Dones d'heura, de Marta Pérez Sierra

DONA PAISATGE: OMBRES

Ara sí!

No sé com ho hem aconseguit,

però el temps se’ns ha ofert.

Tornem a tenir vint anys

i marxem cap a Tamariu.

A peu, aquest cop a peu,

lentament, ja ho sabem,

hi ha la cala breu i els petons

que deixàrem dins les petxines,

les onades menudes

que encara guarden les petjades.

I el vent, el vent que et despentinava

el riure i les piguetes de les espatlles.

Ombres.

Som just a la vora del camí.

Un xiprer guarda els cants d’encens

amb què ens acomiadarem.

I les flors, el condol que ens oferiren.

Tu i jo, desposseïts d’urgències,

àngels al sojorn d’altres àngels.

Un mormol de Dylan entre les herbes.

Blau silenci a les butxaques.

Ho veus? Tot torna a ser a lloc.

Marta Pérez Sierra



Se’m fa molt difícil destriar algun poema especial del llibre Dones d’heura, de la poeta Marta Pérez Sierra, perquè sens cap mena de dubte que ho són tots, d’especials. Però potser per alguna estranya raó que el meu subconscient no em sap explicar, Ombres em va arribar més endins que els altres.

 De la presentació que es va fer a Vilafranca el passat 30 de setembre ja n’han parlat a bastament altres companyes blocaires amb gran exquisidesa i coneixement de causa, així que simplement us remeto als seus articles: La Pilar de A encesa de llum, la Sandra de Papallones en la llum, la Carme de Col•lecció de moments, la M. Roser Alguer de Petiteses...  I del llibre, Dones d’heura, n’ha fet una ressenya acurada, amorosa i plena de sensibilitat la Teresa Costa-Gramunt. Jo només us puc dir que desconeixia el llibre i que no em va decebre en absolut.

Deixant, doncs, la crònica literària per als esmentats blocaires, em remetré a una altra mena de reflexions que em corrien per dintre mentre la veia allà recitant, a la Marta, al costat del Joan, el seu marit (i també amb la companyia de l’actriu Maria Rodríguez Sandia, i dels joves intèrprets Genís i Oliva, de la cantant Teresa de la Torre acompanyada al piano per Xavier Algans, i de l’acuradíssima presentació a càrrec de l’Anna Ruiz).
Pensava com n’era de rica, l’autora, i d’afortunada, per compartir vida, amor i passió literària amb un company que li donava suport en la seva faceta d’escriptora, i que era allà al seu costat, compartint presentació i poemes. I em va semblar un acte d’amor bellíssim i envejable. Potser perquè jo he trobat a faltar sempre aquest recolzament per part de la gent del meu entorn, perquè mai he assolit aquesta bona entesa amb ningú per crear a quatre mans o per aconseguir una implicació real amb els meus poemes o narracions, perquè quan el sexe entra per la porta l’amistat s’escapa per la finestra, o perquè mai he posseït els secrets de l’alquímia que propicien una fusió perfecta com aquella... En vaig parlar amb algú durant la vetllada, i vaig concloure que no és tan estrany com sembla, això que els més propers “passin” olímpicament de les nostres activitats literàries, que al capdavall no deixen de ser una manifestació reveladora del nostre jo més íntim... Amb tot, i a manca d’un amic-amant-còmplice literari em pregunto què és millor; si dedicar-se a la creació des d’una vessant de solitud, aïllament i individualitat, si tenir un company-companya a qui no interessi absolutament el tema, o conviure amb algú amb bona fe però que no estigui a la mateixa alçada intel•lectualment i ens faci grinyolar la parcel•la de les expectatives... Que complicada pot ser la vida, de vegades!
Vosaltres què n’opineu, del tema? Creieu que és un privilegi, com en el cas de la Marta, de compartir les inquietuds creatives amb la parella? És freqüent que aquesta se’n mantingui al marge i passi absolutament del tema? O penseu que la creació artística és més potent i qualitativa en els éssers solitaris? Creieu que el diàleg a dos enriquiria la vostra obra o, contràriament, podria perjudicar-la?
I bé, gràcies a l’amabilitat de la M. Roser Algué, del bloc Petiteses, us puc oferir aquesta fotografia del grup de blocaires que ens vam trobar aquell vespre. Paradoxalment, hi falta la mateixa Marta, la protagonista de la vetllada, que en aquell moment deia estar signant llibres o atenent alguns dels convidats. Una fotografia per al record, per a no oblidar, amb el desig i l’esperança que algun altre dia es pugui repetir.

 (D’esquerra a dreta: l’Enric (marit de la Carme), la Sandra de Papallones en la llum, la Pilar de A encesa de llum, la Carme de Col·lecció de moments, la M. Roser Algué de Petiteses, Onatge d’Onatges i una servidora, la Montse.)