El Llibre de les mosques

L’havia llegit feia 20 anys, però pràcticament no me’n recordava gens (quines jugades més bèsties, els records, de vegades!). Ha estat aquest estiu, arran de la mort de l’Emili Teixidor, que he recuperat el Llibre de les mosques i m’hi he submergit amb molta més atenció que la primera vegada, i també amb molt més plaer. A còpia que avançava en la seva lectura, la memòria m’anava retornant el seu argument, com si entrés de nou en un paratge on ja havia estat feia molts anys.

Ens trobarem amb què el Llibre de les mosques són en realitat dos llibres: l’un, antic, sobre els vicis del clergat; l’altre, més modern, sobre la naturalesa del mal. I ens farem amics també de l’Eulàlia, la jova mestre del poble que es veurà embolicada en un assumpte carregat de misteri i d’interessos. Quan passats molts anys l’Eulàlia torna al poble, s’adonarà de com ha anat canviant la idea de transgressió, des de la mentalitat tancada del franquisme fins als nostres dies.

Per a aquells que encara no l’hagueu llegit, o que ja ho hagueu fet però tingueu tan mala memòria com jo, us el recomano vivament. L’únic inconvenient que hi he trobat ha estat el cos de la lletra, massa petita en l’edició de què disposo, tot un contratemps si els vostres ulls, com els passa als meus, reclamen a crits un període de repòs.

Amb ell us desitjo un bon estiu, que gaudiu de tantes “petites morts” com us sigui possible, però això sí, que ens tornem a retrobar tots ben vius després de les vacances.

“La rosa és el símbol de l’amor, no pas per la seva flor –hi ha moltes flors tant o més belles que la rosa- sinó per les seves espines. L’amor punxa, fa mal, és una barreja indestriable de pètals de vellut i esgarrinxades. Perquè ens oblidem del nostre jo i fins i tot perdem la consciència i la identitat, cal una excitació insuportable que ens alliberi de nosaltres mateixos i ens transporti a altres nivells, inclosos els de la fantasia. Els millors amants intueixen que tot amor morirà, que la passió és una variació profana dels oficis de tenebres sagrats. Només l’acceptació del dolor ens permet assumir d’avançada aquesta transitorietat, aquesta pèrdua d’una sensació que voldríem eterna. L’amor és cec, però el dolor li treu la bena dels ulls i el fa intel·ligent, conscient, visible. Tots els enamorats exigeixen proves, disciplines, compromisos, pactes, límits, gestos, codis privats, renúncies, ascetisme, patiments... per arribar a la petita mort –com es diu de l’èxtasi amorós- final. El dolor crea un espai fred d’allunyament entre els amants que d’altra manera podrien consumir-se aviat cremats pel foc de la passió amorosa, s’ofegarien en l’atracció massa intensa de l’impuls afectiu. La felicitat és una mica inconscient, només el dolor perdura per sempre en la memòria. No hi ha res pitjor que la indiferència, el desinterès que ens transforma en no-res; l’amor i la seva espina de dolor ens fan sentir únics, privilegiats, valorats per damunt o per dessota de la vàlua que ens concedim. En el plaer de l’amor demanem una limitació. El dolor ens retorna el reflex de la incomunicabilitat, de la unicitat, de l’aïllament a què ens tanquen tots els sentiments.”   (De El llibre de les mosques, d’Emili Teixidor)