Tornar a sentir aquella veu...

Quan fa dos anys, a primers de setembre vaig obrir el meu espai, Sentir una veu molt endins va ser el primer poema de collita pròpia que vaig penjar. Com ja sabeu, la majoria dels poemes que escric serveixen per explicar històries, més que per endinsar-se en una introspecció farcida de metàfores. Ho faig així perquè no en sé més. Crec que Sentir una veu...  n’és una mostra.

Aquest estiu, en un indret privilegiat, vaig tenir la sorpresa, l’honor i el plaer d’escoltar aquest mateix poema recitat per un estimat amic poeta, en un cercle íntim de persones entranyables. Va ser talment un somni, una experiència irrepetible, com sentir una veu molt endins en la nit, enmig dels boscos de la vall de Ribes. Per això he volgut reprendre novament el curs blocaire tornant a publicar, amb el vostre permís, els mateixos versos que alguns de vosaltres ja coneixereu.

Amics, benvinguts al temps daurat del setembre!  
 

(Primer la música, si us plau, i us farà més transitable el poema.) 

 

SENTIR UNA VEU MOLT ENDINS...  

Sentir una veu molt endins que crida, que clama,

que crema, que cerca paraules per sortir a la llum;

que difícil, quin dilema decidir

si cedir al seu prec de llibertat per obrir-se camí

o si fer-la romandre a l’abim del meu ésser, incendiant,

rosegant, ofegant el desig de resposta als perquès ancestrals...

Aquesta nit, més que mai el dubte és intens.

És tot tan incert... I els mots, si poguessin, què voldrien dir?

Quelcom s’ha esberlat. Quan per fi convergiren

el sí terrenal amb el món dels desigs,

quan l’ésser de carn va enfrontar-se als mil laberints,

quan tot va ser res i una forma humana furgava silencis

cercant mots adients, el somni es desféu,

i jo, poc a poc, també amb ell... Havia estat bell

l’instant de comprendre que en versos anònims

allò que escoltava era l’eco de la pròpia veu.

Em parlaven d’estadis plaents als sentits i creences,

de dies i platges, d’estius i d’estels,

de conquestes, de reptes, d’eufòries, de música...

I jo hi habitava, en la llar d’aquells versos dolcíssims,

i ells eren amb mi, florint dintre meu...

Plena d’ells, sense por, em vaig lliurar a l’aventura

d’encerclar universos, d’abraçar paraules,

descodificant missatges en fulls de paper...

Quan per fi una nit, desafiant l'òrbita dels astres,

vam trobar-nos tots dos pels camins de la vall,

frec a frec, cos a cos, fit a fit, pam a pam,

érem dos estranys, divergents, antagònics,

viatgers d’altres móns. Va mostrar-se fred, reservat i distant,

dissimulant potser, una emoció massa intensa.

Davant nostre, un gran mur de perjudicis que no vam travessar

(o potser eren temors, o neguits, o bloqueigs, o certeses incertes...)

Em vaig equivocar.

Un comiat implícit d’adéu, molt de gust i fins mai, una curta abraçada

enmig del camí, sota el cel, amb la pluja

i els arbres, i un poble allà al fons, com a muts testimonis...

Que trist el retorn, dins la nit, fins al pou del meu jo,

que intens aquell fred que em cremava; quin buit tan profund,

tot i res, llegenda d’amor ara ja condemnada

a una fi d’implacables fracassos bastits de punyents realitats,

lluny del somni daurat d’aquell temps d’estiu... 

Després d’un gran temps de silenci, n’he rebut notícies:

un nou recull de versos, dedicat, i una carta extensa.

És vell i malalt i em confessa que se li ha fet tard,

que he viscut en ell com a amor impossible, que va ser covard... 
 

I entre el bosc infecund de tants mots inútils, he agafat el llibre,

li he acaronat les pàgines, n’he besat els versos.

Rierols de llàgrimes escampen la tinta del meu nom escrit

a la primera pàgina... I el premo ben fort al pit, sobre la brusa blanca.

I vull cridar-li a la nit, al no-res, als estels, a la mort i a la vida,

però els mots, ja callen...

Galionar