dimecres, 5 de setembre del 2012

Tornar a sentir aquella veu...


Quan fa dos anys, a primers de setembre vaig obrir el meu espai, Sentir una veu molt endins va ser el primer poema de collita pròpia que vaig penjar. Com ja sabeu, la majoria dels poemes que escric serveixen per explicar històries, més que per endinsar-se en una introspecció farcida de metàfores. Ho faig així perquè no en sé més. Crec que Sentir una veu...  n’és una mostra.
Aquest estiu, en un indret privilegiat, vaig tenir la sorpresa, l’honor i el plaer d’escoltar aquest mateix poema recitat per un estimat amic poeta, en un cercle íntim de persones entranyables. Va ser talment un somni, una experiència irrepetible, com sentir una veu molt endins en la nit, enmig dels boscos de la vall de Ribes. Per això he volgut reprendre novament el curs blocaire tornant a publicar, amb el vostre permís, els mateixos versos que alguns de vosaltres ja coneixereu.
Amics, benvinguts al temps daurat del setembre!  
 
(Primer la música, si us plau, i us farà més transitable el poema.) 
 
SENTIR UNA VEU MOLT ENDINS...  
Sentir una veu molt endins que crida, que clama,
que crema, que cerca paraules per sortir a la llum;
que difícil, quin dilema decidir
si cedir al seu prec de llibertat per obrir-se camí
o si fer-la romandre a l’abim del meu ésser, incendiant,
rosegant, ofegant el desig de resposta als perquès ancestrals...
Aquesta nit, més que mai el dubte és intens.
És tot tan incert... I els mots, si poguessin, què voldrien dir?
Quelcom s’ha esberlat. Quan per fi convergiren
el sí terrenal amb el món dels desigs,
quan l’ésser de carn va enfrontar-se als mil laberints,
quan tot va ser res i una forma humana furgava silencis
cercant mots adients, el somni es desféu,
i jo, poc a poc, també amb ell... Havia estat bell
l’instant de comprendre que en versos anònims
allò que escoltava era l’eco de la pròpia veu.
Em parlaven d’estadis plaents als sentits i creences,
de dies i platges, d’estius i d’estels,
de conquestes, de reptes, d’eufòries, de música...
I jo hi habitava, en la llar d’aquells versos dolcíssims,
i ells eren amb mi, florint dintre meu...
Plena d’ells, sense por, em vaig lliurar a l’aventura
d’encerclar universos, d’abraçar paraules,
descodificant missatges en fulls de paper...
Quan per fi una nit, desafiant l'òrbita dels astres,
vam trobar-nos tots dos pels camins de la vall,
frec a frec, cos a cos, fit a fit, pam a pam,
érem dos estranys, divergents, antagònics,
viatgers d’altres móns. Va mostrar-se fred, reservat i distant,
dissimulant potser, una emoció massa intensa.
Davant nostre, un gran mur de perjudicis que no vam travessar
(o potser eren temors, o neguits, o bloqueigs, o certeses incertes...)
Em vaig equivocar.
Un comiat implícit d’adéu, molt de gust i fins mai, una curta abraçada
enmig del camí, sota el cel, amb la pluja
i els arbres, i un poble allà al fons, com a muts testimonis...
Que trist el retorn, dins la nit, fins al pou del meu jo,
que intens aquell fred que em cremava; quin buit tan profund,
tot i res, llegenda d’amor ara ja condemnada
a una fi d’implacables fracassos bastits de punyents realitats,
lluny del somni daurat d’aquell temps d’estiu... 

Després d’un gran temps de silenci, n’he rebut notícies:
un nou recull de versos, dedicat, i una carta extensa.
És vell i malalt i em confessa que se li ha fet tard,
que he viscut en ell com a amor impossible, que va ser covard... 
 
I entre el bosc infecund de tants mots inútils, he agafat el llibre,
li he acaronat les pàgines, n’he besat els versos.
Rierols de llàgrimes escampen la tinta del meu nom escrit
a la primera pàgina... I el premo ben fort al pit, sobre la brusa blanca.
I vull cridar-li a la nit, al no-res, als estels, a la mort i a la vida,
però els mots, ja callen...
Galionar 

27 comentaris:

  1. És una història que val la pena de tornar a llegir, Galionar. Em commou sempre, per més cops que la llegeixi. Em fa venir al cap tantes situacions, tants preguntes, tantes respostes incertes, que a vegades hem donat per certes o a vegades no... tants dubtes i neguits.

    Una història que té moltes històries, com un viatge interior. I que bé que l'expliques!

    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, de fet ho és, un viatge interior carregat de moltes històries, de matisos i preguntes, d'incerteses i dubtes... I qui no ha viscut rerefons d'històries semblants en un moment o altre de la seva vida...?
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Els mots van parlar en el moment que calia i no et vas equivocar, si ell va ser un covard tu vas ser valenta i els teus mots ... no han de callar mai.
    Un poema per despullar l'ànima.

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pere. Més d'una vegada he intentat ser valenta en un món de covards, i més d'una vegada he estat a punt de deixar-hi la pell de l'ànima. Com gairebé tothom, suposo. Jo crec que els sentiments s'han d'expressar, que mai hem de deixar de dir allò que sentim per vergonya, por o timidesa..., però per desgràcia no sempre ens funciona el paracaigudes quan ens llancem al buit...
      Una gran abraçada!

      Elimina
  3. M'agrada molt. La sinceritat també. M'agradaria recitar-lo, amb el teu permís, algun cop...
    Bona nit, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Cantireta. No cal que em demanis permís, pots recitar-lo quan vulguis i on vulguis. (Ara reconec que no sabia que recitaves i que hauré de dedicar més temps al teu espai.)
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. en aquests moments tinc la pell esborronada per la força immensa que vessen les teves paraules, la vitalitat arravatadora, la modulació dels sentiments que se m'han endut les onades dels versos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Joan; si el poema ha aconseguit fer-te experimentar totes aquestes emocions, a tu que ets un mestre en l'art d'escriure, em dono per molt ben pagada.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Uf, tremendament colpidor. M'agrada molt la intensitat d'aquests versos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors. Una història dura, ho reconec, però qui no en té unes quantes d'intensitat semblant en el seu bagatge...?
      Una abraçada gran!

      Elimina
  6. Molt intens. Preciós.
    Benvingut setembre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Rits. Intens i llarg, ho reconec. Sóc d'aquelles que quan escric he d'anar retallant pertot arreu de tant que em passo.
      Benvingut setembre, sí! Una forta abraçada!

      Elimina
  7. "És tot tan incert!" Quanta raó!
    Un poema preciós Galionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies i benvinguda, Gerònima. Estic d'acord amb tu sobre la incertesa. Però qui sap, potser seria pitjor viure amb certeses absolutes...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Per mi és la primera lectura que en faig i m´ha impactat força, molt intensa.
    (La música del mestre Albeniz, encertadissima per fer la lectura)


    Uns bessets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Lluneta. Espero que estiguis ja millor. Si el poema no deixa indiferent, assoleix la seva missió, imagino. Si comunica, és que les paraules han servit per alguna cosa.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Un poema que surt de dins i que ens fa pensar que no sempre estem en sintonia amb qui voldríem i després la vida ens ho retreu...M'ha agradat molt, i tu dius que amb els poemes expliques històries i a mi em passa una mica el mateix...Una vegada els vaig deixar llegir a una persona molt lletraferida i em va dir això,
    que escrivís prosa poètica , ja que cada poema era una història. Vaig pensar que tenia raó, però a mi m'agrada escriure com m'abelleix en cada moment, encara que de vegades, no sigui literàriament correcte...
    Malgrat tot, quin record més bonic!!!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Roser, de vegades la vida ens retreu coses, i un no sap si agafar-se pel seu propi compte allò que la mateixa vida ens ha negat o si deixar-se endur pel corrent natural dels esdeveniments sense oposar resistència... Ambdues actituds poden sortir bé o malament...
      Estic d'acord amb tu sobre escriure com ens ve de gust en cada moment; només així aconseguirem transmetre alguna cosa que pugui arribar als altres. Els professionals de l'escriptura deuen tenir al seu abast altres eines, altres estratègies per escriure bé, però ells juguen a primera en aquesta lliga, mentre que jo estic a tercera regional...
      Una abraçada molt gran!

      Elimina
  10. Preciós. Allò que va poder ser i no serà mai. Tots guardem en el cor aquestes cruïlles. I si haguessim agafat l'altre camí? Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, suposo que el millor per no amargar-se la vida és estar ben convençuts de la cruïlla que hem decidit agafar, a les verdes i a les madures, i ser prou honest, si s'ecau, per reconèixer els nostres errors. Per cert, encara continuo amb aquella frase al cap: La pau és absència de desig. I ja li he trobat una gran multiplicitat de significats i de connotacions diverses. Cada vegada la trobo més genial.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  11. Preciós, preciós, en uns versos que també clamen molt endins.
    Molt bo per ser llegit...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi, m'alegro que t'agradi. Sí, pel que sembla, aquest poema va aconseguir commoure més de quatre persones, davant la meva perplexitat. I llegit en veu alta em va sorprendre tant (i em va agradar també) que ni em semblava meu. Però això ja passa, de vegades, per bé o per mal, que no reconeixem els nostres propis escrits...
      Una abraçada forta!

      Elimina
  12. Ens agradaria molt que poguessis venir a llegir-lo el dia 21. Podrà ser?
    Coincideixo amb això que dius. A mi també m'ha passat alguna vegada. Quan no els sents teu, és que el poema deu tenir un valor o altre, segur que sí.

    ResponElimina
  13. Algú el farà inoblidable, segur... Digues que sí, digues que véns... I si me'l deixes recitar a mi, prometo esborronar a tothom.
    Una gran abraçada!

    ResponElimina
  14. Jordi, Cantireta, us agraeixo moltíssim el vostre interès i creieu-me que no em vull fer pregar. Us prometo que abans que acabi la Diada sabré si puc arreglar-m'ho i us donaré una resposta, positiva o negativa. Això sí, Cantireta, en cas que pogués venir t'agrairia que el poema el llegisis tu igualment, perquè ho faries molt millor que jo; sobretot un poema tan complicat com aquest.
    Seguirem en contacte. Una forta abraçada!

    ResponElimina
  15. Respostes
    1. Fins divendres, Cantireta; tinc moltes ganes de conèixer-te! Però ei, els tractes són tractes, eh?:))) Una gran abraçada!

      Elimina