En la mort de Joan Carles Planells

Carta oberta a l’amic, escriptor i blocaire Joan Carles Planells Reverter, que ens va deixar el 3 de desembre de 2011 i que va ser enterrat ahir, 7 de desembre de 2011.

Fotografia extreta del bloc de Marek

Joan Carles, amic, ei, nano, que sóc al tren, camí de Barcelona; d’aquí a una hora més o menys hauré arribat i podré, finalment, passar una estona al teu costat fent-te companyia. Estic tan alterada i tan nerviosa que actuo, parlo, camino i em bellugo per inèrcia. Tants anys fa que ens coneixem, tantes batalles junts, tan bona sintonia entre nosaltres a través d’aquest món intangible i màgic del significat de les lletres, tantes trucades telefòniques, tantes cartes, tanta admiració mútua, tants treballs compartits de correcció, tantes cites anul•lades a darrera hora perquè t’entrava el pànic i tenies por de decebre’m quan ens trobéssim l’un davant de l’altre... Tan erròniament i amb tanta covardia he fet honor a la frase predilecta que va encapçalar el meu bloc: “Tot això t’ho dic ara perquè quan estiguem morts no ens ho podrem dir”, que hem hagut d’esperar que això s’esdevingués per materialitzar la nostra definitiva trobada...

M’he assabentat de la teva mort fa just unes hores, furgant en l’apartat de necrològiques a internet, perquè en el fons ja l’havia intuïda i t’hi cercava: fins i tot havia confiat les meves pors a una bona amiga. És freqüent en mi, això de veure amb claredat el que s’esdevindrà, i desgraciadament, poques vegades m’equivoco... Et vas acomiadar de mi sense saber-ho el darrer dia de novembre; em va estranyar el teu correu tan dolç, sense cap motiu rellevant, tan serè, i em va quedar gravada la darrera frase, aparentment sense més importància: “Se m’acaba el temps..., de la biblioteca”. Vaig respondre’t tot seguit i allí et vaig enviar la meva darrera abraçada virtual.

No sé quina ha estat la causa del teu òbit, però no era la primera vegada que flirtejaves amb la mort. La teva vida no va ser fàcil, i sovint et quedaves sense energies per continuar lluitant. Hi havíem arribat a temps en alguna ocasió, recordes? Fa tres anys, ara per Nadal, vam haver de donar-te una bona empenta perquè no et rendissis. I no va ser l’única vegada. Tot aquest assumpte ens va apropar més encara, i vaig ser capaç de guanyar-me la teva estimació i la teva confiança, que tant amb comptagotes administraves a la gent. La darrera vegada, fa uns 19 mesos, et va anar d’un pèl sortir-te amb la teva. Posteriorment, vas confessar-me que no m’havies volgut preocupar amb els teus problemes perquè jo acabava de ser àvia del primer nét i no em volies aigualir la festa. I ara no sé si ha passat el mateix: fa només dues setmanes que acabo de ser àvia del segon nen. Em vas felicitar de tot cor; se’t veia relaxat i amb ganes de broma... Et creia estabilitzat, controlat, en mans de professionals, amb la qüestió econòmica resolta gràcies a l’ajuda dels teus familiars... Res em feia sospitar el teu final tan proper, tot i que estava cantat que no envelliries gaire...

Has patit en aquest món, Joan Carles, has patit de mala manera. Tu no en tens la culpa de res; la genètica et va jugar una mala passada: una malaltia psíquica heretada per línia directa va ser present, en major o menor grau, a la teva vida. Però al marge d’això, o malgrat això, has estat una gran persona, una persona bona i un professional molt apreciat en el seu ofici de corrector de textos en llengua castellana; intel•ligent, creatiu, amb una memòria prodigiosa, has estat també un bon escriptor sense padrins i sense gaire sort. Se’t van disputar les millors editorials en els teus bons temps, quan corregies, ho recordes? Però moltes d’aquestes editorials van tancar, o es van anar fusionant, la feina va disminuir dràsticament fins a desaparèixer del tot, i tu no vas poder adaptar-te a les noves circumstàncies; estaves sol, depressions ferotges minvaven la teva capacitat de resposta, va arribar la desesperació i va fer-se fonedissa la bonança econòmica...

El nostre primer contacte va ser a través del teu bloc, planells fact and fiction, que vas iniciar fa justament 6 anys, el desembre de 2005. No sé si has estat mai plenament conscient de l’envergadura del teu espai, amic meu, de la volada que va agafar gràcies al boca-orella. Conté articles d’una qualitat excepcional, treballs d’una erudició inqüestionable, autèntics tresors impreuables... Brillen amb llum pròpia els teus articles sobre literatura de ciència-ficció (tu mateix has estat un excel•lent escriptor d’aquest gènere), sobre cinema, llibres, música, personatges reals i ficticis, sèries de televisió, contes, narracions, i molts més temes que em deixo... Però per sobre de tot, el millor per a mi i per a una part considerable de lectors han estat els teus relats autobiogràfics, un mirall a través del qual et reflecties sense ser-ne potser del tot conscient... A través d’ells vaig entrar en contacte directe amb la teva ànima, molt més rica i preciosa del que tu t’entestaves a deixar entreveure... No sé en quina situació quedarà ara el teu bloc, si restarà obert per sempre o si vas deixar ordres explícites a algú de com actuar si et passava alguna cosa... En tot cas, recomanaria ferventment a qui pugui llegir aquestes ratlles que assaborís un per un i atentament, tots els capítols dels teus relats autobiogràfics. La persona que hi descobriran entre mot i mot no els deixarà indiferent. Un dels relats que més em va trasbalsar, sens dubte, va ser “Loli tomó una decisión”. Hi narraves la història d’un gran amor, que va morir víctima d’una cruel malaltia quan més feliços hauríeu pogut ésser, i és cabdal aquest capítol per entendre el teu ensorrament posterior, del qual no vas ser capaç de remuntar mai més. Un altre gran relat, el primer que vaig traduir-te al català quan volíem tirar endavant aquell projecte del llibre, és "El niño debajo de la mesa", on parles del germà que va morir abans que tu naixessis, i que també en certa manera va marcar la teva infantesa... També, en d’altres ens apropes a la figura del teu pare, el cèlebre pintor surrealista Àngel Planells, amic de Dalí, i el vostres contactes amb aquest geni... Capítol a part mereixen les teves cèlebres sèries policíaques de Harold Smith, que incomprensiblement mai no van estar editades en paper. Els relats fantàstics, la ciència ficció sempre havien estat els teus temes favorits.

No vull pensar-hi, Joan Carles, no vull pensar què representarà a partir d’ara obrir el meu correu un dia, un altre i un altre, i saber que mai més el teu nom apareixerà a la safata d’entrada. No sé com pairé no trobar l’avís de cap entrada nova al teu bloc. En les nostres llargues converses, moltes vegades havies dit que si estaves viu era gràcies al bloc, que ell era la teva única il•lusió, l’únic objectiu de la teva vida... Necessitaves l’aprovació dels nombrosos lectors de tot el món que et seguien i t’admiraven, potser com a compensació per no haver estat reconegut com a escriptor per part d’alguns editors que no van voler publicar la teva obra. Deixes moltíssims lectors orfes de paraules, ho saps, oi, amic meu?

I jo estic tan commocionada que ni ho sé, com em deixes. Només puc recordar que he trobat el teu nom a les necrològiques a mig matí des de la feina, que he estat incapaç de continuar treballant i que he plegat, i que he agafat aquest tren que aviat em portarà al teu costat...

Va ser gràcies a tu que el meu primer bloc va veure la llum. En vas ser pare, mare, padrí i mecenes. Vas creure en mi des del primer moment. I després, ja fora de l’àmbit blocaire, em vas fer traduccions en castellà impecables, mentre que jo et tornava el favor traduint-te textos al català... Quan estaves tan ensorrat i em confessaves la intenció de tancar el bloc, jo sempre et responia el mateix: si tu plegues plego jo. I sempre, sempre, s’esdevenia la teva rèplica indignada: tu ni parlar-ne!, i seguies endavant amb el teu espai, amb els teus articles, amb la teva vida. Ara sóc jo qui no se sent amb humor ni amb ànims ni amb motivació per prosseguir amb el meu. És com si de sobte res no tingués sentit...

D’aquí a una estona seré davant teu, Joan Carles, però no sé si seré capaç de mirar-te directament al rostre. Potser en el darrer moment, quan m’adoni que tot això no és cap malson, preferiré que continuïs essent, per a mi, tal com t’he imaginat sempre...

*  *  *

Amunt, amunt, el taxi enfila el trajecte cap a la muntanya. Des del tanatori de Sant Gervasi la ciutat és bella, molt bella. Tot Barcelona als teus peus, i la mar al fons. El vent és fred, aquí dalt. Quina solitud, Déu meu, a dins i a fora...!

Només una desena curta de persones, totes familiars, t’acomiaden en aquest darrer viatge. Sóc l’única amiga que ha vingut a dir-te adéu. La teva família, exquisida i amable, em posa al corrent de les circumstàncies de la teva mort: un atac cerebral fulminant. Semblen sorpresos en veure’m. Sí, eres una persona que defugia la gent, gairebé no tenies amics. M’adono de la sort que he tingut durant tots aquests anys per haver-me sabut guanyar la teva confiança...

I sí, he entrat al lloc on reposaves, Joan Carles, he pogut contemplar per primera vegada el teu rostre seré, lliure ja de patiment, i ho he fet acompanyada de la Carme, la professora de música, una senyora encantadora amb qui he compartit aquells instants. M’ha agradat molt, molt, poder-me endur aquesta imatge teva, tan plena de pau, amb la certesa que no patiràs mai més. Lluny dels maleficis terrenals, lluny dels fantasmes. Lluny de la por, ni de cap sentiment contradictori.

Sé que dissimules, que no m’ho diràs obertament, però sé que t’ha agradat que t’hagi vingut a veure. No et facis l’orni, eh, murri?, que prou que ens coneixem...!

Tu, a partir d’ara no hi seràs, però les teves lletres romandran vives, presents entre nosaltres. El record dels bells moments intentaran fer suportable la desolació.

Malgrat tot em sento feliç per tu, estimat amic meu; finalment el dur trajecte s’ha acabat. Les maltempsades no tornaran a clavar-te les urpes. T’he reservat un raconet privilegiat dins del cor, i l’amistat que hem compartit serà la teva millor herència. Descansa en pau, amic, ens veurem en la pròxima parada...

Galionar

(Per si us ve de gust entrar-hi, us deixo l’enllaç del post que li vaig dedicar fa un any, en motiu del seu 60è aniversari:  http://galionar.blogspot.com/2010/10/per-molts-anys.html )