Cap de setmana especial per a mi: després
de molt temps, he tingut el goig de compartir quatre dies amb una de les
persones que m’estimo més del món; algú que viu lluny de casa, al país
d’Irlanda, i que ha volgut ser-hi per exercir el seu dret a vot. Benvingudes
hagin estat, doncs, les passades eleccions de diumenge, encara que només sigui
per haver propiciat el retrobament i l’abraçada amb el meu fill. Una força major farà impossible
que puguem celebrar plegats les festes de Nadal; potser passarà molt temps fins
que ens tornem a veure...
Avui la meva entrada és per a ell, i la faig
recuperant un dels seus preferits contes-poema que li escrivia quan era petit.
Gràcies a Mozart va aprendre a estimar la
música. I potser amb esbossos de poema com aquest, de mica en mica va anar
interessant-se pels contes i els poemes de debò…
Us demano clemència abans que el titlleu de
poca cosa: penseu que està pensat per a un petit infant… ja fa més de 20 anys.
Era a finals
d’un mes de gener, ja fa uns quants anys, que vaig escriure aquest poema com a
comiat a una anciana amb qui no havia parlat mai, però que gràcies a la seva
quotidiana presència en una finestra i al somriure que sempre em regalava,
aconseguia fer sortir el sol als meus dies més enterbolits.
Ella ara ja
no hi és, ni tampoc la seva finestra. Als terrenys on s’ubicava casa seva ara
s’hi aixeca un edifici d’habitatges minúsculs i impersonals. Però tot sovint,
quan passo pel davant, encara la nostàlgia d’un record bonic em fa companyia.
REMEMBRANÇA
Bon dia, tristesa;
l’he vist
tot passant,
aquella
velleta
de cabells
tan blancs.
Des d’una
finestra
em somriu,
guaitant;
que n’és de
bonica
amb la neu
al cap!
No en sé
del seu viure
ni del seu
passat,
mes… què
ufanós el dia
si la trobo
allà;
tan maca i
tan tendra,
carregada
d’anys.
Oh, Déu,
com l’envejo!,
si em
pogués donar
sols una
guspira
de la seva
pau…!
Somnio a
vegades
poder-m’hi
enfilar;
lleugera
com l’heura
saber-hi
arribar,
i dir-li
preciosa,
besar-li
les mans.
Voldria i
no goso;
i és que
saps, tristesa?,
a voltes ja
em raca
que em
tinguis tan presa…
…….
Quelcom no
és normal;
fa jorns
que no s’obren
els
porticons grans.
Una
estranya angoixa
fustiga el
meu cap
com el vent
que arrasa;
el gener és
tan llarg…
Al cel, una
roina
brolla com
un plany;
la meva
velleta
ja s’està
apagant…
…….
Pels volts
de la tarda
de sobte,
he trobat
una esquela
blanca
penjada al
portal…
…….
I ara, quan
aguaito
vers el
finestral,
un doll de
tendresa
s’esmuny,
cel enllà…
Galionar
............
...I diu la Carme Rosanas: M'emociona molt el teu poema... m'emociona i el valoro molt com un moment íntimament viscut i repetit i valuós i l'imagino també en sentit contrari:
Bon dia tristesa, sempre veig passar, aquella noieta de cabells daurats.
Des de la vorera somriu i alça el cap. Que n'és de bonica no m'oblida mai. No sé del seu viure ni del seu passat però el dia és alegre si la veig passar. Tan maca i tan tendra misteri a l'esguard.
Oh! Déu com l'envejo si em pogués donar sols una guspira del seu alenar. Somio a vegades poder-hi baixar, caminar amb ella lleugera com va. I dir-li preciosa et vull abraçar...
Difuminat el conegut paisatge queden les ombres... (Carme) Escala els cims d´aigua i vent. Vine amb mi i dormim-nos sabent que només aquí fugim del temps. (Enric) Boira al matí, cobricel de muntanyes. Albiro els cims. (M. Roser)
I avui, amics,
amigues, toca narració llarga. No, no fugiu, que no us vull torturar: l’he deixada mig amagada i podeu passar d’ella
si no cliqueu l’enllaç. Sé que els relats no són gaire idonis per als blocs,
però avui tinc un motiu ben especial per voler publicar aquest:
Quan el vaig
escriure, deu fer cosa d’uns quinze d’anys, vaig inspirar-me en un imaginari
reencontre amb una amiga d’infantesa. Hi vaig incloure alguna anècdota real que
possiblement ella recordarà.
I com ve
succeint-me en aquests darrers temps, novament he tingut la grata sorpresa de
retrobar aquesta amiga, després de moltíssims anys de no saber-ne res. Una
altra vegada, dos camins que van separar-se fins a fer-se invisibles, ara han
tornat a convergir en el moment oportú. Sempre és el moment oportú per celebrar
l’amistat i per celebrar la Vida.
Ah, i m’ha fet
arribar aquesta entranyable fotografia d’aquells temps!
No us vull dir
pas qui sóc, ni tampoc qui és ella. De fet, poc importa. Però sí que reconeixereu
la "madre Cinta", la que surt fugaçment a la narració. És la monja de la cresta.
Quins temps tan estimats, valga’m Déu!
Per a la meva
amiga, doncs, vagi avui aquesta narració, ja que algun follet entremaliat van voler que també en fos protagonista.
Reina
santíssima, quina manera de ploure!, potser més val que no entri; tal com porto
les sabates embrutaré aquesta moqueta tan polida... No hi fa res, diu? Bé,
doncs, si es així ja ho crec que passo!, a veure si mentrestant s’aclareix una
mica. I que s’hi ha posat amb ganes, eh?, sort n’hem tingut de trobar aquesta
sala d’exposicions oberta; vaja, el mèrit és seu que l’ha vista abans que jo,
que si no m’arriba a fer senyals des de la porta, hauria passat de llarg. Que
xopes hem quedat!, agafarem una calipàndria... Vol un caramelet d’eucaliptus?
Tingui, prenguin un parell, que van molt bé per a la tos i em temo que falta
ens faran...
Disculpi’m
si l’observo amb tanta insistència, però la seva cara em resulta familiar.
Segur que no ens coneixem d’alguna cosa? Júlia, es diu?, ai, no ho sé... Ara
que hi penso, calli: no deu ser pas la Júlia Murgades, la que venia a les
monges? Oh, com hi ha món, quina alegria, si sembla impossible! Julieta, nena,
carinyo, que potser ja no et recordes de la mossa més xerrameca de la classe?
De la teva amiga més amiga, sempre juntes amunt i avall fent enrabiar la
“madre” Cinta! Sí dona, que ens castigava sense pati i la perseguíem
agenollades fent veure que ploràvem, amb la cantarella de: “Madre, perdónenos,
que no sabemos lo que nos hacemos!”, i al final acabàvem rodolant totes dues
per terra de tant aguantar-nos el riure! És clar que sóc la Carmeta, i doncs?,
qui podria ser, si no? Valga’m Déu, tan petit com és el món i sense haver-nos
tornat a veure mai més; estic molt emocionada... Noia, no has canviat gens;
t’has engreixat una mica, però fas tant de goig com sempre. Es nota que t’han
provat, tots aquests anys. Ens hem d’explicar tantes coses... (continua)
