20 d'octubre: dia de la cultura cubana

Homenatge als artistes, creadors i intel·lectuals cubans. 

 

Un retrobament inesperat

I avui, amics, amigues, toca narració llarga. No, no fugiu, que no us vull torturar:  l’he deixada mig amagada i podeu passar d’ella si no cliqueu l’enllaç. Sé que els relats no són gaire idonis per als blocs, però avui tinc un motiu ben especial per voler publicar aquest:

Quan el vaig escriure, deu fer cosa d’uns quinze d’anys, vaig inspirar-me en un imaginari reencontre amb una amiga d’infantesa. Hi vaig incloure alguna anècdota real que possiblement ella recordarà.

I com ve succeint-me en aquests darrers temps, novament he tingut la grata sorpresa de retrobar aquesta amiga, després de moltíssims anys de no saber-ne res. Una altra vegada, dos camins que van separar-se fins a fer-se invisibles, ara han tornat a convergir en el moment oportú. Sempre és el moment oportú per celebrar l’amistat i per celebrar la Vida.

Ah, i m’ha fet arribar aquesta entranyable fotografia d’aquells temps!

No us vull dir pas qui sóc, ni tampoc qui és ella. De fet, poc importa. Però sí que reconeixereu la "madre Cinta", la que surt fugaçment a la narració. És la monja de la cresta. Quins temps tan estimats, valga’m Déu!

Per a la meva amiga, doncs, vagi avui aquesta narració, ja que algun follet entremaliat  van voler que també en fos protagonista.  
 

UN PASSEIG PER LA CULTURA

Reina santíssima, quina manera de ploure!, potser més val que no entri; tal com porto les sabates embrutaré aquesta moqueta tan polida... No hi fa res, diu? Bé, doncs, si es així ja ho crec que passo!, a veure si mentrestant s’aclareix una mica. I que s’hi ha posat amb ganes, eh?, sort n’hem tingut de trobar aquesta sala d’exposicions oberta; vaja, el mèrit és seu que l’ha vista abans que jo, que si no m’arriba a fer senyals des de la porta, hauria passat de llarg. Que xopes hem quedat!, agafarem una calipàndria... Vol un caramelet d’eucaliptus? Tingui, prenguin un parell, que van molt bé per a la tos i em temo que falta ens faran...

Disculpi’m si l’observo amb tanta insistència, però la seva cara em resulta familiar. Segur que no ens coneixem d’alguna cosa? Júlia, es diu?, ai, no ho sé... Ara que hi penso, calli: no deu ser pas la Júlia Murgades, la que venia a les monges? Oh, com hi ha món, quina alegria, si sembla impossible! Julieta, nena, carinyo, que potser ja no et recordes de la mossa més xerrameca de la classe? De la teva amiga més amiga, sempre juntes amunt i avall fent enrabiar la “madre” Cinta! Sí dona, que ens castigava sense pati i la perseguíem agenollades fent veure que ploràvem, amb la cantarella de: “Madre, perdónenos, que no sabemos lo que nos hacemos!”, i al final acabàvem rodolant totes dues per terra de tant aguantar-nos el riure! És clar que sóc la Carmeta, i doncs?, qui podria ser, si no? Valga’m Déu, tan petit com és el món i sense haver-nos tornat a veure mai més; estic molt emocionada... Noia, no has canviat gens; t’has engreixat una mica, però fas tant de goig com sempre. Es nota que t’han provat, tots aquests anys. Ens hem d’explicar tantes coses...    (continua)   

Udazken Koloretan

Un bell cant per acompanyar aquesta tarda de pluja, de nostàlgia i de calma.

 

 

En els colors tardorencs,

viatjant a través dels perfums dels camps,

t’evoco i sóc en tu. 

 

A l’ombra de l’arbre nu,

amb colors groguencs i roigs

hi jau la fullaraca; tot reposa.

 

En plego una fulla, és tan simple i tan bella!

Tan senzilla en la seva mort,

sembla encara posseir la vitalitat de l’arbre.

La seva dignitat en caure

m’esperona a cantar-te.

 

Novament, contemplo l’arbre;

quins pensaments, potser, el preocupen...?

Talment sembla que dibuixi el somriure de l’eternitat,

en la benevolència del seu lliure esdevenir. 

 

I sembla que se’n rigui

dels somnis conreats

en el cor del temps que m’esclavitza. 

 

En els colors tardorencs,

viatjant a trevés dels perfums dels camps,

t’evoco i sóc en tu:

tan senzill en l’hora de la mort,

tan simple partint sense un adéu.

 

Benito Lertxundi  (Traducció lliure)

Màgica nit a Can Cabeça Nou

Les 8 del vespre. A tocar de Can Cabeça Nou.

Bella, serena, la nit incipient,

desplega el mantell del tot serà possible

i generosa ens acull, a nosaltres,

viatgers d’altres contrades. 

La lluna ha estat la primera d’arribar-hi.

Els estels, però, potser triguin una estona;

just el temps que necessitin els poetes

per encendre’ls amb la seva flama. 

Tardor, benvinguda!  

(No publico les fotografies de les persones que van intervenir en la lectura de versos i textos, ja que no els he demanat permís per a fer-ho, però sí que de manera simbòlica hi són totes presents.)

 

 

Ous d’agraïment: 

Primer ou: per al nostre primer recitaire, en Jordi Dorca. Va ser una mica més que un plaer desvirtualitzar un amic blocaire de qui gairebé no en coneixia la seva vessant de poeta. No em vas decebre, Jordi!

Segon ou: per al nostre segon recitaire, el Joan Avellaneda. Desconegut per a mi, vaig descobrir un poeta seriós amb una obra sòlida, selecta i treballada.

Tercer ou: per a la nostra tercera recitaire: la Montse Aloy, Cantireta. Una dona encantadora i  senzillota, d’una personalitat desbordant, amb uns poemes capaços de fer esborronar les pedres.

Quart ou: per a la resta de persones que també van recitar textos, poemes propis o aliens, i que van contribuir a encendre més estels al cel de la nostra nit: Glòria, Sílvia, Enric, Helena, Joana Navarro des de lluny, i els altres que em deixo. I també per als qui es van descuidar els papers al cotxe (M. Roser, no miro a ningú), o no van pensar a portar-los, o els va fer vergonya intervenir...

Cinquè ou: per a tot el grup de gent que es va aplegar a Can Cabeça Nou per saludar la tardor, i amb qui vaig compartir la vetllada. Una colla extraordinària. I també per al Josep, que va brindar-se a fer-me de xofer, tot i no compartir els meus interessos poètics.

Sisè ou: per a la meteorologia, que va estar en tot moment a favor nostre. Ni una gota de pluja, ni cap ràfega de vent, una temperatura a la carta...

I la caixa sencera, amb tots els ous a dintre: per als impulsors d’aquesta trobada, els increïbles, simpatiquíssims, generosos Cinto Borràs i Núria Pujolàs, que van fer possible una vetllada com aquella i que gràcies a la seva iniciativa i treball desinteressat em van regalar la possibilitat de viure una de les nits més boniques de la meva vida.

A tots ells,

GRÀCIES!

Tardoral poètica a Can Cabeça Nou

Us imagineu una manera més bella de celebrar l'inici de la tardor? M'agradaria poder compartir-la amb tots vosaltres. Animeu-vos!

Tardoral poètica a Can Cabeça Nou

a Corró d'Amunt, Vallès Oriental,

el dia 21 de setembre a les 21h
 

Donaran la benvinguda a la tardor, per ordre d'actuació:
 

Jordi Dorca  (blog Adverbia)
 

Montserrat Aloy  (blog Cantireta)
 

Joan Abellaneda  (blog 2012 Esquitxos) 
 

Tot seguit s'obrirà el torn de síl·labes, mots i paraules a totes les persones que vulguin compartir poemes o microrelats.

Qui vulgui quedar-se a sopar (entrepà i beguda) pot fer-ho per 5 euros i enviant la confirmació prèvia d'assistència a l'adreça nuriapujolas@gmail.com, des de la qual rebreu les instruccions necessàries per poder arribar al lloc de la trobada.

TARDORS

"...És un dia immòbil i daurat, però hi ha com un tel en la seva transparència matinal, una levíssima declinació de la llum. És la primera peresa del sol, madur com un préssec tardà, amb un tremolor de pell espessa que aviat ha de badar-se. Els ulls esperaven encara la blancor calenta del cel de l’estiu, i es donen de seguida a la mirada nova, que ja pressent grocs desmaiats i ocres sangonosos, fulles que s’encartonaran submisament, com les mans enterrades.

La primera tardor pot durar només uns instants, unes hores. Després, tornaran la calor i la llum cega i la set vegetal, la temorosa sequedat de les fulles verdes, el pes mineral de les tardes, la suor de l’insomni... Uns quants dies més, fins que una pluja jove i furiosa serà la humitat que necessiten les coses per néixer. Perquè la tardor neix també, com neix la malenconiosa alegria de no necessitar més esperances. La tardor entra en la sang que vol descans, dóna raó al cor escèptic, pau al cor crèdul, i ajau sobre la terra la pacífica bèstia de l’oblit. El seu nom diu que ja és tard, però encara rima amb la por generosa.

La tardor no fa olor de final. Un vespre l’aire ens porta un fil de fum i sabem endevinar l’olor del foc pacífic, que és quasi la més antiga que tenim en el record, perfum de llenya pobra que només cremava per fer viure. Un dia de vent gris, retrobem en el jersei de llana una altra vella olor, maternal i obscura, i algú que va estimar-nos molt respira al costat nostre. Un vi negre i poderós, de terres altes, ens torna l’olor d’animal que feien els raïms trepitjats. Una tarda feliç, els remolins de fulles mortes fan olor de cançó de postguerra. A la tardor, els records són més antics i més lents, sembla que vénen a perdonar-nos, i dins del seu temps, sentim que és possible tornar a començar.

Hi un estat tardorenc de l’ànima, potser més atent als matisos, més subtil que l’exaltació primaveral. A la primavera, els perfils s’ofeguen de colors i s’esborren, no es veu l’esquelet de la vida. La tardor descarna el món, però li dóna una altra bellesa, més íntima, més quieta, no sé si més trista, perquè no vol enganyar-nos: els cels grisos, les fulles roges, les branques nues no venen promeses. A la tardor, entres a casa més sol, i hi trobes una hospitalitat sense avarícia; les teves persones i les teves coses et retenen, i t’agrada que es quedin fora, molt lluny, les exageracions de la naturalesa.

La tardor pinta els interiors de tonalitats càlides, carnals; els prepara per a la conversa amable, la confidència, l’amor. “Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma”, diu un protagonista de Gabriel Ferrater, i ens commou més que la bellesa dels crepuscles aquesta llum que agonitza en una cambra, i fa olor, i no pot ser indiferent...”

Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003)

Sempre hi ha un primer dia...

Participació al Joc literari 252 de Jesús M. Tibau

(Caaalma, sobretot, que no s’adoni de la meva preocupació. Però… uf, quin fart de patir! Com li anirà aquest primer dia a l’escola? Em trobarà a faltar? Tindrà ganes de plorar? Gosarà demanar permís per anar a fer pipí? Es menjarà l’entrepà a l’hora del pati? Es relacionarà amb els altres alumnes...?)

-Vinga, que el matí passarà de seguida i jo estaré aquí esperant-te quan surtis! Ja saps que t’estimo molt. I tot això és pel teu bé! Ànims, mama, ànims, que mai no és tard per aprendre i a l’escola de cuina t’ho passaràs pipa! I serem tan feliços, a casa, quan hagis aprovat la primera assignatura...!

Oda a Espanya (Joan Maragall)

 

Escolta, Espanya,

la veu d’un fill

que et parla en llengua

no castellana;

parlo en la llengua

que m’ha donat

la terra aspra:

en aquesta llengua

pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa

dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries

i els teus records,

records i glòries

només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te

molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes

vida és la sang,

vida pels d’ara

i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves

en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies

a mort els fills,

te satisfeies

d’honres mortals,

i eren tes festes

els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos

marxar replens

dels fills que duies

a que morissin:

somrients marxaven

cap a l’atzar;

i tu cantaves

vora del mar

com una folla.

On són els barcos?

On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes,

no tens ningú.

Espanya, Espanya,

retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t

de tant de mal;

que el plô et torni fecunda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya?

No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua

que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

Joan Maragall

 

Tornar a sentir aquella veu...

Quan fa dos anys, a primers de setembre vaig obrir el meu espai, Sentir una veu molt endins va ser el primer poema de collita pròpia que vaig penjar. Com ja sabeu, la majoria dels poemes que escric serveixen per explicar històries, més que per endinsar-se en una introspecció farcida de metàfores. Ho faig així perquè no en sé més. Crec que Sentir una veu...  n’és una mostra.

Aquest estiu, en un indret privilegiat, vaig tenir la sorpresa, l’honor i el plaer d’escoltar aquest mateix poema recitat per un estimat amic poeta, en un cercle íntim de persones entranyables. Va ser talment un somni, una experiència irrepetible, com sentir una veu molt endins en la nit, enmig dels boscos de la vall de Ribes. Per això he volgut reprendre novament el curs blocaire tornant a publicar, amb el vostre permís, els mateixos versos que alguns de vosaltres ja coneixereu.

Amics, benvinguts al temps daurat del setembre!  
 

(Primer la música, si us plau, i us farà més transitable el poema.) 

 

SENTIR UNA VEU MOLT ENDINS...  

Sentir una veu molt endins que crida, que clama,

que crema, que cerca paraules per sortir a la llum;

que difícil, quin dilema decidir

si cedir al seu prec de llibertat per obrir-se camí

o si fer-la romandre a l’abim del meu ésser, incendiant,

rosegant, ofegant el desig de resposta als perquès ancestrals...

Aquesta nit, més que mai el dubte és intens.

És tot tan incert... I els mots, si poguessin, què voldrien dir?

Quelcom s’ha esberlat. Quan per fi convergiren

el sí terrenal amb el món dels desigs,

quan l’ésser de carn va enfrontar-se als mil laberints,

quan tot va ser res i una forma humana furgava silencis

cercant mots adients, el somni es desféu,

i jo, poc a poc, també amb ell... Havia estat bell

l’instant de comprendre que en versos anònims

allò que escoltava era l’eco de la pròpia veu.

Em parlaven d’estadis plaents als sentits i creences,

de dies i platges, d’estius i d’estels,

de conquestes, de reptes, d’eufòries, de música...

I jo hi habitava, en la llar d’aquells versos dolcíssims,

i ells eren amb mi, florint dintre meu...

Plena d’ells, sense por, em vaig lliurar a l’aventura

d’encerclar universos, d’abraçar paraules,

descodificant missatges en fulls de paper...

Quan per fi una nit, desafiant l'òrbita dels astres,

vam trobar-nos tots dos pels camins de la vall,

frec a frec, cos a cos, fit a fit, pam a pam,

érem dos estranys, divergents, antagònics,

viatgers d’altres móns. Va mostrar-se fred, reservat i distant,

dissimulant potser, una emoció massa intensa.

Davant nostre, un gran mur de perjudicis que no vam travessar

(o potser eren temors, o neguits, o bloqueigs, o certeses incertes...)

Em vaig equivocar.

Un comiat implícit d’adéu, molt de gust i fins mai, una curta abraçada

enmig del camí, sota el cel, amb la pluja

i els arbres, i un poble allà al fons, com a muts testimonis...

Que trist el retorn, dins la nit, fins al pou del meu jo,

que intens aquell fred que em cremava; quin buit tan profund,

tot i res, llegenda d’amor ara ja condemnada

a una fi d’implacables fracassos bastits de punyents realitats,

lluny del somni daurat d’aquell temps d’estiu... 

Després d’un gran temps de silenci, n’he rebut notícies:

un nou recull de versos, dedicat, i una carta extensa.

És vell i malalt i em confessa que se li ha fet tard,

que he viscut en ell com a amor impossible, que va ser covard... 
 

I entre el bosc infecund de tants mots inútils, he agafat el llibre,

li he acaronat les pàgines, n’he besat els versos.

Rierols de llàgrimes escampen la tinta del meu nom escrit

a la primera pàgina... I el premo ben fort al pit, sobre la brusa blanca.

I vull cridar-li a la nit, al no-res, als estels, a la mort i a la vida,

però els mots, ja callen...

Galionar 

El millor "piropo" que m'han dit mai

 

Un dels barems més implacables a l’hora de tenir consciència del pas del temps en la nostra persona és la presència o absència de floretes (en castellà, piropos), que al llarg de la vida ens han anat acompanyant pel carrer. Alguns d’espontanis i divertits, la majoria barroers i sense gràcia, acostumaven a tenir el seu punt àlgid durant l’adolescència, podien ser freqüents entre els 20 i 30 anys, per anar minvant progressivament fins desaparèixer del tot, mentre que els nostres aniversaris anaven caient l’un darrere l’altre. És possible que actualment no es practiqui tant, això dels piropos, com 30 anys enrere, que hi hagi altres llenguatges per expressar el mateix que aleshores; no es veuen paletes enfilats a les bastides, moltes de les noies joves demostren prou caràcter com per replicar amb contundència qualsevol insinuació de mal gust... Però bé, això ens ho hauria de ratificar aquesta nova fornada de dones que estrenen cada dia el món.

Tot i haver estat una adolescent tímida i no precisament una dona de bandera, també en tinc un bon repertori, de piropos, en el meu historial. Alguns m’havien fet molt feliç, d’altres bastant desgraciada:  “Rossa, els collons em fan bossa quan et veig tan formosa”; “Senyora, si em dóna la filla li pinto la cuina" (aquest anant amb la mare); un de molt cruel als 14 anys (rostre amb acne, sobrepès, cap cot, ulleres lletges): “Oye, gorda, dónde vas con esa cara de sargento retirao”, i una anècdota de fa pocs anys que sense ser cap floreta posa de manifest l’implacable pas del temps, que tot cal dir-ho, no representa cap problema per a mi perquè em sento força còmoda amb la meva edat: anant pel carrer, un noiet em veu d’esquena i se m’acosta: “Ei, tia, quina hora és?” En girar-me queda tot confós i llavors em fa: “Pe..., perdoni senyora, que em pot dir quina hora és, si us plau?” Em sembla que les meves riallades es devien sentir per tot el carrer de la Parellada i fins i tot per mitja rambla. El pitjor és que durant una bona estona vaig anar rient sola pel carrer i la gent es devia pensar que m’havia tornat boja.

Tot aquesta dissertació sobre els piropos i el pas del temps potser no calia. El veritable motiu d’aquesta entrada era explicar-vos que he rebut, fa pocs dies, un dels millors comentaris dedicats al meu espai. A més, m’ha arribat de la mà d’un poeta de debò, d’un admirat i no sé si prou reconegut poeta. Una bellíssima manera de dir que li agrada el meu blog, i en conseqüència d’oferir un enorme ram de flors, o de “piropos”, a la Montse més profunda, la que viu a dins d’aquest cos madur que ja no atreu mirades libidinoses pel carrer; una elegant mostra de reconeixement a tot allò que he anat blasmant al meu espai durant aquest temps, i que disculpeu la vanitat per part meva, però m’ha fet sentir una altra vegada com aquella adolescent d’antany, ja sense vergonya, la noia més feliç del món.  

 

"...IMAGINA'T QUE ETS DALT D'UNA MUNTANYA I CRIDES ALS QUATRE VENTS QUE LA POESIA EXISTEIX I QUE VAL LA PENA DE VIURE-LA. AIXÒ ÉS EL TEU BLOG..."  

 

Gràcies, Joan Guasch, i salut i molts anys de vida per a la teva Habitació de la memòria.

Nominada als Cats? Collooooons...!



GRÀCIES!

En una mini incursió a la xarxa enmig de les vacances m’he assabentat que l’Espai de Galionar es troba entre els nominats als premis CATS 2012, en la categoria de bloc literari. Una sorpresa inesperada i que agraeixo de tot cor, especialment a totes aquelles persones que li han fet confiança al meu espai. Aquest reconeixement ja representa un premi per a mi; un premi important, un estímul i una motivació per continuar endavant amb l’escriptura, sobretot tenint en compte que coincideix en un moment personal de dubtes i preguntes sobre el sentit de tot plegat, i que bufen mals temps per a la poesia en el més endins. Són quatre anys ja d’activitat blocaire si sumem els dos blocs (l’anterior de windows live i l’actual) i ha plogut molt, massa, durant aquest període de temps. És la mateixa Montse la que va endinsar-se pels viaranys de la xarxa amb il·lusió, temor, una punta d’inconsciència i un excés de candidesa, i la que ara escriu aquestes ratlles? De ben segur que no. Ni les motivacions, evidentment, tampoc són les mateixes.

El millor de tots aquests anys? Sens dubte vosaltres, les persones que hi ha darrere de cada espai, que tant heu aportat a la meva vida i que m’heu regalat, en alguns casos, la vostra incondicional amistat.

Gràcies novament, i amb el vostre permís, continuo fent el mandra i prenent el sol una temporadeta més.

Imatge: Salvador Ventura

BON ESTIU!