divendres, 31 d’agost de 2012

El millor "piropo" que m'han dit mai

 
Un dels barems més implacables a l’hora de tenir consciència del pas del temps en la nostra persona és la presència o absència de floretes (en castellà, piropos), que al llarg de la vida ens han anat acompanyant pel carrer. Alguns d’espontanis i divertits, la majoria barroers i sense gràcia, acostumaven a tenir el seu punt àlgid durant l’adolescència, podien ser freqüents entre els 20 i 30 anys, per anar minvant progressivament fins desaparèixer del tot, mentre que els nostres aniversaris anaven caient l’un darrere l’altre. És possible que actualment no es practiqui tant, això dels piropos, com 30 anys enrere, que hi hagi altres llenguatges per expressar el mateix que aleshores; no es veuen paletes enfilats a les bastides, moltes de les noies joves demostren prou caràcter com per replicar amb contundència qualsevol insinuació de mal gust... Però bé, això ens ho hauria de ratificar aquesta nova fornada de dones que estrenen cada dia el món.
Tot i haver estat una adolescent tímida i no precisament una dona de bandera, també en tinc un bon repertori, de piropos, en el meu historial. Alguns m’havien fet molt feliç, d’altres bastant desgraciada:  “Rossa, els collons em fan bossa quan et veig tan formosa”; “Senyora, si em dóna la filla li pinto la cuina" (aquest anant amb la mare); un de molt cruel als 14 anys (rostre amb acne, sobrepès, cap cot, ulleres lletges): “Oye, gorda, dónde vas con esa cara de sargento retirao”, i una anècdota de fa pocs anys que sense ser cap floreta posa de manifest l’implacable pas del temps, que tot cal dir-ho, no representa cap problema per a mi perquè em sento força còmoda amb la meva edat: anant pel carrer, un noiet em veu d’esquena i se m’acosta: “Ei, tia, quina hora és?” En girar-me queda tot confós i llavors em fa: “Pe..., perdoni senyora, que em pot dir quina hora és, si us plau?” Em sembla que les meves riallades es devien sentir per tot el carrer de la Parellada i fins i tot per mitja rambla. El pitjor és que durant una bona estona vaig anar rient sola pel carrer i la gent es devia pensar que m’havia tornat boja.
Tot aquesta dissertació sobre els piropos i el pas del temps potser no calia. El veritable motiu d’aquesta entrada era explicar-vos que he rebut, fa pocs dies, un dels millors comentaris dedicats al meu espai. A més, m’ha arribat de la mà d’un poeta de debò, d’un admirat i no sé si prou reconegut poeta. Una bellíssima manera de dir que li agrada el meu blog, i en conseqüència d’oferir un enorme ram de flors, o de “piropos”, a la Montse més profunda, la que viu a dins d’aquest cos madur que ja no atreu mirades libidinoses pel carrer; una elegant mostra de reconeixement a tot allò que he anat blasmant al meu espai durant aquest temps, i que disculpeu la vanitat per part meva, però m’ha fet sentir una altra vegada com aquella adolescent d’antany, ja sense vergonya, la noia més feliç del món.  
 
"...IMAGINA'T QUE ETS DALT D'UNA MUNTANYA I CRIDES ALS QUATRE VENTS QUE LA POESIA EXISTEIX I QUE VAL LA PENA DE VIURE-LA. AIXÒ ÉS EL TEU BLOG..."  
 
Gràcies, Joan Guasch, i salut i molts anys de vida per a la teva Habitació de la memòria.


28 comentaris:

  1. No podies haver rebut millor "piropo" de millor poeta! No m'extranya gens que et faci somriure...:)
    Poeta!

    Una abraçada, Galionar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marta! Totalment d'acord.
      Ara bé, poeta tu, molt més que jo. Qu jo només sé explicar sentiments i vivències, i no pas dedicar-me a l'ofici de poeta com saps fer tu.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Amb un piropo així, noieta, ja pos anar penjant pàgines al blog pels segles dels segles. :) I així tots hi guanyem!

    Que maco que el trobo!!! Preciós i poètic, cosa que no és d'estranyar, venint d'un poeta com en Joan.

    Ja he tornat a casa. Una abraçadeta, preciosa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, oi que sí, que és una de les coses més maques que es poden dir d'un bloc? Estimulant, sens dubte.
      Espero que hagin anat bé les teves vacances. Per aquí estem en plena festa major fins diumenge, i dilluns vida normal altra vegada. Una gran abraçada per a tu, bonica!

      Elimina
  3. Tasca de poeta, tasca solitària com la del que viu allà dalt de les muntanyes ... però els vents sovint escampen les paraules per tot arreu.
    M'ha encantat el piropeig literari d'en Joan Guasch i espero que amb el meu vot i el de molts més guanyis el c@ts literari d'aquest any.

    Bon dia Galionar :)

    ResponElimina
  4. Hola, Pere, suposo que solitud i poesia van agafades de la mà la majoria de vegades; potser sense aquesta urgència de retrobament amb un mateix no seria necessari el desfici d'escriure versos. Bé, tu com a poeta ho saps també millor que ningú.
    Gràcies pel teu comentari sobre els c@ts, Pere. Però no em cal arribar més enllà; amb la nominació ja m'he donat per satisfeta.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  5. Ho crides als quatre vents, i n'obtens un eco, com a mínim. Molt maco.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Helena, fins i tot, després de sentir la pròpia veu ressonant pel cor de les muntanyes i retornant a nosaltres, és possible que ens acabem creient el missatge de l'eco i que actuem en conseqüència.
      Feliç de la teva visita. Una abraçada molt gran!

      Elimina
  6. Vet aquí com, a la Blogosfera, pots trobar carícies virtuals que et fan ben contenta. Aquí no cal que el nostre cos mostri els senyals del temps, sinó els de la intel·ligència, l'enginy i la bona voluntat.
    T'acompanyo en les teves satisfaccions i en el reconeixement de la teva feina.
    Bon setembre.
    Olga

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Olga. Jo sempre he desitjat que em coneguin i em valorin (i fins i tot que m'estimin) a través del que pugui transmetre meva escriptura, i no pas per l'aparença física. Així doncs, per a mi les frases com aquesta que he esmentat valen més que tot l'or del món.
      Molt bon setembre també per a tu, Olga; la fresqueta és deliciosa, la pluja s'ha endut la calor i fins i tot gairebé Sant Fèlix, ja que ahir van haver de suspendre la processó a mitges i buscar-li un recer. Estem de festa major a Vilafranca. Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Si em poguessis veure em veuries vermell com un tomacot. M'hauré d'esforçar molt encara per poder ser el poeta que descrius. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, doncs sort que no em vas poder veure a mi, perquè també estava vermella com un altre tomacot de felicitat. I no, no exagero gens ni mica en la teva descripció; poden donar-ne fe tots aquells que coneguin els teus versos.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Escolta maca de "piropos" hi han per totes les edats i que mai perdem la capacitat de sorprendre'ns!!!! però aquest d'en Joan es insultanment preciós , t'ho dic de veritat a mes de molt merescut.
    Si senyora!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marta! És veritat que no hem de perdre mai la capacitat de sorprendre'ns! I si és per motius positius molt millor, que dels altres, dels negatius, massa que ens en plouen cada dia en aquest estimat país nostre. Una abraçada gran!

      Elimina
  9. Així que avui això va de "piropos"...
    M'ha fet molta gràcia l'anècdota dels paletes, realment era tal com dius. Si passaves prop d'una bastida,ja en tenies una allau, normalment eren graciosos, però alguna vegada et feien posar vermella...I no calia pas que fossis tipus model!
    Jo en recordo un de divertit d'una vegada que vaig anar a "Zaragoza". Mentre passejàvem prop del Pont de Pedra, van sortir dos o tres "mañicos" d'un bar; un d'ells em mira i diu: "Virgencica del Pilar, que carica de manzana"...Una que tenia uns vint anyets i ells que són tan graciosos!
    I posats a explicar, per allò de les confusions...
    Durant una excursió amb adolescents, un grupet de noietes i jo parlàvem tranquil·lament, quan es van acostar uns vailets del poble i es van començar a ficar amb les noies...Elles em van mirar i jo em vaig girar...Que voleu alguna cosa? Les cares que van posar era per fer-ne una foto, i no cal dir que las riallades devien ser tan sonores com les teves...Van tocar el dos dissimuladament.
    I jo també et vull dir que la floreta que t'ha tirat en Joan és molt bonica i és d'allò més merescuda...I que jo també et votaré.
    Molts petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, M. Roser. Són molt divertides les teves experiències amb els piropos. Tenien molta gràcia els paletes andalusos d'aquells temps. Recordo que de joveneta, quan estudiava música, anava i venia de casa amb la guitarra un parell de cops per setmana i havia de passar per davant d'una obra, i sempre, sempre es ficaven amb mi i la guitarra, que els toqués una jota, una seguidilla o un fandango (mai no van ser indecents quan a peticions de tocar), i jo era tan vergonyosa que cada vegada em volia morir.
      Gràcies també pels c@ts, però no t'amoïnis; com li dic al Pere, la nominació ja ha estat un premi per a mi. Una forta abraçada!

      Elimina
  10. Jo diria que això no és un "piropo", és una lloança!!!
    Si prové d'algú de la sensibilitat del Joan, que broda les paraules i et fa sentir-les ben endins, doncs què puc dir-te, jo!!!
    Que el teu blog m'encisa, que t'ho he demostrat i seguiré fent-ho.
    Jo recordo, un piropo d'algú que em tenia el cor robat "Llir entre cards"; llàstima que la timidesa, va fer que tot passés, i el cor no se l'emportés!!!
    ETS FANTÀSTICAAAAAAAAAAA!!!!!

    ResponElimina
  11. M'encanta aquesta entrada, el que dius, el que t'han dit i com rius. ^0^

    ResponElimina
  12. Dafne, m'agrada veure que coincidim en el punt de vista sobre el Joan. De vegades et trobes uns versos d'algú desconegut que t'atrapen, que expressen allò que tu voldries dir però que no has trobat les paraules per fer-ho, i ja mai més podràs prescindir de la seva poesia. Això és el que em va passar amb ell. I és que noia, els de Valls sou unes grans persones!
    Llir entre cards; devia ser un poeta, també, qui t'ho va dir, o n'havia llegit molta. Gràcies per tot, Dafne, i una forta abraçada!

    ResponElimina
  13. Pilar, ho hauries d'have vist; l'aprenent de mascle baixava les escales de Caixa Penedès, jo havia travessat el carrer Santa Clara per enfilar la Parellada, estava ple de gent... Hi ha moments molt divertits a la vida, sí. Una abraçada molt gran!

    ResponElimina
  14. Abraçada. Els teus versos són magnífics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Cantireta! Una forta abraçada també per a tu!

      Elimina
  15. M'has fet somriure i recordar amb el teu post. Només recorde un "piropo" dels que em puguen haver dit de joveneta. Passe davant de dos homes i un li diu a l'altre: "Mira que figurita más mona para encima de la tele". Mai no m'han fet gràcia els piriopos, m'han fet sentir incòmoda però aquest em va fer riure.
    El piropo preciosíssim de Joan Guasch és ben cert i merescut, i pots estar contentíssima, t'ho diu, a més, una persona que escriu tan bé com ell.
    Contenta de retrobar-te.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, és molt divertit el teu piropo particular. A mi també em feien sentir incòmoda a causa de la timidesa, però de vegades hi havia gent que hi tenia molta gràcia, encara que maleïda la gràcia que em feien.
      Sí, el comentari de Joan Guasch em va fer molt feliç. I jo també estic contenta d'haver-te retrobat després de les vacances. Una forta abraçada!

      Elimina
  16. Jo hi afegiria una altra floreta: la del bon gust musical.
    Signat: un adulador amb arguments.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per fi, Jordi! Esperava que algú em digués que li agradava la cançó d'Amancio Prada! La seva lletra podria referir-se perfectament a la poesia, o almenys amb aquesta intenció l'he escollida, a part que m'agrada moltíssim.
      Sobre qui signa el teu comentari... ehem, (color de semàfor vermell), moltes gràcies! Una forta abraçada!

      Elimina
  17. El piropos a aquestes edats són els millors, són més veritats, enhorabona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, Rosana! Mil vegades aquests que tots els que ens hagin pogut dir de jovenetes! El cos envelleix amb el pas del temps, però la nostra capacitat de sentir millora amb el pas del temps. Una forta abraçada!

      Elimina