Hi ha bellesa en la tristesa? (Dedicat a Novesflors, amb estima)

"Moltes vegades en llegir els teus escrits tan tristos i alhora tan bells em pregunte: Hi ha bellesa en la tristesa?” (comentari de Novesflors)



Llac Tristaina (qualsevol semblança del nom del llac amb el contingut del post NO és pura coincidència)



 HI HA BELLESA EN LA TRISTESA?

La tristesa és etèria. Sorgeix del fons del cor i viatja per l’espai com un tel de boira finíssima, gairebé imperceptible, sense cap remor, i ningú, només qui n’és marmessor en sap la seva presència. La tristesa és intangible. Se sap, però no es pot veure.

De vegades, però, hi ha uns éssers molt estranys que tenen el poder de convertir allò que no es veu en tangible, de fer visible la tristesa als nostres sentits i oferir-nos-la transmutada en bellesa. Són una mena d’alquimistes, capaços de reinventar una nova Creació. Es tracta dels artistes, els mestres que coneixen els secrets d’aquesta metamorfosi.

La música, la literatura, la pintura, el cinema... qui no guarda en la seva capseta dels records un poema, unes imatges, una melodia, que ja formen part del seu bagatge personal? Chopin, amb les seves bellíssimes i melancòliques composicions, seria un bon exemple de l’artista que sap transformar la tristesa infinita del seu cor en una obra mestra que no ens pot deixar indiferents...

La tristesa, quan cerca un camí per fer-se tangible, necessita un paisatge íntim de solitud i silenci per poder germinar. L’alquimista de bellesa podrà així materialitzar-la, i la dotarà amb la textura, la forma, els colors i els sons dels més bells paisatges reals o mentals que li han servit d’aixopluc, de recer, de consol per a les seves desventures. Tristesa i bellesa es retroalimentaran, s’uniran l’una en l’altra, com en un acte d’amor, i s’esdevindrà el miracle.

Tothom, si ho intenta, pot convertir-se en aprenent d’alquimista de bellesa. Perquè no hem d’oblidar que la bellesa és present en tot allò que ens envolta. Un crepuscle arran de mar quan l’horitzó s’incendia, el gaudi suprem entre muntanyes, on blaus i verds es confonen i hom no sap si el cel és amunt o terra enllà; una sortida de sol amb els xiscles dels ocells que celebren el nou dia... La bellesa és allà; només cal saber veure-la, només cal que hi refractem les nostres pròpies tristeses i deixar que parli l’ànima... El cant que se’n desprendrà serà com una música dolcíssima capaç d’embriagar els sentits.

Bellesa en la tristesa? Potser l’única condició per a saber apreciar-la és que la música, els poemes, els quadres o el cinema ens obrin la capseta dels records d’alguna vivència molt íntima, molt nostra, molt intensa, i que ens hi veiem reflectits com si ens emmiralléssim en l’aigua de l’estany. I llavors, inevitablement, estimarem l’obra d’art que ens ha retornat per un instants aquelles emocions, estimarem l’autor que ha aconseguit de fer-nos reviure bellament aquells records tan tristos. I allò que hem estimat esdevindrà, per sempre més, bell per a nosaltres.

Hi ha bellesa en la tristesa? Amics, amigues, m’agradaria molt conèixer-ne la vostra opinió. Seran molt benvingudes les vostres aportacions, tant públiques com privades, que podran configurar el tema per a un nou post.

Galionar

TRISTESES (de Pere Rovira)

El temps ens canvia la tristesa. Els joves tenen tristeses blanques, d’amors falsos i soledats d’una tarda. Són les penes bones, les que ajudaran a perfilar una cara indecisa, que no sap si riure o plorar. Tots hem passat aquells quatre dies de la primera derrota sentimental: abandonats per primer cop, tastàvem una dolçor més espessa que la dels llavis que ja no ens volien: el gust del retorn a l’amor propi. Pensàvem que ja no tornaríem a estimar ningú, i que el món seria nostre... Començàvem, doncs, a entendre com es perd la vida.

Un dels versos més famosos diu que es perd per delicadesa. No ho sé, potser és més decisiu l’avorriment. Quan decidim que serem una bèstia solitària, en realitat estem decidint que serem un depredador de cors. I tot es torna inevitablement teatral: la soledat necessita els altres, perquè la vegin, perquè la devorin. Ni quan podem ser més altius amb els miralls, no ens agradem, i el descobriment de l’egoisme ens empeny cap al centre de l’escenari. Ja estem en perill d’amor.

Edgar Poe va buscar en el vici de la tristesa la força d’un gran poema. Un corb que sols sap dir “mai més” va fent inútils les preguntes d’un amant desesperat. ¿Inútils?... Per a l’esperança, sí. Però Poe pensa en el plaer, i sap que el plaer que ell i nosaltres obtindrem del poema depèn del sofriment del protagonista. ¿Sabem com pateix aquest home? Segons el poeta, “experimenta una frenètica fruïció en estructurar el seu interrogatori, ja que confia que l’esperat nevermore li proporcionarà la tristesa més deliciosa justament per ser la més intolerable”. Dit d’una altra manera: és una persona que ja no s’avorreix perquè pot parlar de la seva desgràcia. L’interlocutor, el corb, és la negra necessitat perversa del dolor, i és també la possibilitat d’ensenyar-lo. En el fons d’aquest toll íntim, es tanquen els badalls d’una vanitat absurda i satisfeta.

Poe tenia trenta-cinc anys quan va tramar El corb, però l’obra reposa en una confiança quasi juvenil. No hi hauria poema si, en lloc de respondre “mai més”, el corb respongués “sí”, ja sol ser massa tard, ja no parla dels altres sinó de l’única mort que no té solució: la pròpia. La vida vol felicitat; la poesia, no. ¿Per què ens creiem que la poesia explica la vida? Perquè, com el corb de Poe, la poesia converteix el dolor en plaer i falsifica el temps, el fa ser moments incorruptibles. ¿No és aquesta la felicitat que busquem inútilment en la vida?

La tristesa, cantada, pot tornar-se alegria. Hi ha poques coses més estranyes. Sobretot quan la tristesa només vol ser tristesa: la pena negra no demana res, no accepta que res la distregui, no vol acabar-se mai. D’aquest pou, no en sortirà aigua clara. Per convertir la pena en música, s’ha de tenir esperança. No és que els desesperats dels poemes menteixin; ells poden ser completament sincers, perquè no són. Els que han de saber mentir són els autors. El malentès es produeix quan els confonem, quan convertim el personatge en persona. Que és del que es tracta: ¿acceptaríem emocionar-nos amb falsificacions? El secret de tota aquesta alquímia és que volem realisme fins al límit, volem que el dolor que trobem en uns versos sigui dolor de veritat. Tant ho volem, que ens tornem crèduls, oblidem, per poder contemplar les d’un altre, com les penes assequen el cor, i entrem en la mentida contents, oxigenats.

Pere Rovira, Diari sense dies, 1998-2003