 |
| Dibuix de Carme Rosanas |
Un post de la Carme Rosanas, ALTRES TEMPS,
m’ha fet recordar aquest poema que vaig escriure entre els 12 i els 13 anys. En
ell em planyia de la pèrdua de la infantesa, i curiosament també el toll d’aigua
hi tenia un certa rellevància. En fi, amb aquesta mostra “d’optimisme nat” en
una edat tan tendra, no es podia esperar que la meva actitud posterior davant
la vida fos del tipus “alegria de la huerta”...
Ei, llegiu-lo tenint en compte que el va
escriure una Montse-nena, perquè no és precisament un candidat al Nobel de
literatura.
AQUELL TEMPS TAN ESTIMAT
Cerco enmig de les tenebres
aquell temps tan estimat.
S’ha perdut i ja no el trobo;
qui sap on s’haurà amagat.
Sense ni jo adonar-me’n
se’m va escapar de les mans.
On carai és que no el trobo,
aquell temps tan estimat?
Era feliç; no ho sabia,
mai no me’n vaig adonar;
i ara per fi ho descobreixo,
ara que ja se n’ha anat.
On carai és, que no el trobo,
aquell temps tan estimat?
Podia jugar amb les nines,
o fer l’enze pel carrer;
ara, renoi, les coses
que em diria qui em veiés!
On carai és, que no el trobo,
aquell temps tan estimat?
Jo confiava en les persones:
un petó?, te’n dono tres.
Ara en desconfio massa
i això és dolorós i lleig.
On carai és, que no el trobo,
aquell temps tan estimat?
Abans, il·lusions tenia,
somnis bells per quan fos gran;
ara arriba el temps de ser-ho
i ja han fugit, ja han volat.
On carai és, que no el trobo,
aquell temps tan estimat?
He fet clots, he furgat soques,
i no el veig en cap racó.
És que l’he perdut per sempre?
No, això sí que no!
abans, partiré un capvespre,
amb el sol, dins l’horitzó.
Vine, infància meva, vine,
no em deixis soleta, no!
Aquell temps que jo cercava
resta ja molt lluny del cor.
Un mal dia de tempesta
es va fondre a dins d’un toll.
Pobra Montse, i ella plora
pel que ja és sols un record!
Galionar (13 anys)
Com sempre, la teua poesia transmet emocions que compartim moltes persones. Necessitem de la teua paraula per aconseguir que també quede expressat el nostre sentiment, el de la resta d'humans.
ResponEliminaM’agraden especialment tres coses, Montse:
Primera, la fotografia d’eixa preciosa xiqueta que viu un moment ideal, un periode que es nega a deixar anar sols perquè el temps, amb el seu pas, l’allunya en una distància més temporal que emocional.
Segona, la força i la seguretat que poses en la intenció de resistir-te a deixar anar allò que et proveia de les condicions necessàries per ser més feliç “aquell temps tan estimat”. No deixaràs perdre la infància; abans que això puga ocórrer “partiràs un capvespre…” a recuperar allò que t’estimes de veritat.
Tercera, el poema en el seu conjunt. Montse, sempre has estat una poeta gran. I estigues ben convençuda que portes amb tu tot allò que no vols deixar enrere.
La infància és un referent valuós. Tant ho és que, de vegades, és a l’única realitat viscuda que ens podem agafar per continuar sobrevivint.
Una molt forta abraçada i gràcies, una vegada més, per regalar-nos part de la teua vida convertida en l’art de la paraula.
amparo.
La nena Galionar, ja apuntava maneres de gran poetessa. Està molt i molt bé aquest poema pels 13 anys!
ResponEliminaQue guapa estàs a la foto!
I el Puff per acabar de trenar els records, compartits.
La infància alegre o trista, la portem sempre, té raó l'Amparo. Arrosseguem mil coses d'ella.
M'agrada la teva força i la teva revolta de no voler perdre allò que t'estimaves...
Montse petita, em trec el barret, davant teu.
Alegria de la huerta no ho sé, però valenta, Molt!
Bona nit i bon diumenge, guapíssima.
I moltes gràcies per compartir el meu post!
Per a mi el més important d'aquest poema és que una nena de tretze anys sigui capaç de sentir que acaba la seva infància ... que el seu temps està canviant i ja res serà igual.
ResponEliminaPerò, ja es veia que darrera d'aquests versos hi havia una escriptora amb molt de futur.
Bona nit Galionar.
Sempre ens adonem tard del que tenim. Busquem esser feliços i ho fem mirant al futur...quan és un present...Per això és tant important viure amb plenitud el dia a dia...Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaMontse!!! no tinc paraules i si les tinc, no sé com posar-les aquí perque expresin el que sento després de llegir-te.....l'Amparo i la Carme, en Pere i en Joan Josep ho han dit casi tot i jo només puc dir : PRECIÓS!!!!...una abraçada.
ResponEliminaFanny
Amparo, m'has deixat impressionada amb la valoració que fas d'aquesta que ara et respon. No, ni de bon tros arribo al llistó. Sobre la primera cosa, la xiqueta, si t'expliqués l'esclavitud del vestit de mariner blanc, amb el qual els pares m'ho prohibien fer tot per no embrutar-lo... Sobre el segon punt, per part meva pura covardia: només era valenta, només reivindicava, només em revoltava en la intimitat del paper, assegurant-me que les paraules no arribarien a ningú. He estat sempre covarda, no tan sols en aquest tema intranscendent (reivindicar la infantesa), sinó en qüestions molt més importants per a la meva vida. I en el tercer punt, reconec que en aquell temps escrivia prou bé i que prometia, però les circumstàncies no em van permetre continuar per aquest camí, i es va malaguanyar tot el possible talent d'aleshores.
ResponEliminaPerò saber que allò que escric és capaç de transmetre alguna cosa i d'arribar a algú, és sempre un motiu d'alegria per a mi. Gràcies per la teva generositat i una abraçada molt gran!
Carme, moltes gràcies per les teves paraules. Et dic el mateix que a Amparo, que de valenta no crec tenir-ne res. Però quan s'escriu és una altra cosa. Llavors sí que surt a raig tot el que la parla no pot o no gosa expressar... La infància, i tant que la portem durant tota la vida, en mil detalls diferents, bons o dolents. Però als 13 anys no ho sabia. Una molt forta abraçada!
ResponEliminaPere, m'imagino que d'alguna manera tothom ens n'adonem, uan s'acaba una etapa i en comença una altra. En general, els nens volen convertir-se en grans, i no enyoren la infantesa. En el meu cas, però, als 13 anys m'havia topat ja amb el món dels desencisos, i començava a enyorar l'etapa on no coneixia els grans dolors de l'ànima... Ah, i l'escriptora amb molt de futur es va quedar amb allò que en diuen "agua de borrajas"...
ResponEliminaGràcies i una forta abraçada!
Joan tens raó. Sempre esperant la felicitat sense adonar-nos del moment present... I sempre enyorant la felicitat passada, a la qual moltes vegades no vam saber posar-li el nom...
ResponEliminaFanny, Gràcies perquè t'agradi el poema. És ben bé del temps que començàvem a estudiar música plegades. Temps passats que han retornat per una estona.
Una forta abraçada a tots dos!
Novament, amb la força de les teves paraules fas tornar records d'infantesa, i aquesta cançó; ooooooooooh, sempre m'ha emocionat, va ser de les primeres que vaig aprendre quan era petita, i anava de colònies.
ResponEliminaDe petita, ja bategava el teu cor de poetessa, i quina sort tenir guardades les paraules d'un temps que queda llunyà, i a la vegada proper.
Una abraçada!!!!
Caram,Montse, com diu la Carme, de ben joveneta ja apuntaves maneres...
ResponEliminaEl què hem fa gràcia és que als tretze anys, ja et trobessis gran.
Trobo que el poema està molt ben fet,
i no sembla d'una noieta. I que ha passat amb les il·lusions i els somnis, no s'han fet realitat? segur que alguns, sí...
A la foto fas cara de bona nena...
Petons plens de records.
Déumeu, que bé se't donava ja la rima!!! Poeta!
ResponEliminaI quina nena tan madura, per a tenir 13 anys!
Dafne, m'estàs fent posar vermella! No, cor de poetessa no ho crec; em passava com a moltes de les nenes-noies tímides de mena, que allò que no gosava dir quan era el moment ho escrivia després per deixar-ho anar d'alguna manera...
ResponEliminaM.Roser, en aquella edat escrivia moltíssim; de fet, era la cosa que més m'agradava del món. Sí, en aquell temps maduràvem abans que ara, ja ho saps. Les il·lusions, els somnis..., ja t'ho explicaré un altre dia, d'acord? I sí, era molt bona nena; massa bona nena, crec ara. Però l'autoritarisme patern em paralitzava i no podia fer altra cosa que ser bona nena...
Novesflors, la rima no ho sé, però sempre m'havia guiat per una musicalitat innata que em marcava els versos. En aquella edat, la poesia ja va salvar-me la vida en algunes ocasions. I encara ho fa.
Gràcies per compartir aquesta estona amb mi i una forta abraçada!
Era feliç: no ho sabia.
ResponEliminaEn arribar aquí he notat una esgarrifança molt clara, ben certa. Suposo perquè el que dius em commou. I em commou no solament en l'ànima, sinó també en la consciència de l'oblit i la solitud. Potser l'hem deixada sola, la infantesa.
Tens un regal a casa meva, em fa il·lusió compartir-lo amb tu!!! Petonsssss i espero que t'agradi!!!
ResponEliminaJordi, sòl passar a totes les edats, això de no saber apreciar la felicitat quan la tenim amb nosaltres. Jo suposo que era una mica rareta, per pensar aquestes coses amb només 13 anys...
ResponEliminaOstres, Dafne, moltíssimes gràcies pel premi; quina sorpresa tan gran! Ara mateix acabo de passar per casa teva. Sí, m'ha agradat molt, molt!
Gràcies i una abraçada molt gran!
En aquesta vida tot comença i tot acaba i passa... Els poemes antics són nosaltres i nosaltres som ells... Ja escrivies molt bé i tenies molt bona lletra...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
Bocins de vida deixats en els fulls de les velles llibretes... Gràcies a què vam escriure'ls vam salvar-los de l'oblit, i de tant en tant es deixen recuperar. També en saps força d'això, oi, onatge?
ResponEliminaBràcies i una forta abraçada!
Montserrat, m'has fet pensar en François Villon quan es preguntava: "¿on és la neu d'abans?", frase que ja es va fer popular i que molta gent repetim quan enyorem allò bell que hem perdut.
ResponEliminaAixò vol dir que la intuïció la portem amb nosaltres i un moment o altre l'expressem, o amb un poema, o amb un dibuix, i si, com aquí, són les dues coses que aplega l'amistat, molt millor.
M'agrada reconèixer-te en la teva nena. Malenconiosa, profunda, plena de poesia...
ResponEliminaM'agrada tot el temps que hi ha dins teu...M'agrada poder compartir aquell que ens vos mostrar.
Una abraçada, Montse.
Olga, imagino que és bona cosa, saber expressar d'alguna manera allò que sense saber-ho portem a dins. Aquest poema existia, juntament amb molts d'altres compostos als 12-13 anys, però des de la maduresa em sorprenc que llavors enyorés la infantesa. En tot cas, hauria hagut d'enyorar la infantesa no viscuda, ja que el meu pare era una persona inestable i ens ho va fer passar bastant malament... Però bé, les paraules escrites romanen en una llibreta de tapes taronja.
ResponEliminaPilar, aquella nena s'assembla força a la Montse d'ara, principalment en els trets més bàsics. M'agrada poder compartir amb tu aquells pensaments de fa tants anys...
Gràcies per la vostra companyia i una forta abraçada!