 |
| (A la imatge, una figura dins d'una màndorla o ametlla mística) |
Encara pintes, li diu, perquè no sap què dir.
Una vegada li va regalar una samarreta amb un dibuix seu imprès.
Era com una màndorla.
Ell no va saber llegir el missatge.
L’ha telefonat a casa seva, s’hi ha posat la seva dona.
Ha hagut de fer un esforç per marcar el número.
Havia de fer l’esforç.
Dilluns m’operen, ja saps, cosa de dones.
No, ell no sap res.
I ho hauria de saber: la seva dona va passar pel mateix calvari.
Però ell no sap res perquè és un home com tants que miren
cap a una altra banda quan no dominen el terreny.
Per què ha trucat?
N’està enamorada.
Encara, tot i els anys que han passat.
Mai no hi ha hagut res entre ells.
No?
Aquesta no és una manera exacta de dir.
Ella l’estima i això és alguna cosa, no?
Dilluns entrarà al quiròfan.
No sap si en sortirà del quiròfan.
En tot cas, a la sortida del quiròfan asèptic serà una altra.
L’altra serà un immens buit asèptic.
Vine’m a veure a l’hospital, s’ha atrevit a dir-li.
Déu meu, les cames em tremolen.
Encara pintes, li ha dit ell, sense saber què dir.
Podrà pintar, l’altra, es pregunta ella quan no sigui ella?
Fulles d'aram en els arbres, que a poc a poc agonitzen; solitud. Un vent fred que fueteja el rostre i travessa la pell. Grisor. Grisor en el cel, en el mar, en els ulls, en els plecs del cor, en l'esperit, en la vida.
Hi ha coses que només són de dones perquè els homes no les poden o no les volen entendre. O només n’entenen les paraules, no pas el contingut. Subtilitats finíssimes. Ales de papallona.
La poeta Teresa Costa-Gramunt em fa ver emocionar fins a les llàgrimes amb aquest poema que va recitar a Vilafranca fa poques setmanes en la presentació del llibre Poesia a la frontera, una antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana. No, jo no he dibuixat mai una màndorla, ni tan sols sabia què significava aquesta paraula, però jo també hi era, a dins d’aquell poema. Jo, juntament amb altres dones anònimes, que també l'hi agrairan.
Sí, sento un fred molt endins, avui; perquè és 16 d’octubre i fa deu anys... I perquè malgrat el pas del temps encara és tot massa recent i encara no m'han entès...
Gràcies, Teresa, per haver posat paraules als meus sentiments amb els teus versos.
Hi ha coses que només són de dones perque els homes ... som diferents, però també hi ha ximples que no entenen res i covards que s'amaguen.
ResponEliminaEspero que aquests deu anys, encara que no t'entenguin del tot, t'hagin servit per enfortir-te com a dona i persona i que això et faci feliç.
Bona nit Galionar.
(Tristos versos aquests de Teresa Costa-Gramunt)
T'envio una gran abraçada, Galionar.
ResponEliminaM'agrada tant el comentari del Pere, que no sabria dir-ho millor.
ResponEliminaHi ha ximples i covards, però no tots els homes ho són. I al final, després dels anys ens fem tant fortes que trobem la felicitat, amb ells o malgrat ells, com sigui.
Gràcies Galionar per a quest post tant emocionant. Gràcies Pere per facilitar-me tant el meu comentari. Gràcies Teresa per haver escrit aquest poema.
Una abraçada múltiple!
Un poema impactant, la veritat. Jo també m'afig al comentari de Pere.
ResponEliminaQuin poema tan ple de sentiments enterrats, d'aquells que mai acaben podent treure el cap i trobant-se amb tota la joia.
ResponEliminaJo penso com la Carme, el comentari del Pere és clar com l'aigua.
No coneixia aquesta poetessa, gràcies per descobrir-me-la amb aquesta poema tan corprenador.
Una abraçada.
Pot sonar com una adulació. Però només és una constatació. Jo crec que entrem en una nova etapa en què hi haurà, n'estic convençut, un clar domini de la dona. En molts àmbits. I fins en alguns en què això serà una novetat històrica absoluta.
ResponEliminaAlguns valors femenins ja han començat a transferir-se al conjunt de la humanitat i n'impregnen ja algunes parts substancials. Només és qüestió de temps.
Sempre hi ha, és clar, allò que no és transferible.
Perdona, m'he allargat un xic massa.
Bona setmana.
Jo també hi sóc, dins d'alguna part d'aquest poema, a recer de la màndorla, que em recorda l'úter matern, cercant moments de protecció.
ResponEliminaM'agrada la teva sensibilitat.
Una abraçada, Montse.
Gràcies, Pere, les teves paraules avui són escalf, conhort i companyia. Estic d'acord amb la teva opinió sobre els homes, que té encara més valor venint precisament d'un home. Sí Pere, la part bona de les experiències és que en sortim enfortits; la dolenta la deixo per una altra estona. I sí, el poema de la Teresa és molt trist, perquè explica una presumpta realitat que ho és molt, de trista...
ResponEliminaTeresa, et retorno l'abraçada encara més forta i gràcies per haver compost aquest poema i donar-m'hi cabuda.
Carme, gràcies a tu per enriquir aquest espai amb la teva presència. Sí, després de les paraules del Pere no cal dir res més, oi?
Novsflors, gràcies també per ser-hi; faig extensives les paraules a la Carme també per a tu.
Gràcies, BCN, et dic el mateix que a la Carme i a Novesflors. Si cerques l'obra de la Teresa veuràs que no et decebrà, perquè descriu bocins de vida que van del seu cor al paper sense intermediaris, amb senzillesa i autenticitat.
Jordi, vols dir que arribarà aquest dia? Posats a triar, preferiria que cap gènere sobresortís per sobre dels altres, que no existís aquest domini per part de ningú. Però bé, si s'ha constatat deu ser per alguna cosa amb fonament... Gràcies i bona setmana també per a tu.
Gràcies, Pilar, per ser-hi. Sí, el poema ens abraça a totes; vaig tenir el privilegi d'escoltar-lo al Casino al teu costat; no déiem res, però potser els pensaments anàven en la mateixa direcció...
Una abraçada molt gran a tots vosaltres, homes i dones; agraeixo com poques vegades la vostra companyia.
Jo avui no comento res. Tansols t'envio una forta abraçada: Joan Josep
ResponEliminaTrist, pero m' agradat molt, no sé ha sigut com mirar una mica el meu fons i recordar, hi han coses que son tan d' homes com de dones pero potser es saber mirar-les i no es per portar la contraria al Pere, es una opinió molt personal,penso que poc a poc els homes estan aprenent a mirar amb els ulls de la sensibilitat i la tendresa sense vergonyes.
ResponEliminaPetonet bonica
Joan, m'ha arribat l'abraçada. N'hi havia prou. Gràcies.
ResponEliminaMarta, el poema és trist i tan profund que colpeix i costa de pair, a no ser que se sàpiga de quins sentiments parla... Crec que sí, que gràcies a una educació diferent a la de segles enrere, els homes poden mostrar la seva tendresa sense complexos..., però molts ja han fet tard. Gràcies, Martona.
Una forta abraçada a tots dos!
Teresa Costa, una gran escritora y diseñadora, interesante entrada.
ResponEliminaque tengas una buena semana.
un abrazo.
Gràcies per la teva visita, Ricardo. Una abraçada.
ResponEliminaGalionar, un poema dramàtic el de la Teresa, però pensa que aquest és un camí amb molts vianants...peró sovint és un camí d'anada i tornada i això és important.
ResponEliminaEl "hi ha coses que només són de dones", ja hauria d'estar superat als temps que corren i les coses haurien d'afectar tothom...Penso que tot és qüestió de persones i té raó el Jordi,les coses han canviat força per les dones, però jo no crec pas que hagin de dominar ni uns ni altres , sinó unificar sensibilitats i valors positius
perquè ningú se senti oprimit, ni superior a ningú, fent camí plegats homes i dones...
Una abraçada,
M. Roser
Quin poema tan impactant i, alhora, tan sensible! El puc entendre tant!
ResponEliminaM. Roser, esperem que sigui així, que homes i dones caminis plegats sense que ningú hagi de ser superior ni oprimerixi l'altre... Cèlia, si t'hi sents identificada potser és perquè també pertanys al col·lectiu de dones que som dintre el poema...
ResponEliminaGràcies a totes dues per acompanyar-me i una forta abraçada!
18 – 10 -11
ResponEliminaOn deus ser?
Qui sap on, però lluny de mi
encara et sento prop,
No puc oblidar...Per què?
I, ara, he trobat la màndorla,
sorprenent-me,en el calaix,
escriny de tes foteses.
Engir mal endreçat,
rònec, deixat de compte.
Polsosa i bruta
l’he rentat amb mes llàgrimes.
Quants de petons hi feres...
Ella va ser per a tu
llavis i galtes,
cabell i somriure.
Pintada per mi,
ametlla mística,
la venerares...
Desprès, ai!, desprès...!!!
L’abandonares un jorn
amb cop de porta
i corredissa d’escales avall...
............
Avui, vols tornar... ?
Era a mi que em representava...
Esgolares l’últim crit
i allí quedà la màndorla...
Quieta, immòbil, arraconada...
Havies llençat petons a altra ?
Plora amb desconsol ma pintura
Per què va ser tant estimada?
................ anton
Faig molt tard. El cas és ser-hi, penso. Poema i escrit de meravella. Dona gust llegir el que esposeu... molt ben tractat i no he resistit la temptació.
Anton, gràcies, gràcies, gràcies! M'ha commogut moltíssim el teu poema. Espero que també l'autora de La màndorla, la Teresa, pugui llegir aquest poema teu inspirant amb el d'ella..., i compost per un jove de cor que ja n'ha complert 80!
ResponEliminaAh, i no fas tard, Anton; mai no es fa tard per comentar i llegir un poema...
Una forta abraçada i gràcies, amic!
Celebro molt, Galionar, haver llegit aquests comentaris i m'ha agradat constatar com n'ets, d'estimada.
ResponEliminaAbraçades de nou.
Gràcies, Teresa, per aquestes amables paraules; el teu poema ha d'agradar a tota aquella persona que tingui una mínima dosi de sensibilitat. I afortunadament, la dels amics i amigues que passen per l'espai és molt considerable, tal i com ho demostren les seves pròpies obres.
ResponEliminaUna forta abraçada, Teresa; ens retrobarem algun dia, segur!