D'una conversa entre amigues:
Amor...?
Un bri de follia, de joia, de somni,
un pols d’esperança, de cel, de passió
que en les hores amargues del vespre
no sé si són goig o són plor...
Amor...?
Potser, decepció...
(Galionar)
I aleshores parlà l'amiga Amparo:
“...Amor és tot això que esmentes: follia, joia, somni, esperança, cel, passió, vespre i matinada, dolcesa i amargor, goig i plor,... vida i mort, llum i obscuretat, soroll i silenci, ... a la fi, decepció. Potser les expectatives van molt més lluny de les possibilitats reals de l'amor o és que aquest es pot entendre de tantes maneres com practicants d'ell hi existisquen sota la capa del cel...”
I afegí:
"...Fàcil és dir que s'estima. Molt difícil, estimar i deixar que ens estimin.
Endinsar-se pels camins de l’amor és un gran risc. No voler-los ni xafar, una llàstima grandíssima.
Jo crec que cal arriscar-se tot i sabent que la dualitat dolcesa-amargor està més que assegurada...”
Endinsar-se pels camins de l’amor és un gran risc. No voler-los ni xafar, una llàstima grandíssima.
Jo crec que cal arriscar-se tot i sabent que la dualitat dolcesa-amargor està més que assegurada...”
I vosaltres, amics, amigues, què en diríeu, de l’amor?
Crec que amb el pas del temps he evolucionat de l'interés per l'enamorament a l'interés per l'estima (tota classe d'estima).
ResponEliminaL'amor en general, l'amor per les persones o per les coses és el motor que ens fa moure per la vida. De vegades ens fa córrer plens d'alegria i energia, altres ens porta a estavellar-nos i patir.
ResponEliminaDiuen que l'amor no té edat, potser és veritat, però amb els anys no sentim la mateixa classe de amor.A mi ara em costa més dir-li a algú que l'estimo però en realitat tinc més capacitat d'estimar i valorar la vida que quan era jove.
Hi ha una frase de Truffaut que m'encanta: "Si tu estimes una altra a més de mi, llavors tot estarà en ordre. No és l'amor el que trastorna la vida, sinó la incertesa de l'amor".
Bona nit Galionar :)
Es pot viure i entendre de tantes maneres!
ResponEliminaTot i així, l'amor tot s'ho val! Si és amor, clar.
L'amor és tot el que hi ha, és tot el que ens importa. El cerquem i en fugim, a vegades tot a la mateixa hora. Neguits i amor es donen la mà i costa sovint de destriar-los.
ResponEliminaPer a mi és compartir, la vida, compartir les petites coses i les grans coses. Si no es pot compartir, l'amor no ens serveix de gaire.
Estimar es arriscar-nos, però no ens queda més remei que fer-ho si no volem llençar la vida.
Novesflors, l’enamorament és tan sols una primera fase de l’amor; per tant, i perquè fa ja molts anys que sabem el pa que s’hi dóna, em quedo també amb l’estima per sobre de tot, en totes les seves vessants, com el bé més preuat que no s’ha de deixar escapar si som prou rics per posseir-lo...
ResponEliminaPere, és el motor més potent capaç de moure el món, però també és capaç de convertir-nos en uns morts en vida, en la seva absència. La frase de Truffaut, interessantíssima, no és fàcil d’assimilar; en aquests moments diria que més que la incertesa, és l’engany d’una evidència que crèiem certa el que ens porta el desordre i ens trastorna.
Crec que gràcies a l’edat (o per desgràcia), per aquesta capacitat de valorar la vida, per la major capacitat d’estimar, trobo més fàcil expressar actualment els sentiments, potser per la consciència que una vegada morts ja no ens els podrem dir...
Fanalet, la paraula amor potser és la que ha emprat més paraules per dir-se, la que pot tenir més significats, la que cadascú entén a la seva manera segons l’hagi viscuda... És, en definitiva, l’amor.
Carme, és cert que l’amor demana compartir-se, de la manera que a cadascú li convingui: el teu “si no, no serveix de gaire” ja ho diu tot. I em deixa pensativa l’altra afirmació, que cal arriscar-se si no volem llençar la vida... I quan el risc ens ha fet perdre, Carme, i no hi ha més forces per tornar-hi, llavors, val la pena, viure...?
Mireu, us deixo un petit paràgraf de Roy Croft, que m’agrada molt.
“...T’estimo... per passar per alt totes les debilitats i imperfeccions que no pots evitar percebre en mi, i per treure a la llum totes les magnífiques qualitats que ningú no s’havia entossudit prou a descobrir...”
Tota una declaració d’intencions, que com a definició de l’amor em sembla insuperable. Afortunat aquell qui pugui fer seves aquestes paraules...
Gràcies per la vostra col•laboració i una abraçada gran.
Digamos que es la sal y la pimienta de la vida. En el sazonar está el truco, si te pasas malo, y si no llegas peor.
ResponElimina“A la esperanza la viste el azar con túnica de burla”-me dijeron un día-, y algo de razón llevaba, ya que la esperanza y el amor van cogidos de la mano. Nos confundimos y nos confundiremos, pero en eso se basa la vida, en hacer y rehacer, en buscar sin descanso aún a sabiendas de que tal vez no lo hallemos, o que el hallazgo nos queme incluso. ¿Qué sería la vida sin riesgos?, una quimera, ya que la vida en sí, en un constante riesgo.
Se le han puesto muchos calificativos, pero no recuerdo haber leído nada sobre compañerismo, y personalmente, creo que sin el, el amor camina a la pata coja.
Nuevamente acertada, Galionar.
Un beso, amiga.
No sabria descriure l'amor Montse, no com a sentiment però si com a actitud, el que sí puc dir-te és el que espero jo de l' amor, opinió que no he variat ni per les males experiències ni per l'edat.
ResponEliminaJo no vull un amor de parella nomes com a sentiment calmat,una passió que amb els anys es converteix en tendresa o en complicitat.
L' amor que jo vull és l' explosió dels sentits, de tots, la capacitat de sorprendre i que em sorprenguin, una sensació que amb els anys faci que es trenquin totes les barreres possibles, passió,erotisme,improvisacio, la sensació de ser moltes dones en una i la certesa amb la meva parella de tenir-ho tot, sense mesura i de vegades inclús desmesurat perquè és l' única manera de no caure en la rutina i mantenir encesa la flama.
Clar que ets amic de la parella, que ha de ser un company a la vida, però per sentir-me viva necessito que m' esclatin els sentits cada vegada que amb miri.
Es dificil pero s' aconsegueix.
Petonet maca
Ostres, la conclusió final de l'amiga Amparo em sembla una mica pessimista...
ResponEliminaL'amor ideal seria el que ho dóna tot a canvi de res, però com que sol ser egoista, sempre espera compensacions
i segurament deu haver de ser així,
perquè sinó potser seria amistat.
I jo penso que deixar que t'estimin, és molt fàcil i plaent!!!
Petons i bon cap de setmana.
Per a mi l'amor no es una sola cosa. Son moltes coses que posem dins d'una paraula per resumir conceptes de vegades molt dispars i contradictoris.Com pot ser l'amor Possesiu ,o gelós?,o etern, o total? o "només per Tu?" es una deformació del mateix concepte . La meva experipència es que l'amor a de girar capa a fora ha de ser centrifug i contaminar tot l'entorn. Llavors es quelcom sà.que te una funció que va més enllà de la parella. Quan l'amor es centrípet , es tanca en si mateix , la parella es podreix en una mena de lluita pel domini de l'un sobre l'altre.I sempre acaba en sofriment. Però Jo mateix No soc cap exemple d'aquestes teories la veritat es que l'amor es una punyetera passió, que ens arrabassa el seny i ens fa "rodolar per terra entre besos i arraps" com deia L'Estellés. Per a mi segueix sent un misteri...
ResponEliminaTyrma, bones i originals frases, les teves, per ajudar-nos a definir un concepte aparentment tan senzill però tan complex alhora. Esperança i amor, versus desencís i desamor… Una contínua busca, una eterna insatisfacció... Molt interessant l’aportació sobre el companyerisme, la companyonia que diríem en català, que és cert que encara no havia sortit i que és essencial, tot i que sí que s’han emprat altres paraules que en són sinònimes, i que en essència ens duen al mateix lloc.
ResponEliminaMarta, si tot el que li demanes a l’amor ets capaç de trobar-ho, si les teves exigències troben resposta, pots considerar-te la dona més afortunada de la Terra. Ser capaç de mantenir la flama encesa de l’esperança, fugint de la conformitat de la rutina, amb aquest àgape meravellós dels sentits, i no renunciar a cap dels teus somnis malgrat les possibles males experiències, significa que estàs Viva. Sana enveja, bonica!
M. Roser, és possible que alguns punts de vista siguin una mica pessimistes, perquè la vida mateixa moltes vegades s’encarrega de desencisar-nos, d’abaratir-nos el somni, com canta Lluís Llach. En teoria està molt bé això d’estimar sense esperar res a canvi, però perquè funcioni en el món de la parella, perquè ningú sigui l’esclau emocional de l’altre, potser és millor un feed-back constant. I sí, i tant que és molt plaent deixar que t’estimin!
Miquel Àngel, s’han escrit tantes i tantes coses sobre l’amor i potser encara no n’hem trobat cap que sigui capaç d’expressar el que realment significa per a cadascú de nosaltres... Contradictori?, i tant! Estic d’acord amb la teva teoria d’amor centrífug, però crec que de vegades és difícil que s’esdevingui així, pel punyeter desig de possessió, de domini, potser fins i tot de gelosia, que a la llarga sempre acaba apareixent, més o menys sibil•linament amagat. I quan se’n sumen massa, de decepcions, al final la capacitat Au Fènix mostra un encefalograma pla... Sí, amic, l’amor encara és un misteri per a molts de nosaltres. Potser per això se seguiran escrivint tractats sobre el tema, es compondran poemes i es cantaran cançons.
Agraeixo la vostra companyia i us abraço ben fort.
Hi ha un amor per a cada persona i una manera d'entre'l i de viure'l entre dues... Ja fa temps vaig escriure això sobre l'amor...
ResponEliminaAmor...
Amor, és una
paraula curta
amb un accent
molt llarg
i difícil d’accentuar.
No l’acabo
d’escriure mai
prou bé,
o s’esquinça
el paper
o falta una
lletra...
**********
L’amor no envelleix.
Plou i tot es renta de pluja.
Olor de terra que ens obre els pulmons.
Sentiments a recer i aixopluc.
Pensaments de divendres.
Pluja fina i humida que va amorosint la terra.
Ànimes sense esperit.
El mateix esperit entre dues ànimes.
Lligams entre la distància i la proximitat.
Flors tallades, que viuen i s’ofeguen
en l’aigua del gerro,
fulles marcides que cauen en terra de ningú.
Flors de silenci, que cada fulla engendra paraula,
i cada pètal, una vida.
Segueix plovent com el badallar d’un violí.
Se m’engendren les lletres al cor,
i em neixen les paraules entre els dits.
Els sentiments tenen l’estel de la paraula.
Camino feixuc i vell, però les paraules
són fresques i tendres.
l’amor no envelleix, s’enriqueix.
Des del far una abraçada.
onatge
(és la primera vegada que entro a casa teva i he de demostrar que no sóc un robot...)
Onatge, gràcies pels poemes, que enriqueixen una mica més les múltiples expressions per intentar definir l'amor. Trobo molt encertada aquesta petita estrofa:
ResponElimina"...No l’acabo
d’escriure mai
prou bé,
o s’esquinça
el paper
o falta una
lletra..."
Gran cosa és que l'amor mai no envelleixi, encara que els cossos sí que ho facin.
Ah, fa moltíssims mesos que tinc activada la paraula clau en els comentaris; o no vens gaire per casa i no te n'havies adonat. El meu espai etava tip de robots que pretenien vendre'm Viagra i altres regalets similars.
Gràcies per la teva aportació i una forta abraçada!
Ai l'amor!!! De petits ja se´ns desvetlla, i a mesura que passa el temps, el necessitem en tot allò que fem i rebem. I aquell amor que ens trenca, i ens deixa corferits, i malgrat l'amargor, el seguim cercant, encara que ens costi la vida.
ResponEliminaViure aquest dualisme de la vida, la mort; l'amor i el desengany. Però en el fons, gaudir de l'amor és quelcom inexplicable.
Aquell batec per tot el que estimem!!!
Certament, és una paraula curta amb un accent llarguíssim, que bonic!!!
Hi existeix, oi que sí??? No pot ser d'una altra manera. En cas contrari no hauríem cercat una paraula que el definira. No hi pot haver millor mot per parlar-ne d'ell només que AMOR.
ResponEliminaUna forta abraçada,
amparo.
Dafne, sens dubte és el motor de la nostra vida, allò capaç de dur-mos als dos extrems més oposats, a la mort i al reneixement. M'ha agradat molt la manera com ha expressat la teva opinió.
ResponEliminaAmparo, i tant que existeix! És potser la paraula que inclou tots els matisos de l'Univers, totes les llums i ombres que hom pugui imaginar. I mentre el món sigui món, i els éssers humans continuem gaudint-patint d'això que anomenen sentiments, se seguiran escrivint milers de pàgines amb tota mena de paraules intentant definir-lo. És, en definitiva, allò que anomenem AMOR.
Gràcies per les vostres aportacions i una abraçada molt gran!
Cosa fràgil, l'amor, i amb el perill d'esclafar-lo, com diu l'amiga Amparo. Potser això darrer és el que més el caracteriza. Aquest risc de fer-lo malbé. Fóra amor, si no hi hagués aquest risc, aquesta maroma posada entre port i port? No ho sé pas!
ResponEliminaHi ha amor assenyat? Potser sí, potser no. El que sí que és veritat és que n'hi ha de moltes menes.
La teva pregunta em ve en un moment adequat, perquè pugui plantejar-me-la ben seriosament.
ResponEliminaI me la plantejo, creu-me.
Quan el risc no t'ha fet perdre i sempre t'ha fet guanyar, és fàcil de dir que sí, que val la pena viure. Només des del meu punt de vista actual, quan se m'ha perdut algunes coses importants, penso que té alguna validesa pensar que sí, que encara val la pena viure, per amor, sí, potser per altres menes d'amor i no pas aquell que hauríem volgut i que val la pena viure per continuar aprenent i continuar descobrint. A vegades això és un pobre consol, ho sé. Però també és per a mi, ara, una realitat.
He oblidat l'abraçadeta, Galionar, i no la vull deixar estar!
ResponEliminaJordi, és inqüestionable aquesta constant en la fragilitat de l’amor que ens fa ser tan vulnerables, com si caminéssim per la corda fluixa i sense xarxa tota l’estona. Costa tan poc fer malbé un sentiment que ens pot dur des de la plenitud del cel fins al fons de l’infern...
ResponEliminaAmor assenyat..., sí, segur que n’hi ha, com també hi ha l’amor foll, i tantes maneres d’estimar com persones estimen.
Gràcies, Jordi, per la companyia, i una forta abraçada!
Carme, el teu comentari oportuníssim m’agafa també en un moment prou adequat per plantejar-me’l ben seriosament; em trobo de baixa mèdica perquè el cos ja no pot més, i en són massa vegades ja en els darrers temps. Com li deia recentment a una persona amiga, no sé si és el meu cos que té algun problema que em propicia aquest desànim o si és precisament el desencís tan gran que porto de fa massa temps que m'està minvant la força del cos... Potser alguna reminiscència no prou reeixida de la paraula estimar, potser alguna branca de la branca de la branca del tronc principal d’un arbre anomenat desencís hi té alguna cosa a veure... Potser, per tot plegat, va sorgir al bloc el tema de l’amor, els petits versos, la conversa i aquest canvi d’impressions amb tots vosaltres.
ResponEliminaI també per això, Carme, perquè és ferma la voluntat de fer net de tot plegat i tirar endavant, estan cobrant una importància cabal, també per a mi, aquestes altres menes d’amor a què et refereixes (potser no el que hauríem volgut), que els devem als altres i que sobretot ens devem a nosaltres mateixes. És, com bé dius, la realitat.
Una gran abraçada també per a tu, Carme, i les més sinceres gràcies!
La paraula que primer se m'acut per respondre't és descoberta. El fet de descobrir no té a veure amb un sol camí a seguir o una sola direcció. És un ventall molt ampli on somrius i plores i el cor et batega i també s'atura... Però val la pena de sen tir-lo. I no parlo només de l'amor romàntic, sinó de totes les formes que guarda aquest mot.
ResponEliminaUna abraçada molt forta, tot sentint l'inigualable amor amic per tu. ^0^
Gràcies, Pilar, ja saps que comparteixo el teu amor amic. Descoberta, sí, l'amor, arriscar-se a seguir un camí entre molts d'altres amb el risc de no arribar enlloc, de deixar-hi la vida o encertar-la de ple. És molt interessant la teva aportació amb aquest nou concepte que encara no havia sortit. Una abraçada molt gran!
ResponEliminaHi ha tantes menes d'amor com persones, però si n'he de triar un se'ns dubte trio el que se sent pels fills o per la mare, és fantàstic i gratuït, el més gran i incondicional que hi pot haver, els altres molts cops tenen data de caducitat
ResponEliminaAmor és una actitud cerebral que posa en joc una fermesa de la voluntat.
ResponEliminaAltra cosa és l'enamorament, que es considera una tempesta hormonal, també liderada pel cervell.
Carina, és ben cert; diria que guanya pes el que se sent per als fills, ja que és incondicional i no coneix l'egoisme. L'amor envers la mare de vegades pot tenir més llums i ombres, principalment en determinades etapes de la vida. Però sí, aquesta mena d'amor no ens fallarà, ni acostumem a fallar nosaltres amb ell.
ResponEliminaOlga, quina frase magistral acabes d'escriure! Si et tingués a prop et faria una abraçada! En detalls així és on es mostra la diferència entre el mestre i l'aprenent.
Gràcies a totes dues i sí, una abraçada molt gran!