Uns dies de vacances

Necessitada d’un període de descans, àvida de retrobar-me amb mi mateixa i amb el món que m’envolta, m’he agafat uns dies de vacances i parteixo cap a Montserrat, en un voluntari, il·lusionant i molt desitjat període de repòs i solitud.

Sé que no podia escollir un lloc millor per a tals afers; de ben petita els pares ja em van ensenyar a estimar la muntanya on passàvem les vacances cada estiu. Hi he tornat al llarg dels anys amb la família, primer només amb la parella, després amb els fills, sempre en visites d’un sol dia, hi he soterrat les cendres del pare... I ara ha arribat el temps de reprendre aquelles estades en solitari, en una intimitat plaent, escollida, bella.

No sóc una persona especialment creient, però crec que religiositat i espiritualitat són dues coses ben diferents i que no estan renyides l’una amb l’altra. I en una etapa de canvis vitals profunds, sé que aquesta estada representarà un enriquiment i una renovació importantíssims per a mi.

L'estudi on m’allotjaré no disposa de connexió a internet, per això no podré visitar els vostres espais durant un parell de setmanes; ens veurem més endavant.

I ja ho sabeu, si algú s’anima a visitar-me, serà molt ben rebut!

Us deixo un poema de molts anys enrere, quan vaig descobrir el meu Déu particular pels camins d’una Vall de Boí verge encara de pistes d’esquí i d’apartaments salvatges, quan a trenc d’alba la força de la Creació es feia palesa d’una manera encegadora i contundent per les muntanyes.

Un petó i fins a la tornada!

DESPERTA LA VALL
Caminet de la muntanya,

drecera que véns i vas:

¿no has vist passar Déu a l’alba,

no l’has vist, tu, passar pas?

M’han dit que tan punt es lleva

es passeja amunt i avall,

i al cel que n’era tan negre

l’inunda de colors blaus.

Bufa en els cims ben fort l’aire,

esclaten les aus xisclant;

tota la vall s’esborrona

al refrec del seu passar.

M’agradaria amagar-me,

fer-me pols al teu costat,

caminet, així el veuria

per si és com em van contar.

Jo crec que deu ser un poeta

enamorat de la vall

i de tan bé que s’hi troba

ja no n’ha volgut marxar.

També jo m’hi quedaria

per sempre, en el pic més alt,

i gaudir d’aquelles forces

que tan sols tinc aquí dalt.

Caminet, demà quan baixi,

li dius que m’hi vull quedar;

que enmig de gorgs i muntanyes

mon cor hi resta atrapat;

que també vull ser poeta,

que també estimo la vall.

Galionar