dissabte, 30 de juny del 2012

Dietari d'estiu - Primera becaina

"...Escriurem l'estiu, amb lletres o amb silencis, amb somriures i amb mirades afamades de bellesa i de calma. O potser l'estiu ens escriurà a nosaltres i explicarà coses inesperades que encara no sabíem..." (Carme Rosanas)
Imatge de Maria Rosa Ferré
Ens diu adéu el juny. S’acomiada de nosaltres amb les últimes cuetades d’una extenuant onada de calor i amb el llast d’uns incendis paorosos que devasten el paisatge dels països catalans amb una fam insaciable.
Finalitza un mes de juny irrepetible per a mi, tan brutalment enriquidor, amb tantes vivències i experiències per narrar que paradoxalment m’han deixat gairebé sense recursos per escriure/descriure/analitzar/autoanalitzar-me. Un període de temps intensíssim quant a coneixement i aprenentatge personals, on el binomi mort-amor ha estat present en cadascuna de les situacions viscudes.
He estat incapaç d’escriure quan més necessitat en tenia, quan l’huracà dels sentiments em sacsejava l’ànima, perquè tot ho descobria ja blasmat en algun lloc: en uns ulls estimats o en el cel blau, en unes mans que se’m donaven o en el mar, en els xiscles dels ocells o el tany de les campanes; en el plor i en l’abraçada, i en cada lletra de la paraula Amistat... Quedi, doncs, reclòs a la intimitat del cor allò que no han sabut exterioritzar les paraules.
No aprofundiré tampoc sobre la meva estada a Montserrat, principalment per no ser reiterativa i no castigar els benvolents lectors amb reflexions avorrides. M’he frenat a temps davant un article llarg i petulant on en els primers paràgrafs ja les etzibava així:
 “... El meu jorn s’inicia molt aviat, a les muntanyes. A partir de les 5,30 em desperta una forta piuladissa d’ocells, un cant de bon dia talment una escolania paral·lela amb veus celestials, que deu haver inspirat més d’un artista, més d’una composició musical. És un cant d’una harmonia perfecta interpretat per ocells de moltes menes, on dominen els rossinyols per sobre els altres. Tot plegat amb una eixordadissa molt gran, amb una bellesa harmònica incomparable. La negror de la nit desapareix i les primeres clarors de l’alba van despertant la vida novament.
I aleshores, de sobte, comencen a tocar les campanes del monestir cridant a matines, i són els rossinyols i les campanes qui canten plegats, i res no pot reprimir l’impuls de saltar del llit, obrir la finestra i donar gràcies al nou dia. Em sento molt petita en aquells moments, conscient de l’ínfim lloc que en realitat ocupo en la Creació, però alhora molt gran i molt conscient del privilegi de poder ser-hi i de ser partícip de tot això que m’és regalat....”  


La vida, però, no s’aturava i anaven passant coses. Mentre un llibre, “Sota un vel de cendra”, de l’entranyable M. Roser Algué arribava a casa meva i esperava pacientment el meu retorn sobre la taula (un llibre sorgit de l’incendi de l’any 1998 a les comarques del Solsonès i el Bages i que va arrasar una part del seu paisatge d’infantesa), un altre incendi cremava al Garraf i arrasava les terres i la cabana de l’oncle Santiago, destruint així també una part agradable de la meva infantesa. Mentre encara sentia en pròpia pell el dolor d’una bona amiga per la pèrdua d’un ésser estimat, una jove vida de 34 anys, la Judit, filla del Jaume (autor del bloc “Senyal de plana”) i de la Carme, s’extingia, deixant sense consol la família i els amics. Mentre tot havia d’estar controlat a casa durant la meva absència, la mare pateix una caiguda que condiciona el meu retorn a deshora...
I la vida continua inexorablement, al marge de les meves reflexions de pa sucat amb oli, de les vivències personals més o menys profundes, de meditació i retrobament...
Constato que la meva veu poètica ha entrat en un període de letargia. Sento que no em trobo en aquest cicle, ara. De vegades en el nostre viatge pel riu de la vida cal nedar amb energia, a contracorrent si cal, mentre que d’altres vegades cal deixar-se endur pel corrent sense oposar resistència. Crec que és aquest darrer cas el que ara em representa. I no perquè em trobi immersa en cap mena de crisi existencial ni me’n passi cap de grossa, sinó perquè des de la placidesa alguna part de mi em demana mantenir ben oberts els sentits a tot allò que em ve de fora, capturar-ne l’essència i amerar-me’n, no posar barreres als paratges mentals i estar oberta, sense pressions de cap mena, a qualsevol demanda vital de creació el dia que aquesta arribi.
Acaba el mes de juny, comença el juliol amb focs d’artifici al cel. Trons, llamps, tempestes, calamarsa... La lluna es fa gran, molt gran, i l’estiu és com un full en blanc on tot és encara per escriure...

dimarts, 19 de juny del 2012

Gràcies, Montserrat!

Per haver-me emplenat l'esperit de pau...
I els ulls de bellesa...
Per haver-me fet sentir alhora molt gran i molt petita...
Per haver-me retornat moments feliços d'infantesa...

Perquè ets bella retallada en el cel gris...


I també quan t'emmarca el cel més blau...


Per haver-me ofert silenci, companyia, llibertat i Vida.

dissabte, 9 de juny del 2012

Uns dies de vacances


Necessitada d’un període de descans, àvida de retrobar-me amb mi mateixa i amb el món que m’envolta, m’he agafat uns dies de vacances i parteixo cap a Montserrat, en un voluntari, il·lusionant i molt desitjat període de repòs i solitud.
Sé que no podia escollir un lloc millor per a tals afers; de ben petita els pares ja em van ensenyar a estimar la muntanya on passàvem les vacances cada estiu. Hi he tornat al llarg dels anys amb la família, primer només amb la parella, després amb els fills, sempre en visites d’un sol dia, hi he soterrat les cendres del pare... I ara ha arribat el temps de reprendre aquelles estades en solitari, en una intimitat plaent, escollida, bella.
No sóc una persona especialment creient, però crec que religiositat i espiritualitat són dues coses ben diferents i que no estan renyides l’una amb l’altra. I en una etapa de canvis vitals profunds, sé que aquesta estada representarà un enriquiment i una renovació importantíssims per a mi.
L'estudi on m’allotjaré no disposa de connexió a internet, per això no podré visitar els vostres espais durant un parell de setmanes; ens veurem més endavant.
I ja ho sabeu, si algú s’anima a visitar-me, serà molt ben rebut!
Us deixo un poema de molts anys enrere, quan vaig descobrir el meu Déu particular pels camins d’una Vall de Boí verge encara de pistes d’esquí i d’apartaments salvatges, quan a trenc d’alba la força de la Creació es feia palesa d’una manera encegadora i contundent per les muntanyes.
Un petó i fins a la tornada!

DESPERTA LA VALL
Caminet de la muntanya,
drecera que véns i vas:
¿no has vist passar Déu a l’alba,
no l’has vist, tu, passar pas?
M’han dit que tan punt es lleva
es passeja amunt i avall,
i al cel que n’era tan negre
l’inunda de colors blaus.
Bufa en els cims ben fort l’aire,
esclaten les aus xisclant;
tota la vall s’esborrona
al refrec del seu passar.
M’agradaria amagar-me,
fer-me pols al teu costat,
caminet, així el veuria
per si és com em van contar.
Jo crec que deu ser un poeta
enamorat de la vall
i de tan bé que s’hi troba
ja no n’ha volgut marxar.
També jo m’hi quedaria
per sempre, en el pic més alt,
i gaudir d’aquelles forces
que tan sols tinc aquí dalt.
Caminet, demà quan baixi,
li dius que m’hi vull quedar;
que enmig de gorgs i muntanyes
mon cor hi resta atrapat;
que també vull ser poeta,
que també estimo la vall.
Galionar 

dissabte, 2 de juny del 2012

Fins a sempre, bonico!

A reveure, Sr. José
“… A partir de hui, el cel brillarà amb més intensitat a les nits perquè una nova estrella va camí AMUNT. Ja s’ha alliberat del seu cos. Ha trobat la pau definitiva. A nosaltres mai ens abandonarà perquè ens ha donat el millor exemple amb el seu AMOR, BONDAT I OPTIMISME…”  (Amparo, 2 de juny de 2012)

Parteixo cap a Burjassot per a acomiadar-me de tu, Sr. José, i per fer una abraçada molt gran a la teva filla Amparo. Avui, però, el meu vell poema d’amor vull que sigui per a tu. Te'l recito a poc a poc, mentre constato que, efectivament, a dalt del cel hi ha un estel que brilla més que els altres.

 
EL TEU NOM A DINS LA NIT
Com una suavíssima carícia, l’aire tebi de la nit
recorre el cel amb el teu nom a dintre –jo l’hi havia dit-,
i embolcalla cada estel i el fa més nítid.
Embriac de passió, incapaç d’abraçar tanta bellesa
el firmament tremola, i s’esquinça del plaer de posseir-te.
I jo, confosa en la foscor i a prop dels arbres,
envejo ferventment la seva sort
tot murmurant també el teu nom, com un prec a l’infinit...
Galionar

 

dilluns, 28 de maig del 2012

Pedro Miguel Obligado

Pedro Miguel Obligado, el poeta de la melancolia, és un dels millors i poc coneguts poetes argentins de la primera meitat del segle XX. Els seus versos m'han servit per posar paraules, de vegades, als meus sentiments. Per a més informació, us remeto a l’article de qui fou un bon amic d’aquesta casa, en Joan Carles Planells.


ÍNTIMA 
¿Qué soledad, Dios mío, qué soledad es ésta?
He derrochado en vano mi bondad y cariño,
como quien echa flores a un arroyo que pasa;
he puesto el corazón ante todas mis cosas,
como escudo, y lo han roto con violencia los golpes;
he querido tener una casa en las nubes,
donde abrir una puerta, fuese ver una estrella;
y el viento se ha llevado las nubes y los astros…
Y sin embargo tengo, como todos, un alma.


¿Qué soledad, Dios mío, qué soledad es ésta?
No encuentro quien me quiera; ¿no es cierto que parece
una frase tan sólo para la poesía?
Y es la verdad: no encuentro…Yo he visto la mirada
celeste del cariño; pero la he visto siempre
como se ve una estrella caer sobre la tierra
y que nunca desciende donde estamos nosotros…
He observado caricias que extenuaban dos manos;
y he oído palabras que eran besos con nombre,
como unos pajaritos que iban para otra selva…
Y sin embargo tengo, como todos, un alma.


¿Qué soledad, Dios mío, qué soledad es ésta?
Y la vida se vuela, y la paso diciendo
lo que dicen: – ¡qué hueco!- En silencio me marcho.
La maldad y el desprecio, las vilezas y el odio,
no han sido mis torturas; tú, sólo, Indiferencia,
cual hija de la nada, me cerraste la vida
con tu puerta de mármol, a donde tantas veces
como una aldaba inquieta golpeó mi corazón…


Tú, sorda, no sabías lo que yo te decía,
y te pusiste el dedo en los labios: – Silencio -…
Te pedí: – Deja que entre a la vida. Yo busco
quien me quiera…- No oías y cerraste la puerta…
Y me he quedado solo, así como esos perros
que vagan por las calles, rogando con sus ojos
humanos, que los lleven al calor de un hogar…
Y me he quedado solo, como una hoja mustia
barrido por el viento, en una primavera…
Y sin embargo tengo, como todos, un alma…
 
Pedro Miguel Obligado 

diumenge, 20 de maig del 2012

Liebster Blog

“...Amb quantes persones, quan hi parles, sents que el món s’ha detingut al seu voltant perquè escolten realment fascinades el que dius?...”  (Robin S. Sharma)
Tinc una grata sorpresa en assabentar-me que en el bloc CARPE DIEM m’espera un premi per al meu espai.  Liebster blog. Què dimonis deu voler dir això de liebster? (jo, d’alemany, ufff...). Ha de tenir un significat positiu, sens dubte. Gràcies a Internet puc saber de seguida que sí, que tant pot significar amor com estimat, com en aquest cas un bloc que t’agrada.
I me’n sento honorada, naturalment. Sempre és gratificant saber que allò que escrius i que has decidit compartir públicament ha agradat a algú i que t’ho fan saber amb aquest tipus de reconeixement. Moltíssimes gràcies, Dafne!
Ara sóc jo qui n’hauria de nominar cinc més, de blocs. Tasca difícil, perquè sobrepassen amb escreix aquest nombre els que per a mi són estimats. Han de tenir menys de 200 seguidors. això ja n’exclou uns quants. No sé si els que jo pugui escollir estaran d’acord amb la filosofia de rebre un premi virtual, i no voldria fer-los sentir incòmodes. Així doncs, sense cap compromís per part de ningú, i amb total llibertat d’afegir-se al joc o no, esmentaré 5 blocs que per a mi són importants, conscient que me’n deixo molts més que igualment podrien formar part de la llista.
Fa 4 anys que vaig iniciar la meva aventura blocaire. Al principi, des d’una altra plataforma que va tancar deixant-nos amb el cul a l’aire i des de fa aproximadament un any i mig a Blogger. En aquells primers inicis, una persona em va recomanar un bloc. Un bloc de poesia i creació literària, deliciós com un jardí de somnis on la sensibilitat, l’elegància i la bellesa omplen cada racó de l’espai. Va ser la meva primera gran troballa, el meu referent, i no he deixat mai de passejar-m’hi; es tracta de l’espai de NOVESFLORS.
Un altre bloc deliciós, descobert més recentment, és el d’una dona entranyable, menuda, senzilla i sàvia; una mestra vocacional d'afinada sensibilitat que amb el seu espai sap transmetre considerables dosis d’optimisme i de lluminositat. De totes les seves entrades, m’agraden especialment les que rememoren temps passats, de la infantesa, on la seva capacitat narrativa aconsegueix fer-te sentir, olorar, i fins i tot tocar els paisatges, els costums, la gent d’antany. Es tracta de l’espai PETITESES, de la M. Roser.

I com no mencionar un bloc, també relativament nou per a mi, d’un home que possiblement no coneixeré mai però amb qui sento que m’uneix una còmplice sensibilitat. En Pere, el seu autor és un gran seductor; des de l'Empordà sedueix amb les paraules, amb els versos, amb els seus teatres, amb la música, i sobretot amb la bellesa i profunditat dels comentaris que regala als nostres espais. Es tracta de l’espai CALLE ARQUÍMEDES.  
Un altre jove seductor de 80 anys, amb un bloc excepcional, és l’Anton Fortuño, amb el seu espai REBAIXES. Una riquesa de poemes, creacions artístiques, contes, bocins de vida blasmada per ser compartida amb tots nosaltres. Amb ell, a estones compartim somriures, a estones l'acompanyem en el plor, i sempre ens fa emocionar.  L’Anton, un supervivent de mil batalles, amb qui la paraula amistat es converteix en un luxe impreuable.
I finalment no vull deixar d’esmentar un bloc, potser no tan conegut com es mereixeria, d’un excel·lent col·leccionista de punts de llibres. En ell s'hi poden trobar veritables obres d'art, seleccionades amb bon gust i molta cura  Tota una riquesa de la qual és un goig poder gaudir. Es tracta de l’espai SENYAL DE PLANA, del vilanoví Jaume Sendra.
Bé, ja n’he esmentat cinc,  i encara hauria volgut parlar del teu, del teu, del teu i de tants d’altres... Ara només em resta recordar que si algun dels nominats s'apunta a continuar difonent el premi, haurà de copiar la imatge de l'encapçalament, enllaçar 5 espais que li agradin i fer-ho saber als seus propietaris.
Avui m’acomiado amb Luigi Boccherini i el seu Fandango. Aquesta peça, com a música de fons, va inaugurar aquell meu primer bloc ara fa 4 anys. És una música que em recorda els llaços d'amistat que a voltes s'estableixen entre els amics i amigues blocaires; el seu inci no crida especialment l'atenció, però a mesura que evoluciona es fa cada vegada més intensa, fins al punt que la seva melodia queda gravada al nostre cor i ja no deixem d'estimar-la.


dissabte, 12 de maig del 2012

Altres temps...

 
Dibuix de Carme Rosanas

Un post de la Carme Rosanas, ALTRES TEMPS, m’ha fet recordar aquest poema que vaig escriure entre els 12 i els 13 anys. En ell em planyia de la pèrdua de la infantesa, i curiosament també el toll d’aigua hi tenia un certa rellevància. En fi, amb aquesta mostra “d’optimisme nat” en una edat tan tendra, no es podia esperar que la meva actitud posterior davant la vida fos del tipus “alegria de la huerta”...
Ei, llegiu-lo tenint en compte que el va escriure una Montse-nena, perquè no és precisament un candidat al Nobel de literatura.

AQUELL TEMPS TAN ESTIMAT
Cerco enmig de les tenebres
aquell temps tan estimat.
S’ha perdut i ja no el trobo;
qui sap on s’haurà amagat.

Sense ni jo adonar-me’n
se’m va escapar de les mans.
On carai és que no el trobo,
aquell temps tan estimat?

Era feliç; no ho sabia,
mai no me’n vaig adonar;
i ara per fi ho descobreixo,
ara que ja se n’ha anat.
On carai és, que no el trobo,
aquell temps tan estimat?

Podia jugar amb les nines,
o fer l’enze pel carrer;
ara, renoi, les coses
que em diria qui em veiés!
On carai és, que no el trobo,
aquell temps tan estimat?

Jo confiava en les persones:
un petó?, te’n dono tres.
Ara en desconfio massa
i això és dolorós i lleig.
On carai és, que no el trobo,
aquell temps tan estimat?

Abans, il·lusions tenia,
somnis bells per quan fos gran;
ara arriba el temps de ser-ho
i ja han fugit, ja han volat.
On carai és, que no el trobo,
aquell temps tan estimat?

He fet clots, he furgat soques,
i no el veig en cap racó.
És que l’he perdut per sempre?
No, això sí que no!
abans, partiré un capvespre,
amb el sol, dins l’horitzó.
Vine, infància meva, vine,
no em deixis soleta, no!


Aquell temps que jo cercava
resta ja molt lluny del cor.
Un mal dia de tempesta
es va fondre a dins d’un toll.
Pobra Montse, i ella plora
pel que ja és sols un record!
Galionar (13 anys)


dissabte, 5 de maig del 2012

Després de la tempesta (Marcel Riera)


Després de la tempesta, la lluna sobre el mar,
rodanxona i rogenca, els grills dintre la nit
i la nit que s’aquieta sobre els boscos i els pobles,
que encara regalimen i que aigualits s’adormen.
Els llums ran de carrer, encesos i en filera,
i els arbres encalmats que es toquen l’un amb l’altre
I es fonen amb la fosca. La calma sota els llums,
amb el brunzit somort de mosquits i falenes,
les ombres del brancam que branda i es contempla
als tolls fent pampallugues, i el degoteig de l’aigua
aciençat i múltiple que tamborina a terra
des de l’extrem brillant de cada fulla neta.
La lluna que s’ha inflat, rodona com un cove,
més groga que vermella, i un retruny molt llunyà
que ens diu que la tempesta se’n va, se’n va, se’n va.  

Marcel Riera – Llum d’Irlanda (Premi Carles Riba 2011)


Els intensos vincles que m’uneixen amb Irlanda van ser els responsables que m’aboqués a la lectura d’aquest poemari amb la curiositat i amb la fruïció de retrobar el rastre de tants records i de tantes sensacions viscudes en aquell país. Una terra, en paraules del poeta, de “pluja, sol estantís, nuvolam, clariana, tempesta, plugim i arc iris en deu minuts”, però també de dòlmens, ramats blanquinosos, boscos, fades i fonts, penya-segats i pedres, moltes pedres, enmig de camps verdíssims amb els quals la boira juga a cuit i a amagar.
És un dels millors llibres de poemes que he llegit en molt temps. De l’autor, i per vergonya meva, no en sabia res, però ara, després d’haver conegut els seus versos, no em serà mai més indiferent. De fet, ja l’estimo una mica, perquè estimo la seva Llum d’Irlanda, que ha estat també la meva.

diumenge, 22 d’abril del 2012

Un llibre molt especial


Aquest any, en vigílies de Sant Jordi, us vull presentar un llibre molt, molt especial per a mi. Bé que hauria pogut parlar-vos d’alguna altra obra llegida recentment i que m’ha agradat; per exemple, podria esmentar la Memòria d’ulls pintats, de Lluís Llach, que malgrat la meva reticència inicial causada per la fama del seu autor, em va entusiasmar; també podria parlar-vos de la novel·la de Kate Morton, El jardí oblidat, que vaig devorar amb plaer, o del darrer llibre de David Jou, La poesia de l’Infinit, que tot just he començat a fullejar...
Però no. Ni tampoc us parlaré d’aquells llibres d’anys passats on m’havien publicat narracions diverses, i que em faria caure en allò que la gent que em coneix ja sap que detesto: fer-me propaganda a mi mateixa.


Del llibre de què avui us parlo n’existeix tan sols un únic exemplar. Un magnífic exemplar artesanal, publicat per l’escola El Barranquet, de Godella (València). El seu títol: POEMES DE TARDOR.


Els seus autors van ser els propis alumnes de segon cicle de l’esmentada escola, sempre guiats per la seva estimada mestra, la "senyoreta" Amparo, gràcies a la generositat de la qual, va ser possible que jo el pogués tenir a les mans.


El recull va formar part de l'exposició de "Llibres d'Aula", que l'escola celebra cada any amb motiu de la Setmana del Llibre.


I aquí la increïble sorpresa: enmig de les seves pàgines, mentre gaudia dels poemes dels alumnes i d’algun altre poeta consagrat com Marc Granell, entre il·lustracions entusiastes i molt boniques..., vaig trobar-me amb el meu poema NOVEMBRE.


Atès que de tot plegat no en tenia ni la més remota idea, us en podeu imaginar l’impacte. El gest tan delicat d’una persona amiga que el va considerar prou adient per formar part d’un recull tan especial, em va provocar una tremenda emoció, i alhora una satisfacció molt gran.


Pensar que romandrà ja per sempre a La biblioteca del Barranquet, com a patrimoni de l'escola i com a herència per a les generacions que vindran, i saber que un poema meu ha tingut el privilegi de formar-ne part perquè algú el va trobar al bloc i li va agradar, és com si m’haguessin atorgat el guardó literari més important a què hagués pogut somiar. Perquè efectivament, aquelles coses que donen sentit a la vida no tenen res a veure amb les riqueses materials, sinó que sorgeixen directes des del fons del cor. Una vegada més, gràcies, Amparo!


No, no el trobareu a la venda, ni és previst fer-ne cap més còpia. Però aquest any és, sense cap dubte, el llibre més important de què us podia parlar.


Amics, amigues, que passeu  una magnífica Diada de Sant Jordi!

dimecres, 11 d’abril del 2012

Amor...?

D'una conversa entre amigues:
Amor...?
Un bri de follia, de joia, de somni,
un pols d’esperança, de cel, de passió
que en les hores amargues del vespre
no sé si són goig o són plor...
Amor...?
Potser, decepció...
(Galionar)

I aleshores parlà l'amiga Amparo:
“...Amor és tot això que esmentes: follia, joia, somni, esperança, cel, passió, vespre i matinada, dolcesa i amargor, goig i plor,... vida i mort, llum i obscuretat, soroll i silenci, ... a la fi, decepció. Potser les expectatives van molt més lluny de les possibilitats reals de l'amor o és que aquest es pot entendre de tantes maneres com practicants d'ell hi existisquen sota la capa del cel...” 

I afegí:
"...Fàcil és dir que s'estima. Molt difícil, estimar i deixar que ens estimin.
Endinsar-se pels camins de l’amor és un gran risc. No voler-los ni xafar, una llàstima grandíssima.
Jo crec que cal arriscar-se tot i sabent que la dualitat dolcesa-amargor està més que assegurada...”
I vosaltres, amics, amigues, què en diríeu, de l’amor?