dissabte, 15 de setembre de 2012

Sempre hi ha un primer dia...

Participació al Joc literari 252 de Jesús M. Tibau
(Caaalma, sobretot, que no s’adoni de la meva preocupació. Però… uf, quin fart de patir! Com li anirà aquest primer dia a l’escola? Em trobarà a faltar? Tindrà ganes de plorar? Gosarà demanar permís per anar a fer pipí? Es menjarà l’entrepà a l’hora del pati? Es relacionarà amb els altres alumnes...?)
-Vinga, que el matí passarà de seguida i jo estaré aquí esperant-te quan surtis! Ja saps que t’estimo molt. I tot això és pel teu bé! Ànims, mama, ànims, que mai no és tard per aprendre i a l’escola de cuina t’ho passaràs pipa! I serem tan feliços, a casa, quan hagis aprovat la primera assignatura...!

26 comentaris:

  1. Montse ahir va ser el primer dia del meu amb un " osti tu, a veure quan es Nadal i puc descansar una mica...", 14 anys de hormones revolucionades, recordo quan el meu va anar a l' escola el primer dia i a la porta va dir-me "ja pots marxar mare, vui canalons per dinar perque he sigut bo i em quedo aqui amb aquest ploramiques.".
    Petonet guapa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bo, Marta! El Nil és tot un personatge! A banda de les vegades que potser et fa emprenyar, m'imagino que et deus divertir moltíssim amb ell.
      Una abraçada!

      Elimina
  2. :D que bo!

    M'has fet riure... sembla que a aquesta mare li fa molta falta l'escola de cuina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carme, i no tan sols a ella... Fa 6 anys que tinc la mare a casa i que s'ocupa de la cuina, i em sembla que tard o d'hora hauré de tornar a reciclar-me, perquè m'hauré oblidat de tot...
      Una abraçada!

      Elimina
  3. A les mares també ens cal aprendre moltes coses, moltes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, Novesflors, i tant... :)
      Una abraçada!

      Elimina
  4. Respostes
    1. Gràcies, Helena! En un món cada dia més capgirat, potser només el podem veure del dret si també nosaltres fem un gir.
      Una abraçada i fins al dia 21 a Can Cabeça Nou!

      Elimina
  5. Respostes
    1. Gràcies a tu, Jesús, per la iniciativa.
      Una abraçada!

      Elimina
  6. Quina passada aquest nen, tan preocupat per la pobra mare!! ;)
    M´has fet somriure,perquè quan ve el meu fill a casa i és hora de marxar, em diu "porta´t be mare".

    Aferradeta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Lluneta, precisament la imatge em va fer recordar que, molts anys enrere, feia un curs de català a les tardes i en alguna ocasió m'esperava el meu fill en plegar, tot homenet amb només 11 anys, i m'anava preguntant què havia fet a la classe... Just el mateix que jo feia amb ell!
      Una abraçada!

      Elimina
  7. Està molt bé això Montse... Potser l'havia també te ganes de plorar el primer dia de l'escola de cuina, i no ho fa per a no preocupar a la filla, o potser hi va més contenta que un gínjol pensant en les llepolies que podrà fer a la família...Les filles sempre patint!!!

    ResponElimina
  8. Sí, noia, les filles sempre patim: per les mares (o pares) i també pels nostres fills. I si no, ja ens buscaríem alguna altra cosa per patir...:)
    Una forta abraçada, Roser!

    ResponElimina
  9. A col·legi ens feien classes de cuina. De més gran m'hi vaig afanyar, com una obligació imposada a la dona. I ara en fujo tant com puc.
    Que el teu relat sigui un èxit.
    Olga

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Olga; coi, no ho havia sentit mai, això de classes de cuina a l'escola! Nosaltres havíem de cosir molt, fer ganxet tot resant el rosari, però la cuina no hi entrava. Potser per això ara en fan cursets per a adults, en alguns llocs.
      Una abraçada i gaudeix dels colors del setembre!

      Elimina
  10. Només una entremaliada com tu és capaç de donar un gir de 180 graus a la història i intercanviar els protagonistes.

    Bona tarda Galionar :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Pere! T'he enyorat, tants dies sense saber res de tu. I m'alegro de sentir el traç dels teus mots novament. De debò.
      Home, vols dir que no era el nen, qui duia la mare a l'escola? Glub!:)
      Una forta abraçada!

      Elimina
  11. Respostes
    1. Ai, Rafel, tan de bo en alguna ocasió patissin una miqueta més per les seves mares... :)
      Benvingut i una abraçada!

      Elimina
  12. Hahahaha després que obri un blog de cuina, així n'aprendrem tots!!...

    Ei, segur que el nen l'estarà esperant, eh? :-)))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què va, Assumpta! El nen estava esperant que la mare es quedés a l'escola per muntar una festorra de ca l'Ample a casa d'un altre amiguet! No veus quina motxilla tan plena de xutxes duia? :)
      Una abraçada, bonica!

      Elimina
  13. M'ha agradat molt la teva aportació! El primer dia de la mare al curs de cuina també és important, és clar que sí. A tots ens passa que les primeres vegades estem nerviosos i tenim dubtes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Sílvia, gràcies! Sí, noia, totes les primeres vegades tenen els seus dubtes!
      Benvinguda a l'espai i una abraçada!

      Elimina
  14. Recordo, un matí fa anys, a la llar d'infants situada dins de la nostra escola, un nen que no es volia treure la motxtilla, només deia "jo marxo de seguida, no em quedo"!!! Pobret, va acabar entenent que s'havia de quedar, passats uns dies, i aleshores plorava sense la motxilla a l'esquena!!!
    Quan ets mare, marxes amb el cor encongit, quan veus que ploren i criden mamaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Dafne, ho puc entendre molt bé perquè jo mateixa vaig ser una nena a qui va costar moltíssim adapar-se a l'escola, als 4 anys. Em feien por una monja molt vella i grunyona i una nena que em mirava de molt a prop... Era una figaflor, vaja...
      Una abraçada ben forta!

      Elimina