El millor "piropo" que m'han dit mai

 

Un dels barems més implacables a l’hora de tenir consciència del pas del temps en la nostra persona és la presència o absència de floretes (en castellà, piropos), que al llarg de la vida ens han anat acompanyant pel carrer. Alguns d’espontanis i divertits, la majoria barroers i sense gràcia, acostumaven a tenir el seu punt àlgid durant l’adolescència, podien ser freqüents entre els 20 i 30 anys, per anar minvant progressivament fins desaparèixer del tot, mentre que els nostres aniversaris anaven caient l’un darrere l’altre. És possible que actualment no es practiqui tant, això dels piropos, com 30 anys enrere, que hi hagi altres llenguatges per expressar el mateix que aleshores; no es veuen paletes enfilats a les bastides, moltes de les noies joves demostren prou caràcter com per replicar amb contundència qualsevol insinuació de mal gust... Però bé, això ens ho hauria de ratificar aquesta nova fornada de dones que estrenen cada dia el món.

Tot i haver estat una adolescent tímida i no precisament una dona de bandera, també en tinc un bon repertori, de piropos, en el meu historial. Alguns m’havien fet molt feliç, d’altres bastant desgraciada:  “Rossa, els collons em fan bossa quan et veig tan formosa”; “Senyora, si em dóna la filla li pinto la cuina" (aquest anant amb la mare); un de molt cruel als 14 anys (rostre amb acne, sobrepès, cap cot, ulleres lletges): “Oye, gorda, dónde vas con esa cara de sargento retirao”, i una anècdota de fa pocs anys que sense ser cap floreta posa de manifest l’implacable pas del temps, que tot cal dir-ho, no representa cap problema per a mi perquè em sento força còmoda amb la meva edat: anant pel carrer, un noiet em veu d’esquena i se m’acosta: “Ei, tia, quina hora és?” En girar-me queda tot confós i llavors em fa: “Pe..., perdoni senyora, que em pot dir quina hora és, si us plau?” Em sembla que les meves riallades es devien sentir per tot el carrer de la Parellada i fins i tot per mitja rambla. El pitjor és que durant una bona estona vaig anar rient sola pel carrer i la gent es devia pensar que m’havia tornat boja.

Tot aquesta dissertació sobre els piropos i el pas del temps potser no calia. El veritable motiu d’aquesta entrada era explicar-vos que he rebut, fa pocs dies, un dels millors comentaris dedicats al meu espai. A més, m’ha arribat de la mà d’un poeta de debò, d’un admirat i no sé si prou reconegut poeta. Una bellíssima manera de dir que li agrada el meu blog, i en conseqüència d’oferir un enorme ram de flors, o de “piropos”, a la Montse més profunda, la que viu a dins d’aquest cos madur que ja no atreu mirades libidinoses pel carrer; una elegant mostra de reconeixement a tot allò que he anat blasmant al meu espai durant aquest temps, i que disculpeu la vanitat per part meva, però m’ha fet sentir una altra vegada com aquella adolescent d’antany, ja sense vergonya, la noia més feliç del món.  

 

"...IMAGINA'T QUE ETS DALT D'UNA MUNTANYA I CRIDES ALS QUATRE VENTS QUE LA POESIA EXISTEIX I QUE VAL LA PENA DE VIURE-LA. AIXÒ ÉS EL TEU BLOG..."  

 

Gràcies, Joan Guasch, i salut i molts anys de vida per a la teva Habitació de la memòria.