateix balcó, a través de la mirada de la Carme Rosanas

Hi havia una vegada una noia molt jove i molt tímida, de 13 anys, que s’estava moltes hores asseguda al balcó de casa seva. Hi llegia, hi brodava, hi escrivia, però sobretot guaitava el carrer per si hi veia un xicot de 16 anys que cada dia hi passava, de vegades dalt d’una moto, de vegades caminant... Quan això esdevenia, el cor li bategava amb força i tots dos es creuaven les mirades. N’estava enamorada. Per a la noia era el xicot més atractiu del món...
Gairebé 40 anys després de no saber res l’un de l’altre, gràcies a una iniciativa blocaire, aquella noia i aquell noi han tornat a trobar-se. Durant aquest temps, tots dos han esdevingut poetes. No són els mateixos, ni en queda res dels sentiments d’antany... Però l’amistat, una mica de complicitat i un bri de tendresa són tresors molt importants que han germinat de nou i que ara conreen, i que no haurien estat possibles de no haver existit el món virtual dels blocs. A ell el coneixen com a onatge, i ella es fa dir galionar.
M’agradaria, amb aquestes paraules, contribuir a les interessantíssimes reflexions a què la Carme Rosanas ens convida a través de l’espai de la Maira, sobre les relacions virtuals. Ja sé que no s’adiuen estrictament a cap dels temes que ella proposa, però potser en certa manera els engloba una mica a tots.
El poema me’l va escriure, 40 anys després, el xicot que als 16 anys passava caminant o en moto pel meu carrer i amb qui ens creuàvem les mirades...

ENTRE CEPS I VINYES
Entre ceps i vinyes
potser enyores
el teu mar i
la plaça de la Vila,
la rambla i els
noms dels carrers.

No serveix mirar enrere.
Vivim sempre endavant
amb el poema de viure
embarcat en el nostre
vaixell de paper...

Potser les hores de soledat
han fet un rosari de solitud.

Guardes records en almívar,
però sempre, massa o poc sucre...

Sota del teu cel de dona
sempre hi ha estrelles noves,
i galàxies per recordar...

Al capdavall potser
només som els records
a la nostra sang
amb el cor que
batega el pressent.

El teu balcó
d’infància i de naixença
ja no és el teu balcó.
Però el sant del teu carrer
sempre estarà en el
teu testament de present.

Potser no enyores res
de tot el què dic,
i ets pràctica, i tot
és l’ara i aquí.

És igual, el poema
del passat ja està escrit.
Però quan reposes
al cim de la muntanya
escoltes l’eco de la cançó
del passat, l’escoltes
i ressona dintre teu...

A la teva platja
-la que vas deixar-
encara hi ha testaments
sense promesa,
petxines obertes,
i un horitzó sense timó.

Potser les gavines
et duen la brisa
de la il•lusió,
potser...
Carles V. (onatge)

dijous, 28 de juliol del 2011

I vaig somniar... (Utoya, in memoriam)

Un campament d’estiu a l’illa d’Utoya (Noruega). Joves de vacances. Podien haver estat qualssevol dels nostres fills. Adolescents que estrenaven vida, il•lusions, ideals, aliens a la tragèdia...
Expliquen els testimonis que el llac es va convertir en un bassal vermell on els joves desesperats intentaven fugir nedant d’aquell malson...
Des de la més absoluta impotència, aquest espai vol rendir-los homenatge a través de la veu del poeta noruec Torgeir Schjerven. Qui això subscriu el va conèixer l’any 2009 en el cicle Veus paral•leles, Dels fiords a les cales. La traducció del poema està feta més des de la bona voluntat que no pas des de l’encert.

I VAIG SOMNIAR UN RAM DE FLORS PRECIOSÍSSIMES
Dormia i veia
flors tallades florint
i defallint, fent una
fuita per venes secretes;
sortien corrents tallades del seu propi contorn
i fluïen captivades pel blau,
en meandres sense direcció.
Es doblegaven al voltant seu
i de les tiges tallades
hi continuaven fluint nusos
endins, surant
per nusos sense on agafar-se.
Van anar tallades al cel
tremoloses i van escolar-se
per l’estreta cintura de totes les hores
en un gerro inservible per a mi,
igual que els rius de flames negres
que, pretenent reflectir les estrelles sota els núvols
i ser vistos, han fluït sense aconseguir-ho
a través de les ciutats mortes.
Torgeir Schjerven (Noruega, 1954)

OG JEG DROMTE OM EN BUKKET AV DE FINESTE BLOMSTER
Og jeg sov og sa
skarne blomster sta i flor
og gi seg over, springe
lekk i morkets hemmelige arer,
skarne lop de ut av egne omriss
og rant blafortrollet vekk,
I retningslose elveslynger
slynget de seg om seg selv
og sine skarne stilker
og rant videre inn
i knutene som flyter
gjennom knuter uten hold,
Skarne ble de med til himmelen
og sto og skalv og rant igjennom
alle timers smale midje
i et glass jeg ikke sa,
slik flodenc av svarte flammer
som vil speile stjerner under skyler
usett sluses gjennom
daue byer.
Torgeir Schjerven (Noruega, 1954)

diumenge, 24 de juliol del 2011

Racó de juliol

“…Els homes de bé ho exigeixen tot d’ells mateixos, en comptes d’esperar-ho tot dels altres…”  
       (Confuci)

...Ella va preguntar-li: “Què seria de mi si acabés enamorant-me?” Ell no va saber què dir-li; intuïa que no li agradaria la resposta...
Ara ja no espera res dels altres. Potser, de tan exigent que era, va ser-ho massa poc amb ella mateixa...
Malgrat tot, espurnes de tendresa romanen ja per sempre adherides a la pell del record...
La xarxa de la memòria
rescata amorosament
aquelles tendres flors
que riu avall s’escolen.
I de tot mal les guarda
per sempre més.
Frederic Cuscó (Els dies de l’or vermell)

dimecres, 20 de juliol del 2011

Lipdub Festa Major 2011 - Vilanova i la Geltrú


AVUI DEIXEU-ME GAUDIR DE L’ORGULL DE SER VILANOVINA!
Amics, amigues, us convido a veure el lipdub de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú, l’estimada vila on vaig néixer i on he passat els millors moments de la meva vida. Me l’acaba d’enviar en Carles, un bon amic que sap com enyoro la nostra ciutat. Ha estat molt emocionant: tanta gent coneguda, l’ambient de la festa, els carrers i places per on he passat mil cops, la vella casa on vaig viure... El bestiari festamajorenc, els gegants, els castells i els balls de sempre. I l’ambient irrepetible d’un poble, els habitants del qual presumeixen amb sana ironia de la seva fama de llunàtics.
Des de Vilafranca, una gran salutació a tota la gent de Vilanova!

dissabte, 16 de juliol del 2011

Hi ha bellesa en la tristesa? (Conclusions)

Comtat de Kildare (Irlanda) - Hi viu el meu fill.  Bellesa...? Tristesa...?

Hi ha bellesa en la tristesa? La pregunta que plantejava aquesta frase, la passada setmana, no era fàcil de respondre: era més profunda del que semblava de bon començament. Es podia enfocar bàsicament des de dos punts de vista ben diferenciats: la tristesa com a font inspiradora de l’art (que ningú de vosaltres ha posat en dubte) i la tristesa més genuïna, on sí que hi ha hagut disparitat d’opinions: per a uns pot ser bella, per a d’altres no ho podrà ser mai. Gràcies a la vostra generosa col•laboració, aquestes són les conclusions a què hem arribat:

En Pere ha dit:
“Tristesa d'amor
tristesa de l'ànima
tristesa del cor
et conec bellesa trista
però ...
no hi ha bellesa en la tristesa
i et sento venir tan lletja
que he de fugir de tu.
(No sé si he contestat a la teva pregunta, la tristesa pot ser poètica i romàntica, pot ser un estat d'ànim de vegades necessari, però crec que mai serà bella.)”
Sí, Pere, i tant que has contestat a la meva pregunta! La teva tristesa fa patir, per això no li pots trobar cap tipus de bellesa i intentes evitar-la.

En canvi, en Joan Carles la veu d’una manera diferent:
“Evidentment que n’hi ha, però ni tothom la sap apreciar, ni tota és disfrutable. La tristesa més bella és la que ens copsa el cor i per tant, ens enriqueix. Que una cosa és estar trist i una altra gaudir d’una tristesa enriquidora (és complicat, però jo ja m’entenc).”
Jo també crec que t’entenc, Joan Carles, tot i ser complicat. Potser la tristesa bella s’assembla més a l’estat de melancolia, en recordar belles coses del passat amb nostàlgia, oi?

La Joana ens ha regalat aquest poema:
“La tristesa m'acompanya
com una rosa en la foscor,
una flor d'eternitat
O un abisme sense fons,
silenciós i musical;
com un soroll mut,
o un pou de profunditats
que arriben a l'ànima
renovant l'esperit
fins convertir-se
en descans absolut”
Benvinguda sigui aquesta tristesa que aconsegueix el descans de l’esperit, Joana.

La Marta és clara i contundent en el seu comentari: la tristesa és bellesa perquè tot el que neix del cor ho és.
“Crec que la tristesa sempre ens fa arribar al fons de nosaltres mateixos, és un instant íntim entre el cap i el cor que fa redimir-nos de tot i despullar-nos davant la veritable essència del que som.
No hi ha vida sense tristesa, com tampoc la hauria sense somriures, plors, dolor o dubtes, forma part del viure, d'aquest sense fi de sensacions, moments, esperes, que donen pas a aquest immens ventall de possibilitats que som les persones.
Personalment escric millor, o almenys sóc mes capaç d'arribar al meu fons en moments de tristesa potser perquè em pot el sentiment i no tinc la necessitat d'amagar-ho o aplacar-ho, ni de provocar aquestes lluites internes entre el que sento o hauria de sentir, és despullar l' anima i enfrontar-me a mi mateixa, de vegades serveix simplement per demostrar-me que encara que des de la tristesa segueixo estant viva.
Si, la tristesa es bellesa perquè tot el que neix del cor ho és.”
Sí, Marta, tot el que sigui enfrontar-nos a nosaltres mateixos sense cap disfressa és sempre positiu.

En Jaume ha centrat el seu comentari en la vessant de l’art, una mica més en la idea en què jo m’havia referit en el post:
“La Pietat de Michelangelo, El Rèquiem Alemany de Brahms, o les obres de Chopin, Shostakhovich.....grans obres mestres inspirades en la tristesa amb un comú denominador: pots veure la llum al final del túnel.”
Refermo les teves paraules, Jaume; jo també ho veig així.

La Fanny, pràctica i succinta, no necessita gaire espai per a dir-ho tot:
“Todo depende del color del cristal con que se mira........molts petons.”
Doncs això, Fanny, molt petons, i a mirar sempre pel cristall bo.

Novesflors aclareix quina era la intenció del seu comentari inicial que va donar lloc a parlar de la bellesa en la tristesa:
“Jo no em referia a les obres d'art subsegüents a un estat de tristesa, és clar que les obres d'art poden ser belles siga quin siga el seu detonant, el que jo volia dir amb la bellesa de la tristesa és que, de vegades, dins la tristesa en què estem immersos, ens sentim agombolats i en aquestes sensacions hi ha bellesa. I compte!, parle de tristesa, no de desesperació, en la desesperació no crec que puga haver-hi bellesa.”
Gracies per l’aclariment, Novesflors. Descrius el tipus de tristesa a què es referia també en Joan Carles, crec. Subscric totalment les teves paraules; aquest tipus de tristesa també és bella per a mi.

La Pilar, per la seva banda, ens regala el text següent:
“ Fa temps, vaig escriure:
La bellesa és una percepció més enllà dels sentits. Un miratge, primer entès i desprès palès, amb diferents significats que, sortosament, he percebut al llarg de la vida. Va més enllà d’un encontre casual, d’una llum que ens arriba a la consciència, de la guspira d’un enigma... No parlo d’una impressió que ens obliga a etiquetar-la amb qualificatius seguint unes pautes arquetípiques apresses; la que conec no segueix cap motlle...
Com a sentiment, està en nosaltres i la transmetem a les coses que sentim i mirem...Fins i tot a la tristesa.
La bellesa és...bellesa.”
Chapeau, Pilar, la bellesa és bellesa i les teves paraules també.

En Joan Guasch també ens ha deixat el seu comentari:
"Encara que sigui una opinió a misses dites, jo diferencio entre tristesa i malenconia. La tristesa apaivaga l'energia i ensorra l'ànim (això és bell?) en canvi la malenconia et gronxa en la frontera difusa de la incertesa, de l'enyor, de l'ànsia encara no acomplerta... és difícil de definir, però penso que obre un univers sencer a la bellesa."
Sí, Joan, la malenconia acostuma a estar embolcallada d'un halo de bellesa que no la fa gens desplaent.

En Joan Josep ho diu així:
"Tens molta raó. Els millors artistes han fet les seves millors obres en moments personals molt difícils. Transformar els sentiments en obres d'art es la clau de l'artista.”
Deia l’amic d’un amic, no fa gaire, que cada desengany amorós li havia servit per escriure un nou llibre. Potser venturosos els seus desenganys, per als seus lectors...

També la Carme ens ha fet arribar la seva opinió:
“Jo crec que sí, que pot haver-hi bellesa en la tristesa. No sempre n'hi ha però pot ser-hi.
Jo també he viscut moments de tristeses tal com les descriu Noves Flors. Dins d'elles em sentia viva i em sentia en lloc conegut. Una mena de bellesa. Sovint d'uns moments tristos, n'ha esdevingut algun sentiment més clar o de llum. Depèn del motiu de la tristesa això pot ser impossible.
Però de totes, totes, crec que si, hi ha tristeses bellíssimes. I d'altres lletgíssimes.”
I tant, Carme, sempre dependrà del tipus de tristesa i de què la provoca. Avui ens quedarem amb les bellíssimes, d’acord?

Onatge, sempre amant del silenci, gourmet de la solitud, per a qui la tristesa és bona companya, ens ha regalat aquest poema:
“ Per a mi la tristesa té una bellesa especial, i tendresa i caliu. I m'ha vingut a la memòria un intent de poema abraçat a la tristesa...

La tristesa/ em penetra/ amb un/ dolç silenci...

es bressola/ al meu cor,/ m’acaricia/ els llavis,
m’abraça/ l’ànima,/ m’adorm/ el somriure,
dansa damunt/ del paper blanc/ i s’apodera/ del poema,
la tristesa/ tan femenina ella,/ es amiga/ de les ninetes
dels meus ulls/ i tot és un/ horitzó gris,/
miro en silenci,/ hi ha un cel trist/ (potser ho ha/ estat sempre),
però no, quan/ era petit/ el recordo blau.
Tristesa som/ bons amics/ que no tothom/ ho pot dir...”
L’esveltesa del teu poema en l'estat original, onatge, em recorda l’estructura del far, que no per solitari se sent dissortat.


I finalment, Amparo ens ha deixat unes paraules afegint nous elements al diàleg, com el mal que ens fa la presència de la bellesa quan ens habita la tristesa:
“Reconvertir tristesa en bellesa supose que és propi d’animes sensibles i creatives que tenen la capacitat de rebre l’emoció de la tristor com un estímul que propicie la projecció del sentiment en la creació i recreació d’elements que ens reconcilien amb el món. Com que els moments on s’experimenta la tristesa van habitualment units a soledat i viatge a l’interior, just des d’ahí, des de allà endins d’un mateix i amb la soledat per única companya és des d’on es pot fer la transició salvadora envers la bellesa que, o bé arribem a valorar en la contemplació més detinguda d’allò que ens envolta, o bé en la creació de bellesa mitjançant l’art (composicions literàries, musicals, pictòriques o vitals – que també les hi ha-).
En canvi, quan la bellesa ens pot arribar a produir tristesa,… no us ha passat mai això de sentir-se un tant enfurits al contemplar la bellesa, ferits per ella? No us ha bategat el cor d’una manera especial, més fort, més ràpid, més incontrolat? I us han arribat sensacions d’enfonsament, pensaments de dolor tal i com si la contemplació d’eixa bellesa fóra el record d’un gran buit que ens ha xuplat i ens ha deixat allà dins d’una espiral de la que ja mai més sentim que podrem eixir?
No m’agrada haver de reconèixer-ho, però sí que he sigut víctima d’aquestes sensacions i m’han fet sentir malament; m’han fet veure la part dolenta de mi, la que desitja que el seu voltant entre en comunió amb la negativitat que envaeix la vida en eixos moments.
La gran diferència entre ambdues situacions: tristesa que produeix bellesa i bellesa que ens fa entristir crec que rau en la capacitat d’estimar; vaja, en allò de l’AMOR. Quan l’amor viu en nosaltres, sempre, sempre som capaços de projectar en positiu i extraure bellesa de la major de les tristeses. Quan l’amor ens abandona –qualsevol pot passar per eixa dolenta experiència- allò més bell i grandiós no pot ser contemplat sense sentir un gran pesar interior, una gran i inexplicable tristesa. La carència del sentiment més enriquidor i essencial que necessitem per viure ens deixa desarmats i sense esperança.
Cal proveir la nostra vida d’amor, començant pel propi per tal d’assegurar-nos la possibilitat d’esdevindre constructors del major miracle que podem propiciar i propiciar-nos: fer bella la tristesa sabent trobar en ella l’opció de transcendir el sentiment negatiu i convertir-lo en sentiment creatiu.”
Quantes vegades he estat incapaç d’escoltar la música que més m’agrada perquè la seva belles em feia mal; quantes vegades he rebut la primavera com un insult, quantes vegades m’hauria volgut recloure en una habitació ben negra...


Res millor, com a conclusió final i ja per acabar, que el record d'aquesta frase: “La gran diferència entre ambdues situacions: tristesa que produeix bellesa i bellesa que ens fa entristir crec que rau en la capacitat d’estimar; vaja, en allò de l’AMOR.”
Gràcies una vegada més per la vostra col•laboració. Si l'espai ha estat possible, és gracies a vosaltres. 
MOLT BON ESTIU!


dilluns, 11 de juliol del 2011

Facundo Cabral, in memoriam

...Va dir que, quan es mor un cantant, n’hi ha prou amb una milonga per a vetllar-lo. Facundo creia en el Déu dels pobres, en les persones senzilles, en l’Home. Facundo era un home bo. És per això que seguirà viu per sempre...
(Del blog de Joan Josep. Amb el seu permís, n’he traduït les paraules i n’hi afegeixo de meves)

ESTIMAT DÉU
Estimat Déu, si és que em mires
des d’algun núvol inflat,
em deixes gosar parlar-te?
Digues, que t’has trastocat?
Per què assassinem poetes,
per què les arts se’n fan fum,
per què ens vas crear tan bèsties?
Tot fa cara de difunt...
I jo no entenc perquè res
del que voldria em surt recte;
potser ja n'hi ha prou, de càstig...
Si tu n’ets el responsable,
si ets el qui manes de tot,
que potser t’has adormit?
O potser ja n’estàs tip
de com et paga la Terra?
Si és que penses retirar-te
de l’ofici de manar,
primer, potser que revisis
els estatuts celestials:
menys armes i més paraules,
menys precs i més estimar.
Galionar

dissabte, 9 de juliol del 2011

Hi ha bellesa en la tristesa? (Dedicat a Novesflors, amb estima)

"Moltes vegades en llegir els teus escrits tan tristos i alhora tan bells em pregunte: Hi ha bellesa en la tristesa?” (comentari de Novesflors)

Llac Tristaina (qualsevol semblança del nom del llac amb el contingut del post NO és pura coincidència)

 HI HA BELLESA EN LA TRISTESA?
La tristesa és etèria. Sorgeix del fons del cor i viatja per l’espai com un tel de boira finíssima, gairebé imperceptible, sense cap remor, i ningú, només qui n’és marmessor en sap la seva presència. La tristesa és intangible. Se sap, però no es pot veure.
De vegades, però, hi ha uns éssers molt estranys que tenen el poder de convertir allò que no es veu en tangible, de fer visible la tristesa als nostres sentits i oferir-nos-la transmutada en bellesa. Són una mena d’alquimistes, capaços de reinventar una nova Creació. Es tracta dels artistes, els mestres que coneixen els secrets d’aquesta metamorfosi.
La música, la literatura, la pintura, el cinema... qui no guarda en la seva capseta dels records un poema, unes imatges, una melodia, que ja formen part del seu bagatge personal? Chopin, amb les seves bellíssimes i melancòliques composicions, seria un bon exemple de l’artista que sap transformar la tristesa infinita del seu cor en una obra mestra que no ens pot deixar indiferents...
La tristesa, quan cerca un camí per fer-se tangible, necessita un paisatge íntim de solitud i silenci per poder germinar. L’alquimista de bellesa podrà així materialitzar-la, i la dotarà amb la textura, la forma, els colors i els sons dels més bells paisatges reals o mentals que li han servit d’aixopluc, de recer, de consol per a les seves desventures. Tristesa i bellesa es retroalimentaran, s’uniran l’una en l’altra, com en un acte d’amor, i s’esdevindrà el miracle.
Tothom, si ho intenta, pot convertir-se en aprenent d’alquimista de bellesa. Perquè no hem d’oblidar que la bellesa és present en tot allò que ens envolta. Un crepuscle arran de mar quan l’horitzó s’incendia, el gaudi suprem entre muntanyes, on blaus i verds es confonen i hom no sap si el cel és amunt o terra enllà; una sortida de sol amb els xiscles dels ocells que celebren el nou dia... La bellesa és allà; només cal saber veure-la, només cal que hi refractem les nostres pròpies tristeses i deixar que parli l’ànima... El cant que se’n desprendrà serà com una música dolcíssima capaç d’embriagar els sentits.
Bellesa en la tristesa? Potser l’única condició per a saber apreciar-la és que la música, els poemes, els quadres o el cinema ens obrin la capseta dels records d’alguna vivència molt íntima, molt nostra, molt intensa, i que ens hi veiem reflectits com si ens emmiralléssim en l’aigua de l’estany. I llavors, inevitablement, estimarem l’obra d’art que ens ha retornat per un instants aquelles emocions, estimarem l’autor que ha aconseguit de fer-nos reviure bellament aquells records tan tristos. I allò que hem estimat esdevindrà, per sempre més, bell per a nosaltres.
Hi ha bellesa en la tristesa? Amics, amigues, m’agradaria molt conèixer-ne la vostra opinió. Seran molt benvingudes les vostres aportacions, tant públiques com privades, que podran configurar el tema per a un nou post.
Galionar


TRISTESES (de Pere Rovira)
El temps ens canvia la tristesa. Els joves tenen tristeses blanques, d’amors falsos i soledats d’una tarda. Són les penes bones, les que ajudaran a perfilar una cara indecisa, que no sap si riure o plorar. Tots hem passat aquells quatre dies de la primera derrota sentimental: abandonats per primer cop, tastàvem una dolçor més espessa que la dels llavis que ja no ens volien: el gust del retorn a l’amor propi. Pensàvem que ja no tornaríem a estimar ningú, i que el món seria nostre... Començàvem, doncs, a entendre com es perd la vida.
Un dels versos més famosos diu que es perd per delicadesa. No ho sé, potser és més decisiu l’avorriment. Quan decidim que serem una bèstia solitària, en realitat estem decidint que serem un depredador de cors. I tot es torna inevitablement teatral: la soledat necessita els altres, perquè la vegin, perquè la devorin. Ni quan podem ser més altius amb els miralls, no ens agradem, i el descobriment de l’egoisme ens empeny cap al centre de l’escenari. Ja estem en perill d’amor.
Edgar Poe va buscar en el vici de la tristesa la força d’un gran poema. Un corb que sols sap dir “mai més” va fent inútils les preguntes d’un amant desesperat. ¿Inútils?... Per a l’esperança, sí. Però Poe pensa en el plaer, i sap que el plaer que ell i nosaltres obtindrem del poema depèn del sofriment del protagonista. ¿Sabem com pateix aquest home? Segons el poeta, “experimenta una frenètica fruïció en estructurar el seu interrogatori, ja que confia que l’esperat nevermore li proporcionarà la tristesa més deliciosa justament per ser la més intolerable”. Dit d’una altra manera: és una persona que ja no s’avorreix perquè pot parlar de la seva desgràcia. L’interlocutor, el corb, és la negra necessitat perversa del dolor, i és també la possibilitat d’ensenyar-lo. En el fons d’aquest toll íntim, es tanquen els badalls d’una vanitat absurda i satisfeta.
Poe tenia trenta-cinc anys quan va tramar El corb, però l’obra reposa en una confiança quasi juvenil. No hi hauria poema si, en lloc de respondre “mai més”, el corb respongués “sí”, ja sol ser massa tard, ja no parla dels altres sinó de l’única mort que no té solució: la pròpia. La vida vol felicitat; la poesia, no. ¿Per què ens creiem que la poesia explica la vida? Perquè, com el corb de Poe, la poesia converteix el dolor en plaer i falsifica el temps, el fa ser moments incorruptibles. ¿No és aquesta la felicitat que busquem inútilment en la vida?
La tristesa, cantada, pot tornar-se alegria. Hi ha poques coses més estranyes. Sobretot quan la tristesa només vol ser tristesa: la pena negra no demana res, no accepta que res la distregui, no vol acabar-se mai. D’aquest pou, no en sortirà aigua clara. Per convertir la pena en música, s’ha de tenir esperança. No és que els desesperats dels poemes menteixin; ells poden ser completament sincers, perquè no són. Els que han de saber mentir són els autors. El malentès es produeix quan els confonem, quan convertim el personatge en persona. Que és del que es tracta: ¿acceptaríem emocionar-nos amb falsificacions? El secret de tota aquesta alquímia és que volem realisme fins al límit, volem que el dolor que trobem en uns versos sigui dolor de veritat. Tant ho volem, que ens tornem crèduls, oblidem, per poder contemplar les d’un altre, com les penes assequen el cor, i entrem en la mentida contents, oxigenats.
Pere Rovira, Diari sense dies, 1998-2003

diumenge, 3 de juliol del 2011

Com un Humphrey Bogart...


Heus aquí tu i jo, l’un davant de l’altre; i la lluna en el cel, fent de testimoni.
Ha passat un any, quatre mesos i vint dies, i no m’has reconegut.
Un cop més, ha estat només del cor, la profusa sensació d’explosions gravitatòries...
Ací, a la Terra, tot seguia tan normal com sempre, inamovible.

No sé si em vas tenir present, enmig de l’escenari, recitant Casablanca;
possiblement no, però en algun moment, potser subtilíssim,
vaig percebre lluentors de nostàlgia en el fons dels teus ulls;
potser quan el vers del poema, innocent coincidència, repetí, fil per randa,
els mots de l’última carta que encara et cremava a les mans,
i que duia una rosa amb un bes i un missatge impossible de dir
d’altra manera. Potser em vas imaginar des de les bambolines;
m’agradaria creure-ho, però en tot cas, cercaves l’esfinx d’una ànima
que tan sols vivia per donar-se’t a trossos en mots de paper;
altrament, el meu cos i el seu rostre, i els ulls que et sotjaven
no els vas reconèixer. Eren davant teu, i et vaig ser invisible...

Un any, quatre mesos, vint dies, el cabell tan curt, cicatrius ben fresques...

I el saxo plorava envoltant el poema. Les llums, a les taules, estels en la nit.
Semblaves absent; tan lluny la mirada, tan lleu el somriure
incapaç de compondre el rictus cansat, potser, de tanta, tanta feina
i de tants versos a les nits. Se’t veia molt trist; i jo, poeta,
hauria renegat del món per estar-me a prop teu, per amorosir les hores
i fer-te companyia. Durant l’entreacte romanies dret,
talment un Humphrey Bogart a la barra d’un bar; sol, amb la copa a les mans...

Quan m’atreví a acostar-me, ja tot era en va; començava altre cop l’espectacle,
calia seure i callar, entonar-se amb la beguda i, ara sí, amb més coratge,
esperar una altra pausa. Però mai no son bones, diuen, les segones parts.
I novament, vaig fallar. Dubtes, frisances, la por del fracàs.
¿Com podia dir-te: “Sóc jo, no em coneixes?”... Sí, massa tard.

Vas alçar el vol quan van plegar els poetes i altra música naixia;
algú, de la porta et va cridar. Un cotxe t’esperava per tornar a Barcelona.
I tu, amatent, vas anar-te’n. Apressat, atent al clam sagrat del deure.
Però encara vaig tenir un moment de joia quan, passant-me pel costat,
vas recolzar la mà, un instant, darrera la cadira per no caure,
i un fregadís subtil, dolça carícia irrevocable, va ser com un adéu intangible,
l’únic possible comiat. Vas murmurar un “perdoni” i te’n vas anar...

Un any, quatre mesos, vint dies; cabelleres rosses, promeses en va...

Vaig córrer al teu darrere. El far amatent de la lluna
va il·luminar la buidor de l’espai. Tan sols un vehicle es feia petit carrer enllà...
I del meu interior, llavors, quan ja era tard i eres fora,
hi va brollar, imparable, tota la força d'amor i dolor condensat en les llàgrimes.
I vaig començar, novament, a enyorar-te...
Galionar