Bon dia, tristesa...

Era a finals d’un mes de gener, ja fa uns quants anys, que vaig escriure aquest poema com a comiat a una anciana amb qui no havia parlat mai, però que gràcies a la seva quotidiana presència en una finestra i al somriure que sempre em regalava, aconseguia fer sortir el sol als meus dies més enterbolits.

Ella ara ja no hi és, ni tampoc la seva finestra. Als terrenys on s’ubicava casa seva ara s’hi aixeca un edifici d’habitatges minúsculs i impersonals. Però tot sovint, quan passo pel davant, encara la nostàlgia d’un record bonic em fa companyia. 

REMEMBRANÇA

Bon dia, tristesa;

l’he vist tot passant,

aquella velleta

de cabells tan blancs.

Des d’una finestra

em somriu, guaitant;

que n’és de bonica

amb la neu al cap!

No en sé del seu viure

ni del seu passat,

mes… què ufanós el dia

si la trobo allà;

tan maca i tan tendra,

carregada d’anys.

Oh, Déu, com l’envejo!,

si em pogués donar

sols una guspira

de la seva pau…!

Somnio a vegades

poder-m’hi enfilar;

lleugera com l’heura

saber-hi arribar,

i dir-li preciosa,

besar-li les mans.

Voldria i no goso;

i és que saps, tristesa?,

a voltes ja em raca

que em tinguis tan presa…

…….

Quelcom no és normal;

fa jorns que no s’obren

els porticons grans.

Una estranya angoixa

fustiga el meu cap

com el vent que arrasa;

el gener és tan llarg…

Al cel, una roina

brolla com un plany;

la meva velleta

ja s’està apagant…

…….

Pels volts de la tarda

de sobte, he trobat

una esquela blanca

penjada al portal…

…….

I ara, quan aguaito

vers el finestral,

un doll de tendresa

s’esmuny, cel enllà…

Galionar
............

...I diu la Carme Rosanas:
M'emociona molt el teu poema... m'emociona i el valoro molt com un moment íntimament viscut i repetit i valuós i l'imagino també en sentit contrari:

Bon dia tristesa,
sempre veig passar,
aquella noieta
de cabells daurats.

Des de la vorera
somriu i alça el cap.
Que n'és de bonica
no m'oblida mai.
No sé del seu viure
ni del seu passat
però el dia és alegre
si la veig passar.
Tan maca i tan tendra
misteri a l'esguard.

Oh! Déu com l'envejo
si em pogués donar
sols una guspira
del seu alenar.
Somio a vegades
poder-hi baixar,
caminar amb ella
lleugera com va.
I dir-li preciosa
et vull abraçar... 

Moltíssimes gràcies, Carme!