El temps comprés entre un escenari buit i un
escenari ple, pot ser que sigui només, a primera vista, d’unes poques hores
ermes, a l’espera dels poetes. Però res de tan erroni. Com follets invisibles
que són a tot arreu, milions d’instants bastits d’il·lusions, d’escriptura, d’expectatives
i projectes, de preparació, de somnis, d’alegria i de nervis, d’assajos, poblen
cadascun dels espais del teatre i l’amaren, en tot moment, d’aquesta màgia que
tan sols és capaç de crear la poesia.
Gràcies Quim Ponsa i Albert Cuevas per aquesta nit fantàstica, gràcies també a
totes les persones que hi van manllevar el seu temps i l’esforç, el bon fer i la
seva dedicació desinteressada!
Brindant amb l’admirat
mestre Albert Cuevas, al costat de la seva obra “Figures emergents”, amb la satisfacció d'haver pogut
compartir amb ell espai, festival, conversa i abraçada. Potser per la similitud
de colors entre la meva brusa i el seu cel, em vaig sentir per uns instants com
una de les seves figures emergents.
L’única fotografia decent de la meva
intervenció, enviada gentilment des de Navata. Gràcies!
Els músics que van amenitzar brillantment la
vetllada: l’Albert Cuevas, el Gerard Martí de Juana i el Felip (...)
L’ànima de la festa, el Quim.
L’il·lustre rapsode “Signorino Transparenti”
va gargarestrossar la sublim Suit Blanche del Bicòmic.
Els camps de Navata amb el Canigó al fons. Les
portes del Paradís.
Les delicioses figuretes del Pati de Primavera
de Mar Gorriz (jo hauria jurat que eren made in German de Juana per la seva
similitud, però amb tants i bons artistes en pocs metres quadrats ja m’hi
perdo).
Detall del Pati
de Primavera d Roser Raluy i Aleks Boldyrev, una encantadora parella d'artistes
artesans, com no podia ser d'altra manera. Insuperables en rellotges de sol de
tota mena.
La bellesa d’un
carrer de Navata.
Un altre racó d’aquest
poble d’artistes.
Les flors no es
conformen a restar anònimes a l’interior dels murs, sinó que surten a fora perquè tothom pugui gaudir-ne. Hi ha qui diu
que amb la poesia succeeix el mateix.
A reveure, Navata! Si ens hi volen, un altre any tornarem!
Demà, divendres 9 de maig, a les 10 de la
nit, tindrà lloc una nova edició de la Nit de la Poesia de Navata, dins del marc
de les XXIX Festes de Primavera d’aquesta població de l’Alt Empordà.
Aquest any tinc l'honor de comptar-me entre la vintena de
poetes convidats.
A tots aquells que vulguin acompanyar-nos, no
us decebrem!
Joc literari proposat al blog de sa Lluneta: Aferradetes-2
NO HAS CANVIAT GENS!
-Joanaaa, quina sorpresa! Quina alegria
trobar-te després de tant temps! Vine als meus braços, preciosa! No
saps com havia somiat aquest moment! Aaahh, veus?, ja et desitjo; la teva olor
em posa a cent, igual com sempre, te’n recordes, oi, que bé ens ho passàvem?,
les nostres follades havien estat d’antologia! Estàs súper esplèndida, no has
canviat gens! Per cert, què hi fas, a l’aeroport de Mallorca? Viatges sola?
-Ehem..., perdoni, em sembla que va una mica confós... No sóc la Joana, sinó
que em dic Caterina, i sempre vaig acompanyada de Nostre Senyor. Pertanyo a la
congregació religiosa de les Dominiques des de fa vint anys, però quan fa calor ens deixen prescindir de l’hàbit... Però ja que li he notat la butxaca tan plena,
podria aprofitar l’avinentesa per fer un donatiu a la Comunitat en forma
d’espècies... Què li sembla si entrem als lavabos, dissimuladament, i...
Eeeehh, vostè, torni, que es deixa la maletaaaa...! Homes! No, si ja vaig fer bé
de no casar-me, ja...
La setmana
passada, la Carme Rosanas de Col·lecció de moments ens va engrescar a
participar al joc del “Si fossis...” Uns blocaires n’havien de descriure uns
altres, i calia endevinar de qui es tractava en cada cas, i veure si ens
reconeixíem.
Em va agradar
tant el text que em va dedicar la Carme, a part que m’hi vaig identificar a la
primera lectura, que avui el comparteixo amb tots vosaltres. He de dir, però,
que molt poca gent em va saber veure en les seves paraules; des d’aquí una abraçada
a aquelles persones que ho van tenir clar de seguida, perquè han demostrat
conèixer-me molt bé.
Si fossis
un instrument de música series un violí, amb al nostàlgia amarada a cada
nota...
Un violí que tocaria poesia per compartir amb els amics o tocaria la música
dels amics per compartir-la amb tothom, que no és el mateix, però
igualment emociona.
Un violí que sabria tocar malenconies que ens arriben a l'ànima i amb algun toc
d'humor de tant en tant que ens sorprèn i fa somriure ben
endins.
Si fossis un violí, la teva música ens explicaria històries, ens dibuixaria
sentiments, i sempre al final, ens regalaria una plàcida esperança en la vida.
Si fossin un violí, les melodies ens arrecerarien, com racons acollidors
en el temps.
Si fossis un violí i et trobés, també, als llocs més inesperats, la
teva música ompliria muntanyes i valls. Signat: Carme
Per conmemorar el Dia mundial
de la Poesia que se celebra cada 21 de març, em plau reproduir aquest article
de l’escriptora Maria Barbal, que va aparèixer al diari Avui l’any 1993. En guardava el retall dins un calaix, a la
carpeta de les coses que m’agraden. Sí, estimats i estimades, jo també crec que els poemes són com els ocells
errants...
OCELLS ERRANTS
"...Els poemes són com ocells errants. Volen a l’atzar I s’aturen on sigui, a l’ampit de la finestra d’una fàbrica, en els fils de la llum, en una branca. S’aturen uns instants només, una estona curta. Res més lluny de la majoria, els ocells errants, els poemes. Però qui gosa dir que en un moment no serà despertat pel seu cant efímer, per l’aleteig del vol, per la lluminositat dels colors del seu plomatge?
El poema no viu només tancat en els llibres, viu en l’accent de qui el diu, viu en la veu que el converteix en cançó, de vegades viu en la memòria de la persona que el recita caminant, el desa sense fer-ne esment, amb les mans al volant, amb l’aixada que remou la terra... De sobte, ai!, una paraula se li ha oblidat, però no perd la música. Pensava escoltant cantar Mikel Laboa, en basc, i l’entenia llegint en català el que deia. Ho escric de memòria i sé que no és exacte, però em va quedar la imatge que deu ser aproximada. Deia: entre la foscor i la llum vénen ocells errants. I pensava quina pàtria comuna tenim dones i homes si no és l’arbre, la claror del dia, la fosca, els sons, les olors. Per damunt de tot estem agermanats per la vida, enganyosament acostumats al miracle de la vida, i ens enfonsaríem d’un plegat si ens faltés l’escalfor del sol, l’aigua.
En aquesta frontera de silenci entre llum i foscor no es fa estrany l’ocell que refila uns instants i vola, no ens és estrany el poema, encara que mai abans no n’hàgim llegit cap, que ens esgarrapa el fons i ens deixa.
Quan Espriu va escriure “he mirat aquesta terra” i ens arriben les seves paraules, entenem tot el que tenim i malbaratem. I som sensibles al que va deixar escrit Goytisolo per a Julia quan li diu que “a pesar de los pesares, tendrás amigos, tendrás amor”. Ho entenem i hi som sensibles perquè sabem que és veritat i que qualsevol de nosaltres, vingui d’on vingui i vulgui anar on sigui, un dia o més hem mirat amb amor la nostra terra, un dia o molts hem estimat els fills, els germans, els amics i hem temut que la fosca vencés la claror en les seves vides. “Tal vez querrás no haber nacido”.
Estimats poemes, poetes, estimats cantants, i estimades, a qui tapem les nostres orelles, a qui només deixem acostar com ocells errants en aquests moments entre la nit i l’alba, entre la son i el despertar. No podem foragitar-vos llavors perquè ens trobeu en el nostre millor moment, despullats, sense els vestits de la classe social i de l’edat, sense la imatge que ens hem fabricat davant del mirall. Ens enxampeu i escoltem la nostra veu dins les vostres paraules, ens emocioneu i ens rendim. Però de seguida es trenca el miratge; de nou som sols, quedem desorientats, desorientades. I en vestim.
Difuminat el conegut paisatge queden les ombres... (Carme) Escala els cims d´aigua i vent. Vine amb mi i dormim-nos sabent que només aquí fugim del temps. (Enric) Boira al matí, cobricel de muntanyes. Albiro els cims. (M. Roser)
(Caaalma, sobretot, que no s’adoni de la meva
preocupació. Però… uf, quin fart de patir! Com li anirà aquest primer dia a l’escola?
Em trobarà a faltar? Tindrà ganes de plorar? Gosarà demanar permís per anar a
fer pipí? Es menjarà l’entrepà a l’hora del pati? Es relacionarà amb els altres
alumnes...?)
-Vinga, que el matí passarà de seguida i jo
estaré aquí esperant-te quan surtis! Ja saps que t’estimo molt. I tot això és
pel teu bé! Ànims, mama, ànims, que mai no és tard per aprendre i a l’escola
de cuina t’ho passaràs pipa! I serem tan feliços, a casa, quan hagis aprovat la
primera assignatura...!
En una mini incursió
a la xarxa enmig de les vacances m’he assabentat que l’Espai de Galionar es
troba entre els nominats als premis CATS 2012, en la categoria de bloc literari.
Una sorpresa inesperada i que agraeixo de tot cor, especialment a totes aquelles
persones que li han fet confiança al meu espai. Aquest reconeixement ja representa
un premi per a mi; un premi important, un estímul i una motivació per continuar
endavant amb l’escriptura, sobretot tenint en compte que coincideix en un
moment personal de dubtes i preguntes sobre el sentit de tot plegat, i que
bufen mals temps per a la poesia en el més endins. Són quatre anys ja d’activitat
blocaire si sumem els dos blocs (l’anterior de windows live i l’actual) i ha plogut molt, massa, durant aquest període de temps. És la
mateixa Montse la que va endinsar-se pels viaranys de la xarxa amb il·lusió,
temor, una punta d’inconsciència i un excés de candidesa, i la que ara escriu
aquestes ratlles? De ben segur que no. Ni les motivacions, evidentment, tampoc
són les mateixes.
El millor de
tots aquests anys? Sens dubte vosaltres, les persones que hi ha darrere de cada
espai, que tant heu aportat a la meva vida i que m’heu regalat, en alguns
casos, la vostra incondicional amistat.
Gràcies novament,
i amb el vostre permís, continuo fent el mandra i prenent el sol una temporadeta més.
L’havia llegit
feia 20 anys, però pràcticament no me’n recordava gens (quines jugades més
bèsties, els records, de vegades!). Ha estat aquest estiu, arran de la mort de
l’Emili Teixidor, que he recuperat el Llibre de les mosques i m’hi he submergit
amb molta més atenció que la primera vegada, i també amb molt més plaer. A
còpia que avançava en la seva lectura, la memòria m’anava retornant el seu
argument, com si entrés de nou en un paratge on ja havia estat feia molts anys.
Ens trobarem amb
què el Llibre de les mosques són en realitat dos llibres: l’un, antic, sobre
els vicis del clergat; l’altre, més modern, sobre la naturalesa del mal. I ens
farem amics també de l’Eulàlia, la jova mestre del poble que es veurà
embolicada en un assumpte carregat de misteri i d’interessos. Quan passats
molts anys l’Eulàlia torna al poble, s’adonarà de com ha anat canviant la idea
de transgressió, des de la mentalitat tancada del franquisme fins als nostres
dies.
Per a aquells
que encara no l’hagueu llegit, o que ja ho hagueu fet però tingueu tan mala
memòria com jo, us el recomano vivament. L’únic inconvenient que hi he trobat
ha estat el cos de la lletra, massa petita en l’edició de què disposo, tot un
contratemps si els vostres ulls, com els passa als meus, reclamen a crits un
període de repòs.
Amb ell us
desitjo un bon estiu, que gaudiu de tantes “petites morts” com us sigui
possible, però això sí, que ens tornem a retrobar tots ben vius després de les
vacances.
“La rosa és el símbol de l’amor, no pas per la seva flor
–hi ha moltes flors tant o més belles que la rosa- sinó per les seves espines.
L’amor punxa, fa mal, és una barreja indestriable de pètals de vellut i
esgarrinxades. Perquè ens oblidem del nostre jo i fins i tot perdem la
consciència i la identitat, cal una excitació insuportable que ens alliberi de
nosaltres mateixos i ens transporti a altres nivells, inclosos els de la
fantasia. Els millors amants intueixen que tot amor morirà, que la passió és
una variació profana dels oficis de tenebres sagrats. Només l’acceptació del
dolor ens permet assumir d’avançada aquesta transitorietat, aquesta pèrdua
d’una sensació que voldríem eterna. L’amor és cec, però el dolor li treu la
bena dels ulls i el fa intel·ligent, conscient, visible. Tots els enamorats
exigeixen proves, disciplines, compromisos, pactes, límits, gestos, codis
privats, renúncies, ascetisme, patiments... per arribar a la petita mort –com
es diu de l’èxtasi amorós- final. El dolor crea un espai fred d’allunyament
entre els amants que d’altra manera podrien consumir-se aviat cremats pel foc
de la passió amorosa, s’ofegarien en l’atracció massa intensa de l’impuls
afectiu. La felicitat és una mica inconscient, només el dolor perdura per
sempre en la memòria. No hi ha res pitjor que la indiferència, el desinterès
que ens transforma en no-res; l’amor i la seva espina de dolor ens fan sentir
únics, privilegiats, valorats per damunt o per dessota de la vàlua que ens
concedim. En el plaer de l’amor demanem una limitació. El dolor ens retorna el
reflex de la incomunicabilitat, de la unicitat, de l’aïllament a què ens
tanquen tots els sentiments.” (De El llibre de les mosques, d’Emili Teixidor)
Aquest any, en vigílies de Sant Jordi, us vull presentar
un llibre molt, molt especial per a mi. Bé que hauria pogut parlar-vos d’alguna
altra obra llegida recentment i que m’ha agradat; per exemple, podria esmentar
la Memòria d’ulls pintats, de Lluís Llach, que malgrat la meva reticència
inicial causada per la fama del seu autor, em va entusiasmar; també podria
parlar-vos de la novel·la de Kate Morton, El jardí oblidat, que vaig devorar
amb plaer, o del darrer llibre de David Jou, La poesia de l’Infinit, que tot
just he començat a fullejar...
Però no. Ni tampoc us parlaré d’aquells llibres d’anys
passats on m’havien publicat narracions diverses, i que em faria caure en allò
que la gent que em coneix ja sap que detesto: fer-me propaganda a mi mateixa.
Del llibre de què avui us parlo n’existeix tan sols un
únic exemplar. Un magnífic exemplar artesanal, publicat per l’escola El
Barranquet, de Godella (València). El seu títol: POEMES DE TARDOR.
Els seus autors van ser els propis alumnes de segon cicle
de l’esmentada escola, sempre guiats per la seva estimada mestra, la
"senyoreta" Amparo, gràcies a la generositat de la qual, va ser
possible que jo el pogués tenir a les mans.
El recull va formar part de l'exposició de "Llibres
d'Aula", que l'escola celebra cada any amb motiu de la Setmana del Llibre.
I aquí la increïble sorpresa: enmig de les seves pàgines,
mentre gaudia dels poemes dels alumnes i d’algun altre poeta consagrat com Marc
Granell, entre il·lustracions entusiastes i molt boniques..., vaig trobar-me
amb el meu poema NOVEMBRE.
Atès que de tot plegat no en tenia ni la més remota idea,
us en podeu imaginar l’impacte. El gest tan delicat d’una persona amiga que el
va considerar prou adient per formar part d’un recull tan especial, em va
provocar una tremenda emoció, i alhora una satisfacció molt gran.
Pensar que romandrà ja per sempre a La biblioteca del
Barranquet, com a patrimoni de l'escola i com a herència per a les generacions
que vindran, i saber que un poema meu ha tingut el privilegi de formar-ne part
perquè algú el va trobar al bloc i li va agradar, és com si m’haguessin atorgat
el guardó literari més important a què hagués pogut somiar. Perquè
efectivament, aquelles coses que donen sentit a la vida no tenen res a veure
amb les riqueses materials, sinó que sorgeixen directes des del fons del cor. Una
vegada més, gràcies, Amparo!
No, no el trobareu a la venda, ni és previst fer-ne cap
més còpia. Però aquest any és, sense cap dubte, el llibre més important de què
us podia parlar.
Amics, amigues, que passeuuna magnífica Diada de Sant Jordi!
Se’m fa molt difícil destriar algun poema especial del llibre Dones d’heura, de la poeta Marta Pérez Sierra, perquè sens cap mena de dubte que ho són tots, d’especials. Però potser per alguna estranya raó que el meu subconscient no em sap explicar, Ombres em va arribar més endins que els altres.
De la presentació que es va fer a Vilafranca el passat 30 de setembre ja n’han parlat a bastament altres companyes blocaires amb gran exquisidesa i coneixement de causa, així que simplement us remeto als seus articles: La Pilar de A encesa de llum, la Sandra de Papallones en la llum, la Carme de Col•lecció de moments, la M. Roser Alguer de Petiteses... I del llibre, Dones d’heura, n’ha fet una ressenya acurada, amorosa i plena de sensibilitat la Teresa Costa-Gramunt. Jo només us puc dir que desconeixia el llibre i que no em va decebre en absolut.
Deixant, doncs, la crònica literària per als esmentats blocaires, em remetré a una altra mena de reflexions que em corrien per dintre mentre la veia allà recitant, a la Marta, al costat del Joan, el seu marit (i també amb la companyia de l’actriu Maria Rodríguez Sandia, i dels joves intèrprets Genís i Oliva, de la cantant Teresa de la Torre acompanyada al piano per Xavier Algans, i de l’acuradíssima presentació a càrrec de l’Anna Ruiz).
Pensava com n’era de rica, l’autora, i d’afortunada, per compartir vida, amor i passió literària amb un company que li donava suport en la seva faceta d’escriptora, i que era allà al seu costat, compartint presentació i poemes. I em va semblar un acte d’amor bellíssim i envejable. Potser perquè jo he trobat a faltar sempre aquest recolzament per part de la gent del meu entorn, perquè mai he assolit aquesta bona entesa amb ningú per crear a quatre mans o per aconseguir una implicació real amb els meus poemes o narracions, perquè quan el sexe entra per la porta l’amistat s’escapa per la finestra, o perquè mai he posseït els secrets de l’alquímia que propicien una fusió perfecta com aquella... En vaig parlar amb algú durant la vetllada, i vaig concloure que no és tan estrany com sembla, això que els més propers “passin” olímpicament de les nostres activitats literàries, que al capdavall no deixen de ser una manifestació reveladora del nostre jo més íntim... Amb tot, i a manca d’un amic-amant-còmplice literari em pregunto què és millor; si dedicar-se a la creació des d’una vessant de solitud, aïllament i individualitat, si tenir un company-companya a qui no interessi absolutament el tema, o conviure amb algú amb bona fe però que no estigui a la mateixa alçada intel•lectualment i ens faci grinyolar la parcel•la de les expectatives... Que complicada pot ser la vida, de vegades!
Vosaltres què n’opineu, del tema? Creieu que és un privilegi, com en el cas de la Marta, de compartir les inquietuds creatives amb la parella? És freqüent que aquesta se’n mantingui al marge i passi absolutament del tema? O penseu que la creació artística és més potent i qualitativa en els éssers solitaris? Creieu que el diàleg a dos enriquiria la vostra obra o, contràriament, podria perjudicar-la?
I bé, gràcies a l’amabilitat de la M. Roser Algué, del bloc Petiteses, us puc oferir aquesta fotografia del grup de blocaires que ens vam trobar aquell vespre. Paradoxalment, hi falta la mateixa Marta, la protagonista de la vetllada, que en aquell moment deia estar signant llibres o atenent alguns dels convidats. Una fotografia per al record, per a no oblidar, amb el desig i l’esperança que algun altre dia es pugui repetir.
(D’esquerra a dreta: l’Enric (marit de la Carme), la Sandra de Papallones en la llum, la Pilar de A encesa de llum, la Carme de Col·lecció de moments, la M. Roser Algué de Petiteses, Onatge d’Onatges i una servidora, la Montse.)
"Moltes vegades en llegir els teus escrits tan tristos i alhora tan bells em pregunte: Hi ha bellesa en la tristesa?” (comentari de Novesflors)
Llac Tristaina (qualsevol semblança del nom del llac amb el contingut del post NO és pura coincidència)
HI HA BELLESA EN LA TRISTESA?
La tristesa és etèria. Sorgeix del fons del cor i viatja per l’espai com un tel de boira finíssima, gairebé imperceptible, sense cap remor, i ningú, només qui n’és marmessor en sap la seva presència. La tristesa és intangible. Se sap, però no es pot veure.
De vegades, però, hi ha uns éssers molt estranys que tenen el poder de convertir allò que no es veu en tangible, de fer visible la tristesa als nostres sentits i oferir-nos-la transmutada en bellesa. Són una mena d’alquimistes, capaços de reinventar una nova Creació. Es tracta dels artistes, els mestres que coneixen els secrets d’aquesta metamorfosi.
La música, la literatura, la pintura, el cinema... qui no guarda en la seva capseta dels records un poema, unes imatges, una melodia, que ja formen part del seu bagatge personal? Chopin, amb les seves bellíssimes i melancòliques composicions, seria un bon exemple de l’artista que sap transformar la tristesa infinita del seu cor en una obra mestra que no ens pot deixar indiferents...
La tristesa, quan cerca un camí per fer-se tangible, necessita un paisatge íntim de solitud i silenci per poder germinar. L’alquimista de bellesa podrà així materialitzar-la, i la dotarà amb la textura, la forma, els colors i els sons dels més bells paisatges reals o mentals que li han servit d’aixopluc, de recer, de consol per a les seves desventures. Tristesa i bellesa es retroalimentaran, s’uniran l’una en l’altra, com en un acte d’amor, i s’esdevindrà el miracle.
Tothom, si ho intenta, pot convertir-se en aprenent d’alquimista de bellesa. Perquè no hem d’oblidar que la bellesa és present en tot allò que ens envolta. Un crepuscle arran de mar quan l’horitzó s’incendia, el gaudi suprem entre muntanyes, on blaus i verds es confonen i hom no sap si el cel és amunt o terra enllà; una sortida de sol amb els xiscles dels ocells que celebren el nou dia... La bellesa és allà; només cal saber veure-la, només cal que hi refractem les nostres pròpies tristeses i deixar que parli l’ànima... El cant que se’n desprendrà serà com una música dolcíssima capaç d’embriagar els sentits.
Bellesa en la tristesa? Potser l’única condició per a saber apreciar-la és que la música, els poemes, els quadres o el cinema ens obrin la capseta dels records d’alguna vivència molt íntima, molt nostra, molt intensa, i que ens hi veiem reflectits com si ens emmiralléssim en l’aigua de l’estany. I llavors, inevitablement, estimarem l’obra d’art que ens ha retornat per un instants aquelles emocions, estimarem l’autor que ha aconseguit de fer-nos reviure bellament aquells records tan tristos. I allò que hem estimat esdevindrà, per sempre més, bell per a nosaltres.
Hi ha bellesa en la tristesa? Amics, amigues, m’agradaria molt conèixer-ne la vostra opinió. Seran molt benvingudes les vostres aportacions, tant públiques com privades, que podran configurar el tema per a un nou post.
Galionar
TRISTESES (de Pere Rovira)
El temps ens canvia la tristesa. Els joves tenen tristeses blanques, d’amors falsos i soledats d’una tarda. Són les penes bones, les que ajudaran a perfilar una cara indecisa, que no sap si riure o plorar. Tots hem passat aquells quatre dies de la primera derrota sentimental: abandonats per primer cop, tastàvem una dolçor més espessa que la dels llavis que ja no ens volien: el gust del retorn a l’amor propi. Pensàvem que ja no tornaríem a estimar ningú, i que el món seria nostre... Començàvem, doncs, a entendre com es perd la vida.
Un dels versos més famosos diu que es perd per delicadesa. No ho sé, potser és més decisiu l’avorriment. Quan decidim que serem una bèstia solitària, en realitat estem decidint que serem un depredador de cors. I tot es torna inevitablement teatral: la soledat necessita els altres, perquè la vegin, perquè la devorin. Ni quan podem ser més altius amb els miralls, no ens agradem, i el descobriment de l’egoisme ens empeny cap al centre de l’escenari. Ja estem en perill d’amor.
Edgar Poe va buscar en el vici de la tristesa la força d’un gran poema. Un corb que sols sap dir “mai més” va fent inútils les preguntes d’un amant desesperat. ¿Inútils?... Per a l’esperança, sí. Però Poe pensa en el plaer, i sap que el plaer que ell i nosaltres obtindrem del poema depèn del sofriment del protagonista. ¿Sabem com pateix aquest home? Segons el poeta, “experimenta una frenètica fruïció en estructurar el seu interrogatori, ja que confia que l’esperat nevermore li proporcionarà la tristesa més deliciosa justament per ser la més intolerable”. Dit d’una altra manera: és una persona que ja no s’avorreix perquè pot parlar de la seva desgràcia. L’interlocutor, el corb, és la negra necessitat perversa del dolor, i és també la possibilitat d’ensenyar-lo. En el fons d’aquest toll íntim, es tanquen els badalls d’una vanitat absurda i satisfeta.
Poe tenia trenta-cinc anys quan va tramar El corb, però l’obra reposa en una confiança quasi juvenil. No hi hauria poema si, en lloc de respondre “mai més”, el corb respongués “sí”, ja sol ser massa tard, ja no parla dels altres sinó de l’única mort que no té solució: la pròpia. La vida vol felicitat; la poesia, no. ¿Per què ens creiem que la poesia explica la vida? Perquè, com el corb de Poe, la poesia converteix el dolor en plaer i falsifica el temps, el fa ser moments incorruptibles. ¿No és aquesta la felicitat que busquem inútilment en la vida?
La tristesa, cantada, pot tornar-se alegria. Hi ha poques coses més estranyes. Sobretot quan la tristesa només vol ser tristesa: la pena negra no demana res, no accepta que res la distregui, no vol acabar-se mai. D’aquest pou, no en sortirà aigua clara. Per convertir la pena en música, s’ha de tenir esperança. No és que els desesperats dels poemes menteixin; ells poden ser completament sincers, perquè no són. Els que han de saber mentir són els autors. El malentès es produeix quan els confonem, quan convertim el personatge en persona. Que és del que es tracta: ¿acceptaríem emocionar-nos amb falsificacions? El secret de tota aquesta alquímia és que volem realisme fins al límit, volem que el dolor que trobem en uns versos sigui dolor de veritat. Tant ho volem, que ens tornem crèduls, oblidem, per poder contemplar les d’un altre, com les penes assequen el cor, i entrem en la mentida contents, oxigenats.
POESIA ROMANESA I CATALANA AQUEST DIUMENGE AL CLAUSTRE DE SANT FRANCESC
El Servei de Cultura de l’Ajuntament de Vilafranca i la Llibreria l’Odissea conjuntament amb la Institució de les Lletres Catalanes organitza, amb la col•laboració de l’Institut Ramon Llull i l’Instituto Cultural Rumano, una nova edició de l’espectacle anual de poesia “Veus paral•leles” Aquest diumenge 3 de juliol, a les 8 del vespre, al Claustre de Sant Francesc tindrà lloc la 9a edició del programa “Veus paral•leles”, un projecte concebut, coordinat i dirigit per Albert Mestres i Sofia Fonseca i acollit per la Institució de les Lletres Catalanes amb la col•laboració de l’Institut Ramon Llull, on quatre poetes de parla catalana i quatre d’una altra cultura reciten conjuntament la seva poesia. Enguany, els poetes convidats són de llengua romanesa i són Ion Cristofor, Letiţia Ilea, Oana Cătălina Ninu i Aurel Pantea. Compartiran la seva poesia amb els catalans Miquel Desclot, Christelle Enguix, Maria Antònia Massanet i Marc Romera. La gira els portarà a les ciutats de Tarragona, Vilafranca del Penedès, València, Búger, Palma de Mallorca, Badalona i Barcelona. L’espectacle consisteix, a partir de d’una selecció de textos que fan els mateixos poetes, en un recital basat en un petit guió i una mínima posada en escena. Els poetes reciten la seva poesia i l’actriu Mireia Chalamanch recita la traducció de la que no és en llengua catalana. “Veus paral•leles” pretén descobrir móns poètics i cultures que no ens arriben i alhora posar en contacte la nostra poesia amb la dels poetes de diferents cultures. Per aquest motiu es prioritzen o bé les llengües minoritàries o “invisibles” o bé aquelles veus per a les quals és més difícil fer-se sentir com les de les dones poetes. L’activitat també té la vocació de donar a conèixer obres literàries d’autors catalans i de poetes d’altres tradicions. Però l’activitat també té un vessant de dignificació de l’ofici de poeta i estableix contactes humans entre els participants que a la llarga poden desembocar en nous projectes o col•laboracions. Des dels seus inicis Vilafranca ha acollit aquest interessant recital poètic i enguany serà la tercera edició que l’espectacle tindrà lloc al Claustre de Sant Francesc dins el cicle Paraules al Claustre.
M'ha semblat una bona manera d’inaugurar aquest nou bloc afegint-me a l’homenatge que avui es dedica a Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1920 – València, 27 de març de 1993), un dels poetes GRANS de les lletres valencianes.
Motivacions no me'n falten: a part de la profunda admiració que sento per l’obra del poeta, m'uneixen importants llaços d'amistat amb algunes persones de Burjassot. El poema Els amants és dels que posen la pell de gallina, i més en la veu d’Ovidi Montllor com a rapsode.
ELS AMANTS
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,