El pardal feble

Cap de setmana especial per a mi: després de molt temps, he tingut el goig de compartir quatre dies amb una de les persones que m’estimo més del món; algú que viu lluny de casa, al país d’Irlanda, i que ha volgut ser-hi per exercir el seu dret a vot. Benvingudes hagin estat, doncs, les passades eleccions de diumenge, encara que només sigui per haver propiciat el retrobament i l’abraçada amb el meu fill. Una força major farà impossible que puguem celebrar plegats les festes de Nadal; potser passarà molt temps fins que ens tornem a veure...

Avui la meva entrada és per a ell, i la faig recuperant un dels seus preferits contes-poema que li escrivia quan era petit.

Gràcies a Mozart va aprendre a estimar la música. I potser amb esbossos de poema com aquest, de mica en mica va anar interessant-se pels contes i els poemes de debò…

Us demano clemència abans que el titlleu de poca cosa: penseu que està pensat per a un petit infant… ja fa més de 20 anys.  

EL PARDAL FEBLE

Hi havia un pardal molt feble

que no podia cantar;

prim, lletjot i mal forjat,

amb una pota més curta

i quasi tot desplomat.  
 

Mort de fàstic, s’avorria

dintre un niu, mal acotxat,

perquè si surt a les branques

el fred el deixa gelat.  
 

Els altres companys de plomes

el tenien ben calat!

tanta bírria, ells ho trobaven

un deshonor moixonal.  
 

Fins que un dia, patriotes,

planegen tirar-lo a baix,

per si d’un bon cop s’hi queda.

Que tranquils deuran estar!  
 

Dos l’empenyen pel darrere,

dos l’empenyen pel davant,

i l’altre, ben fort, li crida:

-au borinot, fes-te mal!  
 

Però, per aquelles coses,

un xicotet va passar

i en veure que, pobret, queia,

amb les mans el va parar.  
 

Li va fer un vestit de llana,

vora el pit el va escalfar;

tan feliç l’ocell hi estava

que pogué tornar a cantar.  
 

I ara li neixen més plomes,

ara es torna fort i sà;

ara és l’enveja més grossa

dels qui el volgueren matar.
Galionar