Escolta, Espanya,
la veu d’un fill
que et parla en llengua
no castellana;
parlo en la llengua
que m’ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua
pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa
dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries
i els teus records,
records i glòries
només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te
molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes
vida és la sang,
vida pels d’ara
i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves
en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies
a mort els fills,
te satisfeies
d’honres mortals,
i eren tes festes
els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos
marxar replens
dels fills que duies
a que morissin:
somrients marxaven
cap a l’atzar;
i tu cantaves
vora del mar
com una folla.
On són els barcos?
On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes,
no tens ningú.
Espanya, Espanya,
retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t
de tant de mal;
que el plô et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya?
No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua
que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall
