Voldria saber
compondre’t
el més bonic cant del
món
que, mot a mot, fos la
baula
que m’enllacés al teu
cor,
i forgés entre els
teus somnis
joia eterna i dolç
repòs.
Perduts en la nit, els
greuges,
transmutats en pols
d’estels,
seran Perseides
fugaces,
llàgrimes de Sant
Llorenç.
Un estol de mil
carícies
volaran pels teus
cabells;
s’hi estaran fins a
trenc d’alba
perquè tinguis sons
molt bells.
Ni el mar, que
s’abriva amb fúria
ni el vent, que entre
valls es perd
no en saben prou, de contar-te
ma tristesa i mon
anhel.
Sé que poc cal
esperar-ne
d’aquest món, obscur i
cruel;
mes, si no puc
retrobar-te
morir prest, que serà
bell…!
Galionar
"Ni que només fos perquè sentissis com t'enyoro" una bonica frase del cant de l'enyor de Lluís Llac.
ResponEliminaMontserrat, al teu poema s'endinsa dins el cor!
Una forta abraçada.
Jaume.
Gràcies, Jaume. Fa just un any que vaig dir l'últim adéu a una persona gràcies a la qual vaig endinsar-me en l'aventura del bloc. I no vegis com el trobo a faltar, precisament en aquests dies propers a Nadal, que era quan més l'atacaven les depressions i més havíem d'estar pendents d'ell... En fi, per desgràcia coneixes molt més profundament que jo el significat de poemes com aquest d'avui...
EliminaUna abraçada gran, amic.
Recorde aquest fet tan trist, quan ens ho vas comentar se'm van posar els pèls de punta. Un poema molt bell i sentit.
ResponEliminaGràcies, Novesflors. El temps transcorre inexorablement, i la nostàlgia de tant en tant es fa sentir...
EliminaUna forta abraçada!
És un poema bellíssim, que destil·la una profunda tristor.
ResponEliminaÉs nota que està escrit amb el cor...
Una abraçada.
Gràcies, Glòria. És un altre cant d'enyor, com tants que se n'han escrit per recordar alguna absència estimada...
EliminaUna forta abraçada!
Quin poema nostàlgic més preciós Montse...Ara, s'acosten les dates de recordar, més que mai, les persones que hem estimat i ja no hi són...Però la vida continua i ens hem de sobreposar pels que encara sí, tenim a la vora, i que ens han de veure alegres perquè siguin una mica més feliços. Que els petitons han de veure una àvia dolça i somrient, com sempre.
ResponEliminaMolts petonets.
Gràcies, M. Roser. No m'agrada esplaiar-me en els records dolorosos, però els ànims s'assemblen una mica a les aigües del mar; de vegades està tranquil, transparent com un mirall i resplendeix; a voltes, però, la tempesta remou les aigües i les deixa tèrboles i grises, plenes de residus que embrutaran la platja... Fins que es calma la tempesta i l'aigua torna a ser mirall.
EliminaUna forta abraçada!
Crec saber a qui e'enyores i t'entenc. L'enyor es un sentiment dur de patir, perquè ens va fent rau-rau per dins. Però em de mirar que no ens faci mal. Ens posa la sensibilitat a flor de pell i això és bó per la nostra creativitat. Però, massa sostingut, ens pot fer mal. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaGràcies, Juanjo. T'asseguro que en sóc una experta, a mantenir a ratlla els sentiments (en to amarg, evidentment). En Joan Carles va ser tot un revulsiu a la meva vida, ja ho saps. Ara sóc marmessora dels seus darrers articles inèdits, i mantinc una lluita interna sobre si han de seguir en l'anonimat o si hauria de publicar-los... Potser algun dia en podrem parlar personalment.
EliminaUna forta abraçada i bona nit!
Poemes d'amor bells com el teu mai no ens cansarem d'escriure'n. En l'enamorament, en el temps intermedi i en la pèrdua, si es produeix. En aquest últim cas, també escriurem perquè l'amor ja forma part de la nostra carn i de la nostra sang i troba refugi al cervell. I perquè, ja perdut, no el volem perdre.
ResponEliminaUna abraçada
Olga X
Olga, m'agrada molt la teva reflexió sobre el perquè d'escriure aquesta mena de poemes i el fet de voler gravar l'amor al nostre cervell. Serveix això per a tots els tipus d'amor i per a les múltiples maneres d'estimar...
EliminaGràcies i una forta abraçada!
El recordo Montse, i sobretot recordo alguns dels seus apunts que em deixava al privat en els seus dies bons quan no estava d'acord en el que havia llegit al bloc. Des de tu, també el meu homenatge i sobretot el meu record.
ResponEliminaPetonet
Marta, jo recordo també que quan estava molt enfadat amb la humanitat per alguna niciesa, la manera de fer-lo reaccionar era explicar-li que me'n passava alguna de grossa o que em sentia molt malament, i llavors s'oblidava completament dels seus tràngols i s'enfortia per tal d'ajudar-me a mi... Més d'una vegada m'havia inventat problemes per fer-lo reaccionar... El recordarem tota la vida, els seus amics blocaires.
EliminaUna forta abraçada!
Ai, Montse quanta tristesa es desprèn en el teu poema; uns versos amb un enyor molt gran, i una cançó que em fa venir massa records, dels qui estimo i ja no hi són!!
ResponEliminaSempre els tindrem present, parlant-ne, recordant-los.
Una abraçada!!!
Dafne, sentir que un poema d'un altre parla també d'alguna cosa teva és un senyal que els sentiments més íntims, per més personals i intransferibles que els creguem, no són tan diferents entre unes persones i unes altres... De tant en tant, toca nostàlgia, que en aquests casos significa passar una estona, des de molt lluny, amb un ésser a qui s'estima.
EliminaUna forta abraçada!
Quan l'absència omple la memòria es transforma en record, i els records són altres vides dels que ja no hi són, com si els universos paral·lels es donessin la mà.
ResponEliminaUna bella imatge, Joan, la que has dibuixat amb les paraules. M'agrada la idea dels universos paral·lels donant-se la mà...
EliminaUna forta abraçada!
Jo també ho recordo, Galionar... i em sento a prop teu en aquest enyor que el teu poema explica tant bé.
ResponEliminaUna abraçadeta dolça, preciosa!
Gràcies, Carme, per la companyia. Em sento millor sabent que hi ets.
EliminaUna forta abraçada!
Ens sentim tan aprop quan parlem de l´enyor...Encara que trist, molt maco aquest poema.
ResponEliminaAferradetes!
Gràcies, Lluneta. És bonic saber que les persones tenim més punts en comú del que potser creiem...
EliminaUna forta abraçada!
Ni el mar, que s’abriva amb fúria
ResponEliminani el vent, que entre valls es perd
no en saben prou, de contar-te
ma tristesa i mon anhel.
m'ha encantat montse, especialment aquesta estrofa. Delicats versos.
gràcies pels teus comentaris tan amables !
una abraçada
joan