dissabte, 17 de desembre de 2016

Racó de desembre (2016)

“...La vida resulta més fàcil quan aprenem a interpretar silencis en comptes d’exigir respostes...”

ON ERA DÉU?
“On era Déu?”, acusadorament clamàvem.
I no era la pregunta que calia.
Podíem fer-la, sí,
després d’un llarg camí per preguntes més properes:
“On érem nosaltres?
On eren els homes i les dones que teníem com a deure
que allò no passés mai?
On eren la ciència, la raó, el dret, el coratge,
que havien d’evitar o posar remei als tràngols que planyíem?
On eren les paraules de consol que no vam saber dir?”

Però deixàvem sobre Déu tot el pes de les coses
i ens sentíem nets de culpa, exonerats de càrrecs,
alliberats de deures i responsabilitats.
“On era Déu?” I ens satisfeia no sentir resposta,
com si Déu estigués avergonyit davant el nostre clam,
acovardit davant la nostra fúria,
aclaparat per la nostra profunditat i intel·ligència.

I deixàvem al silenci el que ens podia fer més lliures:
preguntar-nos a nosaltres què hauríem d’haver fet,
què vam fer tan malament, on van fallar les nostres forces.
“On era Déu?”, clamàvem, “On era Déu?”,
sense fer ni un pas per fer-nos dignes de gosar fer la pregunta.

David Jou i Mirabent 

23 comentaris:

  1. Déu de vegades no hi és ... i potser és millor així.
    Perquè no tothom creu que hi ha un sol déu, que tots els déus són un, que déu vol que ens estimem.
    L'home és l'únic responsable dels seus actes.

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben d'acord amb tu, Pere; per això em revolta quan sento algunes persones que semblen alliberar les seves consciències carregant la culpa a un Déu en qui possiblement ni creuen... Per això m'ha semblat tan encertat aquest poema del David, com a reflexió i com a denúncia de la nostra hipocresia.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Jo no sóc creient. La humanitat és responsable del que fa i no sembla que va per molt bon camí. Hi ha una falta d'ètica social evident.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc sóc creient, Novesflors, tot i que pugui semblar una paradoxa després d'haver penjat aquest poema. Certament, la falta d'ètica social és clamorosa, i el contrast de la realitat duríssima del nostre món fa que la superficialitat del Nadal en alguns aspectes sigui gairebé insultant...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Jo tampoc no sóc creient, per tant no penso que ell tingui cap responsabilitat, si no hi és, no hi és. Malgrat tot m'ha agradat el poema.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, aquesta és la denúncia social que pretén fer el poeta: com podem deshinibir-nos de les nostres responsabilitats col·lectives per fer callar la consciència senzillament donant la culpa a un Déu...? Ell és escoltat en les altes instàncies de mig món, i és allà on adreça generalment els seus poemes de denúncia. Crec que fa molt a favor de molta gent sense veu, i per això l'admiro.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Un creient va dir: que no veieu Déu? És estirat a la sorra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, aquest comentari és de treure's el barret!!! L'has encertat de ple.
      Ben bé així!

      Elimina
    2. L'has clavada, Xavier, i amb ben poques paraules! Certament, aquells que es pregunten on és Déu només cal que mirin al seu entorn...
      Una forta abraçada!

      Elimina
    3. He adaptat la frase que va dir un creient quan li van fer aquesta pregunta de "on és Déu" davant del cos que penjava, assassinat pels nazis.

      Elimina
    4. Un bravo per a aquest creient, Xavier, i un altre per a tu pel regal d'una de les millors rèpliques que es podien fer en aquest post! Un bon amic d'aquest blog, en Joan Josep Tamburini, que és un home savi, sempre m'ha fet entendre que a Déu l'hem de trobar en la gent que ens envolta. I jo tampoc sóc creient!

      Elimina
  5. A mi també m'agrada el poema, encara que, gràcies a Déu, jo no soc creient. Fa vergonya veure que davant tantes injustícies mirem cap a un altre costat.
    Sembla que ens hem acostumat a veure i escoltar tantes vegades les mateixes misèries, que la cosa no va amb nosaltres. A qui demanar responsabilitats?

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet riure, Mari, amb el teu "Gràcies a Déu, jo no sóc creient". Estic ben d'acord amb el teu comentari. Certament, estem tan acostumats a segons quina mena de notícies que cada vegada les sentim com a més distants de nosaltres...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Penso que jo també diria "on érem nosaltres"??? Perquè és molt còmode carrega les neules a qui sigui i fer-nos l'orni...És una ,mica allò de : "no pensis que pot fer el teu país per a tu, pensa que pots fer tu per el teu país"...Una foto esfereïdora, però malgrat tot, passem de llarg!!!
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest és el missatgee que ens vol fer arribar el poeta, M. Roser: on érem nosaltres? Crec que tot plegat és massa fort com per quedar-nos-en indiferents...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. entenc el sentit del crit del poema més que una pregunta és un clam a Deu ....jo em pregunto on és la humanitat? on és la caritat, la solidaritat, la justícia, .....uf la música acompanya molt bé el poema bones festes galionar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Elfree. Potser la humanitat necessita més que mai un Nadal per poder retrobar l'esperit de tot plegat, per tornar a la racionalitat, per ser humans una altra vegada...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Sí, estimada, aquesta és una qüestió que ve de l'inici del temps: "¿on és el teu germà?, pregunta Déu a Caïm. Ell respon: no sóc pas el custodi del meu germà." I així continua pels segles dels segles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, me n'alegro que puguis accedir als comentaris dels blogs una altra vegada!
      Tens raó, estimada, es veu que la raça humana es comporta d'aquesta manera des del seu inici; com si s'entestés a fer bona la frase aquella que diu que l'home és cruel per naturalesa... Com m'agradaria que no fos així...!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. On és l'infern? Al costat nostre, no cal morir per anar-hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, Helena! Tant l'infern com el cel, sempre al costat nostre! No sé si el purgatori també...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. Quin poema colpidor! És preciós. David Jou sempre posa el dit a la llaga. Ben triat, Montse!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Glòria. El David sempre troba la paraula justa per a tot allò que vol transmetre.
      Una forta abraçada!

      Elimina