Després de la tempesta (Marcel Riera)

Després de la tempesta, la lluna sobre el mar,

rodanxona i rogenca, els grills dintre la nit

i la nit que s’aquieta sobre els boscos i els pobles,

que encara regalimen i que aigualits s’adormen.

Els llums ran de carrer, encesos i en filera,

i els arbres encalmats que es toquen l’un amb l’altre

I es fonen amb la fosca. La calma sota els llums,

amb el brunzit somort de mosquits i falenes,

les ombres del brancam que branda i es contempla

als tolls fent pampallugues, i el degoteig de l’aigua

aciençat i múltiple que tamborina a terra

des de l’extrem brillant de cada fulla neta.

La lluna que s’ha inflat, rodona com un cove,

més groga que vermella, i un retruny molt llunyà

que ens diu que la tempesta se’n va, se’n va, se’n va.  

Marcel Riera – Llum d’Irlanda (Premi Carles Riba 2011)

Els intensos vincles que m’uneixen amb Irlanda van ser els responsables que m’aboqués a la lectura d’aquest poemari amb la curiositat i amb la fruïció de retrobar el rastre de tants records i de tantes sensacions viscudes en aquell país. Una terra, en paraules del poeta, de “pluja, sol estantís, nuvolam, clariana, tempesta, plugim i arc iris en deu minuts”, però també de dòlmens, ramats blanquinosos, boscos, fades i fonts, penya-segats i pedres, moltes pedres, enmig de camps verdíssims amb els quals la boira juga a cuit i a amagar.

És un dels millors llibres de poemes que he llegit en molt temps. De l’autor, i per vergonya meva, no en sabia res, però ara, després d’haver conegut els seus versos, no em serà mai més indiferent. De fet, ja l’estimo una mica, perquè estimo la seva Llum d’Irlanda, que ha estat també la meva.