"...Escriurem l'estiu, amb lletres o amb silencis, amb somriures i amb mirades afamades de bellesa i de calma.
O potser l'estiu ens escriurà a nosaltres i explicarà coses inesperades que encara no sabíem..." (Carme Rosanas)
.jpg) |
| Imatge de Maria Rosa Ferré |
Ens diu adéu el
juny. S’acomiada de nosaltres amb les últimes cuetades d’una extenuant onada de calor i amb
el llast d’uns incendis paorosos que devasten el paisatge dels països catalans
amb una fam insaciable.
Finalitza un mes de juny irrepetible per a mi, tan
brutalment enriquidor, amb tantes vivències i experiències per narrar que paradoxalment
m’han deixat gairebé sense recursos per escriure/descriure/analitzar/autoanalitzar-me.
Un període de temps intensíssim quant a coneixement i aprenentatge personals,
on el binomi mort-amor ha estat present en cadascuna de les situacions
viscudes.
He estat incapaç
d’escriure quan més necessitat en tenia, quan l’huracà dels sentiments em
sacsejava l’ànima, perquè tot ho descobria ja blasmat en algun lloc: en uns
ulls estimats o en el cel blau, en unes mans que se’m donaven o en el mar, en
els xiscles dels ocells o el tany de les campanes; en el plor i en l’abraçada, i
en cada lletra de la paraula Amistat... Quedi, doncs, reclòs a la intimitat del
cor allò que no han sabut exterioritzar les paraules.
No aprofundiré tampoc sobre
la meva estada a Montserrat, principalment per no ser reiterativa i no castigar
els benvolents lectors amb reflexions avorrides. M’he frenat a temps davant un
article llarg i petulant on en els primers paràgrafs ja les etzibava així:
“... El meu jorn s’inicia molt aviat, a les
muntanyes. A partir de les 5,30 em desperta una forta piuladissa d’ocells, un
cant de bon dia talment una escolania paral·lela amb veus celestials, que deu haver inspirat més d’un
artista, més d’una composició musical. És un cant d’una harmonia perfecta
interpretat per ocells de moltes menes, on dominen els rossinyols per sobre els
altres. Tot plegat amb una eixordadissa molt gran, amb una bellesa harmònica incomparable.
La negror de la nit desapareix i les primeres clarors de l’alba van despertant
la vida novament.
I aleshores, de sobte, comencen a tocar les campanes del
monestir cridant a matines, i són els rossinyols i les campanes qui canten plegats,
i res no pot reprimir l’impuls de saltar del llit, obrir la finestra i donar
gràcies al nou dia. Em sento molt petita en aquells moments, conscient de
l’ínfim lloc que en realitat ocupo en la Creació, però alhora molt gran i molt
conscient del privilegi de poder ser-hi i de ser partícip de tot això que m’és
regalat....”
La vida, però, no s’aturava i anaven passant coses. Mentre un llibre, “Sota un vel de cendra”, de l’entranyable M. Roser Algué arribava a casa meva i esperava pacientment el meu retorn sobre la taula (un llibre sorgit de l’incendi de l’any 1998 a les comarques del Solsonès i el Bages i que va arrasar una part del seu paisatge d’infantesa), un altre incendi cremava al Garraf i arrasava les terres i la cabana de l’oncle Santiago, destruint així també una part agradable de la meva infantesa. Mentre encara sentia en pròpia pell el dolor d’una bona amiga per la pèrdua d’un ésser estimat, una jove vida de 34 anys, la Judit, filla del Jaume (autor del bloc “Senyal de plana”) i de la Carme, s’extingia, deixant sense consol la família i els amics. Mentre tot havia d’estar controlat a casa durant la meva absència, la mare pateix una caiguda que condiciona el meu retorn a deshora...
La vida, però, no s’aturava i anaven passant coses. Mentre un llibre, “Sota un vel de cendra”, de l’entranyable M. Roser Algué arribava a casa meva i esperava pacientment el meu retorn sobre la taula (un llibre sorgit de l’incendi de l’any 1998 a les comarques del Solsonès i el Bages i que va arrasar una part del seu paisatge d’infantesa), un altre incendi cremava al Garraf i arrasava les terres i la cabana de l’oncle Santiago, destruint així també una part agradable de la meva infantesa. Mentre encara sentia en pròpia pell el dolor d’una bona amiga per la pèrdua d’un ésser estimat, una jove vida de 34 anys, la Judit, filla del Jaume (autor del bloc “Senyal de plana”) i de la Carme, s’extingia, deixant sense consol la família i els amics. Mentre tot havia d’estar controlat a casa durant la meva absència, la mare pateix una caiguda que condiciona el meu retorn a deshora...
I la vida
continua inexorablement, al marge de les meves reflexions de pa sucat amb oli, de les
vivències personals més o menys profundes, de meditació i retrobament...
Constato que la meva veu
poètica ha entrat en un període de letargia. Sento que no em trobo en aquest cicle,
ara. De vegades en el nostre viatge pel riu de la vida cal nedar amb energia, a
contracorrent si cal, mentre que d’altres vegades cal deixar-se endur pel
corrent sense oposar resistència. Crec que és aquest darrer cas el que ara
em representa. I no perquè em trobi immersa en cap mena de crisi existencial ni
me’n passi cap de grossa, sinó perquè des de la placidesa alguna part de mi em
demana mantenir ben oberts els sentits a tot allò que em ve de fora,
capturar-ne l’essència i amerar-me’n, no posar barreres als paratges mentals i
estar oberta, sense pressions de cap mena, a qualsevol demanda vital de creació el dia que aquesta arribi.
Acaba el mes de
juny, comença el juliol amb focs d’artifici al cel. Trons, llamps,
tempestes, calamarsa... La lluna es fa gran, molt gran, i l’estiu és com un
full en blanc on tot és encara per escriure...
